Un cop d'ull a l'Alt Penedès

Passat Martorell, l’autopista i el ferrocarril que van de Barcelona a Tarragona giren a ponent i poc després es produeix un canvi de paisatge clarament perceptible: entrem en una extensa plana, perfectament delimitada entre dues fileres de muntanyes, més properes i baixes les que ens queden a l’esquerra (les serres d’Ordal i Garraf), més llunyanes i altes les de la dreta (la serralada Prelitoral); la plana encara està dominada pels conreus, especialment la vinya, que hi destaca omnipresent. Si venim del sud, en arribar als voltants del Vendrell, tenim la mateixa percepció, que encara resulta més escenogràfica per l'espectacular teló de fons que hi posa la inconfusible silueta de Montserrat. Som, no cal dir-ho, al Penedès. Aquesta paisatge plàcid gaudeix d’un clima mediterrani suau, amb els rigors estivals temperats per l’arribada de la marinada, i una pluviositat no gaire abundant que cau més a la primavera i especialment a la tardor, posant sovint l’ai al cor a la gent que en aquelles dates verema.

Dividit tradicionalment en Alt i Baix Penedès –als quals caldria afegir la marina que és la comarca del Garraf– l’Alt Penedès s’inicia al terme de Gelida i acaba al de Castellet. Predominen els municipis que es troben totalment a la plana, conjuntament amb els que es troben a cavall de la plana i les serralades laterals; només uns pocs són exclusivament muntanyencs. La capital, Vilafranca, està situada al centre de la plana, lleugeríssimament sobrealçada ja que és a la partió d’aigües entre el Foix i la riera de Ribes que drenen bona part de la comarca i van directes a mar; per contra, el sector més llevantí desguassa a l’Anoia, especialment a través de dos afluents: el Riudebitlles i el Lavernó.

Les muntanyes del Prelitoral formen alineacions allargassades i de formes suaus: són les serres de Mediona, Font-rubí, Torrelles i Pontons. Per darrera seu sobresurt la d'Ancosa, que frega els mil metres, mentre que pel davant contraforts paral•lels de menor altura limiten la plana. Per la banda de l'Ordal destaquen el Montcau i el puig d'Agulles de poc més de sis-cents metres i, més al sud, els darrers contraforts del Garraf, amb el puig de l'Àliga aguaitant per damunt de les antiguíssimes restes d'Olèrdola.

La plana ha estat una gran via de pas des dels romans, que hi aparellaren la Via Augusta per accedir a la Tarraco imperial; malgrat això la reconquesta s'hi aturà gairebé dos segles i el Penedès fou una mena de terra de ningú fins a la decisiva empenta del s.XII. L'època moderna l'ha recuperat com a via de trànsit i per les mateixes traces de la Via Augusta hi hem vist construir carreteres, autopistes i ferrocarrils, incloent-hi el de gran velocitat.

Pel que fa a l'activitat econòmica, tant la primera industrialització com la de la segona meitat del XX hi passaren més aviat de llarg. Això ha estat considerat sovint un llast pel que fa a dinamisme i progrés, però també, mirat de l'altra banda, ha permès conservar un paisatge i un entorn de qualitat que han acabat esdevenint uns béns dels més cobejats. Avui les coses estan canviant i s'ha posat a debat quin és el futur que més li escau a la comarca: quin pes ha de tenir-hi la indústria (creixent en l'actualitat), els serveis, cap on s'ha d'encaminar el sector vinícola de tanta importància però no exempt de fragilitat.

