Les 42 càmeres del Temps de TV3 segueixen ignorant l’Alt Penedès

L’Alt Penedès és una de les 10 comarques catalanes que no té cap càmera de les que Televisió de Catalunya té instal·lades arreu del país i que els espectadors poden veure als espais d’El Temps o en els intervals del canal de notícies 3/24. La televisió pública catalana va presentar dijous passat una nova pàgina web on es poden veure totes les càmeres que ofereixen el temps en directe de la majoria de comarques de Catalunya, Castelló, Palma de Mallorca i Perpinyà. Però la cobertura de les 42 càmeres oblida 10 comarques catalanes (de les 41 que hi ha en total), mentre que algunes, com el Baix Camp, el Baix Empordà, el Baix Llobregat, la Cerdanya, el Montsià, els dos Pallars, el Bages, el Barcelonès i el Baix Ebre en tenen dues, o fins i tot tres en alguns casos.

L'estiu de 2010 va ser el més calorós des del 1971 a Catalunya

Catalunya va viure el 2010 l'estiu més calorós des de l'any 1971, amb temperatures entre un i dos graus superiors a les habituals. Són dades de l'Agència estatal de meteorologia, l'Aemet, que diu que en part es pot atribuir al canvi climàtic. Els registres que van marcar els termòmetres a Catalunya durant aquest estiu van ser 1,5 graus per sobre de la mitjana de la sèrie 1971-2009 i han fet bones les prediccions que apuntaven que seria un estiu més calorós del compte. Ara bé, la nova predicció de l'Aemet parla d'una tardor dins dels paràmetres de la normalitat pel que fa a les temperatures, però amb menys precipitacions del que és habitual.
Catalunya ha registrat durant els mesos de juny, juliol i agost unes temperatures que, en termes globals, van ser d'1,5 graus per sobre de la mitjana a Catalunya. Els termòmetres es van enfilar de valent durant aquest estiu, amb diverses onades de calor i els registres globals més alts des de l'any 1971, segons dades de l'agència estatal de meteorologia, l'Aemet.
També al conjunt d'Espanya, a excepció de Menorca, les temperatures estivals van ser més altes que de costum, cosa que ha fet d'aquest estiu el vuitè més càlid de la sèrie. Des del 2000, sis estius s'han situat entre els més càlids des que se'n tenen registres.

L'onada de calor del 27 d'agost
El delegat de l'Aemet a Catalunya, Antonio Conesa, ha explicat que l'estiu del 2010 ha estat "càlid, però irregular", amb episodis successius de tempestes i d'onades de calor a Catalunya. En aquest sentit, ha destacat l'onada de calor viscuda el 27 d'agost, quan es van batre tots els rècords de temperatures.
Aquell dia es va arribar als 38 graus a l'aeroport del Prat, la temperatura més alta que s'hi ha registrat en 80 anys; a Tortosa, el registre va ser de 41,1 graus, la màxima dels últims 117 anys.

Tardor amb menys precipitacions
Per a les prediccions d'aquesta tardor, que inclou els mesos d'octubre, novembre i desembre, l'Aemet indica que s'esperen temperatures similars a la mitjana dels últims anys, però en canvi unes precipitacions "lleugerament per sota" dels valors habituals.

El canvi climàtic
Els meteoròlegs de l'Aemet han assenyalat que les temperatures excepcionals d'aquest estiu es produeixen dins el context d'un planeta "immers" en un canvi climàtic que efectivament incrementa els episodis extrems, com l'onada de calor viscuda entre el 25 i el 27 d'agost. No obstant això, el responsable de l'Aemet ha apuntat que fins ara la variabilitat atmosfèrica és més gran que la que podria produir l'anomenat canvi climàtic.

El Mediterrani es va omplir en menys de dos anys

La conca mediterrània va tardar a omplir-se d'uns mesos a dos anys i no de 10 a 10.000 anys, com es pensava fins ara. Una descàrrega d'aigua que, segons els investigadors, va arribar a ser mil vegades superior a l'actual riu Amazones. Aquesta és una de les principals conclusions d'un estudi d'investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) publicat a la revista "Nature", en què es recorda que el mar Mediterrani va arribar gairebé a assecar-se fa uns sis milions d'anys, en quedar aïllat dels oceans durant un llarg període de temps, a causa de l'aixecament tectònic de l'estret de Gibraltar.
Quan les aigües de l'Atlàntic van trobar de nou un camí a través de l'estret de Gibraltar, van omplir el Mediterrani amb la més gran i més brusca inundació que ha conegut mai la Terra, segons els científics. L'enorme descàrrega d'aigua, iniciada probablement per l'enfonsament tectònic de l'estret i el desnivell dels dos mars (d'uns 1.500 metres), va omplir el Mediterrani a un ritme de fins a deu metres diaris de pujada del nivell del mar.
 

