El racó
de la història.
Per Daniel Sancho París, historiador
El castell-convent de Penyafort
Al municipi de Santa
Margarida i els Monjos, a pocs metres del riu Foix, es troba el
castell-convent de Penyafort. Aquest emblemàtic espai, de
diferents etapes arquitectòniques, és la porta d'accés al Parc
Natural del Foix.
En el Racó de la història d'aquest mes de gener, amb motiu del mes
en què se celebra la festivitat de sant Raimon de Penyafort, us
explicarem alguns passatges de la història d'aquest bonic lloc.
La història del castell va començar als segles X i XI quan es
construí la torre, de forma rodona, que servia per vigilar el
territori -ja què estava situat en la frontera entre els regnes
cristians i els musulmans- i que estaria vinculada al castell
d'Olèrdola.
Unes dècades després, a la torre, es va construir adossada un casa
on residiren els senyors de Penyafort. Un dels membres d'aquesta
nissaga senyorial, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant
Raimon de Penyafort, confessor de reis i de papes. Els Penyafort van
residir en aquest espai fins a mitjan del segle XIV i no coneixem
qui van ser els propietaris fins a principis del segle XVI, en què
fou propietat de Martí Joan d'Espuny.
Martí Joan era devot del beat Ramon de Penyafort i al castell va fer-hi
construir una capella d'estil gòtic dedicada a la seva advocació,
amb la incorporació d'unes pintures murals en què estan representats
sant Domènec de Guzmán, fundador de l'orde dels dominics, el pare
Pere Joan Guasch -de qui després parlarem- i l'Assumpció de la Verge
Maria. Martí Joan d'Espuny va donar a l'orde dels dominics l'antic
castell per bastir-hi un convent, tasca que fou realitzada pel
vilafranquí dominic pare Pere Joan Guasch. Així, entre el 1603 al
1730, es va construir l'església i el convent de Sant Domingo -com
tothom el coneix.
L'església va ser construïda amb una sola nau, d'uns trenta metres
de longitud per nou metres d'ample i té sis capelles laterals a cada
paret lateral. Sobre l'accés a l'església hi ha el cor, que encara
conserva la fusteria original.
El claustre de l'antic castell-convent no és com els habituals. En
cap cas és un claustre porxat, entre d'altres coses perquè és
possible que, després de tantes obres realitzades en aquest espai,
s'hauria destruït.
És des de principis del segle XVII fins al 1835, quan es produeix la
desamortització de Mendizábal, el període en què l'ordre dels
dominics fa la seva vida conventual, amb pregàries diàries, treball
manual i reflexió espiritual.
Amb la desamortització, el vilafranquí Josep Puig i Llagostera,
polític, industrial i enginyer de ferrocarrils, va adquirir
l'edifici del convent.
Puig va ampliar les dependències de l'antic convent, va construir
nous espais i va fer modificacions als edificis, com la construcció
de la galeria de la façana principal. Després de molts propietaris,
arran de la venda per part dels descendents dels Puig, va ser
propietat, finalment, de l'Ajuntament de Santa Margarida i els
Monjos, des de l'any 2002.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) el castell-convent va ser
habilitat com a presó republicana per a soldats de l'exèrcit
franquista. Prova d'aquesta etapa és la garita que es conserva al
claustre del convent. Durant l'any 1938 van estar-hi presoners molts
pilots de l'aviació franquista, de la italiana i de l'alemanya.
Entre els pilots més coneguts que van estar-hi presoners es troba
Julio Salvador Díaz-Benjumea, que va arribar a ser ministre de
l'Aire entre els anys 1969 i 1974.
Cada primer diumenge de juny se celebra l'aplec del castell de
Penyafort.
El Funicular de Gelida
El funicular és un
tipus especial de ferrocarril que s'utilitza per connectar dos punts
situats en un gran pendent d'una muntanya. És un invent del segle
XIX i el primer funicular es va inaugurar a Lió, França, el 1862,
per unir Rue Terme per la muntanya de Croix Rousse, i va funcionar
fins el 1967.
A Catalunya es van construir diferents funiculars. El primer
funicular català va ser el del Tibidabo, inaugurat el 1901.
Actualment a Catalunya funcionen sis funiculars: el de Montjuïc, el
del Tibidabo i el de Vallvidrera a Barcelona; el de la Santa Cova i
el de Sant Joan a Montserrat; i el de Gelida. A tota Espanya
funcionen tretze funiculars, el darrer construït a Santander l'any
2008.
A Gelida existeix un desnivell de 190 metres entre el poble i
l'estació de ferrocarril, on a més hi ha diferents indústries al seu
voltant. A l'any 1924 es va construir el funicular per salvar el
desnivell existent entre els dos punts per traslladar els usuaris de
la linia de tren i els obrers de les indústries situades en aquella
zona i alguns usuaris barcelonins que estiuejaven a Gelida.
Primerament, havien pensat en construir un tramvia elèctric però,
poc a poc, es va creure que l'opció de construir un funicular era la
més adient. La idea de construir un funicular va ser pensada pel
rector mossèn Jaume Via Torres. Així, l'alcalde Josep Rosell i el
mossèn van impulsar, l'any 1920, l'estudi i la redacció dels
projectes constructius i la recerca del capital necessari per a la
construcció del funicular. El projecte va ser redactat per
l'enginyer industrial Santiago Rubió i Tuduri -qui en aquells temps
treballava en la primera línia de metro de Barcelona, entre el Liceu,
a la Rambla, i la plaça Lesseps. A més, es va acordar que quan
l'empresa tingués beneficis, també serien repartits entre els
treballadors. Aquell mateix 1920 es va constituir l'empresa
"Funicular de Gelida, SA". El primer consell d'administració va ser
format per Josep Rosell, president; Antoni Miracle Mercader,
vicepresident; Antoni Llopart Grau, tresorer; Jaume Via Torres,
secretari, i Santiago Valls Pallejà, Lluís Guarro Casas i Josep
Maria Jové Arnabat, vocals.
Durant cinc mesos l'empresa "Construcciones electromecánicas Joaquín
de Miguel y Compañía" es va encarregar de la construcció del
funicular i de la instal·lació de la maquinària que procedia
majoritàriament del funicular del Tibidabo.
El dia 1 de novembre de 1924, a les quatre de la tarda, es va
inaugurar el funicular de Gelida. De l'ajuntament va sortir la
comitiva oficial presidida pel comandant Fernando Martí, delegat
governatiu, el tinent coronel Oller, comandant dels Mossos
d'Esquadra, l'alcalde de Gelida, Joan Colomer Guitard, els regidors
del consistori gelidenc i els membres del consell d'administració de
l'empresa. També els acompanyaven Pere Torrents, jutge municipal,
Joaquín de Miguel, constructor, i l'enginyer Santiago Rubió. En
arribar la comitiva a l'estació del funicular es va procedir a la
benedicció de l'edifici. Tot seguit, una xaranga va interpretar
l'Himne Nacional d'Espanya i la comitiva va accedir al vagó del
funicular per traslladar-se a l'estació de baix per procedir a la
benedicció. Després, es van traslladar a l'estació de dalt i mentre
pujaven, les campanes de l'església parroquial tocaven sens parar.
El recorregut total del funicular és de 857 metres de longitut, amb
un desnivell de 190 metres i, en alguns punts, el pendent arriba al
22%. L'any 1980 el funicular va passar a ser propietat dels
Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Al llarg dels anys, el funicular ha patit algunes reformes de
consideració. Així, entre els anys 1980 i 1982 es van invertir prop
de vint-i-cinc milions de pessetes en millores, tals com la
construcció de dos nous vagons de transport, la instal·lació motriu
i la renovació total de la via. La reinauguració del funicular va
tenir lloc el 3 d'abril de 1982.
Finalment, a tall d'anècdota, el 8 de setembre de 1995, un camió va
sortir-se de l'autopista AP-7 i va caure sobre la via del funicular
-que passa sota l'autopista (feia uns escassos vint segons que el
vagó del funicular havia passat amb un bon nombre de passatgers).
El funicular de Gelida va transportar el 2010 un total de 104.025
viatgers. Actualment, està tancat arran d'una avaria del
telecomandament ocorreguda el 14 de novembre de 2011.
Llegendes i històries del campanar de Santa
Maria
El campanar de
l'església parroquial de Santa Maria de Vilafranca ha viscut al
llarg dels segles moltes històries. En el Racó de la història d'avui
us n'explicarem algunes. El campanar de l'església de Santa Maria es
va construir una miqueta separat de l'edifici de l'església. La seva
planta és octogonal -és a dir, té vuit costats-, i en el seu
interior hi ha diferents pisos, repartits entre els 51,31 metres
d'alçada: a la planta baixa hi ha els pedals que es feien servir per
tocar les campanes, a la primera planta es conserva l'antic àngel
penell -actualment el campanar és coronat per una reproducció-, la
segona planta conté l'antic rellotge mecànic de l'any 1929, a la
tercera planta hi ha les campanes religoses -és a dir, les que
toquen els tocs de missa, de difunts, de festa, l'àngelus...-, i a
dalt de tot hi són les campanes horàries que ens avisen cada
seixanta minuts de l'hora que és.
Les obres del campanar es van finalitzar al segle XIV. era el dia
abans del lliurament oficial de les obres per part del constructor
quan va succeir el següent fet: ja s'havien desmuntat les bastides i
recollit totes les eines i els materials sobrants quan un dels
sastres de la vila, de nom Jaumet, va anar a veure al constructor de
l'obra, ja que s'havia de pagar el seu elevat cost. Uns dies abans
però, el sastre havia fet córrer per la vila el rumor de què el
campanar creixia sol. El sastre li va comentar el constructor que no
calia pagar-li perquè tota la vila sabia que el campanar creixia
sol. Davant d'aquesta afirmació per part del sastre va començar una
gran discussió entre tots dos. El sastre va establir un pacte amb el
constructor: "penjarem un fil de dalt del campanar fins al terra, si
a l'endemà li falta un tros, serà cert el rumor de què el campanar
creix sol!". L'endemà de bon matí, la placeta del campanar era plena
de gom a gom, no hi cabia ni una agulla, tota la vila hi era allí
per veure que havia passat... En arribar el constructor va poder
observar amb els seus ulls que al fil li faltava un pam. El
constructor, ben beneit, empipat com una mona, va marxar de la vila,
sense rebre cap diner per la construcció del campanar de l'església
parroquial de Vilafranca. El sastre havia anat de nit a tallar un
pam al fil.
El campanar, al ser l'edifici més alt de la vila durant molts segles,
ha vist de tot al llarg de la seva història. I també n'ha patit les
conseqüències. Així, el 20 de desembre de 1567, a quarts de quatre
de la matinada, va caure un llamp que va fer malbé la part superior
del campanar del qual van caure moltes rajoles. El llamp va passar
al filferro que tocava la campana dels quarts i el va fer malbé
també. Tot seguit, va passar a l'espai de sota, anomenat "cambra del
Torradons", el va malmetre per complet. A la cambra, el llamp va fer
dos forats al mur del campanar, atravessant més d'un metre i mig de
paret, sortint a l'exterior i desapareixent.
Uns quants anys més tard, el 1723, un altre llamp va caure al
campanar de Santa Maria. En aquesta ocasió es va fer malbé la part
superior del campanar, el cimbori, que fa de teulada i subjecta
l'àngel penell. Així, els regidors de la vila van ordenar arranjar
el desperfecte ocasionat pel llamp. Primer de tot, va ser necessari
muntar una gran bastida formada per set grans pals al voltant del
cimbori per anar col·locant les rajoles que faltaven a la teulada
amb claus de bronze. Els treballadors de l'obra, Josep Ivern, mestre
de cases, i Josep Trius o Joan Pausas, manobres, van prendre mides
del campanar, trenta canyes i un pam, i de l'àngel penell, nou pams.
En les obres de restauració del campanar realitzades entre 1986 i
1989 va aparèixer un recipient de coure sota l'àngel penell amb dos
tubs de zenc amb documents que indicaven algunes reformes importants
ja què els llamps havien realitzat desperfectes. En una reforma, el
1775, en què es va baixar del campanar l'àngel, es va arranjar el
cimbori; l'altra, a l'estiu de 1860, per reparar el cimbori i
l'estructura de fusta. El notari Josep Anton Soler va deixar escrit
que l'àngel penell tenia tants forats "de balas y otros" que els
ocells hi podien fer nius.
El bisbe Josep Morgades i Gili
Vilafranca ha nodrit a
l'església catòlica, al llarg dels segles, d'una gran quantitat de capellans. Alguns d'ells han arribat a l'espiscopat, és a
dir, a ser bisbes. Enguany se celebra el 185è aniversari del
naixement del bisbe Josep Morgades Gili i el 110è aniversari de la
seva defunció. Des d'aquesta pàgina coneixereu, de manera breu, la
biografia del bisbe Morgades que ho va ser de Vic, succeint-lo el
bisbe Josep Torras i Bages, i de Barcelona.
Josep Morgades i Gili va néixer a Vilafranca del Penedès el 8
d'octubre de 1826. La seva vocació religiosa el va portar a entrar
al Seminari de Barcelona. Va ser ordenat capellà el 1852, a l'edat
de vint-i-sis anys. Un any més tard, va obtenir el títol de doctor
en teologia i dret canònic al Seminari de València.
La seva vida sacerdotal va anar lligada al Seminari de Barcelona en
què fou formador, va ocupar diferents càrrecs i va ser nomenat
rector del seminari el 1879 en temps del bisbe de Barcelona José
Maria Urquinaona. La figura de rector del seminari és important, ja
què és un càrrec de confiança del bisbe en dipositar en ell la cerca
de vocacions i la seva formació teològica i espiritual. Quan era
canonge de la Catedral de Barcelona va rebre el càrrec de
penitencier de la Catedral de Barcelona. El 1862, ell podia absoldre
els pecats extremadament greus per ordre de la Santa Seu.
El 1882 va ser nomenat bisbe de Vic. En el seu llarg episcopat va
seguir l'encíclica de Lleó XIII envers l'acceptació del món modern,
la recristianització de la societat, la mobilització del catolicisme
i la presència de l'església en els sectors obreristes. A Vic, es va
veure inmers en el conflicte entre els integristes, vinculats als
carlins, i els mestissos. Els primers eren partidaris del retorn a
l'Antic Règim. Morgades optà per la conciliació dels dos sectors i
va acceptar l'estat liberal sempre i quan aquest atorgués quotes de
poder a l'església.
Va entendre que la millor manera de propagar la fe catòlica era la
restauració dels béns patrimonials de l'església i, per a fer-ho, va
dur a terme diferents accions. N'hi ha dues de significatives: la
fundació el 1889 del Museu Episcopal de Vic i la restauració del
Monestir de Ripoll el 1893. Igualment, també va promoure la
restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, entre
d'altres. Durant el seu episcopat a Vic va aconseguir la restitució
de la seu del bisbat de Solsona el 1895.
En temps de la seva prelatura episcopal a Vic, Josep Morgades, va
ajudar a Mn. Josep Manyanet, fundador de la Congregació dels Fills
de la Sagrada Família, perquè establissin a Vilafranca un col·legi i
va deixar les 35.000 pessetes per adquirir el Palau del Marquès
d'Alfarràs el 1899.
El 1893, Morgades no va acceptar ser l'arquebisbe de Burgos per
continuar amb la seva tasca al davant del bisbat de Vic. Sis anys
més tard, el 1899, no és negà a ocupar la seu del bisbat de
Barcelona. Era el retorn al bisbat que l'havia vist créixer en la
fe. A Barcelona, va redactar, el 1900, la pastoral sobre la
conveniència de realitzar la catequesis i la predicació de les
homilies a les misses en català.
La vila de Ripoll, en agraïment per la restauració del monestir, va
nomenar-lo fill adoptiu el 24 d'agost de 1895. Quatre anys més tard,
el 14 d'agost de 1899, l'Ajuntament de Ripoll va posar el seu nom a
un carrer de nova urbanització.
En arribar la seva mort, el 8 de gener de 1901, a la ciutat de
Barcelona, l'Ajuntament de Ripoll va intentar que el cos del bisbe
anés al monestir de Ripoll. Morgades va rebre sepultura a la ciutat
comtal. Però, vuit anys després de la seva mort, va ser traslladat
fins al Monestir de Ripoll, el 12 de maig de 1909.
Va dedicar molts esforços als camps de la beneficència i la sanitat.
En temps del còlera, habilità el seminari com a hospital. Igualment,
va fundar diferents institucions assistencials com l'Asil del Bon
Consell o les Escoles Dominicals. Va introduir al bisbat de
Barcelona la congregació de les Germanetes dels Pobres.
L'estima envers al Sagrat Cor de Jesús va portar a propagar la seva
devoció a Catalunya. D'aquesta manera, va arrelar els grups
d'Apostolat de l'Oració -a Vilafranca, també- que eren els
encarregats de la propagació de la devoció del Sagrat Cor. També va
promoure les peregrinacions, la pregària del rosari i les devocions
a la Verge i a la Sagrada Família.
A més, el bisbe Morgades va ser senador a Madrid en dues
legislatures, la primera per l'Arquebisbat de Tarragona i la segona
per la Societat Econòmica de Barcelona. Va rebre la Creu d'Isabel la
Catòlica i la Creu del Sant Sepulcre.
El Santuari de la Mare de Déu de Foix
El mes de setembre,
concretament el dia 8, se celebra la festivitat religiosa de les
Marededéus trobades. Arreu del món -i a l'Alt Penedès també- tenen
lloc en aquest dia un bon nombre de festes a molts pobles i ciutats.
És per això que, l'article d'aquest mes, va dedicat a la Mare de Déu
de Foix, patrona de la nostra comarca. A les següents línies
trobareu explicada la història de l'església i de la imatge.
El santuari de la Mare de Déu de Foix està situat dins del terme
municipal de Torrelles de Foix. D'aquest emblemàtic paratge, ja us
en vàrem explicar un dels episodis del lloc: el crim del rector, a
finals del segle XIX, i la posterior execució dels seus assassins a
garrot vil, al camp dels Rolls de Vilafranca.
La història del santuari es remunta a principis del segle setè. El
primer esment sobre l'església és de l'any 608 en què va ser donada
la primera indulgència als fidels del lloc. Uns anys més tard, el
730, va ser reedificada. Passats uns quants segles, Guillem de la
Granada va deixar, el 1198, en el seu testament, el castell de Foix
a Guillem de Tarragona i també donava uns diners per a edificar-hi
una església. L'edifici va patir diferents ampliacions. El 1263 va
engrandir-se i es va fer un nou retaule.
Fou als segles XII i XIII quan es va configurar l'església tal com
la veiem actualment. D'estil romànic, també hi ha empremtes d'estils
posteriors. El temple és de planta rectangular, d'una sola nau, amb
sostre de volta de canó apuntat. L'accés al seu interior es realitza
pel costat est de l'edifici amb una porta d'arc de mig punt
emmarcada per una motllura. A la mateixa paret, hi ha dos arcs
tapiats. A la cara sud de l'edifici hi ha una finestra d'ull de bou
i un campanar d'espadanya, amb quatre obertures per col·locar-hi les
campanes. A la paret oest hi ha dues capelles laterals. L'absis és
poligonal i el sostre és cobert amb volta.
Al primer terç del segle XIV, el bisbe Pere de Santa Justa de
Sardenya va consagrar l'església amb la dedicació a la Verge Maria,
a Sant Miquel i a Sant Macari. Les donacions que anava rebent la
parròquia van ser escadusseres a la segona meitat d'aquest segle, ja
què el bisbe de Barcelona va emetre un document en què demanava
donatius a la comunitat parroquial per al sosteniment de l'església.
Com és costum a la majoria de les esglésies d'una sola nau, i sempre
i quant el tipus d'edificació ho permetés, s'hi feien altres
capelles adjacents a la nau de l'església. En aquest cas, s'hi van
bastir les capelles dedicades a Sant Francesc i a Sant Nicolau i
Santa Maria. Al segle XVI es van fer més reformes, construint-se una
casa per a pelegrins.
A partir de l'any 1892, quan mossèn Pallerols va ser assassinat, el
culte es va traslladar a la nova església parroquial, que es va
construir al poble de Torrelles de Foix. Malauradament, a
conseqüència d'això, l'església va ser abandonada, patint greus
desperfectes. A més, al 1936, la imatge romànica de la Mare de Déu
de Foix va ser destruïda en la revolució dels primers dies de la
Guerra Civil espanyola.
La imatge anterior era d'estil romànic, del segle XIII. L'actual
imatge, còpia de l'anterior, és una talla de fusta de petites
dimensions. La Mare de Déu de Foix és morena, semblant a la Verge de
Montserrat. L'escultura té un mantell daurat posat per sobre de les
cames i el vestit de color blau té ornaments daurats al voltant del
coll. Està entronitzada i coronada. La Mare de Déu, amb la mà
esquerra, agafa el Nen Jesús, que està assegut sobre el seu genoll
esquerre. El Nen també es morè, vestit amb túnica de colors daurat i
vermell.
L'any 1982, la Diputació de Barcelona va aprovar el projecte de
restauració de l'església de Santa Maria de Foix. Sis anys més tard,
el 4 d'abril de 1988, en un acte públic amb les autoritats de la
Diputació, de l'Ajuntament i del Bisbat de Barcelona -hi va assistir
el cardenal Jubany- van procedir a la col·locació de la imatge de la
Mare de Déu al cambril, es va consagrar l'altar i se celebrà l'ofici
solemne.
Sota l'ermita hi ha la cova on, segons la tradició, va ser trobada
la imatge de la Mare de Déu de Foix.
30 anys d'espectacles a la FM de Vilafranca
(1960-1990)
Les festes majors a
casa nostra presenten dos components principals que les
identifiquen.
D’una banda, els actes religiosos amb els oficis, novenes,
processons i els de bestiari festiu i balls populars com els dracs,
balls de diables, de trabucaires i de gitanes, per posar alguns
exemples; d’una altra, els elements lúdics que complementen a
l'anterior, és a dir, les sardanes, els balls amb orquestres, els
concerts de música de banda, però també els de música d'actualitat,
els tradicionals, tan sols per posar alguns exemples.
Els espectacles musicals de la Festa Major de Vilafranca els podem
dividir en diferents períodes al llarg dels 30 anys d'estudi amb
motiu d'aquest article.
Un primer període, que per motius obvis del temps històric que
comprèn l'article, l'iniciem a l'any 1960, però que ja venia de
lluny, fins el 1965.
Un segon període, de l'any 1966 fins a 1973, en què a Vilafranca
participen els artistes i grups musicals més coneguts d'Espanya i,
també, d'arreu del món.
