Darrerament, hi ha la tendència en algunes persones i entitats (públiques i privades) en descriure l’alimentació, les vies marítimes (port de Barcelona inclòs), la mobilitat..., a la fi el nostre metabolisme social, com a sostenible.

Ho fan sense més ni més, amb i en una mena de creença, gens objectiva, de què posant la paraula, el que descriuen, defineixen, expliquen, desenvolupen, esdevindrà menys agressiu ver al medi ambient.

"Una de las penas por rehusarse a participar en política es que terminarás siendo gobernado por tus inferiores."

 Platón, La República, Libro I 

Hoy quiero invitarlos a reflexionar en torno a un fenómeno recurrente en las democracias occidentales, a saber, la ilusión de una política decadente que ha logrado con éxito que ningún voto rompa ninguna cadena. La creencia inquebrantable en el sufragio como catalizar de un cambio profundo define una de las grandes ficciones perversas de nuestro tiempo. En los gobiernos no dictatoriales, millones de ciudadanos acuden a las urnas con la esperanza de que su voto, individual o colectivo, transforme las estructuras de poder y mejore sus vidas. Sin embargo, un examen crítico de las últimas décadas revela una realidad desoladora: los problemas estructurales persisten y, en muchos casos, se agudizan, independientemente de quién sea el degenerado de turno al que le toque asumir el poder. Esta desconexión entre la expectativa democrática y la realidad política nos invita a una profunda crítica filosófica sobre la naturaleza de nuestra participación cívica y la verdadera capacidad de incidencia del voto en un sistema que, lejos de evolucionar, parece haberse instalado en una decadencia persistente y cada vez más putrefacta.

A parer meu, és fàcil i important definir-ho d’entrada, i no tractar de sobredimensionar una simple opinió dient, que aquesta s’ha fet de resultes de què altres t’han fet arribar, i que s’expressa pel bé comú. La coherència i la modèstia, són claus per mostrar el que un és amb totes les limitacions, i potser algun mèrit.

Vilafranca va viure una tempesta històrica. La magnitud del desastre ha superat totes les expectatives. Amb més de 155 litres per metre quadrat, estem davant del pitjor aiguat dels últims cent anys.

Aquest fenomen no és casual. Té un nom i un culpable: el canvi climàtic. L’escalfament global ens mostra, una vegada més, les seves conseqüències devastadores. I Vilafranca n’ha estat víctima directa.

El Penedès, és un territori que té dues comarques pròpies, i dues que en formen part de la vegueria, a la que es pot afegir una més si es contempla la comunitat de regants de propera implementació. Estan distribuïdes en l'àmbit administratiu en dues províncies Barcelona i Tarragona.

És doncs un espai ampli i complexa, amb un gran nombre de persones estables i visitants turístics, amb una important i diversa activitat industrial (https://www.ccapenedes.cat/es/odep/por-que-alt-penedes/la-actividad-industrial-en-la-comarca), essent la més representativa l’agroalimentària associada al raïm-vi-cava (https://www.prodeca.cat/sites/default/files/inline-files/Prodeca-vi-Catalunya-CAT-2023.pdf) i uns tres culturals molt arrelats i diferencials.