La inundació que va connectar l'Atlàntic amb el Mediterrani va provocar al fons marí una erosió de prop de 200 quilòmetres de longitud i diversos quilòmetres d'amplada, segons aquest estudi. L'investigador del CSIC Daniel García-Castellanos, que treballa a l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, a Barcelona, ha detallat que "la inundació que va posar fi a la dessecació del Mediterrani va ser extremadament curta i més que assemblar-se a una enorme cascada va haver de consistir en un descens més o menys gradual des de l'Atlàntic fins al centre del mar d'Alborán". Segons Castellanos, es va tractar d'un "megaràpid" per on l'aigua va circular a centenars de quilòmetres per hora.


Reproducció de com es va produir la inundació del Mediterrani. (Roger Piberna)

Quan fa uns quants anys els enginyers del túnel que havia d'unir Europa i Àfrica van estudiar el subsòl de l'estret de Gibraltar es van trobar amb un solc de diversos centenars de metres de profunditat, omplert per sediments poc consolidats. Els geòlegs i geofísics als anys 90 van pensar que aquesta enorme erosió havia estat produïda per algun riu de gran cabal durant la dessecació del Mediterrani. "Esperem que l'article contribuirà, en certa mesura, a planificar les obres del túnel per unir Europa i Àfrica", ha declarat García-Castellanos.
En aquest sentit, ha indicat que la feina es basa en bona part en els estudis preliminars d'aquest projecte, "molt condicionat per la presència d'aquest canal erosiu que nosaltres relacionem amb la inundació". Els científics han demostrat, a més, que l'erosió no va ser produïda per un riu durant la dessecació del Mediterrani, sinó per un enorme flux d'aigua procedent de l'Atlàntic.
L'investigador del CSIC ha conclòs que "un canvi tan enorme i abrupte en el paisatge terrestre com el que hem deduït va poder tenir un impacte notable en el clima d'aquell període, cosa que no s'ha estudiat encara amb suficient detall i a la qual cosa podria ajudar aquest treball".
Font: TVC

El canvi climàtic suposarà la desaparició parcial dels boscos de la Península d'aquí a 50 anys

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha dissenyat un atles virtual que preveu que el canvi climàtic provocarà la desaparició parcial dels boscos de la península ibèrica en els propers 50 anys. L'atles analitza la realitat actual de la distribució llenyosa en el territori de la península ibèrica i extrapola l'evolució prevista per al període entre 2050 i 2080. La previsió s'ha realitzat partint dels mapes disponibles corresponents als anys entre 1950 i 1990, utilitzant les referències climàtiques ibèriques i l'inventari forestal estatal, per determinar els espais ocupats per boscos.
Aplicant una metodologia del Hadley Center, un centre de referència internacional sobre el canvi climàtic, l'equip de la UAB ha calculat que les pluges es reduiran uns 100 mil·lilitres per any, la temperatura pujarà 4,5º C de mitjana i també ha fet una previsió aproximada d'alliberament de diòxid de carboni. D'aquesta manera, moltes de les espècies de tipologia eurosiberiana i europea es veurien més afectades, amb una pèrdua d'idoneïtat als territoris on actualment es troben i es concentrarien al Pirineu.
Espècies com el faig, el pi blanc, el castanyer o determinades classes de roures serien les que es ressentirien més d'aquesta situació, mentre que les espècies mediterrànies, com l'alzina, l'alzina surera o gran part dels pins subsistirien. Per Miquel Ninyerola, un dels autors de l'atles virtual, "la zona pirinenca pot acollir un refugi de major idoneïtat de boscos i de major qualitat".
A Catalunya, el canvi afectaria sobretot a la zona del Montseny, on les espècies actuals retrocedirien i es desplaçarien cap al nord del territori, bàsicament a l'àrea pirinenca. Ninyerola ha apuntat que el canvi climàtic no es pot evitar, tot i que els efectes es poden minimitzar amb una bona gestió dels boscos i els entorns.