El tercer espai de temps es va iniciar el 1974 fins a principis dels
anys 1980. I, finalment, un quart període que abasta els deu anys en
què es combinen concerts d'artistes i grups de diferents públics, és
a dir, des d'artistes consagrats a artistes floreixents.
A les pàgines següents podreu conèixer les bandes de música, els
grups musicals i els cantants, els espectacles teatrals i els balls
d'orquestra que van tenir lloc al llarg de trenta anys de Festa
Major, entre 1960 i 1990.
Les bandes de
música
Un dels aspectes essencials de les festes majors és, sens dubte,
l'acompanyament musical realitzat per bandes de música a les
cercaviles i processons i, també, als concerts de banda, sempre tan
concorreguts a la nostra vila. Entre els anys 1960 i 1990, han
vingut bandes de música de Barcelona, com la Banda de Música de la
Bonanova i de València com la Banda Unió Musical de Llíria, per
posar dos exemples de dues bandes que han participat en diferents
festes majors; i bandes de música de l'estranger com La Violette
Toulousaine (1974) amb majorettes incloses, i la Noordimburgse
muziekacademie (1982).
Hem fet un rànquing de les bandes de música que assisteixen a la
Festa Major al llarg dels trenta anys d'estudi. La banda de música
que ha participat més vegades ha estat la Banda de la Policia Armada
de Barcelona amb vuit participacions (1962, 1963, 1968, 1969, 1971,
1972, 1973 i 1975); cinc han estat les ocasions en què la Unió
Musical de Llíria ha vingut a la Festa Major (1964, 1965, 1967, 1970
i 1977); la Banda Societat Musical L'Artesana de Catarroja, ha
participat en quatre ocasions (del 1984 al 1987); amb tres festes
majors les bandes de música de la Bonanova de Barcelona (1960, 1961
i 1966) i la Societat Musical d'Alzira (1978, 1979 i 1989); i amb
una única assistència les bandes La Violette Toulousaine (1974), la
Banda La Primitiva de Llíria (1976), el Centre Musical de Bétera
(1980), la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera
(1981), la Noordimburgse muziekacademie (1982), la Societat Musical
L'Entusiasta de Benifairó de Valldigna (1983), la Societat Ateneu
Musical de Cullera (1988) i la Banda del Centre Instructor d'Art i
Cultura de la Vall d'Uxó (1990).
Com a curiositat, el 1971, la Banda de la Policia Armada de
Barcelona va cobrar 65.000 pessetes per les actuacions. A més, es
van pagar els dinars i les pensions que tenien el següent cost:
23.000 pessetes a la Fonda el Centro, 14.505 pessetes a la Fonda
Domingo, 1.080 pessetes a la Pensió Miami i 13.900 pessetes al Turó
Park.
La Banda Municipal de Tambors i Cornetes de Vilafranca va actuar a
la Festa Major entre els anys 1963 i 1973. Dirigida per Pedro París,
la banda, fundada el 1963, es componia de cornetes, trompetes i
tambors. Uns anys després, van incorporar gaites gallegues. Els
components de la banda vestien amb l'uniforme de gal·la del cos dels
Mossos d'Esquadra. La seva participació a la Festa Major era a les
cercaviles, processons i matinades.
Com anècdota per finalitzar aquest apartat, els administradors de
l'any 1963 van demanar que la Banda de Música de la 16a Força Aèria
Americana, a la Base Aèria de Saragossa, assistís a la Festa Major.
La resposta va ser negativa ja que estaven fent una gira per Grècia
i Turquia. Encara que no tenien banda, van demanar ‘un equipo de
baloncesto de esa Base para contender con un conjunto local. Sería
de gran interés para nosotros que dicho desplazamiento, o bien
coincidiendo con el mismo, llevara consigo la intervención de algún
helicóptero, por la espectacularidad que ello representaría’. Tampoc
va venir l'equip de bàsquet. La banda però, va venir a Vilafranca el
1969, des de la Base Aèria de Torrejón d'Ardoz.
Els concerts musicals de moda
Si la Festa Major de Vilafranca s'ha distingit per alguna cosa al
llarg d'aquestes tres dècades, ha estat per portar els grups,
cantants i artistes musicals i teatrals del moment o de moda, ja que
eren figures punteres en la venda de discs, perquè sonaven a les
emissores de ràdio o feien els espectacles d'escenari més
concorreguts als grans escenaris de Barcelona i, també en alguna
ocasió, de Madrid.
En les lletres inicials d'aquest article, ja hem comentat que
musicalment la Festa Major es divideix en diferents períodes. El
primer, de 1960 a 1965 en què les actuacions musicals són
escadusseres. El segon període, de 1966 a 1973 en què a la vila
assisteixen tot una sèrie de grups i cantants de reconegut prestigi
a Espanya, però també internacionalment. El tret de sortida d'aquest
període comença el 1966 en què, per iniciativa dels administradors,
porten per la Festa Major a primeres files musicals. Els anys
següents, no seran tant els administradors que portaran a terme
l'organització dels concerts sinó els locals musicals de Vilafranca
com el Casino, el Casal, el Nou Jardí i l'Hort Gran.
Per la Festa Major de l'any 1966, els administradors -els germans
Martí Soler i mossèn Ferran Bueno- van instal·lar al parc del Tívoli
El Entoldado, un envelat a semblança del què es muntaven en d'altres
poblacions catalanes ‘para dar un aire nuevo y típico a los
espectáculos’.
La programació
comprenia diferents actuacions. L'escenari va acollir al cantant
Lorenzo Valverde (pare de l'actriu Loreto Valverde); l'italià Ennio
Sangiusto, que va popularitzar cançons com ‘Chariot’ i de twist com
‘African Twist’ i ‘El Pirata’, també va participar al Festival de
Sanremo el 1963 i al Festival Viña del Mar de Xile els anys 1966 i
1967; José Casas, un esmaltador que va guanyar el Festival de
Benidorm el 1966; els grups barcelonins Los 4 de la Torre, Lone Star
i Los Sírex; Francisco Heredero qui va casar-se amb l'artista
Luisita Tenor el 1967, a Francisco li deien Francisco Rockero
Heredero, ja que aquest era el seu estil musical, cantava cançons
pròpies i també adaptacions. A primers del 1970 va deixar la música
per dedicar-se a l'empresa de confecció de roba de nens que va
fundar amb la seva dona i van marxar a viure a Calafell; la cantant
sevillana Conchita Bautista; Eliseo del Toro y Su Conjunto;
l'artista italiana Nella Colombo participant també al Festival de
Sanremo; el conjunt Los Stop que enregistraria el seu primer disc
aquell mateix 1966 i que un any després es farien molt populars amb
la cançó ‘El turista 1.999.999’; Los Mustangs; i Lita Torelló.
Malauradament, les següents administracions no van continuar amb
l'empresa iniciada aquell any. L'espectacle infantil va ser
realitzat per Gustavo Re, un presentador i actor italià resident a
Espanya a mitjan dels anys 1940, participant en pel·lícules de José
Luis Saénz de Heredia, José María Forqué i Orson Welles, i
presentador de programes a Televisió Española com Amigos del Martes,
Noche de Estrellas y Noche de Sábado; i l'austríaca Herta Frankel,
pionera també a TVE dels programes infantils acompanyada de la
titella de peluix Marilín.
En aquest anys, la iniciativa privada va portar bons grups i
artistes al Casino, al Casal, al Nou Jardí i a l'Hort Gran. Durant
aquells anys, del 1966 al 1974, van fer arribar a Vilafranca el
millor del panorama musical. No enumerarem tots però sí els més
importants.
El grup Los Bravos van venir a la Festa Major els anys 1967 i 1974.
Van néixer un any abans de la seva primera actuació a Vilafranca, en
què van ser molt populars a Espanya i en d'altres països d'arreu del
món per la seva cançó ‘Black is Black’, arribant al número 2 de les
llistes de vendes al Regne Unit i al número 4 als Estats Units.
D'altres cançons conegudes van ser ‘Los chicos con las chicas’ i ‘La
moto’.
El 1968, al Nou Jardí, situat al passeig Rafael Soler, 13, va
estrenar-se aquella Festa Major amb el grup Los Canarios, un grup
nascut a Las Palmas de Gran Canaria el 1964, encapçalat pel cantant
Teddy Bautista, antic president de la SGAE. Aquell 1968 van tenir el
major èxit amb la cançó ‘Get on your knees’. També van portar, entre
d'altres, Los Mustangs i Los Poptops, un grup musical nascut un any
abans en què maridaven la música clàssica barroca amb el soul.
A l'any 1969, a les Piscines de l'Hort Gran, va actuar Henry Stephen
y su conjunto. Stephen, nascut a Maracaibo, es va fer molt famós
gràcies a la seva cançó ‘Mi limón, mi limonero’ venent més d'un
milió de còpies d'aquesta cançó. A més, va participar en festivals
de la cançó a Espanya, Veneçuela, Colòmbia i Itàlia.
Al Casino, a l'any 1969, va actuar el grup gallec Los Tamara. Les
seves cançons eren de música popular gallega amb tocs de soul i
rock. Entre les seves cançons més conegudes hi ha ‘A Santiago voy’,
‘Estoy tiritando’ i ‘Estoy de Rodríguez’.
El 1971, a les Piscines de l'Hort Gran va actuar el cantant valencià
Nino Bravo, tant recordat per les generacions que van viure aquella
època. La seva veu característica va fer populars les cançons ‘Un
beso y una flor’, ‘Libre’, ‘Te quiero, te quiero’, ‘América’ i
‘Noelia’, entre moltes altres. El seu primer disc incloïa lletres de
Manuel Alejandro. L'èxit li va venir, però, el 1969 amb la cançó ‘Te
quiero, te quiero’ d'Augusto Algueró, convertint-se en la cançó de
l'estiu. El 1973, en els seus millors moments de la seva carrera,
moria en un accident de cotxe quan viatjava de València a Madrid amb
el seu BMW 2800.
El 1972 va actuar Junior, a l'Hort Gran. Nascut a Manila, a les
Filipines, va venir a Espanya amb 15 anys. Va formar part del grup
Los Brincos amb Juan Pardo. Marxarien tots dos per formar el duet
Juan y Junior. Uns pocs anys després, es trencaria el duet, fent la
carrera musical cadascú pel seu compte. El 1970 es va casar amb la
cantant Rocío Dúrcal.
A les Piscines de l'Hort Gran van actuar el 1973 Luc Barreto, Los
Diablos i La Trinca. Barreto, nascut a Cuba, va dedicar-se els seus
primers anys de la seva vida professional a la lluita lliure
americana. Estant a Espanya es va lesionar i li van proposar
dedicar-se a la cançó. En el seu repertori destaca ‘Los Hermanos
Pinzones’.
La Trinca, integrada pels artistes Josep Maria Mainat, Miquel Àngel
Pasqual i Toni Cruz, va participar a la Festa Major en diferents
ocasions, majoritàriament als anys 1970, primer a les Piscines de
l'Hort Gran i, després, al Casal. Van enregistrar el seu primer disc
el 1969 amb el títol de ‘Quin nas!’ però la popularitat els hi va
venir un any després amb el disc ‘Festa Major’, tot un èxit que,
encara ara, s'escolten algunes d'aquelles cançons quan en alguns
indrets de Catalunya s'apropen les festes majors. Van actuar els
anys 1972, 1973 i 1974 a les Piscines de l'Hort Gran, i els anys
1974, 1975 i 1977 al Casal. L'actuació de l'any 1974 va anar
acompanyada de la presència de les actrius Rosa Maria Sardà i
Elisenda Ribas.
També van venir, el 1967: Los gatos negros, Vicente Serrano y Su
conjunto, i Los 5 ases blancos. El 1968: Los Beatniks, Lone Star,
Los Cisnes Rojos, George Ban y sus chicas Go-Go i Los Ítalos. El
1969: Los 5 ases blancos, Los Bleps, Los Javaloyas i Los Broches. El
1970: Josep Guardiola i Dyango. El 1971: Mike Kennedy (ex-cantant de
Los Bravos), Los Spiders, Josep Guardiola i Ana Kiro. El 1972: Los 5
ases blancos. El 1973: Los Amaya, Los Ecos, Las Hermanas Ros i Los
de la Torre. El 1974: Dyango, Lone Star, Mike Kennedy i les Germanes
Ros. I el 1975: Los Diablos i Bertice Readins (actriu i cantant de
revista dels Estats Units).
A finals dels anys 1960 i principis de 1970, molts dels grups
musicals que van actuar per la Festa Major estaven representats per
l'empresa Espectacles ERA de Ricard Ardèvol. A la seva cartera hi
havia, per exemple, Ana Kiro y Su conjunto, Cristina y los Tops,
Dyango, Rudy Ventura, Josep Guardiola, Janio Martí, Eliseo del Toro,
Lorenzo Valverde, Los Bravos, Los Mustangs, Los Sírex, Tony Ronald
Group, Lone Star, Los Canarios, Pekenines, Formula V, Georgie Dann,
Juan Pardo, Karina, Salomé, Raphael, Conchita Bautista, Luis Aguilé,
Manolo Escobar, Julio Iglesias, Miguel Ríos, Pajares, Luis
Mariano... molts dels quals van participar a la Més Típica de
Catalunya tant en actes programats pels Administradors com per les
empreses i entitats que oferien espectacles musicals a la vila, com
el Casal, el Casino, Nou Jardí i les Piscines de l'Hort Gran.
A partir de l'any 1974, es donava inici a una nova etapa musicalment
parlant a la Festa Major fruit de les modes que s'estaven establint
en d'altres viles i ciutats de Catalunya. Entre el 1974 i el 1980
arriben a la Festa Major cantants vinculats als Setze Jutges i a la
Nova Cançó: eren els temps finals del règim franquista i els primers
anys de la democràcia.
El 1974, el grup juvenil CIMS, va organitzar una actuació de Lluís
Llach i de Joan Isaac. El primer, nascut a Girona el 1948, però
vinculat al municipi de Verges, va formar part del grup Els Setze
Jutges i fou un dels impulsors de la Nova Cançó. Va debutar el 1967
a Terrassa i aquell mateix any, ja va actuar amb Raimon a Barcelona.
El novembre de 1970, va viatjar a Cuba i va participar en un recital
contra el règim franquista i unes setmanes després, va actuar al
Teatre Monumental de Madrid, cantant només en català. Després, va
emprendre una estada a París, participant en concerts a Suïssa,
Alemanya i Mèxic. Al febrer de 1974 tornava a actuar a Barcelona,
després de quatre anys sense fer-ho, per presentar el seu nou disc.
El 1975, presenta el nou disc ‘Viatge a Ítaca’ amb 150.000 còpies
venudes. Després d'un conflicte en una actuació al Palau de la
Música fou multat i es van prohibir les seves actuacions durant vuit
mesos a Espanya. Arran de la prohibició va marxar a l'estranger per
actuar.
Un cop va morir Franco, va tornar a Catalunya per residir i
actuar. Entre les seves cançons més conegudes d'aquella època hi ha
‘l'Estaca’, ‘Irene’ i ‘La meva terra’. Joan Isaac, nascut el 1953 a
Esplugues del Llobregat, va començar la seva carrera influenciat per
la poesia catalana de Salvat-Papasseit, Carner, Martí i Pol, Josep
Maria Espinàs i Joan Ollé. El 1974 va enregistrar els seus primers
singles a la discogràfica Adim-se i, un any després, el seu primer
disc titulat ‘És tard’. Aquest concert va tenir un cost d'honoraris
dels cantants de 60.000 pessetes.
Un any després, va ser Guillermina Motta i Pere Tàpias els que van
actuar al parc del Tívoli el 29 d'agost del 1975. La barcelonesa
Guillermina Motta va ser un exponent de la Nova Cançó i del grup Els
Setze Jutges. A finals dels anys 1960 va començar a cantar també en
castellà i protagonitzant la pel·lícula ‘Topical Spanish’. A la
vegada, va iniciar la seva incursió en el món del cuplé i va
participar i presentar programes a Televisió Espanyola. Tàpias és un
cantautor nascut a Vilanova i la Geltrú, molt conegut pel seu estil
irònic, que no va ser acceptat per formar part dels Setze Jutges. En
els anys 1980 es donaria a conèixer arreu per les seves
intervencions en programes de Televisió Espanyola, presentant-ne un
el 1987 sota el títol Que vol veure?.
Aquest mateix any, l'Ovidi Montllor i Ramon Muntaner van
protagonitzar un concert a l'Hort Gran. Montllor, nascut a Alcoy, va
dedicar la seva carrera artística a la cançó i a l'actuació en
companyies de teatre i en cinema. També va formar part de la Nova
Cançó interpretant textos escrits pels poetes Salvador Espriu,
Andrés i Estellés i Pere Quart. Políticament va militar al PSUC.
Ramon Muntaner, integrant també de la Nova Cançó, va publicar el seu
primer disc ‘Cançó de carrer’ en què va interpretar poemes. La seva
vida musical va prendre un nou alè en ser el director de l'àrea
mediterrània de la SGAE des de l'any 1996.
El 1976 es va programar la Primera Mostra de Cançó Popular al camp
de futbol amb Ovidi Montllor, Celdoni Fonoll, Es Grup V.C Miro
Casabella i Oskorri. Fonoll, nascut a Calaf, s'ha dedicat
professionalment a cantar i a recitar poesia per arreu dels pobles
de Catalunya, fent la seva aportació particular al moviment cultural
i compromès que en aquells anys sorgia.
Continuant amb l'estol de cantants catalans compromesos que durant
aquells anys van venir a la Festa Major, el 1977 va venir Joan
Manuel Serrat, un dels altres membres de la Nova Cançó i dels Setze
Jutges. Un any després, el valencià Raimon va actuar a la Festa
Major, a la plaça de Jaume I, i nou anys després tornaria per actuar
a la Festa Major.
A la Festa Major de l'any 1979 hi hagué un gran concert, ‘Gran Festa
Popular per l'Estatut’, amb Marina Rosell, Quico Pi de la Serra i la
Companyia Elèctrica Dharma.
La Companyia Elèctrica Dharma es va fundar el 1974 de la mà dels
tres germans Fortuny, Carles Vidal i Jordi Soley. La seva música és
una barreja de tradicional amb rock i jazz. Van tornar a la Festa
Major de 1985.
L'any 1980, va actuar Maria del Mar Bonet acompanyada del grup
valencià Al Tall. Bonet, mallorquina de naixement, també va formar
part del grup Els Setze Jutges i de la Nova Cançó. Dos anys després,
el 1982, tots dos conjunts van tornar a repetir. El cost del concert
de l'any 82 va ser de 500.000 pessetes i l'import pagat a l'SGAE pel
concert va ser de 4.000 pessetes.
Motta va tornar a actuar el 1981 a la Festa Major, aquesta vegada
acompanyada pel músic i cantant Pau Riba, a la plaça de Jaume I.
Aquest darrer, procedent d'una nissaga familiar important a
Catalunya, no va ser acceptat al grup dels Setze Jutges. El seu
primer disc el va publicar el 1970 amb el títol ‘Dioptria I’. El
1981 va sortir a la llum el seu sisè disc, ‘Amarga Crisi’. Els
honoraris de Guillermina Motta i Pau Riba van ser de 175.000
pessetes i 220.000 pessetes, respectivament.
La cantant Núria Feliu va presentar el 1982 l'espectacle musical
‘Núria follies’ en què interpretava diferents cançons plenes d'èxit
al llarg de la seva carrera. Feliu ha conreat diferents camps
musicals, com la cançó popular, el jazz, els boleros i els cuplets.
Tot sovint, s'ha fet acompanyar dels pianistes Tete Montoliu i Lucky
Guri. Si la Núria Feliu va actuar el dia 30 d'agost, l'endemà 31, ho
va fer el Tete Montoliu al Teatre Cal Bolet, interpretant peces de
jazz donant el seu particular estil. Montoliu va repetir actuació el
1987.
El 1985, els Administradors van organitzar als Claustres de la
Trinitat, un concert de guitarra a càrrec del músic murcià Narciso
Yepes que interpretà obres d'Alfons X el Savi, Scarlatti, Bach, Sors,
Albèniz, Vicente Asencio i Francesc Tàrrega.
Procedent de les Balears també va venir Tomeu Penya qui el 1986 va
oferir un recital de música popular mallorquina a la plaça de Jaume
I.
L'any 1987, hi va haver dos concerts de relleu: Raimon i Loquillo y
Los Trogloditas que oferien un concert al camp de futbol acompanyats
per d'altres grups musicals.
El 1988, fou l'any del concert del grup vendrellenc Lax'n'Busto,
format dos anys abans. El 1989, va ser l'Orquesta Mondragón,
capitanejada pel polifacètic Javier Gurruchaga, els que van oferir
el concert estrella de la Festa Major.
El espectacles teatrals
Vilafranca ha acollit al llarg dels anys, diferents espectacles
teatrals de companyies de prestigi com els Joglars, els Comediants i
el Tricicle, per dir tan sols alguns noms.
El teatre ha estat representant per companyies vilafranquines,
catalanes i d'arreu d'Espanya. Durant els primers anys de la Festa
Major el poc teatre que s'oferia com espectacle era l'organitzat per
l'Elenc Juvenil Artístic Teatral (EJAT) què representava a l'Acció
Catòlica algunes obres de teatre. Així, el 1961 es va dur a terme
l'obra ‘La Muralla’ escrita per Joaquín Calvo Sotelo. L'Elenc també
va ser present a la Festa Major de l'any 1962, aquesta vegada
representant l'obra ‘Por el camino de la vida’ de José María Pemán.
Bona part de les obres que es representaven a Vilafranca van tenir
lloc als teatres del Casino i del Casal. Tal i com hem comentat, a
Vilafranca arribaven companyies d'arreu de l'Estat. Alguns grups
teatrals han estat la Compañía de Comedias de Mª Matilde Almendros
(1961) amb l'obra ‘Alcoba nupcial’; la Compañía de Comedias Teatro
Guimerà (1961) que representa ‘El millor dependent del món’; Teatre
Companyia Maragall (1962) amb ‘Joc a taula’; la Companyia A. Ulloa
(1963) amb ‘Las mujeres nos asustan’; la Compañía de Comedias
Arlequín (1963 i 1964) amb les obres ‘Conoce Ud. a su mujer?’ i ‘Los
derechos de la mujer’. Destacarem en aquests anys seixanta les
representacions teatrals ‘Divorcio a la francesa’ de la Companyia
titular del Teatre Guimerà que comptava amb l'actor de teatre,
cinema i televisió Carlos Lucena, que va participar a les
pel·lícules ‘Las largas vacaciones del 36’, ‘Companys, procés a
Catalunya’, ‘Los bingueros’ i ‘Dragon Rapide’, entre d'altres. Joan
Capri va actuar al Casal en dues ocasions, al 1966 amb l'obra ‘Un
metge imaginari’ i al 1968 amb ‘El funerari’. El 1969 va actuar al
Casino la Compañía de Comedias Carmen de Lirio, amb l'obra d'Alfonso
Paso, ‘Educando a una idiota’.