Pel que s'acaba d'explicar, el Penedès ha estat relativament poc poblat si el comparem amb la ben propera aglomeració barcelonina i les comarques del seu entorn. Tanmateix ara el creixement és notable fins a atènyer el setze per cent els darrers deu anys. La capital de l'Alt Penedès, Vilafranca, amb més de trenta mil habitants, concentra dues cinquenes parts del total de la comarca; el segon municipi és Sant Sadurní, amb deu mil i a continuació vénen els Monjos i Gelida al voltant dels cinc mil. La majoria de municipis tenen entre vuit-cents i dos mil habitants. És remarcable la gran quantitat de poblament dispers: les masies, envoltades generalment de vinyes, constitueixen un dels atractius visuals de la comarca, conjuntament amb les petites clapes boscoses a les ondulacions de la plana, la pineda que predomina a les àrees muntanyoses i algunes tires de vegetació de ribera resseguint rieres i torrents.
 

Aquest art l'identifiquem, amb raó, amb la naixença de Catalunya, i el seu moment de màxim esplendor són els segles XI i XII, quan la Catalunya vella ja estava formada i pacificada, mentre que el Penedès era terra de frontera, d'acusada inestabilitat. Per això aquí no trobarem grans construccions com Cuixà, Ripoll, la Seu d'Urgell, Cardona o Sant Cugat del Vallès, sinó que els monuments romànics més insignes són castells defensius, com els de Gelida, Subirats, Mediona, Castellví, Sant Martí o Castellet: els dos darrers han esta restaurats, mentre que als dos primers s'hi fan obres de consolidació. En el recinte d'aquests castells hi havia les corresponents esglésies, la majoria de les quals, en continuar fent la seva funció religiosa quan els castells deixaren de ser estratègics, han arribat fins als nostres dies. De vegades, fins i tot, d'aquests castells encimbellats a penes no en queda res, com els de Torrelles i Pontons, però en canvi n'han perdurat les petites esglésies de Foix i de Sant Joan, que han adquirit la categoria verdaguerina d'ermites al cel suspeses. En aquests dos mateixos municipis muntanyencs i en algun altre com Castellví, es conserven masies fortificades d'època romànica.

Tal com s'ha insinuat, les esglésies romàniques de nuclis poblacionals són en general de dimensions modestes i moltes foren reformades posteriorment. La de Sant Jaume de Moja al municipi d'Olèrdola ens ha pervingut intacta i té una gran puresa i harmonia de línies; també és remarcable la de Sant Pere Sacarrera, al terme de Mediona. D'altres esglésies o ermites escampades en comptarien fàcilment una vintena i, per dir-ne algunes, es podria parlar de la pre-romànica de Sant Benet d'Espiells a Sant Sadurní, de Santa Margarida d’Agullàdols a Mediona, Sant Joan Samora a Sant Llorenç d'Hortons, i del Sepulcre d'Olèrdola, de planta circular i amb pintures murals de l'època.

Hi ha tanmateix unes poques esglésies romàniques de més envergadura, i en concret cal parlar de tres. En primer lloc, Sant Martí Sarroca, sens dubte, la perla romànica del Penedès, amb un absis considerat dels millors de Catalunya; també és remarcable la seva situació. En segon lloc, Sant Marçal de Terrassola, una església romànica amb planta de creu llatina, de belles proporcions i una exquisida sobrietat. Finalment s'ha d'esmentar l'antic priorat benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs, del qual es conserva l’església, part d’un diminut claustre i un massís campanar que és el més notable d’estil llombard que hi ha al Penedès.
 

El gòtic: l’art urbà que acaba escampant-se

Al Penedès la plenitud li arriba cap al segles XIII-XIV, que és el moment de la consolidació de les ciutats i de la florida del gòtic. El gòtic és l'art urbà per excel•lència i per això el millor patrimoni artístic del moment es troba a Vilafranca que ja exerceix la seva capitalitat.. La basílica de Santa Maria, catedral del Penedès és l 'edifici més significatiu, tot i que la seva construcció és lenta: comença engolint l'antic temple romànic (del qual es conserva la magnífica porta lateral) i no es consagra fins el XV, moment en què s'acaba l'alt campanar. És de visita obligada. Semblantment ocorre amb l'església de Sant Joan, de l'antiga comanda dels templers, amb exterior romànic, però inscrita clarament dins el gòtic; la tercera gran església d'aquest estil és Sant Francesc, del convent dels franciscans, d’una puresa extraordinària, i que alberga un dels tresors de la pintura gòtica catalana: el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi.

