|
|

Glòria Lasso
El 27 d'octubre de
1922 va néixer a Vilafranca, al carrer Duc de la Victòria número 33,
actualment carrer de Cal Bolet, una de les figures internacionals
més conegudes de la cançó. Rosa Coscolín Figueras era filla de
Vicente Coscolín Giménez, comerciant nascut a Ejea de los Caballeros
(Saragossa), i de Teresa Figueras Santacana, nascuda a Sant Cugat
Sesgarrigues. D'adolescent va compaginar les tasques laborals
d'infermera amb actuacions musicals en sales de festa de Barcelona.
En una d'aquestes festes va conèixer el seu primer marit, Guillermo
Lasso, amb qui va contraure matrimoni amb 14 anys, i un any després
va néixer la seva primera filla.
A principis dels anys 40 va traslladar-se a Madrid on va començar a
ser més coneguda i les seves cançons van començar a sentir-se per la
ràdio. Els èxits musicals la van portar a residir a París l'any 1954
per substituir una cantant que estava malalta en un espectacle.
Durant aquest temps, va desenvolupar la seva carrera musical com a
cantant de cançó lleugera i es va convertir en una autèntica
estrella de la revista (espectacle on es combina música i ball) com
a vedet principal de la Sala Olympia, on va realitzar més de 30
representacions. Durant la seva estada a França va conèixer Luis
Mariano amb qui va col·laborar amb diferents cançons com ‘Canastos’
i, pel que sembla, hi va tenir una relació sentimental. Amb el disc
‘Étranger au paradis’, versió francesa de ‘Stranger in paradise’, de
Tony Bennett, va aconseguir el seu major èxit, i es va convertir en
el primer disc a superar el milió d'exemplars venuts a França. Des
d'aquell moment no va parar de triomfar. Va recórrer el món sencer
oferint concerts, va gravar prop de 3.000 cançons en diversos
idiomes, va col·leccionar els guardons musicals més prestigiosos del
món, va oferir concerts privats per a personatges com el general
Charles de Gaulle, el president John F. Kennedy, o la reina Isabel
II d’Anglaterra, i alguns dels músics més importants a nivell
mundial (Gilbert Bécaud, Charles Aznavour, Jaques Brel, Armando
Manzanero, José Luís Perales) van compondre cançons per ella.
Després de vuit anys a París, el 1962 decideix traslladar-se a Mèxic
per començar la seva carrera per Llatinoamèrica, on va tenir els
seus majors èxits com a cantant. Durant la seva estada a Mèxic va
enregistrar varis discs i va popularitzar una de les seves cançons
més conegudes ‘Luna de miel’ del compositor grec Mikis Theodorakis
amb lletra del poeta Rafael de Penagos. Aquests èxits pel continent
americà la van portar a actuar al Carnegie Hall de Nova York i
durant quatre anys va tenir un xou setmanal en una cadena de
televisió a Los Ángeles. El president de Mèxic li va atorgar com a
reconeixement a la seva implicació al seu país, la nacionalitat
mexicana.
L'any 1985 decideix retornar a França, on va residir durant deu anys,
enregistrant noves cançons i fent diversos concerts a la sala
Olympia de París.
Va arribar a casar-se fins a sis vegades, encara que els rumors
deien que eren deu. El seu segon marit, un empresari, va endur-se
tots els seus diners. L'any 1974, quan estava contraent matrimoni
amb l'artista Guillermo Sandoval del Castillo, va interrompre la
boda una dona que deia que era la seva esposa i el nuvi va ser
detingut per bigàmia. La seva darrera boda va tenir lloc a París on
va contraure matrimoni, a l'edat de 58 anys, amb un jove argentí,
Alexis de San Nicolás. Va tenir en total tres filles, María José,
María Isabel i Rosa María.
Glòria Lasso va retornar a Vilafranca a principis de 1958. Va
arribar a la vila amb cotxe i, a la Rambla, a l'alçada del monument
a Milà i Fontanals va ser rebuda per una multitud de penedesencs
encuriosits amb la primera vilafranquina que triomfava
internacionalment com a artista. Des de la Rambla va traslladar-se
fins a la Basílica de Santa Maria per fer una pregària al peu de
l'altar. Aleshores, es va interpretar a l'orgue l'Ave Maria. Tot
seguit, va anar fins a l'edifici de l'Ajuntament on va visitar la
sala sant Raimon de Penyafort, dita també de Pau Boada, que havia
estat recentment decorada.
El diumenge següent, 2 de febrer, al matí, es va programar al Casal
un festival benèfic amb l'actuació de diferents artistes que van
donar pas a Glòria Lasso. El Casal estava ple i l'expectació per
sentir la vilafranquina era enorme. Va començar a cantar, però entre
la segona i la tercera cançó, va patir una indisposició i la matinal
musical va continuar sense l'extraordinària artista. A la tarda,
Lasso va anar al camp de futbol per fer el servei d'honor en el
partit entre el Vilafranca i el Reus Deportiu.
La seva darrera actuació musical va ser l'11 de novembre de 2005 al
Teatre cine Morelos a Cuernavaca, Mèxic, ciutat on moriria pocs dies
després, el 4 de desembre, a conseqüència d'una aturada cardíaca.
Les seves cendres van ser dipositades a la catedral d'aquesta ciutat.

La Penya Rhin
El 1916 es va fundar
a Barcelona al restaurant Penya Rhin un club d'afeccionats a
l'automobilisme que va emprendre tots els esforços a organitzar un
premi automobilístic per gaudir d'aquest esport força desconegut per
la majoria, considerat una competició d'esbarjo per a les elits
polítiques i econòmiques de Barcelona. Aquest club va organitzar un
premi, prenent el seu nom, que va celebrar-se entre els anys 1921 i
1923 a Vilafranca del Penedès, després d'estudiar altres ubicacions
com Vic, el Vallès i Tarragona, decantant-se finalment per realitzar
el circuit en la plana penedesenca.
El circuit discorria entre els pobles de Vilafranca, els Monjos i La
Múnia, tenint el seu punt de sortida al tram final de la carretera
de Sant Jaume dels Domenys en la confluència amb la carretera
Nacional 340, on continuava en línia recta per aquesta carretera
travessant el nucli dels Monjos i, a l'alçada dels Tres Pins, abans
d'entrar al nucli de La Ràpita, girava en direcció a La Múnia. Allà
girava a mà dreta cap a Vilafranca per la carretera de Sant Jaume
dels Domenys. El circuit tenia com a punts d'interès automobilístic
el pont sobre el riu Foix a l'alçada dels Monjos, ja que la
carretera s'estretia, i el pont de la Bruixa, on els pilots havien
de girar el volant ràpidament cap a un cantó i cap a l'altre, arran
dels girs de la carretera en aquell punt.
El circuit tenia un recorregut de 14,79km i s'havien de fer 35
voltes al circuit realitzant un total de 514,65km.