La companyia de Montserrat Carulla va oferir per la Festa Major de
1969 l'obra Pigmalió, de Bernard Shaw. A més de Carulla, hi
participaven els actors Jordi Serrat i Alfred Luchetti, entre
d'altres.
La companyia teatral Els Comediants, creada el 1971, va actuar en
diferents ocasions a la Festa Major de Vilafranca. La seva primera
actuació va ser el 1974 amb la representació de l'obra ‘Non Plus
Plis’ i el 1988 amb ‘La nit’. A més, va fer els espectacles
infantils del 1979 amb l'espectacle ‘Sol, Solet’.
Els Joglars van presentar a Vilafranca el 1975 l'espectacle ‘Alias
Serrallonga’ al parc Tívoli. L'obra -una interpretació personal dels
Joglars explicant la història del bandoler Joan Sala- va comptar amb
els actors Albert Boadella, que també feia les funcions de director,
Ferran Rañé, Fermí Reixach i Jaume Sorribas -molt conegut pel seu
personatge de l'Encarregat a Filiprim de TV3-, entre d'altres. La
companyia va demanar als Administradors d'aquell any, ja que així
s'especifica en el full adjunt del contracte, un pulmó de vedella
amb la tràquea òssia i 125 mil·lilitres de sang barrejada amb molta
sal. El cost de l'espectacle va ser de 75.000 pessetes.
La Companyia Adrià Gual va néixer dels alumnes de l'Escola d'Art
Dramàtic fundada per Gual el 1960, tot cercant una especialització
teatral de la companyia. Entre els directors habituals hi havia
Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, A Vilafranca van realitzar
diferents interpretacions: ‘Primera històrica d'Ester’ i ‘Aigües
encantades’, el 1977, i ‘Les Bacants’, el 1980.
A l'any 1974 va néixer la companyia de teatre Dagoll Dagom, encara
que no es va professionalitzar fins tres anys després. Van venir per
primera vegada el 1979 per representar l'obra ‘Antaviana’. Dos anys
després, el 1981, van presentar a la vila el seu espectacle ‘La nit
de Sant Joan’, amb l'acompanyament musical de Jaume Sisa. El 1986,
va portar als escenaris de Festa Major l'obra ‘El Mikado’.
El 1982, a Cal Bolet, Rosa Maria Sardà i Claudi Garcia, van
representar l'obra ‘Duet per a un sol violí’. Sardà no era la
primera ocasió que venia a la vila ja què havia participant en
alguna actuació de la Trinca. L'actriu i humorista barcelonina Rosa
Maria Sardà va formar-se a les companyies teatrals de Carlos Lucena
i Alejandro Ulloa -recordem que aquestes companyies van actuar en
algunes ocasions als anys 1960-. Ha actuat al voltant d'una
quarantena de pel·lícules i una vintena de sèries de televisió. A
més, al llarg de la seva carrera ha rebut infinitats de premis dels
seus companys i de la crítica. Aquell any 1982 també actuà Pavlosky
al Casino.
La companyia El Tricicle va actuar a la Festa Major de l'any 1986 al
pati de l'escola Baltà Elias presentant l'espectacle ‘Slastic’.
L'any següent, el 1987, es va presentar a la plaça de Jaume I,
l'obra de teatre ‘La botiga dels horrors’ representada per la
Companyia del Teatre Victòria i coproduïda pel Tricicle, Dagoll-Dagom
i Anexa, i dirigida per Joan Lluís Bozzo.
No deixarem de citar que al llarg de molts anys, iniciant-se el
1973, el grup de teatre vilafranquí CAEP III va omplir les places i
carrers cèntrics de Vilafranca amb les seves representacions
teatrals en dues o tres sessions.
L'empresa Amorós-Silvestrini, dedicada al món del circ, també ho era
del teatre itinerant que sota la denominació de Teatro Príncipe i
Teatro Rex-Condal oferia representacions a les festes majors. No
coneixem els noms de les representacions que s'hi feien, excepte la
de l'any 1967 en què l'espectacle era ‘Bellezas de España’.
Els balls d'orquestra
Aquest tipus de balls són, per antonomàsia, els més populars a les
festes majors d'arreu de Catalunya ja que interpreten peces de
collita pròpia, però sobretot de versions de cançons que han estat o
estan de moda. A Vilafranca podem enumerar un bon grapat
d'orquestres, de més o menys reconegut prestigi, però sempre donant
un espectacle agradable per a tots els públics. Així, podem citar
les orquestres Rosaleda, Mirasol, Melodia, la Matiz, l'Orquestina
Galana, per posar alguns exemples. També són molt populars els balls
de societat que tenien lloc al Casino i al Casal. Alguns d'aquests
balls eren d'orquestres o grups musicals d'aquí, com l'Orquestra
Savoy i Janio Marti. Alguns d'aquests balls anaven acompanyats d'una
miqueta d'actuació especial com la que va oferir el 1966 al Casal
l'Orquestra Triunfal amb la vedet Rosana Dey i la ballarina Fely
Suarez.
El pantà de Foix
Al llarg del
recorregut que realitza el riu Foix per les terres penedesenques,
creua diferents municipis i els seus edificis de patrimoni històric
més propers com molins, esglésies i castells, fins arribar a la mar
Mediterrània, al municipi de Cubelles. Al seu pas per Castellet i la
Gornal, als peus del nucli de Castellet, es va construir el pantà de
Foix entre 1910 i 1928.
La idea de construir un pantà en aquest emplaçament va sorgir del
vilanoví Pelegrí Ballester el 1901. Per poder tirar endavant el
projecte va començar a buscar sinergies amb d'altres persones, com
la del diputat provincial Joan Bofill o la de l'alcalde de Vilanova
i la Geltrú. El ministeri d'Obres Públiques va autoritzar, a
l'octubre d'aquell mateix any, la construcció del pantà de Foix.
La Junta Gestora que es va constituir a Vilanova i la Geltrú per a
la construcció del pantà de Foix va encarregar a l'enginyer
Hermenegildo Gorria la redacció del primer projecte d'embassament al
riu Foix. El febrer de 1907 es va constituir la Comunitat de Regants,
per impulsar el projecte que havia de servir per regar les terres
agrícoles costaneres de la comarca del Garraf i del Baix Penedès, al
llarg de 2.300 hectàrees. La Comunitat de Regants però es constituí
primerament com a Sindicat d'Obres per endegar la seva construcció,
conservació i explotació. Igualment, el pantà va servir per a
l'abastiment d'aigua a Vilanova i la Geltrú i a Sitges en temps de
sequera.
L'autorizació definitiva va arribar als impulsors del pantà el 1908
i aquesta s'acompanyava d'un compromís per part de l'Estat del
pagament de la meitat del cost dels murs de contenció i dels canals
d'aigua.
Del projecte inicial se'n van realitzar d'altres per corregir i
ampliar el de 1903. D'aquesta manera, el 1909 se’n va redactar un de
nou, per José A. Revilla amb un pressupost de 1.985.791,33 pessetes.
Amb posterioritat, es van redactar fins a cinc projectes més.
Aquestes però no van ser les úniques modificacions que es van
realitzar sobre plànol, sinó que se'n feren d'altres per poder
finalitzar les obres del pantà de Foix, amb un increment de poc més
de 770.000 pessetes d'aquells temps. Entre finals dels anys 1920 i
principis de 1930 es van realitzar diferents obres de millora per
garantir la impermeabilitat del pantà ja què perdia grans volums
d'aigua. De totes maneres, el 1928 es va finalitzar la construcció
del mur de contenció de la pressa, acabant-se la part més
faraònicament visible i inaugurant-se aquell mateix any.
Però la construcció del pantà no va finalitzar amb les obres
únicament d'embassament d'aigua. Va ser necessari construir dos
canals d'aigua per portar-la a Vilanova i la Geltrú, una, i l'altra
a Cubelles i Cunit. Aquestes obres es van iniciar el 1924 i van
durar dotze anys, fins el 1936.
Com que la Comunitat de Regants no podia fer front a l'elevat deute
que va contraure, l'Estat va assumir, el 1935, els deutes i adquirí
tots els drets i propietats del pantà de Foix, a més de fer-se
càrrec de la construcció i pagament de la finalització de les
sèquies que connectaren els dos canals amb els diferents municipis,
tasques que s'acabaren el 1943.
El pantà de Foix és ple d'històries. De ben segur tots en coneixem
de joioses, de tristes i d'altres plenes de misteri. S'han trobat al
seu interior cotxes, motos, bicicletes i objectes de tot tipus. El
pantà guarda també al seu interior històries de morts esfereïdores,
pròpies d'assassinats i de suïcidis.
El pantà de Foix té una superfície de 290 quilòmetres quadrats i la
seva capacitat és de 5,64 hectòmetres cúbics. El pantà és una part
important del parc natural del Foix amb una extensió de 2.900
hectàrees -2000 situades en el terme municipal de Castellet i la
Gornal i 900 en el de Santa Margarida i els Monjos.
Eugeni d'Ors i el centenari de La Ben Plantada
L'escriptor Eugeni
d'Ors va publicar ara fa cent anys el llibre La Ben Plantada -una de
les obres més importants de la seva carrera. Igualment, enguany
s'escau el 130è aniversari del seu naixement. És per aquest motiu
que al Racó de la història d'avui us explicarem qui va ser Eugeni
d'Ors, de què tracta La Ben Plantada i la seva vinculació amb la
nostra vila. Eugeni d'Ors va néixer a Barcelona el 28 de setembre de
1881, fill de Josep d'Ors i Cèlia Rovira, ella d'ascendència
vilafranquina. Va estudiar simultàniament Dret i Filosofia i Lletres
a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Madrid. Igualment,
també va fer estades a la Universitat de la Sorbona i al Col·legi de
França el 1906. D'Ors va començar a escriure aquest mateix any a la
revista La Veu de Catalunya la seva columna periòdica anomenada el
Glossari. Va ser en aquest moment en què va erigir-se el màxim
exponent i ideòleg del noucentisme, un nou corrent literari i
artístic a Catalunya.
Una de les seves obres més conegudes de l'etapa catalana és La Ben
Plantada, que enguany s'escau el centenari de la seva publicació. La
Ben Plantada és un llibre al·legòric protagonitzat per Teresa que
representa el model ideal del mediterrani, la catalanitat clàssica i
antimodernisme que pregonava l'ideari del Noucentisme. El
vilafranquí Rodolf Llorens va publicar el 1937 una rèplica, La Ben
Nascuda, a l'editorial Avant.
La seva trajectòria professional és ben palesa en la història
contemporània de Catalunya participant activament a la Mancomunitat
de Catalunya amb el càrrec de responsable d'Instrucció Pública. Va
ser també secretari de l'Institut d'Estudis Catalans i director de
l'Escola de Bibliotecàries. El 1920 va canviar la seva residència,
traslladant-se a Madrid. Allí, va continuar escrivint el Glossari,
però aquesta vegada en castellà i al diari ABC. L'any 1927 va
ingressar a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.
L'inici de la guerra civil espanyola el va viure a París però tan
aviat com va poder, accedí a Espanya per la zona franquista,
establint-se a Pamplona. Aviat va començar a col·laborar amb el
règim del general Franco amb el nomenament de Jefe Nacional de
Bellas Artes el 1938. Aquell any també va ser nomenat secretari
perpetu de l'Instituto de España. D'Ors va continuar escrivint el
Glossari, aquesta vegada però al diari Arriba España. Amb el càrrec
de Jefe Nacional de Bellas Artes sota el braç va aconseguir el
retorn de les obres d'art del Museu del Prado que estaven a la
ciutat suïssa de Ginebra. Ell coneixia molt bé el museu ja què el
1923 havia escrit el llibre Tres horas en el Museo del Prado.
El 1941 va començar a estiuejar a Vilanova i la Geltrú on va
establir amistat amb alguns vilafranquins. D'aquesta manera, va
iniciar una estreta relació amb Vilafranca i els vilafranquins.
A partir de la Festa Major de Vilafranca de 1944, Eugeni d'Ors
intentava sempre ser-hi present a la vila, traslladant-se des de
Vilanova i la Geltrú, on residia a la seva ermita de sant Cristòfol,
fins a l'any de la seva mort, el 1954. El 21 de setembre de 1944
l'Ajuntament de Vilafranca li va atorgar el títol de fill adoptiu de
la vila en resposta afirmativa a la seva petició.
El 30 d'agost de 1946, Eugeni d'Ors va protagonitzar unes de les
seves anècdotes vilafranquines: es trobava al balcó de l'Ajuntament
mirant la diada castellera. Al seu costat hi havia un grupet de
noies, una d'elles d'origen sudamericà. Quan els castellers van
aixecar el castell i l'hagueren coronat, Eugeni d'Ors va dir a
aquesta noia de l'altre cantó de l'Atlàntic una de les frases més
polèmiques de l'escriptor: "Estos son nuestros toros".
Eugeni d'Ors va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova. L'endemà
va ser enterrat en un nínxol del cementiri de Vilafranca. El
cementiri de la vila havia estat glossat feia uns anys d'aquesta
manera: "la tierra a que dan sombra unos cipreses, más bellos aún
que los del Generalife de Granada y quizás tan altos como del de
Santa María in Organo en la longobarda Verona". Diferents
personalitats del món acadèmic i periodístic van ser presents en el
seu comiat a Vilafranca. Entre elles, hauríem de destacar -a part de
les pròpies vilafranquines i vilanovines- Francesc Buscarons, rector
de la Universitat de Barcelona, Miguel Pérez Bosch, tinent d'alcalde
de l'Ajuntament de Barcelona, Pedro Manubeu, del Liceu, Antoni Aunós,
de l'Escola Social de Barcelona, Luis de Galinsoga, director de La
Vanguardia Española i Josep Janés, editor.
Uns quants mesos després de la seva defunció, al juliol de 1955,
l'Ajuntament de Vilafranca va adquirir el panteó de Matilde Odoardo
Pérez, germanastra de l'avi matern d'Eugeni d'Ors. El panteó a
Matilde tan admirat per Eugeni d'Ors en vida seria l'espai del seu
descans perpetu en mort. El trasllat es va realitzar quatre anys
després de la seva defunció, el 5 d'octubre de 1958.
La Concòrdia de Vilafranca
El proper mes de juny,
concretament el dia 21, es compliran 550 anys de la signatura de la
Concòrdia de Vilafranca, que va situar la nostra vila en el mapa
polític de les monarquies d'Aragó i de Navarra. Les trifulques
d'herències, pactes i interessos van portar les diferents nobleses i
monarquies a intentar pactar entre elles.
Però, com s'arriba fins a la Concòrdia? Carles, príncep de Viana, i
heureu del regne de Navarra, era fill de la reina Blanca de Navarra
i de Joan d'Aragó, germà del rei Alfons V el Magnànim. Nascut el 29
de maig de 1421 -aquest diumenge en farà 590 anys del seu naixement-
va accedir al tron del regne de Navarra, a punt de fer els 20 anys,
arran de la mort de la seva mare el 1441. Malgrat ser l'hereu de la
corona, el seu pare, Joan d'Aragó, volia ser el rei de Navarra, però
les pretensions del seu fill Carles sobre la corona feien
difícilment possible arribar a un acord. Pare i fill reclamaven el
que tots dos consideraven seu, segons els seu parer.
La situació s'agreujà notablement quan Joan d'Aragó es va tornar a
casar el 1444 amb Joana Enríquez Fernández de Córdoba, filla de
l'Almirant de Castella, Fadrique Enríquez. El conflicte d'interessos
entre els diferents llinatges va provocar un conflicte greu entre
les famílies dinàstiques aragonesa, castellana i navarresa. A més,
uns anys després es complicaria la situació interior a Catalunya amb
els conflictes socials, agafant un gran protagonisme el príncep
Carles de Viana a casa nostra.
Malgrat tot, Carles de Viana va acceptar sotmetre's a les ordres del
seu pare Joan d'Aragó, tanmateix la intervenció en els assumptes
interns del regne navarrès va ocasionar l'oferiment del rei Joan II
de Castella al príncep Carles de Viana per tal d'expulsar al seu
pare de Navarra, originant-se en aquells territoris una guerra
civil. Carles va ser empresonat però li arribà la llibertat en
prometre que no seria rei de Navarra fins després de la mort del seu
pare.
Arran de la mort del rei Alfons V el Magnànim, el 1458, el substituí
el seu germà Joan, qui seria coronat com a Joan II d'Aragó. El nou
monarca va oferir al seu fill Carles de Viana les corones de Nàpols
i Sicilia, però va refusar l'oferiment.
El príncep Carles volia casar-se amb Isabel, la germana del rei
Enric IV de Castella. Però al seu pare no li va semblar gens bé, ja
que volia pactar el matrimoni entre el seu segon fill, Ferran, amb
Isabel (els futurs reis catòlics). Per tal d'evitar el possible
enllaç entre Carles i Isabel, Joan II va fer empresonar el seu fill
Carles el desembre de 1460, cosa que va ocasionar una gran revolta,
que va provocar l'alliberament del príncep als tres mesos del seu
presidi. En arribar Carles a Barcelona va ser molt ben rebut per
tothom i es deixà de considerar Joan II com a monarca.
Així, es va signar la Concòrdia de Vilafranca el 21 de juny de 1461,
en què es prohibia l'entrada a Catalunya del reis Joan II i Joana
Enríquez, sense l'autorització de la Diputació del General de
Catalunya, reconeixent-los com a reis, i es nomenava Carles de Viana
hereu de la Corona d'Aragó i lloctinent perpetu de Catalunya. A
l'acte de signatura de la Concòrdia van participar-hi representants
de la Diputació del General i la reina Joana Enríquez, qui va signar
en nom del seu marit, i Carles de Viana.
Tres mesos després, el 23 de setembre, va morir Carles de Viana al
Palau Reial de Barcelona en estranyes circumstàncies... Segons
sembla va ser enverinat per Joana Enríquez, qui desitjava veure
coronat el seu fill Ferran com a rei de la Corona d'Aragó, el futur
Ferran II, qui casaria amb Isabel I de Castella.
El retaule de la Mare de Déu i de Sant Jordi
Fa pocs dies, el
dissabte passat, va ser la festivitat de sant Jordi, patró de
Catalunya. Per aquest motiu, al Racó de la història d'aquest mes, us
escrivim sobre el retaule de la Mare de Déu i de sant Jordi que es
troba a l'església de sant Francesc de Vilafranca del Penedès.
A finals del segle XIV, el pintor gironí Lluís Borrassà va rebre
l'encàrrec de pintar un retaule per a l'església del convent de sant
Francesc per tal de dedicar-hi un altar lateral a l'advocació de la
Verge Maria i de sant Jordi.
L'església i el convent de sant Francesc es van començar a
construir, a mitjans del segle XIII, als afores de la vila, per
l'orde religiós fundat per sant Francesc d'Assís. Els franciscans
van residir a la nostra vila fins el 1835 en què la desamortització
de Mendizábal va tancar les portes a molts dels convents i monestirs.
El retaule de la Mare de Déu i de sant Jordi té un gran format, ja
què fa dos metres i mig d'ample per quatre metres d'alt. El retaule
es divideix en franges verticals -dites carrers- emmarcades amb
quatre marges -unes petites franges verticals- i una franja
horitzontal -anomenada predel·la.
A l'espai central, es representa al bell mig la Mare de Déu, fent
l'entrada al temple, i sant Jordi. Dalt d'aquestes dues imatges, hi
ha la representació de la Crucifixió de Jesús, on es pot observar a
l'esquerra del Crist, la Verge Maria i altres dones que eren
seguidores de Jesús, i a la dreta, un grup d'homes a cavall.
A la part esquerra del retaule trobem la representació de tres
moments de la història de la Verge Maria: el brodat del vel del
temple; les esposalles de Maria; i l'Anunciació i la Nativitat, és a
dir, el naixement de Jesús.
A la dreta del retaule, Borrassà va pintar diferents passatges de la
vida de sant Jordi: la mort del drac i la salvació de la donzella;
el martiri de sant Jordi en la roda i en la creu; i la mort del sant
decapitat.
Hem esmentat que entre carrer i carrer hi ha unes petites franges
verticals en què es representen a dotze sants i santes com sant
Jaume, sant Pere i santa Eulàlia, entre d'altres.
A la predel·la, que és la franja horitzontal que es troba a l'alçada
de la vista, s'hi representen cinc imatges santes: santa Maria
Egipcíaca, la Verge dels Dolors, Jesucrist amb les marques de la
passió, sant Joan Evangelista i sant Francesc d'Assís rebent els
estigmes.
La vinculació de sant Jordi amb sant Francesc d'Assís la trobem en
la seva infantesa ja què al poble d'Assís hi havia una església
dedicada al sant romà mort el 303 després de Crist. En aquesta
església, sant Francesc va aprendre a llegir i a escriure, i
s'inicià al cristianisme.
La vida de sant Jordi és recollida en diferents tradicions arrelades
arreu d'Europa i de la Mediterrània. La llegenda més coneguda té
lloc a Líbia. Al país africà, hi havia un llac amb un drac que
exigia a la gent el sacrifici d'una donzella i un xai. Un bon dia,
la donzella escollida va ser la filla del rei. Sant Jordi va ser
cridat pel rei per matar el drac i, a canvi, oferir-li la mà de la
seva filla. Sant Jordi va posar com a condició la conversió al
cristianisme del rei i del seu poble. Sant Jordi va matar el drac i
es va complir l'acordat per les dues parts. La versió catalana té
lloc a Montblanc i de la sang que es vessa del drac sorgeix una rosa
que lliurà sant Jordi a la princesa.
El retaule ha estat restaurat dues vegades en els darrers vint anys.
L'any 1989 va rebre la primera restauració perquè el retaule de
Borrassà va formar part de l'exposició sobre el mil·lenari de
Catalunya. Nou anys més tard, el 1998, aprofitant unes obres de
condicionament del retaule consistents en la instal·lació del quadre
sobre una estructura de ferro separada gairebé mig metre de la paret
per millorar les condicions climàtiques, es va fer una petita
restauració per al manteniment de tan bell retaule. També es va
col·locar un vidre de protecció per prevenció.
El castell de Subirats
Un dels castells
situats a l'Alt Penedès amb més de renom és el castell de Subirats.
La seva construcció ha de situar-se als temps de la Marca Hispànica,
quan l'actual Catalunya estava divida en dues zones: la cristiana,
del riu Llobregat fins als Pirineus i la musulmana, del riu Gaià, a
prop de Tarragona, en avall.