Però no sols hi ha edificis religiosos, sinó també civils, començant per la casa de la vila, la façana lateral del qual data del XIV. Tanmateix els dos més emblemàtic són el Palau reial, del XIII-XIV, on morí Pere el Gran i que alberga el Museu de Vilafranca; es troba just davant de santa Maria, mentre que al costat de la basílica hi ha el magnífic Palau Baltà començat el XIV i acabat en el gòtic tardà del XVI. Aquest gòtic tardà produí altres bells exemplars civils com Can Gomà, avui Biblioteca Torras i Bages o Can Macià, al costat de l’ajuntament, i ens deixà encara el temple de la Trinitat, de finals del XVI.

La segona ciutat de la comarca, Sant Sadurní, conserva de l'època només el campanar gòtic, recentment restaurat, ja que el temple fou del tot modificat. A l’església de Sant Martí Sarroca hi ha el retaule gòtic del Roser, mentre que en l’arquitectura civil destaca sobretot el gran palau dels marquesos de Llió, al centre urbà de Sant Pere de Riudebitlles. Una de les construccions més singulars que ens ha arribat de l’època és l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, bastit pels Cervelló el segle XIII per tal de donar alberg als transeünts que feien la ruta de Barcelona cap a Vilafranca i Tarragona. D’aquests hospitals (en sentit de lloc de casa d’hostes) n’hi hagué una amplia xarxa, però aquest és l’únic d’origen medieval que en ha arribat pràcticament intacte.

La segona meitat del XIV i el XV no foren gaire pròspers per a Catalunya: la pesta negra, les males anyades, el canvi dinàstic, la guerra civil... El període fou especialment funest per als pagesos però a final d'aquest segle, en bona part gràcies a la sentència de Guadalupe (1462) que posava fi a moltes de les servituds remences, el camp català es va reanimar i això es traduí al Penedès en una revifada de les construccions rurals. El gòtic s’estén enllà dels nuclis urbans. Moltes de les millors masies de la comarca tenen el seu inic en aquest moment i ens n'han pervingut notables exemplars, tot i que la majoria foren transformades i millorades en segles posteriors. Entre les que conserven traces evidents de gòtic tardà podem esmentar Can Rialb d'Avinyonet, Cal Noia de Castellví, el Castell de la Bleda a Sant Martí, Can Soler a Sant Pere Riudebitlles, i l'extraordinària Torre-ramona de Subirats, d'estil gòtic renaixentista. Dins d'actuals nuclis urbans, cal fer referència a la Casa del Senyor de Gelida, la casa del Castlà de la Granada i la Rectoria vella de Sant Quintí de Mediona.
 

L'Agricultura reneix: Les transformacions del segle XVIII i les millors masies.

Després de la revifada de finals del XV i començament del XVI, Catalunya entra en un nou període de decadència que abastarà part d’aquest segle i tot el següent. Però ben entrat el XVIII el panorama canviarà radicalment i es produirà una represa demogràfica i grans transformacions en el camp. L’agricultura reneix i això afecta de manera molt directa el Penedès. La bona marxa rebrà una empenta decisiva amb l’autorització del comerç amb Amèrica (1767) que estimularà la producció agrícola i d’una manera molt especial el conreu de la vinya i l’exportació del vi que ha marcat decisivament el futur de la comarca fins als nostres dies.
Aquest és el moment de la consolidació i ampliació de les masies. Els grans propietaris rurals les converteixen en un importantíssim centre de vida i de producció i, com és de preveure, les de més envergadura es troben en els terrenys millors i més plans. Moltes d’elles estan encara avui actives, algunes ens han pervingut tal com eren, mentre que d’altres foren transformades més endavant en el moment de màxima prosperitat (finals XIX). Qui vulgui entendre la història del Penedès farà bé recórrer el territori i fixar-se en les proporcions de can Morgades de Castellví, can Lleó a Sant Martí o la Senabra ala Monjos, totes elles amb dependències annexes, inclosa església. O aturar-se davant les belles proporcions de can Casesblanques d’Avinyonet, can Sadurní a Olèrdola, can Martí de Baix a Gelida, la Bardera i can Ros a Subirats, la Passada a Sant Quintí, can Cassanyes a Castellet o can Montsarra a Torrelles. O extasiar-se davant l’exuberància de la masia Porroig, a Olèrdola, amb les dues imponents galeries d’arcades, o davant del Mas de Pontons, un edifici perfecte que per la seva situació aïllada conserva encara l’estructura de mas fortificat amb quatre torretes angulars de defensa.
 