Les carreteres penedesenques es van arranjar per poder realitzar el
circuit tot millorant el paviment i els revolts. Aquest fet va
suposar unes millores generals per a tots els vehicles que
transitessin per les tres vies afectades: per la N-340 entre
Vilafranca i La Ràpita, la carretera entre La Ràpita i la Múnia, i
la carretera de Sant Jaume dels Domenys, entre la Múnia i Vilafranca.
El primer premi es va celebrar el 16 d'octubre de 1921, a les 10h
amb la concurrència dels millors pilots nacionals i estrangers. El
primer premi va ser per a Pierre de Vizcaya que conduïa un Bugatti
fent el recorregut en 5h 11’19”, emportant-se com a premi la
quantitat de 10.000 pessetes i una copa d'or. El segon premi es va
celebrar el 5 de novembre de 1922 i el guanyador va ser el britànic
K.L. Guiness conduint un Talbot. La tercera edició va tenir lloc el
21 d'octubre de 1923 proclamant-se guanyador l'italià Albert Divo
que va realitzar el recorregut en 4h 45’ 54”.
Aquesta carrera era de caire internacional ja que hi havia pilots
vinguts d'altres països europeus com França, Itàlia, Regne Unit i
Àustria. A més, era el Campionat d'Espanya d'Automobilisme. Quan es
va deixar de celebrar el Premi Penya Rihn a Vilafranca el campionat
es va traslladar a la ciutat de Sant Sebastià.
Un dels fets més destacats d'aquesta competició va ser l'assistència
massiva de persones en la primera edició i en les dues següents. Per
exemple, es van organitzar trens especials des de Barcelona cap a
Vilafranca d'onze vagons amb capacitat per 600 persones el 1922 i
tenim coneixement que l'any 1923 es va ajornar el partit de futbol
entre el FC Barcelona i l'Europa. Aquest mateix any 1923, van sortir
de Barcelona cinc trens al llarg de la nit i de la matinada i un
tren de luxe cap a Vilafranca. A més, es van arribar a comptar el
número de 2.000 cotxes vinguts a Vilafranca d'arreu per veure
l'increïble espectacle automobilístic.
En l'edició de 1922 hi va assistir l'infant Alfons de Borbón
Battenberg, príncep d'Astúries, fill del rei Alfons XIII, acompanyat
pel ministre de Foment.
Entre els participants en el Gran Premi Penya Rhin podríem destacar
el gran pilot italià Tazio Nuvolari, que si bé a Vilafranca va
passar desapercebut, va arribar a ser a finals dels anys 20 fins els
anys 40 un dels millors pilots mundials, aconseguint, per exemple,
el 1933 les 24 hores de Le Mans.
La carrera va tenir un parèntesi entre els anys 1923 i 1933 en què
es reprengué el circuit a Montjuïc entre els anys 1933 i 1936.
Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, es va tornar a
celebrar, en la zona de Pedralbes i va tenir tres edicions més en
els anys 1948, 1950 i 1954.

Sant Raimon de Penyafort
Raimon de Penyafort
va néixer el 1185 al petit castell de la seva família, els Penyafort,
a l'actual terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. En data
incerta, possiblement d'adolescent, va anar a viure a Barcelona per
realitzar estudis d'arts liberals (gramàtica, retòrica, dialèctica,
aritmètica, geometria, astronomia i música), ciències sagrades i
dret. Entre 1217 i 1221 va fer una estada a la Universitat de
Bolonya com alumne, però ben aviat va començar a impartir classes de
dret canònic amb molt d'èxit d'assistència. Va ser en aquell temps
quan va escriure la seva primera obra, la Summa Iuris Canonici.
Al seu retorn a Barcelona, va ser nomenat pel bisbe de Barcelona,
Berenguer de Palou, com a conseller seu arran de diferents problemes
que havia de solucionar l'Església al bisbat de Barcelona com el
catarisme, el judaisme, la lluita contra els sarraïns,
l'organització de les noves terres fruit de les conquestes del rei
Jaume I d'Aragó... tot plegat, quan al mateix temps va ser nomenant
canonge de la Catedral de Barcelona.
Poc temps després, Raimon de Penyafort va ingressar a l'Orde dels
Predicadors (també dita dels dominics), fundada per Sant Domènec de
Guzmán el 1215, amb qui va coincidir durant la seva estada a Bolonya.
Per petició de fra Suero Gómez, provincial de l'Orde, va redactar la
Summa de Poenitentia amb l'objectiu de plasmar en un llibre
orientacions als directors de consciència i que servís per a
l'administració del sagrament del perdó mitjançant la confessió.
Una de les seves obres més importants van ser les Decretals
encarregades pel papa Gregori IX consistents en la compilació del
dret canònic que van estar vigents des de 1234 fins a principis del
segle XX. Va ser el mateix papa qui el va nomenar penitencier i
col·laborador. Al seu costat va recórrer els diferents regnes
hispànics acompanyant-lo per diferents diòcesis a mode de visita
pastoral, assessorant-lo en tots aquells aspectes en què fos
reclamat. Així va ser quan sent a Saragossa tots dos, el 1229, van
estudiar l'anul·lació matrimonial del rei Jaume I amb Elionor de
Castella, ja que incomplien una de les disposicions del Concili de
Laterà en què es prohibia el matrimoni fins el quart grau de
parentiu, i tots dos eren besnéts del rei Alfons VII de Castella.
Per a l'Església catòlica va fer, entre d'altres coses, la
reorganització dels bisbats amb seu a la Corona d'Aragó, fou nomenat
General de l'Orde dels Dominics el 1239 i va crear i organitzar la
Inquisició tot redactant un manual per als inquisidors. Quan tornà a
Barcelona per a descansar, aleshores fou requerit pel rei Jaume I
per a rebre consell i assessorament en el seu govern. Fra Raimon de
Penyafort va aixecar per ordre del papa l'excomunió, l'any 1237, que
patia Jaume I arran de l'impediment que exercí el rei per a que
Bernardo de Monteagudo fos nomenat bisbe de Saragossa.
En un dels seus viatges entre Barcelona i Roma va produir-se un
miracle que va succeir en la platja de Tossa de Mar el 1236.
Retornant a Barcelona, va demanar al patró de la nau que s'aproximés
a terra perquè a la platja hi havia un malalt que demanava confessar-se.
En arribar a la platja de la Mar Menuda, van trobar un home
agonitzant que no podia parlar. Fra Raimon li va preguntar si volia
confessar-se i el malalt va dir que sí. El malalt va recuperar la
veu, va confessar-se, Raimon el va absoldre i va morir tot seguit,
en pau amb Déu.
Un altre miracle de Fra Raimon va succeir quan es trobava a l’illa
de Mallorca, acompanyant Jaume I com a confessor. El rei mantenia
relacions il·legítimes amb una senyora i fra Raimon l'amonestava per
a que deixés estar la relació. Com que el monarca no li feia cas, va
decidir tornar a Barcelona. Jaume I va prohibir que el deixessin
marxar de l'illa. Raimon de Penyafort va marxar fins al port de
Sóller on va embarcar sobre la seva capa arribant fins al port de
Barcelona.