La construcció del castell de Subirats és del tot estratègica. En
aquells temps, els cristians volien conquerir territori cap al sud i
edificaven els castells en la zona de frontera; així és com
sorgeixen la majoria dels castells al Penedès.
La referència documental més antiga del castell data de l'any 917,
en una concessió feta pels germans Ermenard i Udalard al monestir
benedictí de Sant Cugat del Vallès. L'any 985, en els primers temps
de la història del castell, aquest fou saquejat i destruït per les
tropes d'Al-Mansur que arribaven fins a la ciutat de Barcelona,
ocasionant, també, greus destruccions. Dues ràtzies musulmanes més
es veuran passar per davant del castell de Subirats, una, el 1107 i,
l'altra, el 1115.
Un dels propietaris que va tenir el castell de Subirats va ser Mir
Geribert, personatge molt important, a qui algún dia dedicarem un
article al racó de la història. La propietat del castell la va
heretar de la seva mare, Ermengarda, l'any 1030. Quan Mir Geribert
va morir, al seu testament especificà que el castell havia de ser
propietat de la seva dona Guisla. En morir aquesta, la propietat va
passar a mans del seu fill, Arnau de Santmartí. Els descendents de
Mir Geribert, la nissaga dels Santmartí, en seran els propietaris al
llarg de moltes dècades (per exemple, Guillem de Santmartí i Ferrer
de Santmartí). Al testament d'Ermengarda se cita, per primera vegada,
el nom de l'església del castell, Sant Pere de Subirats. A
l'església es venera la imatge de la Mare de Déu de la Fontsanta.
El fill de Ferrer de Santmartí, Hug, va morir el 1262 i les seves
propietats van passar a mans de la seva germana Alamanda, qui estava
casada amb Guillem d'Entença. A la seva mort, el patrimoni dels
Santmartí va passar al germà de Guillem, Berenguer V d'Entença. Uns
anys més tard, es coneix que el castell de Subirats va passar a mans
de Berenguer de Vilaregut perquè, segons la documentació oficial, el
rei Pere IV, el Cerimoniós, va confiscar totes les propietats a
Berenguer per considerar que havia conspirat contra el rei. Així, el
1344 el castell de Subirats va passar a ser propietat reial però fou
venuda la jurisdicció, passant per les mans de Ramon de Riusec, de
Pere de Montcada i de Berenguer d'Abella. Pere IV el Cerimoniós va
vendre el castell als Cervelló, una nissaga nobiliària molt arrelada
al Penedès, de la qual ja vam parlar a l'article dedicat a
l'hospital d'Olesa de Bonesvalls. Així, Ramon Alemany de Cervelló el
va comprar el 1379 i va ser propietat de la família fins el 1474.
El castell de Subirats, que era propietat de Guerau Alemany de
Cervelló en aquell moment, va ser confiscat pel monarca arran de la
Guerra Civil catalana (1462-1472) en posicionar-se contra el rei
Joan II i a favor del príncep Carles de Viana. El rei va donar el
castell a Roderic de Perea. El 1493, el rei Ferran II d'Aragó comprà
per 30.000 sous els castell i la jurisdicció de Subirats i incorporà
el terme com a propietat de la Corona d'Aragó, però pocs anys més
tard, vendrà la jurisdicció a Miquel Joan Gralla i als seus
descendents.
Durant la guerra dels Segadors, Pedro Fajardo, marquès de los Vélez,
va ordenar l'enderroc del castell de Subirats, el 1641.
Actualment, es conserven poques parts del castell de Subirats, a
part de l'església parroquial. Una part de la torre de l'homenatge i
alguns murs que van ser objecte de restauració fa uns pocs anys que
consistiren en la neteja i retirada de les runes del castell i la
consolidació de la torre i del baluard i la definició de la muralla
oriental.
Enric Vallès Soler, ministre plenipotenciari
D'entre les persones
més il·lustres que ha donat aquesta terra penedesenca, és destacable
la figura d'Enric Vallès Soler -de ben segur, desconegut per molts-
en desenvolupar la seva trajectòria lluny del Penedès i de
Barcelona, com ho van fer els germans Milà i els bisbes Torras i
Bages i Morgades. Enric Vallès va néixer el 25 de febrer de
1835 a Mas Suau, a prop de Font-rubí, fill de Salvador Vallès i
Francesca de Paula Soler d'Aragonès. El matrimoni va tenir quatre
fills -dels quals Enric va ser el segon- i també va destacar el fill
petit, Camil, qui arribaria a ser general (Vilafranca li va dedicar
un carrer al barri del Molí d'en Rovira).
Durant els primers anys de vida fins a l'adolescència, Enric Vallès
va estudiar a Vilafranca. Després va continuar els seus estudis a
Barcelona, que combinà amb l'aprenentatge de les llengües francesa,
anglesa i italiana. A l'edat de 15 anys, va ingressar a la
Universitat de Barcelona fent estudis de literatura espanyola i
filosofia, sent alumne de Manuel Milà i Fontanals i de Francesc
Xavier Llorens i Barba. També estudià dret romà, dret polític i
administratiu espanyol. La seva persuasió per millorar el seu
expedient universitari el va dur a continuar els seus estudis a la
Universitat de Madrid, amb l'interès de fer la carrera diplomàtica.
Un cop a Madrid, va fer amistat amb gent important de la capital,
amb la burgesia, la noblesa i l'església. Arran de la seva voluntat
per arribar a diplomàtic, va ser nomenant, el març de 1856, agregat
sense sou al Ministeri d'Estat, tasca que va desenvolupar mentre
acabava els estudis de dret i administració. El seu servei de
seguida va ser recompensat i, al mes d'octubre, va rebre la creu de
cavaller de l'ordre de Carles III.
El 1861 va ser nomenat agregat de número a la legació d'Espanya a
Istanbul. Des d'allí va poder viatjar a Síria i Palestina tot
visitant les ciutats en què, segons el Nou Testament, tenien lloc
passatges de la vida de Jesús. Durant la seva estada va rebre la
Creu de tercera classe de l'ordre de Medjidié, a mans del sultà de
Turquia i va ser nomenat Cavaller del Sant Sepulcre pel Patriarca de
Jerusalem.
Després d’estar 5 anys a Istanbul, va ser nomenat segon secretari de
legació a Quito, a l'Equador. Però mentre estava de viatge cap allí,
i passant uns dies a Madrid, va quedar vacant la mateixa plaça a
Washington, a la capital dels Estats Units d'Amèrica. D'aquesta
manera, va poder viatjar per arreu del país i conèixer les diferents
realitats d'aquell gran estat d'estats. La legació a Washington era
molt important arran de les pretensions expansionistes dels Estats
Units, cosa que podia provocar una ocupació de la illa de Cuba, que
era colònia espanyola.
Durant uns mesos de l'any 1870, va ser nomenat cònsol interí a Nova
York, retornant, en acabar la seva tasca, a Washington.
El 1872 va ascendir a primer secretari i va ser destinat a la
legació espanyola a Berlín durant dos anys, desenvolupant el càrrec
interinament de ministre, el què avui seria considerat un ambaixador.
Dos anys després, el 1874, va ser traslladat per desenvolupar la
seva tasca diplomàtica a Londres, on coincidí amb el seu antic cap a
Istanbul. Però, un any després, va tornar a Berlín.
El 1880 es va signar la pau entre Espanya i Perú després de catorze
anys sense tenir cap tipus de relació diplomàtica amb l'antiga
colònia. El ministre d'Estat va pensar que la persona qui millor
podria desenvolupar el càrrec de ministre d'Espanya era Enric Vallès
que viatjava a un país -Perú- en conflicte bèl·lic amb Xile. Des
d'allí, va aconseguir restablir les relacions diplomàtiques entre
Espanya i Xile, trencades des de feia més de 20 anys, aprofitant el
contacte amb diplomàtics xilens arran de la guerra. Així, va
aconseguir un tractat de pau entre els dos països, signat a la
ciutat peruana de Lima, el 12 de juny de 1883, entre el propi
ministre Enric Vallès i el xilè.
Uns mesos després, a principis de 1884, Vallès va ser designat
ministre a Santiago de Xile. Quatre anys més tard, va rebre l'ascens
i va ser designat Enviat extraordinari i Ministre plenipotenciari.
El 21 de novembre de 1889, a les tres de la tarda, va morir, a
Santiago de Xile, després de prop d'un any patint una malaltia
d'estomac.
El seu cos va ser embalsamat i va sortir de la ciutat de Valparaíso
el 28 d'agost de 1890 cap a Buenos Aires i d'allí, a la ciutat de
Barcelona. El cos va arribar al port de la Ciutat Comtal el 29
d'octubre. El 2 de novembre va ser traslladat a Vilafranca i
dipositat provisionalment en una capella lateral de l'església de
sant Francesc fins que, un cop acabades les obres de reforma d'una
altra capella lateral d’aquesta església, acollís el cos i el panteó
de la família Vallès. L'acte va tenir lloc el 26 d'agost de 1892.
Vilafranca, 1808, entre les dues batalles del
Bruc
Des de fa unes
setmanes, a les sales de cinema del nostre país, es projecta la
pel·lícula Bruc, explicant els fets de les dues batalles que van
tenir lloc a la localitat del Bruc, els dies 4 i 14 de juny de 1808,
en el marc de la Guerra del Francès -o de la Independència-. En
aquesta edició del Racó de la història us explicarem els fets
ocorreguts a Vilafranca entre el 7 i el 9 de juny de 1808.
Els dies 7 i 8 de juny, al poble de La Granada, es van reunir els
sometents (organització paramilitar d'autoprotecció civil per a la
defensa pròpia i de la terra) del Penedès, el Garraf i la Segarra,
amb més de 800 homes armats i encapçalats per Joseph Marimon.
El dia 8, el governador de Vilafranca, Joan de Toda Vendrell, va
enviar l'agutzil i el vereder a trobar el somatent, amb el missatge
que marxessin cap a les seves cases. Però el primer va ser mort i el
segon, ferit en una cama. A les sis de la tarda, els sometents van
arribar a la vila per buscar el governador però no el van trobar
perquè s'havia amagat a la casa Casanovas, després ca l'Àlvarez de
Sisternes, a la plaça de la Constitució. En no trobar el governador,
van matar la seva dona, Maria Francesca de Toda, i li cremaren la
casa.
Tot seguit, el somatent va matar el seu secretari -que van cremar en
una foguera que havien fet amb els seus mobles a la rambla-. El
governador va ser trobat a Cal Casanovas i mort al mig del carrer
davant d'un gran nombre de vilafranquins que s'hi congregaren. El
següent a la llista del somatent va ser l'alcalde major de
Vilafranca, Josep Guixer, que va aconseguir escapar vestit de frare
trinitari, però va ser trobat mort el dia 11 a prop de Monistrol
d'Anoia. La nit d'aquell mateix 8 de juny, els sometents van anar
fins a Sitges a buscar un parell de canons per fer-se forts a
Vilafranca.
L'endemà, 9 de juny, van col·locar els dos canons, un davant de la
Creu de Sant Salvador, al final del carrer de sant Pere -en aquells
anys era lluny de la vila- i l'altre a l'hort del convent de sant
Francesc. Els francesos, dirigits pel general Joseph Chabran, que
venien cap a Vilafranca, de camí cap a Barcelona, després de
saquejar i incendiar la vila de l'Arboç, posaren una bateria a
l'alçada de la Casa dels Capellans, entre els Monjos i Vilafranca, a
pocs metres de l'actual accés a l'autopista. A les 10 del matí, des
de Vilafranca van començar a llençar algunes canonades, molt poques
i sense potència perque mancava la pòlvora, i els francesos
replicaren.
El vicari perpetu de Vilafranca, Valentí Muntades, cronista
esplèndid d'aquells fets, va anar a cercar el somatent per persudir-lo
de continuar l'inútil atac contra els francesos. Mentre es negociava,
la majoria dels vilafranquins van marxar de la vila. Només
romangueren el vicari perpetu, Valentí Muntades; un sol capellà,
Ignasi Corts; els regidors Lluís Freixas i Josep Verdaguer;el
proveïdor de l'exèrcit, Cayetano Vidal i la seva esposa Antònia
Alió; l'escribà Josep Mullol; i poques persones més. A dos quarts de
quatre de la tarda, les tropes franceses van entrar a Vilafranca,
saquejant-ne una part.
D'entre els vilafranquins que s'hi quedaren, sortí una representació
formada per Valentí Muntades, Lluís Freixas i Josep Mullol
aconseguint una escorta entre els francesos per entrevistar-se amb
el general Chabran, per preservar a la vila que es continués el
saqueig.
Durant aquests fets, van morir al voltant de vint-i-cinc
vilafranquins, una dotzena de membres del somatent, tres soldats
francesos que van ser enterrats prop de la creu de sant Salvador i
un home que, segons diuen les cròniques "se creu foraster pues per
la roba no fou conegut per ningú de la Vila, y los gosos ja quasi
l'havien devorat, y allá mateix se cubrí de terra...".
Uns dies després, el 14 de juny, va tenir lloc la segona batalla del
Bruc, en què les tropes del general Chabran van haver de retirar-se
en ser atacades i pensant-se que una gran formació de soldats els
esperava per derrotar-los en sentir el so del timbal del timbaler
del Bruc.
La nevada de la nit de Nadal de 1962
Era el 24 de desembre de
1962. Va ser una nit de Nadal molt
especial per a molta gent. Després de la missa del Gall de la
basílica de Santa Maria va començar a nevar. Feia molt de fred i del
cel van començar a caure les primeres volves.
Tan sols feia dos anys de la darrera nevada, que va tenir lloc el 10
de gener de 1960. A Vilafranca, que hi neva molt de tant en tant,
sempre acostuma a fer-ho els mesos de gener i febrer, encara que
algun mes de desembre també n'ha caigut alguna de bona: el darrer
desembre amb una bona nevada va ser el de 2001, que va coincidir amb
el dissabte de la Fira del Gall i el dia en què es van començar a
repartir les primeres monedes d'euro. De des de l'any 1940 fins el
1962, onze vegades havia nevat durant el mes de gener, set al mes de
febrer, dues al març i dues també al desembre.
El dia de Nadal de 1962 Vilafranca es va llevar nevada. Els
vilafranquins van poder contemplar, molts per primera vegada, una
nevada de gran consideració. Els infants miraven amb sorpresa,
darrera dels vidres, el seu carrer ple de neu. Als carrers i a les
teulades s'acumulaven més de quaranta centímetres de gruix de neu.
La gent no podia sortir de casa. D'aquesta manera, es va obligar la
gent a agafar una pala, o qualsevol altra eina, per retirar la neu
de davant dels portals de casa seva, fent un caminet fins arribar al
mig del carrer on l'acumulació de la neu era major. Igualment, el
pes de la neu damunt de les teulades feia perillar l'estabilitat
d'aquestes. Aquest fet va provocar que molts veïns es veiessin
obligats a pujar a terrats i teulades per retirar la neu.
Les primeres petjades sobre la neu d'aquell dia de Nadal, a la plaça
de Jaume I, van ser les de mossèn Maideu que s'intentava obrir camí
entre l'edifici de Can Trabal, la seva residència, i la basílica de
Santa Maria. Aquell dia, malgrat la neu, es van celebrar les misses
del dia de Nadal. La corporació municipal, és a dir, l'alcalde i els
regidors, van assistir a l'Ofici Solemne a Santa Maria.
La nevada va provocar greus problemes de circulació, no tan sols de
vehicles, sinó també de persones. El trànsit per carretera i per
ferrocarril es va aturar moltes hores. Tanta era la neu acumulada a
l'estació de tren de Vilafranca que ni tan sols es veien les rodes
de les locomotores ni dels vagons.
La situació va ser tan caòtica que el propi alcalde de Vilafranca,
Lluís Melo i García, es va posar al capdavant de la situació per
buscar les solucions necessàries, començant per la neteja dels
carrers i per la petició d'ajuda a la Diputació de Barcelona, que va
accedir amb el llançament de sal per evitar les relliscades.
El 26 de desembre, dia de Sant Esteve, atrevir-se a passar per la
rambla de Sant Francesc encara era tot una aventura per la neu
acumulada i per la por de rebre un bon cop amb les boles de neu que
els més joves llençaven tot emulant les grans batalles de la
història. Allò que els infants veien amb sorpresa el dia de Nadal,
per Sant Esteve ja tenien presa la mida i s'atrevien amb la neu.
Aquest mateix dia, el tradicional concert d'orgue de Sant Esteve,
que tenia lloc a l'església de Santa Maria, es va anul·lar.
El dia 27 de desembre, a les 8 del matí, a Vilafranca encara
s'estava a 8,3 graus sota zero. Unes setmanes més tard, l'Agrupació
Fotogràfica del Casal La Principal va organitzar un concurs
fotogràfic sobre la nevada. Les fotografies participants van estar
exposades al Saló d'Exposicions de l'entitat.
El causant de la gran nevada va ser un anticicló situat sobre de
Dinamarca, que enviava cap aquí un fort corrent de vent gèlid
procedent de Sibèria. L'any 1962 va ser important a Catalunya
meteorològicament parlant, ja què va ser l'any dels Tres aiguats del
Vallès, ocorreguts els dies 25 de setembre, 4 i 7 de novembre de
1962. El més important de tots tres va ser el primer, que va
provocar la mort de més de mil persones.
Foto: Famíla Lluverol
L’Hospital d’Olesa de Bonesvalls
Un dels vestigis del
Penedès medieval més antic és l'Hospital dels Cervelló situat a
Olesa de Bonesvalls. Abans però, els hospitals no tenien la mateixa
utilitat que tenen en l'actualitat. Els hospitals a l'Edat mitjana
eren edificis on la noblesa i l'Església practicaven la caritat i
servien per allotjar els peregrins, a l'estil dels albergs de
transeünts que actualment existeixen, on es donava un plat de menjar
i un llit per dormir.
Aquest tipus de serveis se situaven prop dels camins més importants
de comunicació entre ciutats. Aquesta afirmació pot deixar aturat a
més d'un, perquè ens sembla que Olesa de Bonesvalls queda actualment
allunyada de la xarxa de carreteres que uneix Vilafranca amb
Barcelona. A l'Edat mitjana, la xarxa de camins que passaven per
l'Alt Penedès era diferent a la de l'actualitat. Per anar cap a
Barcelona se seguia el camí de les Gunyoles, passant per Olesa de
Bonesvalls, Begues, Sant Boi de Llobregat i fins la Ciutat Comtal.
Un exemple de l'ús d'aquest camí el trobem a la crònica de Ramon
Muntaner en la narració dels darrers moments de la vida del rei Pere
III el Gran. Muntaner va explicar que el rei sortí de Barcelona en
direcció a Salou per embarcar-se allí cap a la conquesta de l'illa
de Mallorca. A mig camí es van sentir malament i s'aturà a
l'Hospital dels Cervelló d'Olesa de Bonesvalls, per continuar en
llitera de fusta cap a Vilafranca, on va morir al Palau Reial.
L'Hospital d'Olesa es va construir sota la protecció de la nissaga
dels Cervelló. Guillem II de Cervelló va morir el 1262, deixant
escrit al seu testament que es construís un hospital al terme
d'Olesa de Begues, al lloc anomenat el Pèlag d'Olesa. L'edifici es
va anar construint al llarg dels anys sota l'estil d'art gòtic.
En un primer moment, l'edifici principal de l'hospital era de planta
rectangular, de dues plantes, la de baix amb sostre pla, i la de
dalt amb sostre de fusta a dues vessants, també dita a dues aigües.
Als anys 1590, 1616 i 1617 s’hi van fer obres de reforma molt
importants. Es va modificar part de l'estructura de l'hospital.
D'aquesta manera, la planta baixa va ser destinada a celler, quadra,
cuina i menjador. El primer pis es va redistribuir al seu interior,
vertebrant l'espai amb un passadís central i, a cada costat, tot un
seguit d'habitacions. El sostre s'aixecà per construir-hi unes
golfes. Igualment, es va bastir una nova nau, afegint-la a l'edifici
ja existent, la torre també es va modificar i s'hi construïren
edificis a tocar de les muralles que tancaven el recinte de
l'hospital.
Al costat de l'edifici es va erigir una torre quadrada amb planta
baixa i tres pisos, destacant l'espai de la primera planta que va
acollir la cambra episcopal.
Al recinte de l'hospital s’hi va edificar una capella sota
l'advocació de Santa Maria de l'Anunciació. En un primer moment, la
capella estava formada per una nau i un campanar de doble espadanya.
A principis del segle XVII, la capella es va ampliar construint un
presbiteri i una sagristia al seu cantó dret.
En aquesta capella hi havia estat el retaule de Sant Sever, d'estil
renaixentista. Es va construir per a l'hospital de Sant Sever de
Barcelona a mitjan del segle XVI. Però a final del segle XVII, el
retaule es traslladà a la capella de l'hospital olesà. Finalment, el
1929, el retaule tornà a Barcelona, per exposar-se al Museu Diocesà
de Barcelona. El retaule, obra dels artistes portuguesos Pedro
Nunyes i Enrique Fernandes, explica diferents passatges de la vida
de sant Sever: l'elecció i consagració com a bisbe de Barcelona, el
seu martiri i el miracle que se li atribueix al rei Martí I l'Humà,
qui tenia una afecció a una cama.
L'Hospital d'Olesa de Bonesvalls va ser administrat, en un primer
moment, pel prior del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, de
l'orde dels benedictins. Uns anys més tard, el 1328, va passar a
mans del bisbe de Barcelona. El 1874 es va aplicar sobre l'edifici
de l'hospital la llei de desamortització com a bé de l'Església.
Sortí a subhasta el 1875 i fou comprat per Manuel Martínez
Rodríguez. Tres anys més tard, se n'anul·là oficialment la venda.
Durant aquest temps, l'hospital acumulava molts deutes que foren
sufragats per Manuel Girona, alcalde de Barcelona en aquells moments,
qui també va pagar les obres de la façana de la Catedral de
Barcelona.
Actualment, el conjunt monumental de l'antic Hospital d'Olesa de
Bonesvalls continua sent propietat de l'Església, concretament del
Bisbat. L'ús actual és d'explotació agrària.
El Convent dels Caputxins de Vilafranca
Dilluns vinent és
Tots Sants. Molts de nosaltres anirem als cementiris per recordar
algú dels nostres que ja no es troba entre nosaltres. L'espai que
ocupa actualment el cementiri municipal de Vilafranca va ser fins fa
175 anys un convent de Caputxins. Però la història dels caputxins a
Vilafranca no comença en aquest lloc.