Lligat amb aquestes millores generals es produeixen altres fenòmens com el naixement de “carrers” és a dir nuclis vinculats en principi a una masia on habiten la gent que hi treballen: és el cas de cal Pau Xic o cal Rovira a Subirats, les Cases noves i les casetes d’en Raspall a Font-rubí o can Catassús a Sant Sadurní.
La insistència en la prosperitat que afecta el poblament dispers, no vol dir que no tingui el seu correlat en els nuclis urbans. Hi ha edificis imponents com cal Terra a Gelida, ca la Senyora a Pontons o ca l’Arnan a Riudebitlles. Un dels símptomes n’és l’arranjament i eixamplament dels temples parroquials que en molts casos se superposen als antics edificis medievals com al Pla, Riudebitlles, la Granada, i en altres són construïts de nova planta com Font-rubí, Sant Cugat Olesa de Bonesvalls o el el grandiós temple de Torrelles de Foix. A la capital, Vilafranca, és de l’època el gran casal de la plaça Milà; els marquesos d’Alfarràs construeixen el seu nou palau (avui col•legi de Sant Ramon) i s’edifica la capella dels Dolors un modest però significatiu edifici neoclàssic.

El Penedès i la vinya: una història comuna

Des de fa milers d’anys, la terra del Penedès està associada al conreu de la vinya i a l’elaboració de vins. Conèixer el Penedès és també conèixer un paisatge i una gent que, generació rere generació, han fet de la vinya el seu principal motor econòmic, social i cultural.
La història vinícola de la comarca abasta un període de vora 2.500 anys com ho demostren les troballes arqueològiques: el Museu del Vi de Vilafranca exhibeix múltiples testimonis com àmfores, recipients de ceràmica i estris relacionats amb l’elaboració i transport del vi, procedents de les cultures ibèrica, grega, púnica i romana.
Durant l’alta edat mitjana, les condicions d’inestabilitat de la nostra comarca en ser terra de frontera feren perdre gairebé del tot el conreu: consolidat el domini comtal, es recuperà i passà per un nou període d’expansió especialment durant el segle XIII. De nou però, la davallada demogràfica a causa de la pesta negra i les convulsions socials del final del període medieval van suposar un notable retrocés en els conreus i serioses transformacions en les estructures socials i laborals, una de les quals és concretaria en el contracte de “rabassa morta” que especificava que la terra es cedia al productor durant tot el temps que els ceps visquessin. En morir-se els ceps, el camperol estava obligat a tornar les terres. La sentència arbitral de Guadalupe va posar fi a aquesta situació cosa que va propiciar una millorar de la situació.
L’inici de l’Edat Moderna no va aportar prosperitat ni a Catalunya ni al Penedès: guerres contínues, bandositats i catàstrofes naturals deixaren el país esgotat. La situació no es redreçà fins entrat el segle XVIII. És llavors quan al Penedès es produeix un notable ressorgiment, amb el comerç exterior i la introducció dels vins i aiguardents als mercats anglès, holandès i finalment americà un cop autoritzat el comerç amb el nou continent. L’increment demogràfic impulsa el conreu de terres mai treballades fins llavors i el desenvolupament de noves tècniques de regadiu, ús d’adobs, noves eines, etc.
