...ha tret el bitllet/ amb destí al seu Jo de debò
Aquesta òpera prima de poesia que ens ofereix la MRS està estructurada en 4 parts, que consten de 19 poemes cadascuna, també acompanya el llibre un pròleg de l’escriptor David Monteagudo, on valora els aspectes més rellevants del llibre.
El teló de fons del llibre són les estacions de l’any, elementals, com indica el seu títol. Però aquest camí pel recorregut terrestre al voltant del sol, s’acompanya d’un viatge interior vers el Jo i les pròpies vivències del Jo poètic, que, potser, és l’alter ego de l’autora.
La MRS és hàbil en els recursos retòrics, domina bé les antítesis, i construeix jocs molt divertits amb la rima, i sap jugar molt bé amb els mots, amb les ambivalències semàntiques, i es deixa influir per Seneca, pel poeta Kahlil Gibran, o per escriptores com Woolf, o Austen.
Les pàgines del llibre s’obren a l’hivern. Des del primer poema s’entrecreuen els colors, una de les constants de tota l’obra, els colors caminen d’esma/ perduts pel carrer, i al costat del cromatisme la presència de la hipocresia, la pobresa, la vida, la mort, l’amor, les misèries humanes, que l’aire anirà ventilant, mentre tots es passegen pels carrers estrets dels casc antic d’una ciutat.
Sovint el sostre de tot això és el firmament, amb l’omnipresència dels núvols però també de la lluna,(element femení), que anirà senyorejant pel llibre juntament amb el contrast del sol, i ambdós li valdran per parlar d’aquesta dicotomia i de la força del femení, que es reforça amb la mitologia, amb Venus, l’Afrodita grega, símbol de la dona, de la bellesa i de l’amor. No només aquest serà l’imaginari mític tanmateix, si no que també veurem com es mouen amb destresa en tot el llibre els éssers protectors per excel·lència de la mitologia cristiana, que són els àngels. Aquest univers, és el sostre que protegeix temes més profunds com la reflexió sobre la pròpia existència, i tot això s’embolcalla de flors que també seran un altre leitmotiv de l’obra, i ompliran de bellesa plàstica el llibre, sota l’atenta mirada dels gats, que observen amb atenció o indiferència les pulsions de l’ànima humana.
Amb la primavera arriba la papallona i amb ella la metamorfosi de l’ànima, el canvi, el camí de l’amor, l’alegria immensa de viure, i l’erotisme, però també la por a la incertesa de la relació amorosa.
Les estacions, com el temps, avancen, i arriba l’estiu. La vida flueix i les relacions canvien, provoquen felicitat però també dolor. El record d’una relació trencada sovint és en blanc i negre, per difuminar el dolor, i llavors llegim un desencís dolç, sense estridències, només una mica ...d’embús a la cruïlla dels sentiments. Malgrat tot sempre arriba l’esperança, i “els ulls... es netegen amb llàgrimes...i apareix el somriure que s’encomana”.
A la tardor retorna la pena, però, reneix l’esperança en l’escriptura, i retornen els signes de puntuació, els somriures i de cop: La pressa agafa el tren de matinada, i vol veure sortir el sol de l’altra banda...s’intueix l’esperança de canvi de deixar el passat enrere i continuar de nou: Visc, crec, d’esgarrapar somnis/de colors en els somriures/ de les papallones. Les recuperem per tancar i per reforçar el canvi i decidir sobreviure. És hora de ser feliç, la poesia espera i com diria el poeta valencià del s. XIV, Joan Roís de Corella: Acceptant la ploma, que sovint greus mals descança.
Un poemari tendre i bonic que us plaurà de llegir, a la fresca de les màgiques nits d’estiu.