El 8 d'agost de 1581 es va posar la primera pedra del convent dels
caputxins situat a les faldilles de la muntanya de Sant Jaume, prop
de l'ermita de Sant Pau. La construcció va durar només sis mesos i
les obres van ser costejades per l'Ajuntament. Les condicions del
lloc en què es trobava el convent no eren gens saludables. Les
aigües retingudes en el clot que fa la muntanya amb Vilafranca
provocaven greus malalties als frares caputxins que necessitaven
assistència dels frares de Valls. Les malalties que agafaven va
provocar que es demanés el trasllat del convent a un altre espai.
La concessió de canviar de lloc va arribar el 1623. El nou
emplaçament va ser als afores de la muralla, prop del camí de La
Granada, on ara trobem el cementiri de Vilafranca. La primera pedra
es va col·locar el 16 de juny de 1624 i el 13 de setembre de 1626 es
va fer efectiu el trasllat amb una processó solemne.
El convent que s'havia construït en aquest nou emplaçament tenia una
església presidida per un quadre de la Puríssima Concepció, pagat
per la comtessa Alamandra de Carós i de Centelles, i altars amb les
imatges de la Divina Pastora, una devoció molt arrelada entre els
caputxins, Jesús de Natzaret i una creu. L'edifici conventual tenia
un total de 22 cel·les, a més d'una sagristia, una sala capitular,
un refectori, la cuina, magatzems, horts i, de ben segur, una quadra
per al bestiar.
L'orde dels Frares Menors Caputxins va ser fundada pel frare italià
Matteo di Bassi el 1525 i aprovada pel papa Climent VII el 1528 per
fer una vida més contemplativa que els franciscans, seguint l'ideari
primitiu de Sant Francesc d'Assís. El nom de caputxins ve donat
perquè a l'hàbit porten caputxa.
Els frares caputxins a Vilafranca es dedicaven a les tasques que el
reglament de l'orde els senyalava: predicar, visitar els malalts i
donar caritat als més necessitats. Aquest darrer fet s'exemplaritza
a Vilafranca amb la sopa claustral que es donava als pobres i als
transeünts. Aquesta acció és repetida, per casualitat, molts anys
més tard, ja que al mateix lloc se situa l'Alberg de Càritas.
Arran dels canvis polítics ocorreguts en temps del Trienni Liberal,
en què dues tendències s'enfrontaven, per un cantó els reialistes
defensors de l'absolutisme i, per l'altra, els constitucionalistes
que volien un estat constitucional, liberal i anticlerical, a
Vilafranca van succeir-se forts enfrontaments militars entre les
dues opcions. Els frares van abandonar el 1822 el convent perquè va
ser tancat. L'edifici va quedar buit i va ser aprofitat pels
vilafranquins per a saquejar-lo, des de bigues de fusta fins a
portes. Però passat un temps, els caputxins van tornar, havent de
reconstruir els edificis del convent i de l'església.
Pocs anys després, el 1835, va tenir lloc la desamortització de
Mendizábal on l'Estat va expropiar moltes propietats de l'Església
catòlica, majoritàriament convents i monestirs. El convent dels
frares caputxins de Vilafranca va ser desamortitzat.
Els caputxins van emportar-se del convent bona part dels ornaments
litúrgics i obres d'art i les van portar al palau dels Barons de
Rocafort, també dit palau dels Espuny, situat a la plaça de la Vall
del Castell de Vilafranca. En aquesta casa hi van guardar les seves
propietats i van fer-hi una estada temporal. En el moment de
l'exclaustració hi havia un total de catorze frares, vuit dels quals
eren preveres, un corista i cinc llecs (aquests darrers no tenien
cap ordre sagrat i es dedicaven als treballs manuals i al servei de
la seva comunitat). Algunes de les imatges de sants van ser portades
a l'església de la Santíssima Trinitat quan es va restablir el culte
i d'altres es van quedar durant moltes dècades arraconades al palau.
L'edifici del convent dels caputxins va ser incendiat el mateix 1835
per a que els carlins no es fessin forts als afores de la vila
evitant així un atac contra els vilafranquins.
El 1837, l'Ajuntament de Vilafranca va comprar l'edifici del convent,
el va enderrocar el 1838 i al solar s’hi va construir el cementiri
municipal de Vilafranca. El cementiri es va inaugurar el 23 d'abril
de 1839, substituint així l'antic cementiri situat als volts de la
parròquia de Santa Maria.
Josep Torras i Bages, bisbe de Vic
Al poble de Les
Cabanyes va néixer, a mitjan del segle XIX, qui seria un dels bisbes
més importants que ha tingut l'Església catòlica en una diòcesi amb
seu a Catalunya.
El 12 de setembre de 1846, a Mas Gomà de Les Cabanyes, va veure la
llum el cinquè fill de Francesc Torras i Francesca Bages. Amb el nom
de Josep, va rebre el sagrament del baptisme l'endemà del seu
naixement. Vuit anys després, el 1854, la seva família va traslladar
la seva residència a Cal Gomà, a la vilafranquina plaça de l'Oli. En
el curs acadèmic de 1857-58 començà els estudis de batxillerat a
distància a l'Institut Barcelonès del Foment de la Il·lustració. El
segon curs, però, el va fer de manera presencial a Barcelona vivint
de resident a la llar de Mn. Antoni Salt. Josep Torras va estudiar,
entre els anys 1863 i 1865, Filosofia i Lletres a la Universitat de
Barcelona, tenint de professors a Joaquim Rubió i Ors i als
vilafranquins Manuel Milà i Fontanals i Xavier Llorens i Barba.
Després, entre els anys 1865 i 1869 va estudiar la carrera de Dret,
doctorant-se el 1869 en Dret canònic i civil. Aquell mateix any, va
entrar al Seminari de Barcelona però només s'hi va estar un curs ja
que, al següent, es va traslladar al Seminari de Vic.
Josep Torras i Bages va ser ordenat de diaca el 23 de setembre de
1871 i, tres mesos més tard, el 23 de desembre, va rebre l'ordenació
de prevere a la Catedral de Girona. La seva primera missa a
Vilafranca va tenir lloc el 31 de desembre de 1871 a la capella dels
Dolors i va portar una casulla de seda confeccionada amb el vestit
de núvia de la seva mare. A la missa hi va assistir la seva família
i alguns amics com Manuel Milà i Fontanals, Xavier Llorens i Barba,
Josep Morgades (futur bisbe de Vic) i Antoni Estalella (futur bisbe
de Terol), entre d'altres.
Amb la proclamació de la primera república espanyola a principis de
1873, la família Torras i Bages marxà de Vilafranca per anar a viure
a Sitges, per passar poc temps de després a residir a França durant
uns pocs mesos, primer a Perpinyà i, després, a Vinçà. Residint una
altra vegada a Vilafranca, el seu germà Antoni, hereu de la família,
va morir l'agost de 1873 fent que mossèn Josep anés a Vilafranca a
viure-hi una temporada. Amb l'aixecament militar del general Pavía
al gener de 1874, la família tornà a viure a Sitges durant un mes.
A l'any 1876 rebé el títol de llicenciat en Teologia pel Seminari
Central de València. Després de molts anys sent un prevere sense ser
adscrit a cap parròquia, el 1889 va ser nomenat capellà a l'església
de la Puríssima Concepció de Barcelona. Encara que, a partir de
1872, seria el capellà de les monges escolàpies del carrer del Pi de
Barcelona.
La seva popularitat i les seves bones relacions amb els cercles de
pensament de Barcelona van fer que el 1891 fos president de
l'Acadèmia Catalanista on va coincidir amb Josep Carner, Puig i
Cadafalch, Valls i Taberner i Nicolau d'Olwer. Dos anys més tard,
serà el capellà consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc,
presidit pel pintor Joan Llimona, on va conèixer l'escultor Josep
Llimona al qual anys més tard li faria un encàrrec d'importància per
Vilafranca. Igualment, participa sense assistir el 1892 a la
redacció de les Bases de Manresa, per a la redacció del primer
estatut per a Catalunya. Igualment, el 1896 entra de soci a la Reial
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i és la primera persona que
pronuncia a l'entitat una conferència en català. Dos anys més tard,
serà soci protector de l'Orfeó Català.
El 1899 va ser nomenat bisbe, sent destinat a la diòcesi de Vic, que
va quedar vacant en ser nomenat el seu titular, el vilafranquí Josep
Morgades, bisbe de Barcelona. Torras i Bages serà consagrat bisbe de
Vic a Montserrat el 8 d'octubre de 1899. El febrer de 1904 és
nomenat senador a Madrid. Va ser expert en refusar nomenaments
episcopals, ja que el desembre de 1908 no va voler ser bisbe de
Barcelona; al març de 1909, de Burgos; i al desembre de 1913,
arquebisbe de València.
A Josep Torras i Bages l'acompanyà al llarg de la seva vida el seu
caràcter melancòlic i depressiu. En filosofia s'oposà als nous
corrents filosòfics germànics, a la Institució de Lliure Ensenyança
dels germans Giner de los Ríos i al republicanisme de Pi i Margall.
Defensor del tradicionalisme popular i religiós de Catalunya, optà
per defensar un catalanisme regionalista amb arrels medievals, ja
que aquest període històric havia estat el de més esplendor de
Catalunya. Va escriure molts llibres i articles. El seu primer
article va ser publicat a La Veu de Montserrat el 1880 amb el títol
de L'Àngel de les Escoles. Aquest any també es publicà el seu primer
llibre titulat Mes del Sagrat Cor de Jesús. Entre els mesos de maig
i agost de 1887 va publicar a La Veu de Montserrat una sèrie
d'articles sobre l'Església i el catalanisme, de gran ressò mediàtic,
que s'incorporaren al seu llibre La Tradició Catalana, publicat al
maig de 1892.
El 7 de febrer de 1916 va morir a la població de Vic sense veure
finalitzada l'obra escultòrica de L'enterrament de Crist i de
l'altar de Sant Fèlix, que va encarregar a Josep Llimona i dels dos
canelobres de ferro forjat realitzats pel vilafranquí Melcior Baltà.
La plaça de la Vila
Un dels espais urbans en el qual tenen lloc diversos actes
d'importància de la Festa Major de Vilafranca és la plaça de la
Vila. Per aquesta plaça hi passen al llarg dels cinc dies de Festa
Major milers de persones i un bon grapat d'actes festius com les
diades castelleres de Sant Fèlix i Sant Ramon, els dies 30 i 31
d'agost, o les exhibicions de balls folklòrics del 31 d'agost, la
Festa Major dels Petits el primer de setembre, o el pas del
Balldefoc aquest mateix dia, sense oblidar-nos dels concerts
d'orquestres i grups musicals. La història de la plaça de la Vila,
amb la seva creació com la veiem ara i els edificis que l'envolten,
és el tema d’aquest especial de Festa Major d’El Cargol
De la placeta a la
plaça de la Vila
Els actes de la Festa Major que al llarg dels anys han tingut lloc
en aquest emblemàtic i cèntric espai vilafranquí no sempre s'han
celebrat tal i com els podem veure ara. L'espai era molt més reduït
-tal i com podrem comprovar en les imatges que acompanyen el text-.
La placeta de Vila no era més que un carrer un xic més ample de
l'habitual entre el carrer de la Cort i la plaça de Sant Joan, ja
que un gran edifici, la Casa del Comte Moy, se situava a l'actual
espai de la plaça de la Vila.
La construcció de
la plaça de la Vila
L'any 1934 es va iniciar la redacció del Projecte d'Urbanització i
Eixamplament de Vilafranca, més conegut com el Pla Barenys, aprovat
entre els anys 1936 i 1937. Amb aquest pla d'urbanisme es marcaven
els límits de creixement de Vilafranca i se’n dissenyaven els nous
carrers, places i equipaments per a la vila (barris del Poble Nou,
les Clotes, Sant Julià, la Girada, o la construcció d'una gran zona
esportiva a l'Espirall) i es proposaven reformar espais existents
com les rambles o el Tívoli (amb l'enderroc de l'antic teatre per
fer-hi un parc), per posar alguns exemples. Aquest pla feia
incidència en els espais urbans de Vilafranca ja existents; així, el
pla acollia l'enderroc d'alguns edificis significatius de la vila
com Cal Vamus (a la rambla de Sant Francesc), Cal Moy (entre el
carrer de la Cort i la plaça de Sant Joan) i el convent de les
monges de Clausura (entre el carrer de la Font i el carrer de
Puigmoltó).
El projecte per l'eixamplament de la placeta de la Vila i de
crear-hi una plaça és de febrer de 1937, redactat pel director
tècnic d'obres públiques, Frederic Tàrrega, seguint el que marcava
el Pla Barenys. La proposta d'enderroc era per embellir Vilafranca
tot aconseguint una millor visualització de la façana de
l'Ajuntament i tot remarcant la importància que tenia i té l'edifici
ja que és la casa de tots els vilafranquins. L'única manera
d'aconseguir aquestes finalitats era l'enderroc de la casa del Comte
Moy per poder eixamplar la placeta de la Vila i convertir-la en
plaça, deixant d'ocupar uns pocs metres quadrats a l'amplada actual.
Segons els informes de Frederic Tàrrega, l'enderroc de Cal Moy
s'havia de realitzar ja que l'edifici estava en estat ruïnós, amb
esquerdes i amb constants esllavissades de parts de l'edifici i de
la seva façana. Amb aquest estat del casalot es va decidir
l'enderroc amb caràcter d'urgència.
L'enderroc de l'edifici dels Moy era celebrat en la publicació Avant,
òrgan antifeixista de Vilafranca, situat en l'òrbita d'Esquerra
Republicana de Catalunya, de la següent manera: "Ha estat acordat el
definitiu enderroc de l'edifici del carrer de la Cort, cantonada a
la placeta de la Vila, anomenat de Cal Moy. No cal dir com celebrem
aquest acord, ja que a la vegada que se suprimeix un edifici ruïnós,
de mala estètica, i que no es pot utilitzar per a cap finalitat
positiva, es fa una millora urbana de la qual en gaudiran els
edificis dels contorns i la vila en general, tenint en compte que
quedarà una magnífica plaça".
La plaça de nova creació es va realitzar seguint els límits ja
assenyalats per la plaça de Sant Joan, creada a mitjan del segle XIX.
Aquests límits, és a dir, l'espai màxim de façana de la nova casa
que s'hauria de construir, venien marcats per la façana de les cases
de la plaça de Sant Joan, en aquells moments batejada amb el nom de
Fermín Galán.
En la urbanització de la plaça de la Vila es van construir les
voreres d'un metre i mig d'amplada i deixant una calçada de 5 metres
d'ample pels vehicles. A la part central de la plaça, van optar per
construir-hi una illa amb forma el·líptica per una millor circulació
dels vehicles i també per atorgar una estètica adequada al conjunt
de la nova palestra amb la plaça de Sant Joan.
Un dels elements decoratius que es van instal·lar en la urbanització
de la nova plaça de la Vila van ser quatre bancs de pedra, maó i
rajoles de València, que van ser-hi presents fins la darrera reforma
de la plaça de la Vila. Aquests bancs eren de forma octogonal i
tenien al mig un espai per plantar-hi un arbre o un arbust; van
tenir un cost de 2.945,20 pessetes, és a dir, 736,30 pessetes per
banc, i van ser construïts per la Cooperativa de Peons i Paletes de
Vilafranca. També es va col·locar a la plaça, en aquest cas al bell
mig, un fanal del tipus "Amèrica" de tres braços amb tres globus de
vidre, amb un cost de 1.373,70 pessetes, mà d'obra inclosa.
L'Ajuntament no va col·locar més mobiliari urbà que els bancs i el
fanal per deixar lliure a la vista la façana de la casa
consistorial, per no entorpir la visió de la decoració de tan bell
edifici, per utilitzar aquest espai per actes festius i per ampliar
el mercat de la verdura i dels dissabtes.
Uns anys després d'acabada la guerra civil, l'any 1943, l'Ajuntament
de Vilafranca va arribar a un acord amb Carles de Moy per a
l'adquisició de la casa que havia enderrocat l'ens municipal set
anys abans. La plaça de la Vila va ser reurbanitzada a mitjan dels
anys’90 del segle XX.
La casa i la nissaga dels Moy
La casa del Comte Moy era de planta quadrangular, de planta baixa i
dues plantes. A la planta baixa hi havia diferents locals que
acollien algunes botigues com la farmàcia Bosch i la botiga de Cal
Gaig, per posar un parell d'exemples. L'interior de la casa ha estat
una incògnita, cap fotografia accessible, cap testimoni viu, cap
document a l'arxiu que ens digués com era per dins: quantes
habitacions, quins mobles hi havia, quines obres d'art... hi hauria
armadures, espases, alguna arma de foc?
La presència de la nissaga dels Moy a Vilafranca començaria
segurament a principis del segle XIX quan es fa efectiu l'enllaç
matrimonial entre Carles de Moy i Colins, nascut a Madrid, Mariscal
de Camp de l'Exèrcit, amb la vilafranquina Ramona Janer (emparentada
o bé amb la família de Fèlix Janer, metge, professor universitari i
diputat a Madrid; o filla de Damià Janer, tinent coronel de
l'Exèrcit i de la "Real Orden de Constantiniana de San Jorge"). El
fill primogènit, Carles de Moy i Janer, va néixer a Madrid el 1816 i
va morir a Barcelona el 1898, es va casar amb Teresa Sauri Masades,
nascuda a Barcelona, filla de Ramon Sauri Llopart, d'Hostalrich, i
de Maria Masades, de Barcelona. Del matrimoni entre Carles de Moy i
Janer i Teresa Sauri en van néixer alguns fills: el gran, Carles
Maria de Moy Sauri, nascut a Barcelona, i el seguiren, entre
d'altres, el naixement de Lluís, Alfons i Ramona; alguns però
moriren al cap de poc temps de néixer. Carles de Moy i Janer va ser
"Caballero de la Real y distinguida orden de Carlos Tercero y de los
Militares de San Fernando y San Hermenegildo" i tinent coronel
d'Infanteria. Carles Maria de Moy Sauri va ser enginyer industrial i
diputat al Congrés pel districte de Vilafranca l'any 1899. El títol
de Comte de Moy no era d'origen espanyol i, per tant, des del
Ministeri de Justícia no el van acceptar per poder-lo utilitzar a
Espanya. Segurament el títol de Comte de Moy és de procedència
valona, una regió de l'actual Bèlgica, ja que trobem que un Comte de
Moy havia estat membre del Reial Regiment de Guàrdies Valons.
Els edificis singulars de la plaça: l'edifici de l'Almi, Cal
Macià, Casa de la Vila i Ca l'Amàlia Soler
Amb la reforma de la plaça de la Vila s'havia de construir un nou
edifici, popularment conegut com el de "l'Acadèmia Almi" ja que
durant molts anys hi va haver una coneguda acadèmia d'estudis per on
van passar-hi molts vilafranquins i penedesencs. Amb aquest nou
edifici que es construïa es volia aconseguir una harmonia al llarg
de tota la nova àgora i la plaça de Sant Joan. Una de les opcions
que l'Ajuntament pensà per aquest nou edifici era bastir-lo amb
voltes, seguint els edificis de la plaça veïna però van defugir de
fer-ho perquè es perdien tres metres de la planta baixa de l'edifici
i no es disposava d'aquests metres necessaris. Aquest nou edifici
també acollia els solars de les cases enderrocades del carrer de la
Cort números 23 i 25 i els números 2 i 4 del carrer dels Consellers
o "de les Mosques". Aquest nou edifici es va construir amb tres
locals comercials i tres habitatges que constaven de rebedor,
menjador, tres dormitoris i bany amb "W.C.", pressupostat tot
l'immoble en 60.000 pessetes (de l'any 1937).
La plaça de la Vila és presidida per l'edifici de l'Ajuntament de
Vilafranca. Va ser adquirit pel consistori d'aleshores el 1599 i
cinc anys després van realitzar diferents obres a l'edifici
consistents en la reparació de la façana i la col·locació d'un escut
amb les quatre barres catalanes i dues torres sobre el portal
d'entrada. El 1912 la façana de l'ajuntament va ser reformada per
l'arquitecte Eugeni Campllonch i és la que tenim actualment.
Al costat esquerre de l'edifici de l'Ajuntament hi trobem la Casa
Macià. D'origen medieval, és una de les façanes més maques de
Vilafranca. Aquesta casa conté encara les característiques de les
edificacions medievals d'aquest tipus: façana de pedra amb una
portalada amb dovelles, una galeria a la part superior i un pati
interior amb l'escala d'accés.
A la cantonada entre els carrers de la Cort i de Santa Maria i de la
plaça de la Vila hi ha la casa Amàlia Soler. Projectada per Josep
Grau Forts va ser construïda el 1879 i propietat de la família
Soler, que sent la seva darrera descendent Amàlia Soler de Tort en
morir sense fills, va deixar tot el seu patrimoni per a les dones
pobres de Vilafranca constituint la "Junta de Mujeres Pobres", i
incloent aquest edifici que porta el seu nom.
Al baixos d'aquesta casa hi havia la botiga de Cal Cerer i des de
l'any 1964 just a la cantonada la botiga de Cal Reno, sempre visible
en fotografies de les diferents diades castelleres que hi tenen lloc.
Just al davant, la casa Cuyàs (o Cal Pallerola) on hi havia una de
les sastreries més típiques de Vilafranca, fent cantonada entre el
carrer de la Cort i la plaça de la Vila.
La plaça de Sant
Joan
La plaça de Sant Joan es va construir a partir de l'enderroc de
l'edifici de la Comanda de Sant Joan, de l'Orde dels Hospitalers de
Sant Joan de Jerusalem. L'Orde dels Hospitalers es va establir a
Vilafranca després de traslladar-se des de la comandància que tenien
a Les Cabanyes, dita de Sant Valentí, el 1306. Un any després, el
rei atorgava dos terrenys per poder edificar la capella, el
cementiri i l'hort; el bisbe de Barcelona va autoritzar el 1309 la
construcció de la capella.
A principis del segle XIX, els monjos ja havien marxat de Vilafranca.
Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, l'Estat confiscava
els béns eclesiàstics de convents i monestirs que estaven en desús o
havien entrat en decadència, és a dir, que no tenien els suficients
religiosos per continuar la vida conventual i monàstica. L'edifici
de la comanda on hi havien les cel·les, sales, biblioteca, refectori,
cuina, horts... va ser desamortitzat i, per tant, les seves terres
posades a la venda, però l'hort, el cementiri i alguns terrenys
se'ls va quedar l'Ajuntament de Vilafranca. L'espai de l'antiga
comanda de Sant Joan de Jerusalem és ocupat actualment per la plaça
de Sant Joan i les cases porxades que l'envolten. L'enderroc es va
fer efectiu el 1845 i l'ajuntament va redactar unes normes
especificant com s'havien de construir els edificis de nova planta.