Arribat el XIX, la vinya era el primer conreu de Catalunya i ocupava el 70% dels conreus del Penedès. L’eufòria en la producció estava plenament reforçada per la tasca d’exportació que, des de Vilanova i la Geltrú, es duia a terme sobretot cap a les Amèriques, i que va produir el fenomen de les fortunes dels indians. La plaga de la fil•loxera a França fa que en l’últim terç del XIX es pugui parlar al Penedès d’una gloriosa edat d’or i d’una expansió del mercat d’exportació cap a tot Europa. És també el període que s’inicia l’elaboració de vins escumosos, basada en el sistema conegut com a méthode champanoise, que amb el temps es consolidarà com a una de les indústries claus de la zona. Tanta prosperitat es va veure estroncada en saltar la fil•loxera la barrera dels Pirineus i destruir tota la vinya. Però es reaccionà a temps.
La restauració del conreu de la vinya té dos noms propis: Marc Mir i Manel Raventós, que amb gran visió de futur van replantar vinyes amb els denominats “ceps o peus americans” -resistents a la fil•loxera- als que s’aplicava després l’empelt de les varietats de vi més productives i de millor qualitat. L’èxit de la iniciativa va desenvolupar el canvi de mentalitat en la professió, la utilització de noves tecnologies en el conreu i l’elaboració de vins així com la creació de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès.
Malgrat tot, durant la primera meitat del segle XX, el contracte de la rabassa morta, mai extingit del tot, constitueix l’eix de múltiples conflictes entre pagesos i propietaris. Tot i que el compromís que establia semblava facilitar un acord, les diferents interpretacions de les dues parts van propiciar una virulenta etapa d’agitació social i una radicalització de les posicions que havia de durar molts anys. El 1934 es va aprovar la Llei de Contractes de Conreu que havia de permetre als rabassaires, mitjançat prèvia indemnització als terratinents, accedir a la propietat. La pujada al poder de la CEDA i el posterior esclat de la Guerra Civil van abolir la Llei abans, fins i tot, de posar-se en marxa.
L’època de la postguerra, difícil en tots els camps, va començar a canviar a partir de le la dècada dels 50, especialment quan al Penedès es transforma gradualment el sistema de venda a dojo per l’embotellament industrial dels vins, la intensificació dels conreus i la progressiva incorporació de noves tecnologies. En aquest context, la creació del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès, a partir dels anys 60, dóna un impuls definitiu per a la consolidació i millora dels vins del Penedès que l’ha situat, avui, com a una de les zones vitivinícoles de major reconeixement a nivell mundial. Paral•lelament, el 1972 es constitueix el Consell Regulador dels Vins Escumosos que reconeixia el cava com a vi escumós de qualitat, i el 1993 es crea el Consell Regulador del Cava d'acord amb el nou Reglament i amb les disposicions de la Unió Europea

Gastronomia:

La comarca de l’Alt Penedès i, per extensió, tot el Penedès històric no marítim té les seves arrels gastronòmiques en costums i formes de vida rurals que han arribat gairebé fins els nostres dies. La vida a pagès tenia com a base el cereal, la vinya, l’olivera i el corral. Però mentre que els tres primers elements eren els fonaments d’una economia de subsistència, per al consum propi, l’aviram i les bèsties de corral, habitualment en mans de les dones en l’estructura familiar de vida rural, era el que es portava a vendre al mercat de Vilafranca per tal de poder adquirir vetes i fils, però també bacallà, congre o arengades.

És així que la geografia urbana vilafranquina compta amb diverses referències de productes, com la plaça de l’Oli, el Firal o plaça dels Porcs (ara de Milà i Fontanals), la plaça de Sant Joan, popularment plaça de la Verdura, la plaça de Sant Joan, popularment Plaça de la Verdura i la plaça del Blat (ara de la Constitució), popularment plaça de l’Aviram.