Raimon de Penyafort va morir el 6 de gener de 1285 a Barcelona,
estant al seu convent de Santa Caterina, avui desaparegut, on
s'erigeix el mercat que porta el mateix nom, prop de la Via Laietana
i de la Catedral de Barcelona. Al seu enterrament hi van assistir el
rei Jaume I, l'infant Jaume d'Aragó, Alfons X el Savi, la seva
esposa la reina Violant de Castella i els infants de Castella (que
es trobaven en aquells moments de viatge a Barcelona) i els bisbes
de Barcelona, Osca i Conca. Les seves despulles van ser enterrades
al convent de Santa Caterina però en ser desamortitzat el 1835, es
van traslladar a la Catedral de Barcelona.
L'any 1601 va ser canonitzat i tant a Barcelona com a Vilafranca es
van fer grans processons en honor seu. La seva festivitat és el 7 de
gener i és copatró de Vilafranca.

La Fira del Gall o de Sant Tomàs de Vilafranca
La Fira del Gall de
Vilafranca, de naixement incert però nascuda en l'època moderna, té
el seu origen en la festivitat de Sant Tomàs apòstol que se celebra
el dia 21 de desembre.
La fira, també dita de Sant Tomàs, era el punt de trobada de la
venda dels típics galls dindi, o indiots, que es menjaven per Nadal
a les llars, un àpat fort per omplir l'estomac tot celebrant el
naixement de Jesús de Natzaret en les llars vilafranquines i
penedesenques. Els compradors no tan sols eren de la comarca sinó
que procedien d'altres contrades més pròximes com Vilanova i la
Geltrú i Sitges, o una miqueta més llunyanes com Barcelona i
Tarragona. Era costum que algunes famílies més benestants de la
ciutat comtal s'arribessin fins a la nostra vila per adquirir el
gall dindi criat de pagès.
Després d'un temps sense celebrar-se, l'Ajuntament de Vilafranca del
Penedès va crear el 1956 una Comisión Mixta Pro Fomento de Ferias y
Mercados per recuperar la Fira del Gall aquell any. I així va ser.
Una fira que, tal i com hem comentat, tenia un objectiu immediat
vinculat a les festes nadalenques. Tant és així, que en els anys
1970, quan la venda dels galls dindi i altres animals de ploma havia
començat a decaure, la fira acollia altres productes també de caire
nadalenc com venedors ambulants de torrons, dolços d'Astorga, avets,
figures del pessebre, molsa i altres elements decoratius pel
pessebre.
Hi ha qui argumentava, a principis dels anys 80, la decaiguda de la
Fira del Gall en dues vessants: la primera, amb el sorgiment a la
vila de les polleries que venien bèsties de ploma a punt per posar a
l'olla i, la segona, amb la dificultat que portava haver de matar,
plomar i netejar l'au per al seu cuinat.
Per tal de pal·liar aquest problema, l'Ajuntament de Vilafranca va
oferir, a partir de l'any 1983, un servei de sacrifici d'aviram
gratuït a totes aquelles persones que compressin a la Fira del Gall.
Aquell any, estant la fira situada en la plaça de la Constitució, el
servei d'escorxador es va instal·lar en l'actual edifici de la Casa
de la Festa Major que, val a dir-ho, el seu origen era de Mercat de
gallines mortes. Allí es podia portar l'animal acabat de comprar per
a que els operaris de l'Escorxador Municipal sacrifiquessin les aus
amb la supervisió del veterinari municipal.
A partir d'aquest moment va començar el rellançament de la Fira del
Gall amb la instal·lació en la plaça de Jaume I d'una gran carpa per
passar als pocs anys a realitzar-se la fira a la rambla de Sant
Francesc que, al llarg dels anys, a part d'acollir els venedors
d'aviram, ha anat creixent exponencialment on es poden degustar
plats realitzats amb l'aviram que es pot adquirir a la fira (gall
negre, ànec mut i gall dindi) en la Mostra de Cuina d'Aviram.
Igualment, es poden degustar els millors vins negres de la DO
Penedès i poder-ne fer la compra de qualcuna ampolla.
Una de les tradicions vilafranquines menys conegudes és la que es
realitza des de fa unes dècades el primer dia de la Fira del Gall on
l'Alcalde acompanyat per les autoritats municipals, per experts en
animals de ploma i altres curiosos matiners visita la fira a les 8
del matí per seleccionar les millors bèsties i adquirir-les per ser
obsequiades a les entitats benèfiques de la vila.
Aquella fira nascuda fa uns quants segles per a bastir el rebost de
Nadal el dia de sant Tomàs ha anat creixent, variant el seu tarannà,
adeqüant-se a temps contemporanis, innovant, fent al voltant seu
quelcom més que una simple fira d'aviram. Una fira que s'acompanya
des de fa uns anys pel bestiari festiu representatiu de l'aviram que
s’hi ven i es degusta: el Tomasot i la Ballarica.

La mort del rei Pere III a Vilafranca
Dijous de la setmana
passada, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
anunciava la restauració de les tombes reials del monestir de Santes
Creus i estudiarà les restes del rei Pere el Gran. Des d’El Cargol
ens fem ressò d'aquesta proposta d'estudi arqueològic i, per aquest
motiu, avui parlem del rei Pere III i la seva mort a Vilafranca del
Penedès, el 1285.
Pere el Gran va néixer a la ciutat de València el 1240, fill de
Jaume I, el Conqueridor, i de Violant d'Hongria. Arran de la mort
del seu pare, el 16 de novembre de 1276 va ser coronat rei a la
Catedral de Sant Salvador (a Saragossa) per l'arquebisbe de
Tarragona i, per primera vegada, un rei d'Aragó trencava el
vassallatge amb l'Església Catòlica en proclamar en la seva
coronació, que no rebia la corona de la mà de l'Arquebisbe en nom de
l'Església Romana, ni per ella, ni contra ella. A partir de la seva
coronació va ser anomenat com: Pere III rei d'Aragó, Pere I rei de
València i Pere II comte de Barcelona.
Un dels fets més importants de la seva vida com a monarca va ser el
conflicte al regne de Sicília entre ell, el rei de Sicília i Nàpols
(Carles I d'Anjou) i el papa Martí IV. A Sicília van tenir lloc les
Vespres Sicilianes que va ser un aixecament popular contra la tutela
de l'illa pel rei Carles I. Els sicilians van oferir la corona al
rei Pere ja que s'havia casat amb Constança de Sicília, filla de
l'anterior rei de l'illa, abans de l'ocupació francesa realitzada
sota la protecció del Papa. El 30 d'agost de 1282, Pere el Gran
arribà a Palerm i va ser coronat rei, regnant amb el nom de Pere I
de Sicília. Arran de la coronació, el papa Martí IV va excomunicar
el nou rei sicilià, el 9 de novembre de 1282, i el va deposar com a
rei d'Aragó, el 21 de desembre de 1283, oferint la corona al segon
fill del rei de França, Carles de Valois, el qual va ser investit el
27 de febrer de 1284. El papa va declarar una croada contra la
Corona d'Aragó que realitzà el propi rei francès Felip III amb
l'ajuda del rei Jaume II de Mallorca i comte de Rosselló, germà de
Pere, facilitant l'entrada dels croats als Comtats Catalans. Els
francesos assetjaren la ciutat de Girona, que es rendí el 1285.