Primer de tot, es van construir els edificis davant de la paret
lateral de la capella de Sant Joan i, uns anys més tard, el 1866,
els edificis on trobem situat el cafè del Coro. La façana al llarg
de la plaça és composta d'uns baixos i entresòls que donen als
porxos i dues plantes de pisos amb finestres i balcons.
La capella de Sant Joan va perillar algunes vegades d'enderroc, ja
que l'Ajuntament volia tirar-la a terra, però finalment no va passar.
Després d'uns anys tancada al culte, el 23 de juny de 1864 es va
tornar a beneir i reobrir al culte catòlic. En trobar-se la capella
en mal estat, es van començar a dur a terme una sèrie de reformes
estructurals i ornamentals en què va intervenir-hi Pau Milà i
Fontanals, germà de Manuel Milà, i el bisbe vilafranquí Josep
Morgades. El 1887 es va instal·lar la reixa que tanca l'entrada a la
capella de Sant Joan.
Al llarg del segle XIX, la capella de Sant Joan va ser motiu de
diferents rehabilitacions. La primera i més important va ser
promoguda per l'alcalde de Vilafranca l'any 1926, Joan Álvarez de
Sisternes, realitzant-se sota la direcció de l'arquitecte Jeroni
Martorell. La darrera intervenció va tenir lloc entre els anys 1999
i 2001, realitzada per la Diputació de Barcelona.
Paral·lelament a la fi de la urbanització de la plaça de Sant Joan i
de l'acabament de les cases porxades que l'envolten, es va construir
la font de Sant Joan o "del Coro". La font és de l'any 1865 i fou
dibuixada per l'arquitecte Modest Fossas Pi.
A l'inici del carrer de Sant Joan, per la plaça d’aquest nom, hi
havia el Palau Magarola. Per aquest Palau hi ha passat l'Escola
Montessori, el Col·legi Marista, el Centro Comarcal de Enseñanza
Media Milà i Fontanals, una biblioteca i una oficina d'una entitat
d'estalvis. L'edifici va ser reformat el 1971 i la polèmica va estar
servida. L'edifici impedia la visió de l'absis de la capella de Sant
Joan, per la qual cosa alguns vilafranquins es van mobilitzar perquè
aquest es pogués veure millor, ja que la paret del nou edifici es
construïa a tan sols un metre de la capella. Finalment es va
solucionar obrint un gran finestral dins de l'edifici a l'entrada de
la biblioteca que hi va haver i de la sala d'estudis.
Conclusió
Aquest ha estat un breu repàs de la història d'un espai tan
significatiu com són les places de la Vila i de Sant Joan. Unes
places que, malgrat que no havien començat a existir fins fa poc més
d'un segle i mig (la de Sant Joan, a mitjans del segle XIX, i la de
Vila, a l'any 1937) tenen molta història ja que els edificis que
ocupaven aquells espais sí que en tenien i, igualment, la majoria de
les cases que envolten aquestes places, com Cal Macià, la Casa de la
Vila, la Capella de Sant Joan... Uns espais que si no s'haguessin
modificat amb el pas dels anys, de ben segur, ara no gaudiriem de la
Festa Major més típica de Catalunya com la vivim en l'actualitat.
Molt bona Festa Major a tothom!
El castell de Sant Martí Sarroca
Al municipi de Sant
Martí Sarroca s'hi aixeca un dels conjunts monumentals més
importants del Penedès medieval. Aquest castell forma part del
conjunt de defenses situades al llarg de la Marca Hispànica al
Penedès. Tot seguit, veurem alguns passatges de la seva història i
alguns dels fets més cabdals que hi tingueren lloc.
La primera referència d'aquest lloc és del segle X. L'any 966, el
veguer comtal Galí es va instal·lar en aquest espai, segurament una
torre de defensa amb un espai arquitectònic al costat, per realitzar
el repoblament del territori comprès entre els rius Foix i Gaià:
Galí és l'iniciador de la nissaga dels Santmartí. El seu fill,
Guillem Galí de Santmartí, va ser la persona que va construir el
castell i la primitiva església de Santa Maria. Mir Geribert, nét
del comte de Barcelona Borrell II, es va casar en primeres núpcies
amb l'hereva del castell, Dispòsia de Santmartí, amb la qual va
tenir dos fills, Bernat i Geribert. El castell va passar a les mans
dels Geribert. En temps de Ramon Berenguer III, els Comtats Catalans
patiren una ràtzia musulmana molt important el 1108 que va suposar
la destrucció de diferents castells del Penedès, inclòs el castell
de Sant Martí Sarroca. Aquest fet va servir perquè Jordà de
Santmartí reedifiqués l'església de Santa Maria.
Uns dels episodis més coneguts del castell de Sant Martí el trobem
en temps de Pere IV el Cerimoniós. El rei Pere es va casar en
quartes núpcies amb Sibil·la de Fortià (filla del noble empordanès
Berenguer de Fortià). Pere el Cerimoniós va fer donació perpètua a
Bernat de Fortià, germà de Sibil·la, dels drets de segell de
l'escrivania reial, lliurant un alt poder a la família dels Fortià.
El 1386, Sibil·la va fugir de Barcelona, mentre el rei agonitzava de
mort, atemorida per una possible represàlia per part dels fills del
rei arran de la donació dels drets de segell. La reina es va
refugiar al castell de Sant Martí durant gairebé un any, sota el
setge que l'infant Joan va realitzar, acusant-la de crim per haver-lo
abandonat en els seus darrers temps de vida. Finalment, després de
tant de temps al castell, Sibil·la es va rendir. Els ajudants de la
fugida van ser condemants a mort, excepte la pròpia Sibil·la, el seu
germà Bernat i el comte Hug de Pallars, ja que va intercedir a favor
d'ells el cardenal Pere Luna (el papa Benet XIII, l'anomenat Papa
Luna).
La Pia Almoina va comprar el castell el 1481 i va realitzar
diferents obres de remodelació i ampliació. Així, per exemple, es va
construir al castell l'ala de ponent i es van fer algunes
modificacions a la sala de l'ala nord.
Un altre episodi de la història de Catalunya que va tenir lloc al
castell va ser en temps de la Guerra de Successió. El quatre de
gener de 1714, els soldats de l'exèrcit borbònic van patir una
batuda causant la mort de bona part dels soldats. Els fets van
passar de la següent manera: els veïns del poble de Sant Martí, no
havien satisfet el pagament dels nous impostos que s'havien decretat
arran de la instauració del llinatge dels Borbons a la monarquia
hispànica. Com que no havien anat a pagar els impostos a Vilafranca,
es van enviar 150 militars per recaptar els diners al poble de Sant
Martí. Els veïns del poble es van armar i van preparar una batuda al
camí de Vilafranca, morint-hi molts soldats. El comandament militar
va demanar més soldats. Tant el castell de Sant Martí com el de
Cardona, van ser els darrers llocs de resistència de l'exèrcit a
favor de la nissaga dels Àustries al regne d'Espanya. Després de la
rendició, el castell va patir l'enderroc de les muralles.
La decadència de l'espai del castell va començar en el segon terç
del segle XIX. La construcció de diferents cases al voltant del
castell, la primera guerra carlina amb l'incendi del castell, però
sobretot, la desamortització van provocar la fi de l'esplendor
d'aquest espai tan emblemàtic del Penedès. Així, els veïns
aprofitaren per endur-se les pedres per bastir noves cases
particulars.
La primera restauració realitzada va ser el 1866 en què l'Ajuntament
va reparar dos murs del castell. Va ser a partir de 1963 en què es
va crear una comissió local per restaurar el castell dels Santmartí,
amb el suport de la Diputació de Barcelona.
El Velòdrom de Vilafranca
Demà dijous, 24 de
juny, farà 75 anys de la inauguració del Velòdrom de Vilafranca,
situat al barri del Poble Nou, a l'espai que ocupa actualment un
bloc i uns locals comercials entre el carrer Tossa de Mar i
Montblanc.
El 27 d'octubre de 1933 es va constituir la Secció Ciclista del
Centre Excursionista Vilafranquí, amb una seixantena de socis, per
tal de fomentar el ciclisme a Vilafranca amb l'organització de
curses i intentar de construir un velòdrom a la vila. De seguida,
poc després d'un mes de la seva constitució, es van fer les gestions
davant de l'Ajuntament de Vilafranca per construir el velòdrom. El
dia 22 d'agost de 1934, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de
Vilafranca va acordar donar permís a l'entitat per construir el
velòdrom, que va finalitzar a principis de juny de 1935, amb les
pistes i els peralts de terra, ocupant una extensió de quaranta
patis. La pista tenia, en la part inferior, la longitud de 170
metres de corda. Els socis podien utilitzar la pista, a partir
d'aquell moment, cada dia de 19h a 20h, per entrenar-se, provocant
l'assistència de molts encuriosits. Paral·lel al naixement de la
Secció Ciclista del Centre Excursionista, va néixer el 25 d'octubre
de 1933, dos dies abans, l'Esport Ciclista Vilafranquí, que prendrà
amb posterioritat el nom de Ciclismo Deportivo Vilafranca. De ben
segur que la construcció del Velòdrom va ser tasca d’ambdues
entitats.
El dia 24 de juny de 1935, a dos quarts de cinc de la tarda, es va
inaugurar el Velòdrom amb la celebració d'una cursa internacional
entre els equips de Bèlgica i d'Espanya. Per Bèlgica hi participaven
els corredors Gustav Deloor, Alfons Deloor i Hutz; i per Espanya,
Marià Cañardo, Cebrián Ferrer i Ricard Ferrando. Aquella tarda es
van disputar cinc proves: de velocitat, de persecució, sprints,
pista partida i eliminació. També es va realitzar una Cursa a
l'Americana d'una hora amb sprints per equips de corredors de la
comarca. Dues mil persones es van aplegar aquella tarda.
Aquest mateix 1935, el Velòdrom va ser final de la primera cursa,
Barcelona-Vilafranca, de la Volta a Catalunya. Per accedir al
recinte i veure algunes proves ciclistes s'havia de pagar una
entrada. Per exemple, en una de les primeres curses que es van
celebrar al Velòdrom, l'any 1935, els preus eren d’1,60 pessetes
l'entrada general, i 80 cèntims pels nens, les senyores i els socis
amb seient.
Just acabada la guerra, es va pavimentar amb ciment la pista del
Velòdrom i es va inaugurar per la Festa Major del mateix 1939,
millorant-se moltíssim les condicions de les carreres, donant
seguretat als ciclistes. Millores a les pistes, i també a les
grades, aquestes patrocinades per Cicles Sans, que va fer estampar
el seu nom comercial als maons.
Anys més tard, a finals dels anys 50 i principis dels 60, el
Velòdrom va comptar amb el patrocini de l'empresa Tractor, ja que un
dels membres de la junta hi treballava. Aquest patrocini va
consistir en portar un corredor professional que partia la jornada
entre l'empresa i l'entrament esportiu.
Les temporades de ciclisme al Velòdrom començaven quan feia bon
temps, que acostumava a ser al maig i durava fins a l'octubre.
Malauradament quan hi havia pluja, les proves s'havien de suspendre,
amb les corresponents pèrdues econòmiques. Les bicicletes que
s'utilitzaven al Velòdrom tenien el pinyó fix, no tenien ni frens ni
canvis. Això comportava que els pedals es continuaven movent fins
que es parava la roda.
El 1959 va començar els torneigs Inter-Velòdroms on diferents equips
de diverses localitats anàven a competir. Per exemple, el Club de
Vilafranca competia contra el Club de Mataró, a Mataró i després un
altre dia competien a Vilafranca. També hi participaven corredors
dels velòdroms del Vendrell, Reus, Tortosa, Lleida... però, quan es
va acabar aquest sistema de competició, el Velòdrom vilafranquí va
entrar en decadència deixant-s’hi de celebrar competicions.
Al llarg de la vida del Velòdrom, a part d'acollir proves ciclistes,
també es van celebrar altres competicions esportives aprofitant
l'espai central que va ser pavimentat. Van tenir lloc partits
d’hoquei patins, bàsquet, tennis... i balls. L'any 1953, el Velòdrom
va acollir el Concurs Regional de Sardanes amb la participació de
quaranta-quatre colles sardanistes. També va acollir les proves de
ciclisme en pista, hockei patins i voleibol del torneig
Polideportivo en les tres edicions, que es van celebrar els anys
1949, 1950 i 1951.
L'any 1964, Caixa Penedès adquireix els terrenys per la construcció
de pisos i locals comercials. L'interès de Vilafranca pel ciclisme
en pista és palès amb l'interès de l'Ajuntament de comprar altres
terrenys per construir un velòdrom però, finalment, no va tenir bon
final.
El Crim de Foix de 1892
El diumenge 7 d'agost
de 1892 va succeir un dels fets més recordats i explicats a les
llars penedesenques de l’època per allò que va passar i per com van
acabar els culpables.
Aquell dia d'agost va aparèixer mort el rector de la parròquia de
Santa Maria de Foix, mossèn Josep Pallerols. Quan els torrellencs
van arribar a la parròquia per escoltar la missa dominical, van
trobar les portes de l'església obertes de bat a bat, però sense
veure el rector enlloc. Esperant que comencés la missa, i veient que
Mn. Pallerols no sortia, els feligresos, preocupats, van començar a
buscar-lo. El van trobar mort a l'arxiu, lligat de peus i mans, i
amb un llaç al coll. De fet, no era la primera vegada que succeïa un
crim en aquest indret, ja que dos anys abans havia estat assassinada
i llançada al pou la serventa del rector en un moment en què aquest
no era present a la parròquia.
El crim del rector de Foix va ser ràpidament investigat pel jutge
instructor del partit judicial de Vilafranca i pel fiscal de
l'Audiència de Barcelona, juntament amb els jutges municipals de
Torrelles de Foix i Sant Martí Sarroca. El jutge d'instrucció de
Vilafranca va pujar aquell mateix diumenge al lloc dels fets
acompanyat d'un escrivent, un agutzil i de la Guàrdia Civil per
començar la investigació dels fets i procedir a l'aixecament del
cadàver. L'endemà dilluns, a més del fiscal de l'Audiència de
Barcelona, també va arribar-s'hi mossèn Pere Garriga, degà del
Penedès, per fer un inventari dels objectes de la parròquia i per
tancar l'església al culte fins a una nova consagració.
El dissabte 6 d'agost, una dona de Torrelles va veure com es
dirigien cap a la parròquia de Santa Maria de Foix un grup de tres
homes i dues dones amb un ruc, amb la presumpta intenció de fer un
vot a la Mare de Déu de Foix. Unes hores després van ser vistos una
altra vegada, però en direcció a la Juncosa. Les investigacions
realitzades van arribar les següents conclusions.
La Guàrdia Civil de Vilafranca i els Mossos d'Esquadra de la Granada
van procedir a cercar algunes persones de Torrelles de Foix,
sospitoses d'haver participat al crim. Van detenir el matrimoni
Baudili Rosell i Teresa Penas i els seus fills Joan i Josep, de 10 i
8 anys, Antoni Llenas, Joan Soler Soler i Pere Ferrer "Gayol".
Una dona de Torrelles estava casada amb un home del Vendrell que es
relacionava amb d'altres veïns vendrellencs de conducta sospitosa.
La Guàrdia Civil va localitzar els presumptes autors dels fets, els
van detenir i van ser traslladats fins a Torrelles per tal de ser
reconeguts per les persones que els havien vist dirigint-se cap al
santuari de Foix. El mòbil del crim va ser el robatori.
El rector presentava unes ferides realitzades per una arma agafada
amb la mà esquerra. Un dels detinguts, i presumpte assassí, era manc
del braç dret, per tant, només podia fer servir la mà esquerra. I, a
més, allà on van localitzar els presumptes autors, van trobar un
tros de roba igual que el què va aparèixer amb el rector, i també
uns pals que segurament podien haver estat utilitzats per a
matar-lo. A més, aquestes persones havien tingut un ruc que se'l van
vendre uns dies després que hagués succeït el crim; aquell dia no
van ser vistos al Vendrell, a més, van trobar la possible arma (un
bastó-porra) i un d'ells estava casat amb una dona de la Juncosa. El
trenca-closques del crim es va resoldre amb totes les peces al seu
lloc.
El judici celebrat va acabar amb sentència de pena de mort. L'acte
d'ajusticiament va tenir lloc el dia 21 de gener de 1896, a les 8
del matí. Van ser ajusticiats a garrot vil els autors de
l'assassinat de mossèn Josep Pallerols: Teresa Penas Senserich
(natural i resident a Torrelles de Foix, de 39 anys, que havia estat
serventa del rector fins que es va casar), Josep Puig Olivé (natural
i resident del Vendrell, de 37 anys), Josep Esteve Miró (natural i
resident del Vendrell, de 41 anys) i Salvador Batlle Vidal (natural
de Bellvei del Penedès i resident al Vendrell, de 31 anys).
També, el jutge va processar cinc persones més: Pere Ferrer "Gayol",
de 70 anys, que havia tingut relacions amb Teresa Penas, que va
morir de mort natural durant el procés i també comdemnat a mort;
Baudili Rosell, marit de Teresa Penas, mort durant el judici; Carme
Suriol i Josefa Vias Vallès com a còmplices. Josefa Vias Planas,
processada en un principi, es va considerar que no havia participat
en el crim.
Carme Suriol va ser absolta i Josefa Vias Vallès va ser condemnada a
presó 17 anys, 4 mesos i 1 dia.
L'acte va ser realitzat sobre un entarimat, al camp dels Rolls,
propietat de Josep Suriol, en l'espai situat entre l'estació de tren
i la carretera de Vilanova i la Geltrú. Els quatre condemnats van
arribar fins al camp dels Rolls acompanyats per la Congregació de
Nostra Senyora dels Dolors que portava la imatge del Sant Crist. Un
cop els condemnats a mort van pujar sobre l'entarimat van ser
assistits espiritualment per jesuïtes que van venir expressament des
de Barcelona.
Teresa Penas, abans de morir, va cridar les següents paraules: "maleeixo
aquesta terra que m'ha vist morir per cent anys!". Curiosament, a
partir d'aquell moment, cap més herba va créixer i, fins i tot, en
l'intent de construcció de l'edifici que s'aixecà sobre aquest camp,
la constructora va fer fallida i les obres van estar molt de temps
aturades. Casualitat o no?
Manuel Milà i Fontanals
Va néixer el 4 de
maig de 1818, a Vilafranca del Penedès, probablement a la rambla de
Nostra Senyora, número 17. Després de passar els seus primers anys
de vida a Vilafranca, el 1827 va anar a viure amb la seva família a
Barcelona on va realitzar estudis de llatí, retòrica, poètica i
filosofia.
El 1833 va començar els seus estudis universitaris a la Universitat
de Cervera on va fer estudis de Filosofia i Dret, que va finalitzar
a Barcelona en traslladar-se la universitat de la població de
Cervera a Barcelona.
El seu currículum és molt extens signe de la seva vàlua professional.
El 1844 va assolir la càtedra de Declamació del Liceu Filàrmonic i
Dramàtic de Barcelona fins el 1846. Aquest mateix 1844 el Vicerector
de la Universitat de Barcelona el va nomenar encarregat de la
Càtedra d'Història i Literatura, i al gener de 1845 se’l confirma
com a substitut. El 1845 va rebre el títol de Llicenciat i Doctor en
Filosofia i Lletres. Aquest mateix any va realitzar la conferència
inaugural del curs acadèmic 1845-1846 de la Universitat de Barcelona
amb la dissertació titulada "Importància de l'estudi de la
literatura". Després d'unes oposicions de professor d'universitat
celebrades a Madrid el desembre de 1846, va obtenir la plaça de
catedràtic de Literatura general i espanyola a la Universitat de
Barcelona, prenent possessió del càrrec el 8 de març de 1847. No ens
podem pas oblidar que el 1839 va viatjar a París per estudiar la
poesia provençal.
Va ser un membre destacat del romanticisme, primer de caire lliberal,
i després tradicionalista. Igualment va ser un dels impulsors del
moviment de la Renaixença a partir de 1853.
Entre la seva extensa producció literària i d'estudis, cal destacar
la seva primera obra, realitzada el 1838 sota el títol "Algunos
estudios literarios" amb algun poema en català i poemes en castellà
com "El trobador del Panadés". Una de les seves obres més importants
i reconegudes és el "Romancerillo catalán", que és una compilació de
cançons tradicionals catalanes com Els Segadors, l'actual himne de
Catalunya. Va publicar el 1861 "De los trovadores en España" sobre
la literatura trobadoresca i el 1874 "De la poesía heroico-popular
castellana" sobre l'epopeia. De les seves poesies cal destacar-ne
algunes a nivell local, com la "Font de Na Melior" sobre una acció
situada prop de la font de Melió, una font desapareguda possiblement
situada en el paratge del camí del mateix nom, on Melior havia de
trobar-se amb el seu pretendent; a "La complanta d'En Guillem" on es
casen Guillem de Dela, que representa Vilafranca, el lloc de la
Torre Dela, amb Blanca d'Espill,simbolitzant la muntanya d'Espitlles,
al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos, prop d'Olèrdola,
castell i territori senyorial. Guillem, en una ràtzia musulmana surt
en defensa i és colpejat per una sageta al pit que li provoca la
mort. Aquestes dues poesies són símbol inequívoc del
vilafranquinisme present en la seva obra.
Manuel Milà va ser el descobridor de la novel·la de cavalleries
"Curial e Güelfa", datada al segle XV, escrita en català, que
explica les aventures de Curial, un jove que intenta ser un heroi,
amb el suport de Güelfa, la germana del Marquès del Montferrat, qui
és protector del jove cavaller. Aquesta novel·la, d'autor anònim, és
considerada pels estudiosos com una obra pròpia de Milà i Fontanals.
Va ser publicada el 1901 per Antoni Rubió i Lluch, deixeble de
Manuel Milà.
La vida de Manuel Milà i Fontanals és plena de reconeixements arran
de la seva excel·lent capacitat d'estudi i de difusió dels seus
aprenentatges. Va formar part de l'Acadèmia de Belles Arts de
Barcelona, presidint-la entre 1861 i 1878. Va ser el president dels
Jocs Florals de Barcelona el 1859, en tornar a instaurar-se aquest
certamen que no se celebrava des de 1484. Va ser nomenat membre de
la Real Academia de la Historia de Madrid, membre de la Real
Academia Española de la Lengua i condecorat amb la Creu del Cavaller
de l'Orde de Carles III i Cavaller Gran Creu de l'Orde d'Isabel la
Catòlica.
Va contraure matrimoni el maig de 1845 amb la vilafranquina Josepa
Sallent i Feliu. Va morir a Vilafranca el 16 de juliol de 1884,
sense descedència.