De tots aquests espais i formes de vida, ens n’han quedat alguns referents específics a la gastronomia actual. És el cas del xató, un plat de fontades, per anar a menjar amb tota la colla en una diada d’esbarjo, segurament de condiment més coent i picant que no pas el que ara s’elabora. Segons el folklorista Joan Amades era un plat d’estiu, tot i que també està documentat a la vilafranquina fonda de Cal Vicenç com a plat d’hivern. D’altra banda, també eren famoses les xatonades de Ca l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o el Vendrell.
 

Del corral penedesenc, cal esmentar-ne el conill, que Sabaté Mill considerava un plat específicament d’aquesta comarca; cuixes i espatlles rostides per als dies de festa, mentre la resta anava a l’arròs. També el mateix historiador considerava específicament del Penedès la botifarra amb mongetes, que amb diferents noms pot correspondre a la llonganissa o els fesols d’altres indrets. Un dels aspectes més curiosos d’aquest àmbit era l’anomenat moltó tarragoní que va estudiar el professor Emili Giralt i Raventós. D’una estructura corporal més gran que els actuals xais que es consumeixen als restaurants de la comarca, de raça ripollesa o muntanyesa, el moltó donava prestigi propi als ramats de Sant Sadurní d’Anoia i es valorava especialment per la seva carn tan saborosa.
 

No podem oblidar tampoc la rebosteria tradicional, començant per les coques dolces de Vilafranca, els gelidencs de Gelida, les coques de les Viudes o els Noiets de Sant Sadurní i els Carquinyolis de Sant Quintí o de Torrelles de Foix, i d’altres especialitats acreditades per diverses pastisseries, a més de les propostes específiques dels mestres xocolaters de la comarca.

Aquesta gastronomia tradicional ha perdurat a les taules de festa i a la munió de bons restaurants que caracteritzen l’Alt Penedès del nostre temps i que en la majoria de casos intenten mantenir la gran qualitat d’aquesta cuina tradicional sense deixar d’adequar-la als usos gastronòmics del nostre temps, i encara amb les innovacions de la cuina d’autor.

Avui la gastronomia compta amb el valor afegit de la qualitat dels vins i caves del Penedès, blancs, rosats o negres d’acord amb les varietats tradicionals de raïm, però també amb les aportacions de nous ceps forans molts dels quals estan demostrant una magnífica adaptació a la terra i al clima del Penedès.

Festes i tradicions:

El Penedès és terra de festes i tradicions. Evidentment això es podria dir de qualsevol altra comarca del país, i estirant-ho, de qualsevol indret del món. Però el que volem remarcar és que aquí el folklore és especialment ric i arrelat. S’ha dit sovint que les dues festes més intenses de Catalunya són la Patum de Berga i la Festa Major de Vilafranca, que s’han mantingut vigoroses i participatives fins i tot en els recents anys tan negres de la nostra història. La Festa Major vilafranquina és realment excepcional: amb una cadència que es repeteix inalterable any rere any, compta amb les cercaviles més nodrides del país on participen fins a 20 balls. Qui vulgui copsar amb tota la intensitat la màgia de la festa popular que no es perdi l’entrada de Sant Fèlix el dia 30 d’agost a la nit, i sortirà ja del tot extasiat si aquell mateix dia ha pogut ser testimoni de la diada castellera que li haurà permès viure una de les experiències més apassionants i emotives de la cultura popular.