La temperatura màxima a Espanya pujarà entre 3 i 6 graus en 60 anys

Espanya suportarà entre 3 i 6 graus més de temperatura màxima d'aquí a 60 anys, concretament el període 2071-2100, respecte als valors de referència de 1961-1990. Així ho ha predit l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) en la presentació de les noves projeccions regionalitzades del canvi climàtic, que assenyalen també una tendència a la reducció de les pluges. L'informe, presentat per la secretària d'Estat de Canvi Climàtic, Teresa Ribera, i el president de l'Aemet, Ricardo García Herrera, indiquen que l'increment en la temperatura mínima serà d'entre 2 i 5 graus.
Per a l'Espanya peninsular, el 90% de les projeccions obtingudes mostren un increment de la temperatura màxima en el període del 2071 al 2100 d'entre 3 i 6 graus. Pel que fa a les precipitacions, les projeccions mostren més dispersió de dades, i encara que en la primera meitat de segle no hi ha una tendència significativa en la precipitació de l'Espanya peninsular, sí que hi ha una tendència a la reducció en la segona meitat del segle XXI.
L'últim decenni de segle podria situar-se probablement en una forquilla del 15% al 30% respecte a la precipitació del període comprès entre 1961 i 1990. A Espanya, segons dades aportades per l'Agència de Meteorologia, s'ha produït un lleuger escalfament fins a finals dels anys quaranta i un lleuger refredament fins a l'inici de la dècada dels setanta. A partir de 1980 es comença a produir una tendència a l'escalfament que persisteix fins avui.
En aquest informe, l'Aemet actualitza els escenaris regionalitzats mitjançant la utilització de dades procedents dels models globals del IV Informe d'Avaluació del Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC) aprovat a València el 2007. Els escenaris constitueixen estimacions dels possibles trets futurs del clima i elaboren estudis d'impactes i vulnerabilitat sobre aspectes ecològics, econòmics i socials. Per construir aquests escenaris "cal partir de models climàtics globals adaptats a les característiques pròpies del nostre país", apunta Teresa Ribera.
La informació presentada ara està disponible a la pàgina web de l'Agència Estatal i presenta gràfiques que corresponen a l'Espanya peninsular i a les disset comunitats autònomes a escala anual i estacional. Aquest servei està basat sobretot en tres variables climàtiques -la temperatura màxima, la temperatura mínima i les precipitacions- i es poden destriar els resultats anuals o estacionals.
Per Ricardo García es podria "parlar d'un descens del 20% en les precipitacions a finals de segle però en general fins al 2050 no s'observa una tendència significativa pel que fa a menys pluges". Això no comporta, segons afirma el president de la Aemet, "que anem cap a un clima desèrtic sinó que ens endinsem en un clima amb menys precipitacions i més temperatures on hi haurà més problemes per suportar el cicle hidrològic actual".
A Madrid, continua, "s'assoliran uns 7 graus més de temperatura màxima (en el pitjor dels casos) i un descens del 20% en les precipitacions". Ricardo García afirma que Madrid "arribarà a finals de segle a les temperatures actuals de Sevilla i Sevilla a les temperatures predominants a la ciutat de Tucson, encara que això no és irremeiable si rebaixem les emissions de gasos contaminants de CO2".
 

La NASA revela que els llacs s'han escalfat dos graus en 25 anys per l'escalfament global

Un estudi de la NASA revela que la temperatura de l'aigua dels llacs principals del món ha pujat una mitjana de més de 2 graus centígrads els últims 25 anys. L'agència espacial nord-americana afegeix que aquesta conseqüència de l'escalfament global del planeta té una incidència més gran als llacs de l'hemisferi nord i als situats a cotes més elevades, on l'augment de la temperatura és de gairebé 3 graus cada 10 anys.
L'augment de temperatura de dos graus que han experimentat els principals llacs del planeta des del 1985 és el doble de l'augment que experimenta l'atmosfera global, segons l'estudi que ha publicat la NASA després de mesurar la temperatura superficial de l'aigua en 167 llacs de tot el món a través de tecnologia satèl·lit del Jet Propulsion Laboratory.
El mateix estudi, que publicarà la revista "Geophysical Research Letters", afegeix que els llacs situats a l'hemisferi nord són els que s'han escalfat més, sobretot els situats en latituds mitjanes i altes. El rànquing l'encapçala el llac Ladoga, a Rússia, amb quatre graus des del 1985, seguit del de Tahoe, entre Califòrnia i Nevada, als Estats Units.
Per zones, el nord d'Europa és on aquest escalfament és més important, mentre que al sud-est del continent, al voltant dels mars Caspi i Negre, les temperatures pugen a un ritme més suau. A Sibèria, el Kazakhstan, Mongòlia i el nord de la Xina la tendència a l'escalfament torna a enfortir-se. A l'hemisferi sud, en canvi, l'augment de la temperatura és molt més dèbil, sobretot a les latituds mitjanes.
Tot plegat, per la NASA, té molt a veure amb l'escalfament global: "La nostra anàlisi proporciona una font de dades noves i independents per avaluar el canvi climàtic en terra ferma a tot el món." Els investigadors alerten, a més, que aquests canvis tenen repercussions en l'ecosistema dels llacs i poden facilitar la proliferació d'algues que afectin la presència de peixos. També es pot propiciar la introducció d'organismes no autòctons que afectin l'ecosistema propi.