El seu principal deixeble, Marcelino Menéndez y Pelayo va publicar
les Obres completes de Manuel Milà en vuit volums entre els anys
1888 i 1896.
El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs
El monestir se situa
al nucli de població de Sant Sebastià dels Gorgs, al terme municipal
d'Avinyonet del Penedès. La construcció del monestir es va fer sobre
unes terres donades per Àlvar i la seva dona, l'any 976, al monestir
de Sant Cugat del Vallès. Uns anys més tard, el 1024 es coneix que
en aquest espai hi havia una església dedicada a Sant Sebastià.
La primera referència escrita del monestir la tenim l'any 1030, en
el testament d'Ermengarda, filla del comte de Barcelona, Borrell II.
En el testament s'estableixen diferents donacions al monestir i la
disposició de què hi residissin quatre monjos. Va ser el fill
d'Ermengarda, Mir Geribert, un dels personatges de la història
penedesenca amb més renom, qui va executar el testament. Geribert va
convertir el monestir, l'any 1052, en un priorat vinculat a l'abadia
de Sant Víctor de Marsella, de l'orde dels benedictins, que en
aquests temps era la màxima influència del cristianisme a la
Provença, a França. Set anys després, el 1059, Mir Geribert va
establir que el monestir restaria sota la protecció de la seva
família, els Santmartí. Arnau Mir, fill de Mir Geribert va cedir la
parròquia de Sant Pau d'Ordal al monestir de Sant Sebastià. El papa
Benet XIII, el 1409, va lliurar el monestir a l'Abadia de
Montserrat, trencant-se la vinculació amb el convent francès. La
vida monàstica en aquest espai va finalitzar el 1821, moment en què
el monestir va ser subhastat i venut a mans privades. L'any 1867
l'església va esdevenir parròquia pròpia.
El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és d'una bellesa
arquitectònica pel que representa en la combinació d'elements de
l'art romànic i de l'art gòtic. Actualment, podem veure dos elements
sencers de l'antic monestir, l'església i el campanar. El claustre
però només es conserva de manera parcial.
L'església del monestir és d'una sola nau amb volta, amb un absis
quadrat amb volta de creueria. A l'esquerra de la nau hi ha una
capella lateral. La paret de la dreta correspon, de ben segur, a la
més antiga de l'església per les restes arquitectòniques que hi
queden. Possiblement, seria una entrada de l'església anterior a
l'actual, on ara hi ha la imatge del Sant Crist. Aquestes reformes
es devien realitzar a partir de 1380, arran del terratrèmol que va
tenir lloc el 1373 que va afectar greument les edificacions,
comportant obres de reparació a l'absis i al campanar.
A la dreta de l'absis hi ha la sagristia. Aquesta espai, a part dels
objectes litúrgics, acull un sepulcre sobre quatre columnes i en la
cara visible conté unes inscripcions del segle XVIII en castellà. La
sagristia és situada sota el campanar.
La façana de l'església conté alguns elements destacables per la
seva singularitat al Penedès. La portalada incorpora als costats
escultures simbòliques dels evangelistes i, sobre la porta, el timpà,
amb la representació de Déu assegut acompanyat per dos àngels.
També, sobre la portalada, hi ha un escut amb el símbol de
Montserrat, és a dir, una muntanya amb una serra.
A la dreta de l'església hi és situat el claustre, al voltant del
qual girava tota l'activitat dels monjos del monestir i des d'on
s'accedia a totes les dependències habituals com la cuina, la
biblioteca, el menjador, les cel·les... En el propi claustre són
destacables els capitells que encara es conserven en aquest espai
amb representacions d'animals, vegetals i antropomòrfiques. El seu
valor escultòric és important i comparable amb d'altres capitells
que es troben als monestirs de Sant Pere de Rodes i de Sant Cugat
del Vallès. En un cantó del claustre se situa el pou d'aigua. A
finals del segle XIX es van construir sobre una part del claustre
diferents edificis, desapareixent així les arcades i els seus
respectius capitells. Quan l'església ja va tenir el títol de
parròquia, un dels campaners va aprofitar l'espai del claustre per
tenir gallines i d'altres bèsties de ploma.
Un dels elements més característics del monestir de Sant Sebastià és
el campanar que recorda els de les esglésies romàniques dels
Pirineus, com el de Sant Climent de Taüll. El campanar és de planta
quadrangular i l'accés el té elevat i serà accessible a partir de
les obres de reforma que es realitzaran a partir d'ara al conjunt
arquitectònic.
Les intervencions en la conservació i prevenció del conjunt
monumental van començar els anys 1960, amb diferents actuacions com
l'enderroc d'alguna edificació no original, es repicaren parets i es
consolidaren elements arquitectònics. La Generalitat de Catalunya va
declarar el monestir, l'any 2000, com a Bé d'Interès Cultural. A
l'any 2003, la parròquia de Sant Sebastià dels Gorgs i l'Ajuntament
d'Avinyonet del Penedès van signar un conveni per a la restauració
del claustre i l'accés al campanar. En la restauració, que ara
s'inicia, es treballarà en la preservació dels edificis i dels
elements escultòrics, el cobriment del claustre i la construcció
d'un accés al campanar.
Glòria Lasso
El 27 d'octubre de
1922 va néixer a Vilafranca, al carrer Duc de la Victòria número 33,
actualment carrer de Cal Bolet, una de les figures internacionals
més conegudes de la cançó. Rosa Coscolín Figueras era filla de
Vicente Coscolín Giménez, comerciant nascut a Ejea de los Caballeros
(Saragossa), i de Teresa Figueras Santacana, nascuda a Sant Cugat
Sesgarrigues. D'adolescent va compaginar les tasques laborals
d'infermera amb actuacions musicals en sales de festa de Barcelona.
En una d'aquestes festes va conèixer el seu primer marit, Guillermo
Lasso, amb qui va contraure matrimoni amb 14 anys, i un any després
va néixer la seva primera filla.
A principis dels anys 40 va traslladar-se a Madrid on va començar a
ser més coneguda i les seves cançons van començar a sentir-se per la
ràdio. Els èxits musicals la van portar a residir a París l'any 1954
per substituir una cantant que estava malalta en un espectacle.
Durant aquest temps, va desenvolupar la seva carrera musical com a
cantant de cançó lleugera i es va convertir en una autèntica
estrella de la revista (espectacle on es combina música i ball) com
a vedet principal de la Sala Olympia, on va realitzar més de 30
representacions. Durant la seva estada a França va conèixer Luis
Mariano amb qui va col·laborar amb diferents cançons com ‘Canastos’
i, pel que sembla, hi va tenir una relació sentimental. Amb el disc
‘Étranger au paradis’, versió francesa de ‘Stranger in paradise’, de
Tony Bennett, va aconseguir el seu major èxit, i es va convertir en
el primer disc a superar el milió d'exemplars venuts a França. Des
d'aquell moment no va parar de triomfar. Va recórrer el món sencer
oferint concerts, va gravar prop de 3.000 cançons en diversos
idiomes, va col·leccionar els guardons musicals més prestigiosos del
món, va oferir concerts privats per a personatges com el general
Charles de Gaulle, el president John F. Kennedy, o la reina Isabel
II d’Anglaterra, i alguns dels músics més importants a nivell
mundial (Gilbert Bécaud, Charles Aznavour, Jaques Brel, Armando
Manzanero, José Luís Perales) van compondre cançons per ella.
Després de vuit anys a París, el 1962 decideix traslladar-se a Mèxic
per començar la seva carrera per Llatinoamèrica, on va tenir els
seus majors èxits com a cantant. Durant la seva estada a Mèxic va
enregistrar varis discs i va popularitzar una de les seves cançons
més conegudes ‘Luna de miel’ del compositor grec Mikis Theodorakis
amb lletra del poeta Rafael de Penagos. Aquests èxits pel continent
americà la van portar a actuar al Carnegie Hall de Nova York i
durant quatre anys va tenir un xou setmanal en una cadena de
televisió a Los Ángeles. El president de Mèxic li va atorgar com a
reconeixement a la seva implicació al seu país, la nacionalitat
mexicana.
L'any 1985 decideix retornar a França, on va residir durant deu anys,
enregistrant noves cançons i fent diversos concerts a la sala
Olympia de París.
Va arribar a casar-se fins a sis vegades, encara que els rumors
deien que eren deu. El seu segon marit, un empresari, va endur-se
tots els seus diners. L'any 1974, quan estava contraent matrimoni
amb l'artista Guillermo Sandoval del Castillo, va interrompre la
boda una dona que deia que era la seva esposa i el nuvi va ser
detingut per bigàmia. La seva darrera boda va tenir lloc a París on
va contraure matrimoni, a l'edat de 58 anys, amb un jove argentí,
Alexis de San Nicolás. Va tenir en total tres filles, María José,
María Isabel i Rosa María.
Glòria Lasso va retornar a Vilafranca a principis de 1958. Va
arribar a la vila amb cotxe i, a la Rambla, a l'alçada del monument
a Milà i Fontanals va ser rebuda per una multitud de penedesencs
encuriosits amb la primera vilafranquina que triomfava
internacionalment com a artista. Des de la Rambla va traslladar-se
fins a la Basílica de Santa Maria per fer una pregària al peu de
l'altar. Aleshores, es va interpretar a l'orgue l'Ave Maria. Tot
seguit, va anar fins a l'edifici de l'Ajuntament on va visitar la
sala sant Raimon de Penyafort, dita també de Pau Boada, que havia
estat recentment decorada.
El diumenge següent, 2 de febrer, al matí, es va programar al Casal
un festival benèfic amb l'actuació de diferents artistes que van
donar pas a Glòria Lasso. El Casal estava ple i l'expectació per
sentir la vilafranquina era enorme. Va començar a cantar, però entre
la segona i la tercera cançó, va patir una indisposició i la matinal
musical va continuar sense l'extraordinària artista. A la tarda,
Lasso va anar al camp de futbol per fer el servei d'honor en el
partit entre el Vilafranca i el Reus Deportiu.
La seva darrera actuació musical va ser l'11 de novembre de 2005 al
Teatre cine Morelos a Cuernavaca, Mèxic, ciutat on moriria pocs dies
després, el 4 de desembre, a conseqüència d'una aturada cardíaca.
Les seves cendres van ser dipositades a la catedral d'aquesta ciutat.
La Penya Rhin
El 1916 es va fundar
a Barcelona al restaurant Penya Rhin un club d'afeccionats a
l'automobilisme que va emprendre tots els esforços a organitzar un
premi automobilístic per gaudir d'aquest esport força desconegut per
la majoria, considerat una competició d'esbarjo per a les elits
polítiques i econòmiques de Barcelona. Aquest club va organitzar un
premi, prenent el seu nom, que va celebrar-se entre els anys 1921 i
1923 a Vilafranca del Penedès, després d'estudiar altres ubicacions
com Vic, el Vallès i Tarragona, decantant-se finalment per realitzar
el circuit en la plana penedesenca.
El circuit discorria entre els pobles de Vilafranca, els Monjos i La
Múnia, tenint el seu punt de sortida al tram final de la carretera
de Sant Jaume dels Domenys en la confluència amb la carretera
Nacional 340, on continuava en línia recta per aquesta carretera
travessant el nucli dels Monjos i, a l'alçada dels Tres Pins, abans
d'entrar al nucli de La Ràpita, girava en direcció a La Múnia. Allà
girava a mà dreta cap a Vilafranca per la carretera de Sant Jaume
dels Domenys. El circuit tenia com a punts d'interès automobilístic
el pont sobre el riu Foix a l'alçada dels Monjos, ja que la
carretera s'estretia, i el pont de la Bruixa, on els pilots havien
de girar el volant ràpidament cap a un cantó i cap a l'altre, arran
dels girs de la carretera en aquell punt.
El circuit tenia un recorregut de 14,79km i s'havien de fer 35
voltes al circuit realitzant un total de 514,65km.
Les carreteres penedesenques es van arranjar per poder realitzar el
circuit tot millorant el paviment i els revolts. Aquest fet va
suposar unes millores generals per a tots els vehicles que
transitessin per les tres vies afectades: per la N-340 entre
Vilafranca i La Ràpita, la carretera entre La Ràpita i la Múnia, i
la carretera de Sant Jaume dels Domenys, entre la Múnia i Vilafranca.
El primer premi es va celebrar el 16 d'octubre de 1921, a les 10h
amb la concurrència dels millors pilots nacionals i estrangers. El
primer premi va ser per a Pierre de Vizcaya que conduïa un Bugatti
fent el recorregut en 5h 11’19”, emportant-se com a premi la
quantitat de 10.000 pessetes i una copa d'or. El segon premi es va
celebrar el 5 de novembre de 1922 i el guanyador va ser el britànic
K.L. Guiness conduint un Talbot. La tercera edició va tenir lloc el
21 d'octubre de 1923 proclamant-se guanyador l'italià Albert Divo
que va realitzar el recorregut en 4h 45’ 54”.
Aquesta carrera era de caire internacional ja que hi havia pilots
vinguts d'altres països europeus com França, Itàlia, Regne Unit i
Àustria. A més, era el Campionat d'Espanya d'Automobilisme. Quan es
va deixar de celebrar el Premi Penya Rihn a Vilafranca el campionat
es va traslladar a la ciutat de Sant Sebastià.
Un dels fets més destacats d'aquesta competició va ser l'assistència
massiva de persones en la primera edició i en les dues següents. Per
exemple, es van organitzar trens especials des de Barcelona cap a
Vilafranca d'onze vagons amb capacitat per 600 persones el 1922 i
tenim coneixement que l'any 1923 es va ajornar el partit de futbol
entre el FC Barcelona i l'Europa. Aquest mateix any 1923, van sortir
de Barcelona cinc trens al llarg de la nit i de la matinada i un
tren de luxe cap a Vilafranca. A més, es van arribar a comptar el
número de 2.000 cotxes vinguts a Vilafranca d'arreu per veure
l'increïble espectacle automobilístic.
En l'edició de 1922 hi va assistir l'infant Alfons de Borbón
Battenberg, príncep d'Astúries, fill del rei Alfons XIII, acompanyat
pel ministre de Foment.
Entre els participants en el Gran Premi Penya Rhin podríem destacar
el gran pilot italià Tazio Nuvolari, que si bé a Vilafranca va
passar desapercebut, va arribar a ser a finals dels anys 20 fins els
anys 40 un dels millors pilots mundials, aconseguint, per exemple,
el 1933 les 24 hores de Le Mans.
La carrera va tenir un parèntesi entre els anys 1923 i 1933 en què
es reprengué el circuit a Montjuïc entre els anys 1933 i 1936.
Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, es va tornar a
celebrar, en la zona de Pedralbes i va tenir tres edicions més en
els anys 1948, 1950 i 1954.
Sant Raimon de Penyafort
Raimon de Penyafort
va néixer el 1185 al petit castell de la seva família, els Penyafort,
a l'actual terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. En data
incerta, possiblement d'adolescent, va anar a viure a Barcelona per
realitzar estudis d'arts liberals (gramàtica, retòrica, dialèctica,
aritmètica, geometria, astronomia i música), ciències sagrades i
dret. Entre 1217 i 1221 va fer una estada a la Universitat de
Bolonya com alumne, però ben aviat va començar a impartir classes de
dret canònic amb molt d'èxit d'assistència. Va ser en aquell temps
quan va escriure la seva primera obra, la Summa Iuris Canonici.
Al seu retorn a Barcelona, va ser nomenat pel bisbe de Barcelona,
Berenguer de Palou, com a conseller seu arran de diferents problemes
que havia de solucionar l'Església al bisbat de Barcelona com el
catarisme, el judaisme, la lluita contra els sarraïns,
l'organització de les noves terres fruit de les conquestes del rei
Jaume I d'Aragó... tot plegat, quan al mateix temps va ser nomenant
canonge de la Catedral de Barcelona.
Poc temps després, Raimon de Penyafort va ingressar a l'Orde dels
Predicadors (també dita dels dominics), fundada per Sant Domènec de
Guzmán el 1215, amb qui va coincidir durant la seva estada a Bolonya.
Per petició de fra Suero Gómez, provincial de l'Orde, va redactar la
Summa de Poenitentia amb l'objectiu de plasmar en un llibre
orientacions als directors de consciència i que servís per a
l'administració del sagrament del perdó mitjançant la confessió.
Una de les seves obres més importants van ser les Decretals
encarregades pel papa Gregori IX consistents en la compilació del
dret canònic que van estar vigents des de 1234 fins a principis del
segle XX. Va ser el mateix papa qui el va nomenar penitencier i
col·laborador. Al seu costat va recórrer els diferents regnes
hispànics acompanyant-lo per diferents diòcesis a mode de visita
pastoral, assessorant-lo en tots aquells aspectes en què fos
reclamat. Així va ser quan sent a Saragossa tots dos, el 1229, van
estudiar l'anul·lació matrimonial del rei Jaume I amb Elionor de
Castella, ja que incomplien una de les disposicions del Concili de
Laterà en què es prohibia el matrimoni fins el quart grau de
parentiu, i tots dos eren besnéts del rei Alfons VII de Castella.
Per a l'Església catòlica va fer, entre d'altres coses, la
reorganització dels bisbats amb seu a la Corona d'Aragó, fou nomenat
General de l'Orde dels Dominics el 1239 i va crear i organitzar la
Inquisició tot redactant un manual per als inquisidors. Quan tornà a
Barcelona per a descansar, aleshores fou requerit pel rei Jaume I
per a rebre consell i assessorament en el seu govern. Fra Raimon de
Penyafort va aixecar per ordre del papa l'excomunió, l'any 1237, que
patia Jaume I arran de l'impediment que exercí el rei per a que
Bernardo de Monteagudo fos nomenat bisbe de Saragossa.
En un dels seus viatges entre Barcelona i Roma va produir-se un
miracle que va succeir en la platja de Tossa de Mar el 1236.
Retornant a Barcelona, va demanar al patró de la nau que s'aproximés
a terra perquè a la platja hi havia un malalt que demanava confessar-se.
En arribar a la platja de la Mar Menuda, van trobar un home
agonitzant que no podia parlar. Fra Raimon li va preguntar si volia
confessar-se i el malalt va dir que sí. El malalt va recuperar la
veu, va confessar-se, Raimon el va absoldre i va morir tot seguit,
en pau amb Déu.
Un altre miracle de Fra Raimon va succeir quan es trobava a l’illa
de Mallorca, acompanyant Jaume I com a confessor. El rei mantenia
relacions il·legítimes amb una senyora i fra Raimon l'amonestava per
a que deixés estar la relació. Com que el monarca no li feia cas, va
decidir tornar a Barcelona. Jaume I va prohibir que el deixessin
marxar de l'illa. Raimon de Penyafort va marxar fins al port de
Sóller on va embarcar sobre la seva capa arribant fins al port de
Barcelona.
Raimon de Penyafort va morir el 6 de gener de 1285 a Barcelona,
estant al seu convent de Santa Caterina, avui desaparegut, on
s'erigeix el mercat que porta el mateix nom, prop de la Via Laietana
i de la Catedral de Barcelona. Al seu enterrament hi van assistir el
rei Jaume I, l'infant Jaume d'Aragó, Alfons X el Savi, la seva
esposa la reina Violant de Castella i els infants de Castella (que
es trobaven en aquells moments de viatge a Barcelona) i els bisbes
de Barcelona, Osca i Conca. Les seves despulles van ser enterrades
al convent de Santa Caterina però en ser desamortitzat el 1835, es
van traslladar a la Catedral de Barcelona.
L'any 1601 va ser canonitzat i tant a Barcelona com a Vilafranca es
van fer grans processons en honor seu. La seva festivitat és el 7 de
gener i és copatró de Vilafranca.
La Fira del Gall o de Sant Tomàs de Vilafranca
La Fira del Gall de
Vilafranca, de naixement incert però nascuda en l'època moderna, té
el seu origen en la festivitat de Sant Tomàs apòstol que se celebra
el dia 21 de desembre.
La fira, també dita de Sant Tomàs, era el punt de trobada de la
venda dels típics galls dindi, o indiots, que es menjaven per Nadal
a les llars, un àpat fort per omplir l'estomac tot celebrant el
naixement de Jesús de Natzaret en les llars vilafranquines i
penedesenques. Els compradors no tan sols eren de la comarca sinó
que procedien d'altres contrades més pròximes com Vilanova i la
Geltrú i Sitges, o una miqueta més llunyanes com Barcelona i
Tarragona. Era costum que algunes famílies més benestants de la
ciutat comtal s'arribessin fins a la nostra vila per adquirir el
gall dindi criat de pagès.
Després d'un temps sense celebrar-se, l'Ajuntament de Vilafranca del
Penedès va crear el 1956 una Comisión Mixta Pro Fomento de Ferias y
Mercados per recuperar la Fira del Gall aquell any. I així va ser.
Una fira que, tal i com hem comentat, tenia un objectiu immediat
vinculat a les festes nadalenques. Tant és així, que en els anys
1970, quan la venda dels galls dindi i altres animals de ploma havia
començat a decaure, la fira acollia altres productes també de caire
nadalenc com venedors ambulants de torrons, dolços d'Astorga, avets,
figures del pessebre, molsa i altres elements decoratius pel
pessebre.
Hi ha qui argumentava, a principis dels anys 80, la decaiguda de la
Fira del Gall en dues vessants: la primera, amb el sorgiment a la
vila de les polleries que venien bèsties de ploma a punt per posar a
l'olla i, la segona, amb la dificultat que portava haver de matar,
plomar i netejar l'au per al seu cuinat.
Per tal de pal·liar aquest problema, l'Ajuntament de Vilafranca va
oferir, a partir de l'any 1983, un servei de sacrifici d'aviram
gratuït a totes aquelles persones que compressin a la Fira del Gall.
Aquell any, estant la fira situada en la plaça de la Constitució, el
servei d'escorxador es va instal·lar en l'actual edifici de la Casa
de la Festa Major que, val a dir-ho, el seu origen era de Mercat de
gallines mortes. Allí es podia portar l'animal acabat de comprar per
a que els operaris de l'Escorxador Municipal sacrifiquessin les aus
amb la supervisió del veterinari municipal.
A partir d'aquest moment va començar el rellançament de la Fira del
Gall amb la instal·lació en la plaça de Jaume I d'una gran carpa per
passar als pocs anys a realitzar-se la fira a la rambla de Sant
Francesc que, al llarg dels anys, a part d'acollir els venedors
d'aviram, ha anat creixent exponencialment on es poden degustar
plats realitzats amb l'aviram que es pot adquirir a la fira (gall
negre, ànec mut i gall dindi) en la Mostra de Cuina d'Aviram.