Aquest model festiu vilafranquí es reprodueix, a l’escala adequada, a tota la comarca, als pobles, agregats i barriades: en qualsevol d’ells no hi trobareu a faltar ni un ball de gegants, ni un correfoc diabòlic i ben sovint hi haurà una jornada castellera. Aquestes elements de la festa, són ben vius i alhora provenen de lluny. El Drac de Vilafranca, junt amb el d’Olot, és el més antic que es conserva a Catalunya. Actualment de dracs i de gegants n’hi ha a pràcticament tots els pobles. També han conegut una gran expansió les colles de diables. Un dels balls més atractius i també molt estès al Penedès és el de Bastons: hi ha deu colles censades a l’Alt Penedès, i al Baix n’hi ha dues de les més antigues, les de l’Arboç i de Llorenç. En aquesta vila s’hi recuperaren els Falcons el 1942; després es crearen els de Vilafranca que revolucionaren el model i ara n’hi ha també a Puigdàlber i a Sant Sadurní. Ja hem esmentat els castells, un dels més destacats signes identitaris –i alhora integradors– de la cultura catalana. Nascuts a Valls, a la comarca veïna del Camp, foren ràpidament assimilats i estimats pels penedesencs. Actualment a la comarca hi ha les dues colles de Vilafranca: els Castellers, fundats el 1948, i els Xicots, fundats el 1982. La colla degana, anomenada els verds, és una de les capdavanteres del país i fins i tot un estudi avaluatiu publicat el 2002 per Josep Bargalló –l’actual Conseller d’Ensenyament de la Generalitat– la considera la millor colla del segle XX.

Enllà de les Festes Majors hi ha d’altres manifestacions festives dignes d’esment, com els aplecs en ermites o llocs significatius que tenen lloc el Dilluns de Pasqua i en d’altres dies. També de marcat origen religiós hi ha els vots de poble, com els d’Olesa o Vilobí i, vinculat a les festes nadalenques, hi ha pessebres vivents, com a les Gunyoles (Avinyonet), salons d’infància, com a Mediona, i arreu cavalcades de Reis: a Castellví baixen del Castellot. Els Tres tombs els podem veure a Sant Quintí i a la Gornal. A Sant Sadurní són molt populars les festes dels barris, per la capvuitada de Corpus. Vinculat a l’activitat agrícola ha anat prenent volada la festa del most, per exemple a Sant Cugat, la Múnia o la Ràpita, i actualment encara en pren més el Carnestoltes, ben gatzarós al Pla, Riudebitlles, Moja, i un llarg etcètera.

Les fires han estat des de sempre una combinació d’elements comercials i celebracions festives. Les de Sant Sadurní, al setembre, en són una mostra ben clara i inclouen la festa de la Fil•loxera; a l’octubre s’hi celebra la fira del Cavatast, al mateix temps que la Setmana del Cava. A Vilafranca destaquen les fires de Maig de caire general, i la reviscolada fira del Gall el diumenge abans de Nadal. Als Monjos té lloc al maig una fira medieval, i en el marc del nucli antic de Castellet s’hi fa el mercat medieval de tardor. Esmentem finalment el Firamercat de Sant Pere Molanta (juny) i la fira artesana de Torrelles (octubre).

Algunes festes són ben singulars, com l’escudella de Santa Llúcia de Gelida o la sopa dels pobres de Sant Pere de Riudebitlles, i encara l’aplec anomenat del pa i l’empenta que té lloc a l’ermita de la Salut de Gelida i a la de la Fontsanta del castell de Subirats. Entre les celebracions d’implantació més recent cal esmentar el Cavajazz de Guardiola de Font-rubí; a la Granada han convertit una antiga llegenda malèvola en la festa de la baixada del ruc del campanar. Algunes tenen caràcter reivindicatiu, com el Correllengua, al setembre, que recorre diverses poblacions, i el Terrazel de Sant Llorenç d’Hortons, a l’agost, una innovadora festa que vol exaltar els valors de la natura i el medi en un clima lúdic i imaginatiu.
 

El patrimoni natural:

Al Penedès no disposem d’un paratge emblemàtic com ho pot ser el Montseny per al Vallès Oriental o Sant Llorenç del Munt per a l’Occidental. Però sí que hi ha espais i indrets naturals de notable qualitat, tant a la mateixa Serralada Prelitoral, com a la Litoral i a la plana.