El rei Pere, estant a Barcelona, encomanà a Roger de Llúria,
almirall de la seva Armada, que desplacés les galeres i els vaixells
fins al port de Salou i que, juntament amb 200 cavallers, anés a
conquerir l'illa de Mallorca, regnada pel seu germà Jaume, qui havia
fet costat al rei de França en el conflicte bèl·lic. Pere III sortí
de Barcelona cap a Salou a la conquesta de Mallorca, però, havent
transcorregut una bona part del camí, se sentí malament i va anar a
l'Hospital de Guerau de Cervelló, a la població d'Olesa de
Bonesvalls. D'aquí, el portaren amb una llitera de fusta fins a
Vilafranca on tenia el seu palau reial, actualment a la plaça de
Jaume I. Arribat a Vilafranca veié que no podia desplaçar-se fins a
Mallorca i va demanar al seu fill Alfons que hi anés ell amb la
companyia que estava preparada a Salou per marxar cap a Mallorca.
El rei Pere, que es trobava excomunicat pel papa, va voler fer les
paus amb Déu i cridà l'Arquebisbe de Tarragona i els bisbes de
València i d'Osca. Els va demanar l'aixecament de l'excomunió
mostrant amb paraules que volia estar bé amb Déu abans de la seva
mort i se'l concedí la seva petició. L'endemà, va cridar a la seva
estança del palau el bisbe de València, els abats de Poblet i de
Santes Creus i Huguet de Mataplana, el seu capellà personal, per
agrair-los els seus consells. Igualment, va manar que deixessin
lliures tots els presoners francesos que havien estat empresonats
amb motiu de la guerra contra el rei de França. Pere el Gran va
demanar confessar-se i ho féu davant de dos confessors, el guardià
del convent de Sant Francesc de la vila i Galceran de Tous, monjo de
Santes Creus. Un cop finalitzà la confessió, els frares del convent
de Sant Francesc van anar a la seva església conventual per pregar
per l'ànima del rei. Un cop van finalitzar l'ofici, el frare guardià
del convent va anar al palau reial per portar al rei la comunió. El
rei es va aixecar, es va vestir i s'agenollà recolzat al llit per
pregar i rebre la comunió.
Faltant-li poques hores per morir, va rebre la notícia que els
francesos havien marxat de la ciutat de Girona. Va morir el vespre
de l'11 de novembre de 1285. El seu cos va ser traslladat al
monestir de Santes Creus on els monjos el van embalsamar i enterrar.

El palau dels Marquesos de Llió de Sant Pere de
Riudebitlles
Al poble de Sant Pere
de Riudebitlles, situat al nord de l'Alt Penedès, amb 2.375
habitants i amb una superfície de 5,39 quilòmetres quadrats, s'ubica
el palau casal dels Marquesos de Llió que, des de 1994, és de
propietat municipal.
El palau dels Marquesos de Llió va ser construït entre els segles
XIV i XV. L'edifici d'estil gòtic català és de planta baixa i dos
pisos. A la planta baixa, el portal d'accés és coronat amb un escut
de forma romboïdal. La primera planta presenta al llarg de la façana
quatre finestres dividides en tres parts per dues columnetes
coronades amb uns bonics capitells. A la segona planta, també al
llarg de la façana, hi ha quatre finestres coronelles dividides en
dues parts per una columneta, igualment coronada per un capitell.
Entre les finestres del primer i el segon pis, hi ha quatre escuts
romboïdals. La façana és coronada per un merlet amb funció
decorativa. Al cantó dret de la façana hi ha el passatge anomenat
"Les voltes del Quirri", que dóna accés al carrer que passa per
darrere de la façana del casalot dels Marquesos de Llió.
La façana de l'edifici fa 23 metres de llargària i construïda en
pedra de turo, extreta de la roca calcària, típica del municipi de
Sant Pere de Riudebitlles. La planta és rectangular, allargada i
estreta.
L'edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa
a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i
Joana Salelles. Un descendent d'aquests va ser Josep Francesc de
Móra i Catà. Nascut a Barcelona el 1694, va realitzar els Estudis
Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a la seva
ciutat de naixement. Els seus coneixements els va incrementar en els
seus viatges per les principals capitals d'Europa. A més, va arribar
a ser regidor perpetu de la ciutat de Barcelona. El 1749 va ser
nomenat per Lluís XV de França primer Marquès de Llió i el 21 de
gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de
Ferran VI. Josep Francesc de Móra va ser la persona que va convertir
el palau de Sant Pere de Riudebitlles en una fàbrica de paper i
també va ser fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona. El 1751 va obtenir del rei Ferran VI
l'aprovació dels estatuts de la Reial Acadèmia i va redactar-ne el
seu primer volum de les Memòries. Aquesta institució tenia com a
missió l'estudi de la història de Catalunya i la formació de la
joventut en la història, la filosofia i la literatura. També va
escriure el llibre Observaciones sobre los principios elementales de
la Historia, reeditat l'any 2000. Va morir el 4 de març de 1763, i
el podríem considerar com un noble il·lustrat.
L'edifici va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del
segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana
de Gelida. Aquest, va cedir l'edifici i el molí paperer al seu nebot
Ròmul Torrents Albet, que va continuar amb la tasca de fabricació de
paper, una indústria de llarga tradició en el municipi,
especialitzant-se en paper de filtre. A partir d'aquest moment, a
l'edifici també se l'anomenà Cal Ròmul.
A Barcelona existeix també un palau dels Marquesos de Llió, al
carrer Montcada número 12, seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària
de Barcelona.

Maria Ràfols, vilafranquina universal
Maria Ràfols Bruna va
néixer al Molí d'en Rovira el 5 de novembre de 1781 i va ser
batejada dos dies després a la parròquia de Santa Maria de
Vilafranca. Era filla del matrimoni Cristòfol i Margarita, tots dos
nascuts a Santa Margarida i els Monjos, i era la sisena de deu
germans. L'ofici de moliner del pare ja li venia de lluny, ja havia
estat moliner de la masia de l'Abadal dels Monjos. Els seus pares
portaven en aquells moments el Molí d'en Rovira. Poc temps després
es traslladaren al molí de Mascaró, a la Bleda, i més tard, al 1793,
a Santa Margarida i els Monjos. Allí, van anar viure a l'Hostal dels
Monjos, que era la llar dels Bruna. En 1785, a la Bleda, Maria
Ràfols va anar a Vilafranca a rebre el sagrament de la confirmació
amb quatre anys d'edat, juntament amb les seves germanes Margarida,
de set anys, i Josefa, de dos mesos.