Font: TVC

Els terratrèmols més devastadors de l'Alt Penedès

Tot i que la informació més antiga sobre terratrèmols a Catalunya es remunta al segle VI, les dades més fiables comencen al segle XIV, en el qual es produeixen els terratrèmols més destructius, i que van causar danys a l’Alt Penedès.
Els terratrèmols històrics amb danys més importants, amb intensitats epicentrals entre VIII i IX, es donen entre 1373 i 1448. Aquests es produeixen principalment a l’extrem nord del país, excepte el cas de 1448 al Vallès Oriental. Més recentment, entre 1986 i 2006, es produeixen 16 terratrèmols amb magnitud més gran de 4.0 ML, entre els que destaquen quatre sèries de terratrèmols generats al litoral, a 20-30 Km de la costa. No obstant, aquests no van ocasionar danys importants. El 2004 un terratrèmol de magnitud 4.0ML va produir danys lleus a l’àrea epicentral al Ripollès.
Entre 1373 i 1448 es van documentar 49 terratrèmols al Principat, vuit dels quals van destruir habitatges, castells i esglésies, i van provocar nombrosos morts.
La matinada del 3 de febrer de 1373 , entre la Ribagorça i la Valh d’Aran, va tenir lloc un sisme de magnitud 6,2 que se sentí fins a 360 km. A l’Alt Penedès, els danys també van ser molt importants, especialment visibles en el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, que va quedar molt deteriorat, cosa que va comportar obres de reparacions a l'absis i al campanar.  A Barcelona va caure part del campanar de Santa Maria del Mar, aleshores en construcció. D’abril a desembre de 1427 una dotzena de terratrèmols sotragaren la Selva i la Garrotxa. Tres dels més forts es produiren prop d’Amer (13 i 19 demarç, 22 d’abril), assolint el de19 de març una magnitud de 5,9. Poc després, el 15 de maig, el sòl tremolà prop d’Olot (magnitud 5,8). L’últim sisme devastador d’aquesta sèrie (magnitud 5,3) ocorregué prop de Caldes de Malavella el 14 de juny. Es va enfonsar la volta de l’església del monestir d’Amer, es van ensorrar l’església i les cases de Lloret Salvatge, els gasos emesos per fumaroles van ocasionar víctimes, a Olot van caure cases, edificis i murs i hi moriren quinze persones, a Caldes caigueren trenta cases.
El dia de la Candelera de 1428 es produí el sisme més important de què es té notícia a Catalunya (magnitud 6,5). Se sentí fins a 300 km de l’epicentre, situat prop de Camprodon. Moriren més de mil persones. A Camprodon féu 200 víctimes, a Puigcerdà, entre100 i 300 en ensorrar-se una església, a Ripoll l’església del monestir quedà parcialment destruïda,a Queralbs la destrucció fou general i van morir quasi tots els habitants i l’església de Núria va ser quasi derruïda, a Barcelona la majoria de cases patiren danys en xemeneies i escales i a Santa Maria del Mar van morir entre 20 i 30 persones, alguna a causa de pedres despreses de la rosassa i la resta aixafades per la fugida dels fidels en pànic. A la comarca no es té constància que fés víctimes, si bé se sap que els danys estructurals també van ser nombrosos, ja que el terratrèmol va arribar a causar danys fins i tot a la franja de Castelló i Aragó més propera a Catalunya.
Quan el record d’aquest sisme era encara ben viu, el 25 de maig de 1448 tingué lloc l’últim gran terratrèmol (magnitud 5,6), prop de Granollers, que tornà a afectar part de l’àrea danyada durant la sotragada de la Candelera.
En l’actualitat, el risc de terratrèmols a la comarca és baix, tal i com es pot comprovar en el següent quadre:

En aquest mapa es diferencien 6 zones sísmiques:
En blanc, zones on es poden donar terratrèmols amb intensitats entre V i VI. Corresponen aproximadament al 5% del territori.
En blau, zones on es poden donar terratrèmols amb intensitat VI. Corresponen aproximadament al 32% del territori.
En verd, zones on es poden donar terratrèmols amb intensitats entre VI i VII. Corresponen al 18% del territori.
En carabassa, zones on es poden donar terratrèmols amb intensitat VII. Corresponen al 23% del territori.
En vermell, zones on es poden donar terratrèmols amb entre VII i VIII. Corresponen al 12% del territori.
En granat, zones on es poden donar terratrèmols amb intensitat VIII. Corresponen al 10% del territori.
Cal destacar que les zones on es poden donar intensitats més elevades es concentren al terç nord del país, englobant la zona pirinenca i prepirinenca, i a la Serralada Costanera Catalana, mentre que les zones de menor intensitat es troben a l’extrem sud del país i a l’interior, a la conca de l’Ebre. L’activitat sísmica als Pirineus és més accentuada a la part occidental i centreoriental mentre que a l’extrem oriental de la serralada la intensitat disminueix.