La Serralada Prelitoral que tanca la comarca pel nord ofereix prou atractius a l’excursionista i al visitant. El Puig Castellar, de fàcil accés, és el punt culminant a la comarca i n'ofereix una dilatada panoràmica.
Entre Font-rubí i Mediona trobem les restes del castell de Font-rubí, a dalt de tot de la carena i l'original lloc del Bolet amb la seva cova i els seus monòlits Un dels indrets de més atractiu paisatgístic és el santuari de Foix, a Torrelles, restaurat amb encert el 1988. Situat dalt d’un cingle té una imposant presència visual. S’hi arriba amb comoditat per una pista en bona part asfaltada que puja pel vessant nord. Podem també endinsar-nos a les feréstegues gorges del Foix, amb els seus pèlags, saltants i restes d'antics molins. Un situació i interès similar té l’ermita de Sant Joan de la muntanya de Pontons, municipi que destaca pels seus boscos i pel gran nombre de fonts que hi ha escampades per tot el terme com les d’Oriola, els Igols o el Molinot.
Dalt d’un atrevit penya-segat hi ha les ruïnes dites el Castellot de Castellví, una de les referències visuals del Penedès. S’hi pot pujar i baixar per vies diferents fent un costerut però estimulant circuit. El penyal és a la sortida del congost que forma la riera de Marmellar, aquí normalment seca: un camí la ressegueix fins a les restes de l’enclotat castell de Marmellar. En general aquestes muntanyes tenen un bon recobriment forestal amb predomini del pi blanc i de l’alzina als ombrius. Prop del Castellar hi trobem roures, aurons i grèvols. Una part important de la massa forestal fou devastada pel gran incendi del 1986, però el bosc s’està refent amb vitalitat. La presència de les conegudes planes aromàtiques com el romaní i l’espígol donen a les passejades per aquests llocs un encant i una placidesa admirables. En la part negativa, aquests paratges no gaudeixen de cap tipus de protecció legal efectiva.

A la Serralada Litoral, en canvi, bona part del sector que es troba al Penedès està integrada en el conjunt d’espais naturals protegits per la Diputació de Barcelona. El parc natural del Garraf comprèn part del terme d’Olesa de Bonesvalls i a la vila hi ha una oficina d’informació. Entre els indrets més atractius es poden esmentar el puig de la Mola, l’avenc de l’Esquerrà, el més profund del massís (206 m), i el pont natural de l’Arcada. Al nord del Garraf, el massís de l’Ordal també ofereix racons de gran bellesa als termes de Subirats i Gelida: aquest destaca pel gran nombre de fonts.
El segon parc és el d’Olèrdola: es tracta de l’entorn del conjunt monumental, de manera que la combinació de patrimoni arqueològic i natural acaba de donar qualitat a l’indret. Malauradament, l’estiu del 2003 una part del parc s’ha vist afectada per un incendi.
El tercer parc és el del Foix que comprèn l’embassament d’aquest riu, al terme de Castellet. Encara que d’origen artificial, constitueix una de les poques zones humides del Penedès, amb el seu singular valor naturalístic. La presència propera del castell acaba de fer impactant l’indret: a prop seu, al nucli de Castellet, hi ha l’oficina d’informació del Parc que forneix itineraris senyalitzats i altres interessants propostes.


L’atractiu més notable que té la plana des del punt de vista del patrimoni no construït és el caràcter d’esplèndid i endreçat jardí que li donen els seu conreus, sobretot les vinyes tan perfectament alineades. Actualment moltes de les tradicionals són substituïdes per ceps emparrats, però també resulten ben atraients, especialment els mesos de juliol i agost quan la calor i sequera van fent perdre vigor a la majoria de plantes mentre que els ceps mostren la seva millor exuberància.
A part d’això cal esmentar la zona dels Pèlags de Vilobí, valuós espai humit generat en unes pedreres en desús, i dos indrets naturals curiosos, de nom i característiques ben similars: son les Dous a Torrelles i les Deus a Sant Quintí de Mediona, unes surgències d’aigua que es canalitzen per mitja d’una tirallonga de fontetes alineades. A les Deus hi ha l’atractiu suplementari d’unes coves visitables.