Quan el seu pare mor, la seva mare es torna a casar i estableixen la
residència a Vilanova. El matrimoni va tenir lloc el 19 de febrer de
1798 amb el vidu Josep Marcer. Maria Ràfols va passar la seva
infantesa i primera joventut en família i interna al Col·legi de
l'Ordre de Nostra Senyora a Barcelona. Aquesta escola era portada
per monges de clausura que acollien en el seu convent a noies que
volien realitzar estudis.
Quan Maria Ràfols comptava amb 23 anys, amb 11 companyes i 12
companys, van a Saragossa acompanyats del pare Joan Bonal des de
l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona a l'Hospital de Gràcia, de
la capital aragonesa. Arriben a Saragossa el 28 de desembre de 1804
i van realitzar una visita a la Mare de Déu del Pilar per a demanar-li
protecció per a exercir la seva feina en els ideals de la caritat i
de l'amor. Passat els temps, el grup d'homes desapareix i continuen
les dones exercint la seva tasca d'hospitalitat amb fermesa i
voluntarietat.
El 1808 va començar la guerra del Francès (o de la Independència) i
els setges de les tropes franceses sobre la ciutat de Saragossa van
ser molt importants. En el primer setge a Saragossa els francesos
van bombardejar amb artilleria l'Hospital i es va incendiar, cosa
que provocà el trasllat dels malalts a un altre edifici. També, en
el segon setge les tropes franceses van actuar de manera molt
contundent contra la ciutat i les germanes dedicaren els seus
esforços a vetllar als malalts i a demanar almoina. Maria Ràfols
fins i tot va anar a veure al general Lannes al campament francès
per demanar ajuda pels malalts i ferits hospitalitzats.
Van encarregar a Maria Ràfols, el 1813, la gestió de la borderia. En
aquesta nova tasca ella és l'encarregada de dirigir un espai dedicat
a vetllar pels nens i nenes orfes o abandonats. Aquesta dedicació la
va realitzar durant molts anys.
Un cop acabada la guerra del Francès, l'any 1815, Maria Ràfols va
tornar a Vilafranca durant un període de dos mesos per a recuperar
forces i passar un temps amb la seva família. La concessió per
escrit se li fa el 10 d'abril.
El 1824 la germandat es constituí com a congregació religiosa amb
l'aprovació de les Constitucions i quatre germanes van professar els
seus vots perpetus. Maria Ràfols, a part de ser fundadora, va ser
escollida presidenta de la congregació. El 1865, la institució
religiosa va canviar de nom per dir-se "Germanes de la Caritat de
Santa Anna". La seva tasca és present pels cinc continents.
El 1834, Maria Ràfols, en el context de les guerres carlines, és
empresonada perquè presumptament està involucrada en un afer de
conspiració. Unes declaracions realitzades per dues persones a
l'autoritat digueren que a l'Hospital hi havia unes planxes en
propietat del prevere Nerín per fer bales i cartutxos i que la
persona que li havia facilitat la planxa havia estat Maria Ràfols.
Dos mesos després de ser detinguda es posada en llibertat, després
de pagar una fiança i deu mesos després se la declara innocent, però
la justícia determina el desterro de Saragossa i estableix l'exili a
Osca durant sis anys. Quan torna a la capital aragonesa, va tornar a
fer-se càrrec de la borderia. Aquesta tasca va realitzar-la fins que
el 1845 la Junta de Govern de l'Hospital va jubilar-la amb 64 anys.
Una hemiplegia progressiva li va provocar una paràlisis total en els
darrers mesos de la seva vida. El 30 d'agost de 1853, a Saragossa,
va morir Maria Ràfols Bruna, una vilafranquina universal.
Va ser beatificada pel Papa Joan Pau II el 16 d'octubre de 1994 a
Ciutat del Vaticà. La seva festivitat és el 5 de novembre.

Quatre Festes Majors diferents en nou anys
(1931-1939)
La Festa Major de
Vilafranca s'ha viscut, es viu i es viurà de moltes maneres
diferents pels vilafranquins, segons les pròpies tradicions
particulars i familiars. Això és indiscutible. Però és possible que
la Festa Major en si es realitzés de quatre maneres diferents en
només nou anys? Doncs sí.
El 12
d'abril de 1931 se celebren eleccions municipals a tots els
ajuntaments d'Espanya, les quals són guanyades majoritàriament pels
diferents partits d'esquerres que hi participaven. Aquest fet,
juntament amb la pressió popular, va fer que el rei Alfons XIII
abdiqués i marxés a l'exili. Així va ser com el 14 d'abril de 1931
es va proclamar la Segona República Espanyola. Amb l'inici d'aquest
nou sistema polític, els nous governants van optar per la separació
de l'Estat amb l'Església, definint l'Estat com a laic. A l'article
3 de la Constitució Espanyola de 1931 s'exposava que no hi havia
religió oficial. El conflicte religiós va provocar grans
enfrontaments a tots els nivells. L'enfrontament a Vilafranca era
present al llarg de l'any i s'incrementà encara més per la Festa
Major. Aquest fet va provocar que la Festa Major se celebrés entre
els anys 1931 a 1934 de dues maneres diferents. El 1935, els
esdevenirs de la República van portar a una festa major
republicano-religiosa. La Festa Major, en els anys de la guerra
civil, també es va viure d'una manera especial. I, finalment, la
quarta manera de celebrar la Més Típica fou el 1939 quan ja
finalitzada la guerra civil feia quasi vuit mesos, la Festa Major va
tornar a ser igual que la de 1930.

Les Festes Majors
republicanes 1931-1934
Al llarg de les setmanes abans de l'inici de la Festa Major
s'instaurà un clima d'enfrontament entre l'Església, l'Ajuntament i
els partits d'esquerres de la vila. El motiu era clar: la celebració
de la Festa Major pels dies de Sant Fèlix, com sempre, però obviant
el caràcter religiós de la festa, impedint l'única celebració
religiosa al carrer: les processons. L'Església va realitzar una
crítica molt dura contra l'Ajuntament per fer la Festa Major per
Sant Fèlix. L'Ajuntament, amb la recuperació de les Fires de Maig el
1932 intentà reconvertir, poc a poc, les Fires en la Festa Major,
però la guerra civil també truncà aquesta idea.
La novetat entre els anys 1931 i 1934 és la separació dels actes
religiosos dels civils. D'aquesta manera, la Festa Major era per
Sant Fèlix, però sense els actes religiosos en el programa oficial.
Les celebracions religioses es van continuar fent, és a dir, les
completes, novenes, goigs i oficis solemnes, però dins de les
esglésies sense poder sortir al carrer.
La Festa Major d'aquests anys era bastant semblant a les que es
feien habitualment durant aquella època amb la diferència que els
actes religiosos s'obviaven. El dia 29 d'agost sortia des de la
Rambla, a les 12 del migdia, una cercavila amb els balls de la Festa
Major que donava inici amb la Tronada realitzant un recorregut pels
carrers de la vila. La gran diferència la trobem en el dia 30
d'agost. Al matí, com que es continuava fent l'Ofici solemne a Sant
Fèlix i, evidentment, era un acte molt concorregut, l'Ajuntament va
programar durant els diferents anys actes de caire molt popular. Per
exemple, a l'any 1931 hi va haver la cursa ciclista "Gran Premi de
l'Ajuntament de Vilafranca", el Centre Excursionista de Vilafranca
organitzà un "Festival atlètic i gran cursa a peu per Vilafranca",
audicions de sardanes i, a més, la banda de música contractada
tocava mentre donava tombs pels carrers de la vila. Quatre actes a
la vegada per fer competència a l'Església. Això sí, es mantenien a
les 12h, a la plaça de la Vila, l'exhibició folklòrica i els
castells.
Les processons es van substituir per cercaviles, sense cap imatge de
Sant Fèlix, i recorrien els diferents carrers de la vila amb sortida
des de l'edifici de l'Hospital (ara, col·legi Sant Josep) o des de
l'Ajuntament. La cercavila (del vespre) del dia de Sant Fèlix, feia
aquest recorregut: Casa de la Vila, plaça de Sant Joan, carrer de
Sant Joan, rambla de Nostra Senyora, el lateral de l'Hospital de la
rambla de Sant Francesc, tomb per darrera de la Font dels Alls i
rambla de Sant Francesc pel passeig central. En arribar al final de
la rambla, es va fer una mena d' "Entrada laica" amb l'esclat de
focs artificials i d'una traca valenciana.
Els actes religiosos es van continuar fent a la Basílica de Santa
Maria donant inici cada 22 d'agost amb la pregària de la novena. El
dia 29 d'agost, a les 12h, hi havia un repic general de campanes
acompanyat pel toc de l'Ave Maria. A un quart de vuit del vespre
començaven les solemnes completes, la novena i el cant dels goigs.
El 30 d'agost, festivitat de Sant Fèlix, tenia lloc, a les 10h del
matí, l'Ofici Solemne. A tres quarts de vuit del vespre hi havia la
pregària del rosari, el cant de les completes, la pregària de la
novena i el cant dels goigs. L'endemà, 31 d'agost, se celebrava la
missa en record dels difunts de la vila.
Durant aquests anys, trobem com a actes ben curiosos, però gens
estranys en aquell moment, un Festival d'Aviació, cursa de Braus,
activitats infantils, etcètera.
La realització durant la Festa Major de Festivals d'Aviació era una
realitat des de feia molts anys que tenia lloc de manera intermitent.
Ja s'havien celebrat amb anterioritat els anys 1913 i 1920. L'any
1933 es va tornar a fer aquest acte tan curiós el dia 1 de setembre,
a dos quarts de tres de la tarda. El Festival va anar a càrrec de
l'Escola d'Aviació de Barcelona "Aeròdrom Canudas" en la partida de
la Girada, avui barri. Entre la carretera de Vilanova i el camí de
Moja es va fer una pista per a l'aterratge i enlairament dels avions.
El festival va consistir en la vinguda a Vilafranca de dos avions
procedents de l'Escola que van realitzar vols d'exhibició i un
concurs a canvi de 800 pessetes sortides de la caixa municipal. El
concurs consistia en la destrucció de globus, proves d'aterratge,
acrobàcies... Igualment, qualsevol persona podia pujar pel preu de
25 pessetes en els anomenats "vols de turisme", tot donant un tomb
pel cel de la vila.
La celebració de la cursa de Braus a Vilafranca tampoc no era cap
novetat el 1934, ja que s'havia celebrat en els anys 1921 i 1930. La
plaça de toros era portàtil, tota de fusta, propietat del barceloní
Domingo Vila Santiu, mestre paleta. La plaça tenia una capacitat per
a 3.300 espectadors i estava situada al final del carrer de Sant
Pere. La plaça de toros va ser inaugurada el 30 d'agost, a dos
quarts de cinc de la tarda, amb la seva corresponent cursa de braus.
També el dia 1 de setembre hi va haver una "Charlotada taurina" i
l'actuació de "Les senyoretes toreres". Que és una "charlotada"? Es
diu que Charles Chaplin va anar a Barcelona amb el compromís de
torejar un vedell. El dia abans, Chaplin va deixar-ho córrer amb la
qual cosa l'empresari Eduard Pagès, sogre del torero Curro Romero,
va contractar el torejador Carmel Tusquellas, que es va disfressar
de Charlot i va torejar fent les mateixes gràcies que el personatge
original. Va tenir un gran èxit a tota Barcelona i la representació
es va tornar a celebrar una setmana després. La darrera cursa de
braus, celebrada el dia 2 de setembre, va ser a benefici de
l'Hospital de Vilafranca.
El setmanari catòlic Acció va fer una crítica ben graciosa a la
instal·lació de la plaça de braus: "Als cartells de Festa Major
sembla que no es varen anunciar les curses de braus, perquè hi va
haver algú que va considerar que, encara que a tots els agradés, no
estava prou bé que un Ajuntament tan catalanista, fes propaganda de
la "fiesta nacional". Tot venint de Tarragona, ens ha sorprès, però
un lletreret, tot nou, que a l'antic camp de futbol de la penya
anuncia "Plaza de toros". Decididament la catalanització dels rètols
és un fet. I a nosaltres ens queda el dubte de si som al costat
d'aquí de l'Ebre o ens trobem de cop i volta a l'altra banda".
A l'any 1930 es va començar una activitat que tindria continuïtat al
llarg d'aquells anys de Festa Major el dia 1 de setembre. A primera
hora de la tarda, tenia lloc a la plaça de la Constitució una "Gran
Cursa de patinets i autos" amb premis finals pels guanyadors
consistents en joguines ofertes per diferents empreses de Vilafranca.
També es van anar incorporant novetats pels més petits, com una
sessió de titelles el 1932 consistent en la representació de les
obres: L'Hostal d'En Faló, Els Pretendents i Passatemps, i Dimoni i
Urbà a càrrec de la Sala Empordanesa del carrer del Pi de Barcelona.
El 1934 també hi va haver sessions de circ de la mà del Circo Puerto
Rico que, a més de pallassos, gimnastes i acròbates, també disposava
d'actuacions de circ eqüestre. El 1933 va haver-hi, com a novetat,
una traca infantil el 29 d'agost, a les 18h, consistent en el
llançament d'una gran quantitat de dolços i joguines per als més
petits a càrrec del pirotècnic valencià Lluís Brunchú. L'any següent,
el 1934 la traca va ser llançada pel pirotècnic vilafranquí J.
Colomer i el barceloní Manuel Estalella de l'empresa El Relámpago,
que encara avui existeix reconvertida en botiga de festes i
disfresses.
Entre els diferents actes que es van celebrar durant aquest període
de quatre anys hi trobem l'actuació, el 1932, en el Teatre del Casal
La Principal, de l'actor i empresari teatral Josep Santpere els dies
30 i 31 d'agost amb la representació de Jo vull una casada. Josep
Santpere era el pare de la també actriu Mary Santpere.
També en aquells anys van començar els "Campionats d'Escacs de les
Penyes Locals" i tampoc faltaven mai les audicions de sardanes. Fins
i tot el Foment Sardanista feia programes especials de sardanes amb
el programa complet de totes les audicions.
Les activitats de motor també van ser presents en les Festes Majors
de 1933 i 1934. Encara que no constava en el programa d'actes, el
dia de Sant Fèlix de 1933, hi va haver una exposició de cotxes. El
setmanari Acció (núm. 1281, 9 de setembre de 1933) així ho va
recollir en les seves pàgines: "Sense cap classe de dubtes podem
assegurar que no recordem que hagi passat en cap ocasió per
Vilafranca una manifestació semblant, que feia goig contemplar-la
pel nombre i la qualitat d'unitats que la componien. Els cotxes eren
de les marques Buick, Wauxhall, Chevrolet, Bedfort, Blitz i G.M.C.
(General Motors) i semblava que entre ells es rivalitzessin per
l'harmonia de llurs línies i per la perfecció de detalls mecànics".
El 1934 es va organitzar pel dia 2 de setembre una cursa motorista
per la comarca fent cinc voltes a un circuit entre els pobles de
Vilafranca, Els Monjos, la Múnia i Vilafranca. Aquest circuit ja
s'havia utilitzat a principis dels anys 20 per a la realització de
la famosa prova automobilística de la Penya Rihn que va celebrar les
seves primeres edicions a Vilafranca.

La Festa Major
republicano-religiosa de 1935
Arran
dels fets del 6 d'octubre de 1934 a Catalunya els ajuntaments foren
destituïts i l'Ajuntament de Vilafranca va ser regit per polítics de
la Lliga i de la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA). Aquest fet produeix que, amb un govern de dretes a
l'Ajuntament, la Festa Major torni a ser, oficialment, en honor de
Sant Fèlix. El debat polític i social va començar unes setmanes
abans de la Festa Major. Les crítiques dels partits d'esquerres no
anaven contra l'Església, -veien bé que els catòlics recordessin els
seus sants sempre i quan ho fessin dins de les esglésies-, sinó
contra l'Ajuntament que donava oficialitat als actes religiosos.
Aquests actes religiosos van fer-se a l'església de Sant Francesc ja
que la Basílica de Santa Maria havia estat incendiada en els fets
del 6 d'octubre de 1934 i encara no havia estat restaurada. Després
de quatre anys amb una Festa Major laica, Vilafranca va tornar a
tenir processons pels carrers. El dia 29 d'agost no va haver-hi
processó però sí completes, novena i goigs. El dia 30 d'agost, a les
10 del matí, se celebrà l'Ofici Solemne segons la "Missa Secunda
Pontificalis" de L. Perosi a càrrec de la Capella de Música de Sant
Fèlix. A la tarda, a tres quarts de set, va sortir la processó que
recorregué els carrers de Sant Pere, de la Cort, dels Ferrers, Raval
de la Font, Font, la Parellada, Palma, rambla de Sant Francesc i
carrer de Sant Pere. En arribar la imatge del Sant davant de
l'església de Sant Francesc hi va haver l'Entrada de Sant Fèlix.
L'endemà, 31 d'agost, a les 10 del matí, se celebrà l'ofici dels
difunts i a les 7 de la tarda, la sortida de la processó en direcció
a la casa de l'administrador Antoni Gallemí Casanelles.
Entre els actes cívics de la Festa podríem destacar el típic castell
de focs llançat pel pirotècnic Francesc Igual, una visita oficial al
Museu de Vilafranca que s'estava instal·lant i la inauguració del
passatge Enric Regull, entre el carrer dels Ferrers i de la Fruita.
Aquell any, els esports també van ser importants, per exemple, hi va
haver boxa al camp de futbol del Vilafranca, una cursa americana de
dues hores en el velòdrom, la inauguració del nou camp de futbol del
FC Vilafranca, un concurs de tir al platet, un altre de tir al colom
i una cursa ciclista.

La Festa Major en
guerra: 1936-1938
El 18
de juliol de 1936 comença la guerra civil espanyola a partir de
l'aixecament de diversos militars arreu de l'Estat sent-ne el més
conegut el realitzat pel general Francisco Franco. A Catalunya,
l'aixecament militar no va triomfar i, per tant, va restar en zona
republicana gairebé en tot el seu territori al llarg de 1936 i 1937.
Aquí a Vilafranca, els primers mesos de la guerra es viuen en un
clima de revolució, per la qual cosa la Festa Major d'aquell agost
de 1936 no es va celebrar. Encara que sí va "celebrar-se" per part
dels revolucionaris el 30 d'agost. Aquella jornada, els
revolucionaris de la vila van anar a buscar a la casa de
l'administrador de 1935, Pere Marimón Ferrer, la imatge de Sant
Fèlix. Quan hi van arribar, es van trobar que la imatge estava
desmuntada (amb l'antiga imatge això es podia fer) i els van dir que
se la volien emportar i que en mitja hora tornarien a buscar-la,
muntada i vestida. Quan van tornar, la imatge encara no estava del
tot vestida i els revolucionaris la van acabar de vestir. En sortir
al carrer, la van posar sobre un carro i la van portar en processó
fins a la Basílica de Santa Maria. Davant de l'església van fer una
gran pira d'imatges de sants i, a dalt de tot, coronant la foguera,
la imatge de Sant Fèlix.
Durant els anys de la guerra no es va celebrar la Festa Major de cap
manera, ni religiosa ni laica. Si és segur que algunes famílies, per
Sant Fèlix, van fer algun dinar una miqueta més especial en aquells
temps de penúries. No sabem si algun 30 d'agost va celebrar-se missa
en alguna casa particular de la vila, com acostumaven a fer d'amagat
durant la guerra en certes cases de Vilafranca, de tant en tant, per
celebrar l'Eucaristia i batejar. Aquesta manera clandestina de viure
la fe, recordava els temps en què Fèlix, el nostre patró i ciutadà
romà, practicava la religió cristiana.
Durant la guerra, les relíquies de Sant Fèlix van ser amagades, pel
que sembla, al cementiri. Quin millor lloc per guardar uns ossos i
no aixecar cap sospita! Pel que sembla, va ser Josep Picanyol, el
sepulturer del cementiri, qui va amagar les relíquies allí,
segurament en un nínxol. No sabem si l'urna i la petaca que
guardaven l'Autèntica del Sant també van anar a parar al nínxol.
L'Autèntica és el document, expedit a Roma, que certifica
l'autenticitat de les relíquies i que actualment està desaparegut
des de fa uns vint anys.
Una dada curiosa d'aquest temps és la reedició de la novena de Sant
Fèlix de l'any 1775 que féu la Impremta Esteva el 1938 amb dues
edicions, una del 19 d'agost i una altra del 22 d'octubre. Però es
va celebrar la novena en alguna llar de la vila aquell any 1938?

La Més Típica de
Catalunya: 1939
Finalitzada la Guerra Civil a Vilafranca el 21 de gener de 1939,
començava una nova etapa política i social en què es restabliren
algunes de les normalitats de la vida laboral, social, cultural i
esportiva, entre d'altres, com també la celebració de la Festa Major.
El programa oficial d'aquell any així ho manifestava: "Con emoción y
alegría os invitamos hoy para todos a celebrar, como antes se
celebraba, nuestra típica Fiesta Mayor, desecha y profanada desde
1931. Todos juntos volveremos, este año, a gustar de las dulces
emociones de aquellas antiguas jornadas religiosas y profanas, que
fueron siempre inspiradas en el más ferviente patriotismo
villafranqués".
Per poder celebrar la Festa Major com cal, era necessari recuperar
les relíquies d'allà on havien estat amagades. També s'havia de
construir una nova imatge de Sant Fèlix perquè l'anterior havia
estat cremada tres anys abans.
Així, retornen els actes religiosos a aparèixer en el programa
d'actes i aquests es realitzen a la Basílica de Santa Maria, encara
no restaurada del tot, perquè la restauració definitiva es durà a
terme el 1945.
La Més Típica va començar com sempre, a les 12h del 29 d'agost, amb
el toc de l'Ave Maria i, després, un repic general de campanes
acompanyat de la típica Tronada. Tot seguit, s'inauguraren les obres
de reforma de la rambla de Sant Francesc, malmesa per la construcció
del refugi antiaeri. A continuació, començà la cercavila fins a la
plaça de la Vila on actuaren els balls i les colles dels Xiquets de
Valls i els Nens del Vendrell. Aquell mateix dia, a les 5 de la
tarda, es van beneir les obres de reconstrucció de la Basílica de
Santa Maria per restablir el culte.
La primera processó, del dia 29, a les 18:30h, va sortir de la casa
de l'administrador de l'any 1935, Antoni Gallemí, que era la darrera
casa en què s'havia fet l'entrada del Sant. La imatge va sortir en
processó fins a l'església de Sant Francesc, on van ser recollides
les relíquies del Sant i també portades en processó fins a la
Basílica de Santa Maria. A l'arribar, van tenir lloc les solemnes
completes, la novena i els goigs per part de la Comunitat de
Preveres i l’Schola Cantorum. La processó del dia de Sant Fèlix va
iniciar-se a les 18:30h amb la imatge del Sant i les relíquies,
acompanyades per les autoritats eclesiàstiques, civils i militars
"con la religiosidad de costumbre", i en passar per la rambla de
Sant Francesc es va llençar una traca. Tot seguit, la processó anà
cap a Santa Maria i, en arribar, tal com diu el programa de la Festa
Major d'aquell any, tingué lloc l'entrada de Sant Fèlix: "Al entrar
la imagen y reliquias del Santo en la Basílica, con las cascadas de
fuego y luz, la audacia altiva de los pilares, la canción múltiple
de la diversidad de instrumentos, todas las danzas y comparsas, el
crepitar de las hachas, el grave son de las campanas y las notas
solemnes del Himno Nacional, fusionadas con vítores y aplausos del
pueblo recobrado, reproducirán la eterna, imperecedera, tradicional
y maravillosa ENTRADA que ha sido, es y será la nota más típica y
elocuente de nuestra Fiesta Mayor".
La processó de l'endemà, del dia 31 d'agost, va sortir de la
Basílica de Santa Maria en direcció de l'Ajuntament de Vilafranca,
com a símbol de l'entrada del Sant en les llars de tots els
vilafranquins.
Aquell any a la cercavila i a les processons hi van sortir: el drac,
els diables del Vendrell, els gegants, l'àliga, els capgrossos, els
cercolets, els panderos i els balls de bastons de Sant Quintí de
Mediona, de Sitges i del Vendrell.
La Festa Major de 1939 no tan sols tingué actes religiosos. Els
actes lúdics i esportius també es van celebrar. Per exemple, va
haver-hi concerts de la Banda de Música de la Bonanova, audicions de
sardanes amb la Cobla de Sant Celoni, partits de futbol, cinema,
teatre, ciclisme en el velòdrom amb carrera americana, balls de
societat al Centre Agrícola, al Casino i al Casal La Principal.
Entre els actes, i a la mateixa hora de l'Ofici del dia 30 d'agost,
l'Ajuntament va programar una gran cursa ciclista que recorria les
carreteres que unien, amb un total de 75 quilòmetres, les poblacions
de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Vilafranca, el
coll de Baldús i tornada a Vilafranca. El dia 31 d'agost, a la
mateixa hora que l'Ofici de difunts, a la rambla de Sant Francesc es
va fer una audició de sardanes. Fins i tot, aquell any, el dia 3 de
setembre va entrar a formar part de la Festa Major com a acte propi
del nou règim, un festival artístic de la "Organización Juvenil de
Falange" amb balls regionals, rítmica, rítmica plàstica i cançons
infantils; i la inauguració de la Casa Sindical de Vilafranca i una
conferència al Casal La Principal sobre la Sindical amb els
parlaments dels alts dignataris de la Casa Sindical Provincial.
Finalment, i com a dada curiosa sabem quants diners va costar aquell
any 1939 la Festa Major. Fem números. El Drac portat per 5 homes:
265 pessetes; els Diables del Vendrell: 500 Ptes.; els Gegants: 360
Ptes.; l'Àliga: 200 Ptes.; els Bastoners de Sant Quintí: 600 Ptes.,
els de Sitges: 800 Ptes. i els del Vendrell: 700 Ptes.; el ball dels
Cercolets: 270 Ptes.; el ball de Panderos: 240 Ptes.; els nans: 165
Ptes.; dos flaviols: 180 Ptes.; els grallers: 730 Ptes.; la cobla de
Sant Celoni: 1.000 Ptes.; el castell de Focs de l'empresa El
Relámpago: 2.500 Ptes.; i els Xiquets de Valls: 2.500 Ptes. i els
Nens del Vendrell: 3.000 Ptes. Evidentment, falten conèixer més
dades, però d'aquesta manera, ens podem fer una idea d'alguns dels
costos de la Festa Major.
La història de la Festa Major de Vilafranca i tot el que l'envolta
és plena de descobertes cada any que passa. Nous papers, noves
fotos, nous testimonis silenciats... que, poc a poc, ens donen a
conèixer aquest element clau de la vida quotidiana de Vilafranca des
que fa uns segles nasqué la devoció a un màrtir romà: Sant Fèlix.
Agraïments: Josep Marimon Vives, Parròquies de Vilafranca del
Penedès, Pere Albornà Guzmán, Álex Domínguez Monès |