Igualment, es poden degustar els millors vins negres de la DO
Penedès i poder-ne fer la compra de qualcuna ampolla.
Una de les tradicions vilafranquines menys conegudes és la que es
realitza des de fa unes dècades el primer dia de la Fira del Gall on
l'Alcalde acompanyat per les autoritats municipals, per experts en
animals de ploma i altres curiosos matiners visita la fira a les 8
del matí per seleccionar les millors bèsties i adquirir-les per ser
obsequiades a les entitats benèfiques de la vila.
Aquella fira nascuda fa uns quants segles per a bastir el rebost de
Nadal el dia de sant Tomàs ha anat creixent, variant el seu tarannà,
adeqüant-se a temps contemporanis, innovant, fent al voltant seu
quelcom més que una simple fira d'aviram. Una fira que s'acompanya
des de fa uns anys pel bestiari festiu representatiu de l'aviram que
s’hi ven i es degusta: el Tomasot i la Ballarica.
La mort del rei Pere III a Vilafranca
Dijous de la setmana
passada, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
anunciava la restauració de les tombes reials del monestir de Santes
Creus i estudiarà les restes del rei Pere el Gran. Des d’El Cargol
ens fem ressò d'aquesta proposta d'estudi arqueològic i, per aquest
motiu, avui parlem del rei Pere III i la seva mort a Vilafranca del
Penedès, el 1285.
Pere el Gran va néixer a la ciutat de València el 1240, fill de
Jaume I, el Conqueridor, i de Violant d'Hongria. Arran de la mort
del seu pare, el 16 de novembre de 1276 va ser coronat rei a la
Catedral de Sant Salvador (a Saragossa) per l'arquebisbe de
Tarragona i, per primera vegada, un rei d'Aragó trencava el
vassallatge amb l'Església Catòlica en proclamar en la seva
coronació, que no rebia la corona de la mà de l'Arquebisbe en nom de
l'Església Romana, ni per ella, ni contra ella. A partir de la seva
coronació va ser anomenat com: Pere III rei d'Aragó, Pere I rei de
València i Pere II comte de Barcelona.
Un dels fets més importants de la seva vida com a monarca va ser el
conflicte al regne de Sicília entre ell, el rei de Sicília i Nàpols
(Carles I d'Anjou) i el papa Martí IV. A Sicília van tenir lloc les
Vespres Sicilianes que va ser un aixecament popular contra la tutela
de l'illa pel rei Carles I. Els sicilians van oferir la corona al
rei Pere ja que s'havia casat amb Constança de Sicília, filla de
l'anterior rei de l'illa, abans de l'ocupació francesa realitzada
sota la protecció del Papa. El 30 d'agost de 1282, Pere el Gran
arribà a Palerm i va ser coronat rei, regnant amb el nom de Pere I
de Sicília. Arran de la coronació, el papa Martí IV va excomunicar
el nou rei sicilià, el 9 de novembre de 1282, i el va deposar com a
rei d'Aragó, el 21 de desembre de 1283, oferint la corona al segon
fill del rei de França, Carles de Valois, el qual va ser investit el
27 de febrer de 1284. El papa va declarar una croada contra la
Corona d'Aragó que realitzà el propi rei francès Felip III amb
l'ajuda del rei Jaume II de Mallorca i comte de Rosselló, germà de
Pere, facilitant l'entrada dels croats als Comtats Catalans. Els
francesos assetjaren la ciutat de Girona, que es rendí el 1285.
El rei Pere, estant a Barcelona, encomanà a Roger de Llúria,
almirall de la seva Armada, que desplacés les galeres i els vaixells
fins al port de Salou i que, juntament amb 200 cavallers, anés a
conquerir l'illa de Mallorca, regnada pel seu germà Jaume, qui havia
fet costat al rei de França en el conflicte bèl·lic. Pere III sortí
de Barcelona cap a Salou a la conquesta de Mallorca, però, havent
transcorregut una bona part del camí, se sentí malament i va anar a
l'Hospital de Guerau de Cervelló, a la població d'Olesa de
Bonesvalls. D'aquí, el portaren amb una llitera de fusta fins a
Vilafranca on tenia el seu palau reial, actualment a la plaça de
Jaume I. Arribat a Vilafranca veié que no podia desplaçar-se fins a
Mallorca i va demanar al seu fill Alfons que hi anés ell amb la
companyia que estava preparada a Salou per marxar cap a Mallorca.
El rei Pere, que es trobava excomunicat pel papa, va voler fer les
paus amb Déu i cridà l'Arquebisbe de Tarragona i els bisbes de
València i d'Osca. Els va demanar l'aixecament de l'excomunió
mostrant amb paraules que volia estar bé amb Déu abans de la seva
mort i se'l concedí la seva petició. L'endemà, va cridar a la seva
estança del palau el bisbe de València, els abats de Poblet i de
Santes Creus i Huguet de Mataplana, el seu capellà personal, per
agrair-los els seus consells. Igualment, va manar que deixessin
lliures tots els presoners francesos que havien estat empresonats
amb motiu de la guerra contra el rei de França. Pere el Gran va
demanar confessar-se i ho féu davant de dos confessors, el guardià
del convent de Sant Francesc de la vila i Galceran de Tous, monjo de
Santes Creus. Un cop finalitzà la confessió, els frares del convent
de Sant Francesc van anar a la seva església conventual per pregar
per l'ànima del rei. Un cop van finalitzar l'ofici, el frare guardià
del convent va anar al palau reial per portar al rei la comunió. El
rei es va aixecar, es va vestir i s'agenollà recolzat al llit per
pregar i rebre la comunió.
Faltant-li poques hores per morir, va rebre la notícia que els
francesos havien marxat de la ciutat de Girona. Va morir el vespre
de l'11 de novembre de 1285. El seu cos va ser traslladat al
monestir de Santes Creus on els monjos el van embalsamar i enterrar.
El palau dels Marquesos de Llió de Sant Pere de
Riudebitlles
Al poble de Sant Pere
de Riudebitlles, situat al nord de l'Alt Penedès, amb 2.375
habitants i amb una superfície de 5,39 quilòmetres quadrats, s'ubica
el palau casal dels Marquesos de Llió que, des de 1994, és de
propietat municipal.
El palau dels Marquesos de Llió va ser construït entre els segles
XIV i XV. L'edifici d'estil gòtic català és de planta baixa i dos
pisos. A la planta baixa, el portal d'accés és coronat amb un escut
de forma romboïdal. La primera planta presenta al llarg de la façana
quatre finestres dividides en tres parts per dues columnetes
coronades amb uns bonics capitells. A la segona planta, també al
llarg de la façana, hi ha quatre finestres coronelles dividides en
dues parts per una columneta, igualment coronada per un capitell.
Entre les finestres del primer i el segon pis, hi ha quatre escuts
romboïdals. La façana és coronada per un merlet amb funció
decorativa. Al cantó dret de la façana hi ha el passatge anomenat
"Les voltes del Quirri", que dóna accés al carrer que passa per
darrere de la façana del casalot dels Marquesos de Llió.
La façana de l'edifici fa 23 metres de llargària i construïda en
pedra de turo, extreta de la roca calcària, típica del municipi de
Sant Pere de Riudebitlles. La planta és rectangular, allargada i
estreta.
L'edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa
a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i
Joana Salelles. Un descendent d'aquests va ser Josep Francesc de
Móra i Catà. Nascut a Barcelona el 1694, va realitzar els Estudis
Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a la seva
ciutat de naixement. Els seus coneixements els va incrementar en els
seus viatges per les principals capitals d'Europa. A més, va arribar
a ser regidor perpetu de la ciutat de Barcelona. El 1749 va ser
nomenat per Lluís XV de França primer Marquès de Llió i el 21 de
gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de
Ferran VI. Josep Francesc de Móra va ser la persona que va convertir
el palau de Sant Pere de Riudebitlles en una fàbrica de paper i
també va ser fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona. El 1751 va obtenir del rei Ferran VI
l'aprovació dels estatuts de la Reial Acadèmia i va redactar-ne el
seu primer volum de les Memòries. Aquesta institució tenia com a
missió l'estudi de la història de Catalunya i la formació de la
joventut en la història, la filosofia i la literatura. També va
escriure el llibre Observaciones sobre los principios elementales de
la Historia, reeditat l'any 2000. Va morir el 4 de març de 1763, i
el podríem considerar com un noble il·lustrat.
L'edifici va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del
segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana
de Gelida. Aquest, va cedir l'edifici i el molí paperer al seu nebot
Ròmul Torrents Albet, que va continuar amb la tasca de fabricació de
paper, una indústria de llarga tradició en el municipi,
especialitzant-se en paper de filtre. A partir d'aquest moment, a
l'edifici també se l'anomenà Cal Ròmul.
A Barcelona existeix també un palau dels Marquesos de Llió, al
carrer Montcada número 12, seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària
de Barcelona.
Maria Ràfols, vilafranquina universal
Maria Ràfols Bruna va
néixer al Molí d'en Rovira el 5 de novembre de 1781 i va ser
batejada dos dies després a la parròquia de Santa Maria de
Vilafranca. Era filla del matrimoni Cristòfol i Margarita, tots dos
nascuts a Santa Margarida i els Monjos, i era la sisena de deu
germans. L'ofici de moliner del pare ja li venia de lluny, ja havia
estat moliner de la masia de l'Abadal dels Monjos. Els seus pares
portaven en aquells moments el Molí d'en Rovira. Poc temps després
es traslladaren al molí de Mascaró, a la Bleda, i més tard, al 1793,
a Santa Margarida i els Monjos. Allí, van anar viure a l'Hostal dels
Monjos, que era la llar dels Bruna. En 1785, a la Bleda, Maria
Ràfols va anar a Vilafranca a rebre el sagrament de la confirmació
amb quatre anys d'edat, juntament amb les seves germanes Margarida,
de set anys, i Josefa, de dos mesos.
Quan el seu pare mor, la seva mare es torna a casar i estableixen la
residència a Vilanova. El matrimoni va tenir lloc el 19 de febrer de
1798 amb el vidu Josep Marcer. Maria Ràfols va passar la seva
infantesa i primera joventut en família i interna al Col·legi de
l'Ordre de Nostra Senyora a Barcelona. Aquesta escola era portada
per monges de clausura que acollien en el seu convent a noies que
volien realitzar estudis.
Quan Maria Ràfols comptava amb 23 anys, amb 11 companyes i 12
companys, van a Saragossa acompanyats del pare Joan Bonal des de
l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona a l'Hospital de Gràcia, de
la capital aragonesa. Arriben a Saragossa el 28 de desembre de 1804
i van realitzar una visita a la Mare de Déu del Pilar per a demanar-li
protecció per a exercir la seva feina en els ideals de la caritat i
de l'amor. Passat els temps, el grup d'homes desapareix i continuen
les dones exercint la seva tasca d'hospitalitat amb fermesa i
voluntarietat.
El 1808 va començar la guerra del Francès (o de la Independència) i
els setges de les tropes franceses sobre la ciutat de Saragossa van
ser molt importants. En el primer setge a Saragossa els francesos
van bombardejar amb artilleria l'Hospital i es va incendiar, cosa
que provocà el trasllat dels malalts a un altre edifici. També, en
el segon setge les tropes franceses van actuar de manera molt
contundent contra la ciutat i les germanes dedicaren els seus
esforços a vetllar als malalts i a demanar almoina. Maria Ràfols
fins i tot va anar a veure al general Lannes al campament francès
per demanar ajuda pels malalts i ferits hospitalitzats.
Van encarregar a Maria Ràfols, el 1813, la gestió de la borderia. En
aquesta nova tasca ella és l'encarregada de dirigir un espai dedicat
a vetllar pels nens i nenes orfes o abandonats. Aquesta dedicació la
va realitzar durant molts anys.
Un cop acabada la guerra del Francès, l'any 1815, Maria Ràfols va
tornar a Vilafranca durant un període de dos mesos per a recuperar
forces i passar un temps amb la seva família. La concessió per
escrit se li fa el 10 d'abril.
El 1824 la germandat es constituí com a congregació religiosa amb
l'aprovació de les Constitucions i quatre germanes van professar els
seus vots perpetus. Maria Ràfols, a part de ser fundadora, va ser
escollida presidenta de la congregació. El 1865, la institució
religiosa va canviar de nom per dir-se "Germanes de la Caritat de
Santa Anna". La seva tasca és present pels cinc continents.
El 1834, Maria Ràfols, en el context de les guerres carlines, és
empresonada perquè presumptament està involucrada en un afer de
conspiració. Unes declaracions realitzades per dues persones a
l'autoritat digueren que a l'Hospital hi havia unes planxes en
propietat del prevere Nerín per fer bales i cartutxos i que la
persona que li havia facilitat la planxa havia estat Maria Ràfols.
Dos mesos després de ser detinguda es posada en llibertat, després
de pagar una fiança i deu mesos després se la declara innocent, però
la justícia determina el desterro de Saragossa i estableix l'exili a
Osca durant sis anys. Quan torna a la capital aragonesa, va tornar a
fer-se càrrec de la borderia. Aquesta tasca va realitzar-la fins que
el 1845 la Junta de Govern de l'Hospital va jubilar-la amb 64 anys.
Una hemiplegia progressiva li va provocar una paràlisis total en els
darrers mesos de la seva vida. El 30 d'agost de 1853, a Saragossa,
va morir Maria Ràfols Bruna, una vilafranquina universal.
Va ser beatificada pel Papa Joan Pau II el 16 d'octubre de 1994 a
Ciutat del Vaticà. La seva festivitat és el 5 de novembre.
Quatre Festes Majors diferents en nou anys
(1931-1939)
La Festa Major de
Vilafranca s'ha viscut, es viu i es viurà de moltes maneres
diferents pels vilafranquins, segons les pròpies tradicions
particulars i familiars. Això és indiscutible. Però és possible que
la Festa Major en si es realitzés de quatre maneres diferents en
només nou anys? Doncs sí.
El 12
d'abril de 1931 se celebren eleccions municipals a tots els
ajuntaments d'Espanya, les quals són guanyades majoritàriament pels
diferents partits d'esquerres que hi participaven. Aquest fet,
juntament amb la pressió popular, va fer que el rei Alfons XIII
abdiqués i marxés a l'exili. Així va ser com el 14 d'abril de 1931
es va proclamar la Segona República Espanyola. Amb l'inici d'aquest
nou sistema polític, els nous governants van optar per la separació
de l'Estat amb l'Església, definint l'Estat com a laic. A l'article
3 de la Constitució Espanyola de 1931 s'exposava que no hi havia
religió oficial. El conflicte religiós va provocar grans
enfrontaments a tots els nivells. L'enfrontament a Vilafranca era
present al llarg de l'any i s'incrementà encara més per la Festa
Major. Aquest fet va provocar que la Festa Major se celebrés entre
els anys 1931 a 1934 de dues maneres diferents. El 1935, els
esdevenirs de la República van portar a una festa major
republicano-religiosa. La Festa Major, en els anys de la guerra
civil, també es va viure d'una manera especial. I, finalment, la
quarta manera de celebrar la Més Típica fou el 1939 quan ja
finalitzada la guerra civil feia quasi vuit mesos, la Festa Major va
tornar a ser igual que la de 1930.
Les Festes Majors
republicanes 1931-1934
Al llarg de les setmanes abans de l'inici de la Festa Major
s'instaurà un clima d'enfrontament entre l'Església, l'Ajuntament i
els partits d'esquerres de la vila. El motiu era clar: la celebració
de la Festa Major pels dies de Sant Fèlix, com sempre, però obviant
el caràcter religiós de la festa, impedint l'única celebració
religiosa al carrer: les processons. L'Església va realitzar una
crítica molt dura contra l'Ajuntament per fer la Festa Major per
Sant Fèlix. L'Ajuntament, amb la recuperació de les Fires de Maig el
1932 intentà reconvertir, poc a poc, les Fires en la Festa Major,
però la guerra civil també truncà aquesta idea.
La novetat entre els anys 1931 i 1934 és la separació dels actes
religiosos dels civils. D'aquesta manera, la Festa Major era per
Sant Fèlix, però sense els actes religiosos en el programa oficial.
Les celebracions religioses es van continuar fent, és a dir, les
completes, novenes, goigs i oficis solemnes, però dins de les
esglésies sense poder sortir al carrer.
La Festa Major d'aquests anys era bastant semblant a les que es
feien habitualment durant aquella època amb la diferència que els
actes religiosos s'obviaven. El dia 29 d'agost sortia des de la
Rambla, a les 12 del migdia, una cercavila amb els balls de la Festa
Major que donava inici amb la Tronada realitzant un recorregut pels
carrers de la vila. La gran diferència la trobem en el dia 30
d'agost. Al matí, com que es continuava fent l'Ofici solemne a Sant
Fèlix i, evidentment, era un acte molt concorregut, l'Ajuntament va
programar durant els diferents anys actes de caire molt popular. Per
exemple, a l'any 1931 hi va haver la cursa ciclista "Gran Premi de
l'Ajuntament de Vilafranca", el Centre Excursionista de Vilafranca
organitzà un "Festival atlètic i gran cursa a peu per Vilafranca",
audicions de sardanes i, a més, la banda de música contractada
tocava mentre donava tombs pels carrers de la vila. Quatre actes a
la vegada per fer competència a l'Església. Això sí, es mantenien a
les 12h, a la plaça de la Vila, l'exhibició folklòrica i els
castells.
Les processons es van substituir per cercaviles, sense cap imatge de
Sant Fèlix, i recorrien els diferents carrers de la vila amb sortida
des de l'edifici de l'Hospital (ara, col·legi Sant Josep) o des de
l'Ajuntament. La cercavila (del vespre) del dia de Sant Fèlix, feia
aquest recorregut: Casa de la Vila, plaça de Sant Joan, carrer de
Sant Joan, rambla de Nostra Senyora, el lateral de l'Hospital de la
rambla de Sant Francesc, tomb per darrera de la Font dels Alls i
rambla de Sant Francesc pel passeig central. En arribar al final de
la rambla, es va fer una mena d' "Entrada laica" amb l'esclat de
focs artificials i d'una traca valenciana.
Els actes religiosos es van continuar fent a la Basílica de Santa
Maria donant inici cada 22 d'agost amb la pregària de la novena. El
dia 29 d'agost, a les 12h, hi havia un repic general de campanes
acompanyat pel toc de l'Ave Maria. A un quart de vuit del vespre
començaven les solemnes completes, la novena i el cant dels goigs.
El 30 d'agost, festivitat de Sant Fèlix, tenia lloc, a les 10h del
matí, l'Ofici Solemne. A tres quarts de vuit del vespre hi havia la
pregària del rosari, el cant de les completes, la pregària de la
novena i el cant dels goigs. L'endemà, 31 d'agost, se celebrava la
missa en record dels difunts de la vila.
Durant aquests anys, trobem com a actes ben curiosos, però gens
estranys en aquell moment, un Festival d'Aviació, cursa de Braus,
activitats infantils, etcètera.
La realització durant la Festa Major de Festivals d'Aviació era una
realitat des de feia molts anys que tenia lloc de manera intermitent.
Ja s'havien celebrat amb anterioritat els anys 1913 i 1920. L'any
1933 es va tornar a fer aquest acte tan curiós el dia 1 de setembre,
a dos quarts de tres de la tarda. El Festival va anar a càrrec de
l'Escola d'Aviació de Barcelona "Aeròdrom Canudas" en la partida de
la Girada, avui barri. Entre la carretera de Vilanova i el camí de
Moja es va fer una pista per a l'aterratge i enlairament dels avions.
El festival va consistir en la vinguda a Vilafranca de dos avions
procedents de l'Escola que van realitzar vols d'exhibició i un
concurs a canvi de 800 pessetes sortides de la caixa municipal. El
concurs consistia en la destrucció de globus, proves d'aterratge,
acrobàcies... Igualment, qualsevol persona podia pujar pel preu de
25 pessetes en els anomenats "vols de turisme", tot donant un tomb
pel cel de la vila.
La celebració de la cursa de Braus a Vilafranca tampoc no era cap
novetat el 1934, ja que s'havia celebrat en els anys 1921 i 1930. La
plaça de toros era portàtil, tota de fusta, propietat del barceloní
Domingo Vila Santiu, mestre paleta. La plaça tenia una capacitat per
a 3.300 espectadors i estava situada al final del carrer de Sant
Pere. La plaça de toros va ser inaugurada el 30 d'agost, a dos
quarts de cinc de la tarda, amb la seva corresponent cursa de braus.
També el dia 1 de setembre hi va haver una "Charlotada taurina" i
l'actuació de "Les senyoretes toreres". Que és una "charlotada"? Es
diu que Charles Chaplin va anar a Barcelona amb el compromís de
torejar un vedell. El dia abans, Chaplin va deixar-ho córrer amb la
qual cosa l'empresari Eduard Pagès, sogre del torero Curro Romero,
va contractar el torejador Carmel Tusquellas, que es va disfressar
de Charlot i va torejar fent les mateixes gràcies que el personatge
original. Va tenir un gran èxit a tota Barcelona i la representació
es va tornar a celebrar una setmana després. La darrera cursa de
braus, celebrada el dia 2 de setembre, va ser a benefici de
l'Hospital de Vilafranca.
El setmanari catòlic Acció va fer una crítica ben graciosa a la
instal·lació de la plaça de braus: "Als cartells de Festa Major
sembla que no es varen anunciar les curses de braus, perquè hi va
haver algú que va considerar que, encara que a tots els agradés, no
estava prou bé que un Ajuntament tan catalanista, fes propaganda de
la "fiesta nacional". Tot venint de Tarragona, ens ha sorprès, però
un lletreret, tot nou, que a l'antic camp de futbol de la penya
anuncia "Plaza de toros". Decididament la catalanització dels rètols
és un fet. I a nosaltres ens queda el dubte de si som al costat
d'aquí de l'Ebre o ens trobem de cop i volta a l'altra banda".
A l'any 1930 es va començar una activitat que tindria continuïtat al
llarg d'aquells anys de Festa Major el dia 1 de setembre. A primera
hora de la tarda, tenia lloc a la plaça de la Constitució una "Gran
Cursa de patinets i autos" amb premis finals pels guanyadors
consistents en joguines ofertes per diferents empreses de Vilafranca.
També es van anar incorporant novetats pels més petits, com una
sessió de titelles el 1932 consistent en la representació de les
obres: L'Hostal d'En Faló, Els Pretendents i Passatemps, i Dimoni i
Urbà a càrrec de la Sala Empordanesa del carrer del Pi de Barcelona.
El 1934 també hi va haver sessions de circ de la mà del Circo Puerto
Rico que, a més de pallassos, gimnastes i acròbates, també disposava
d'actuacions de circ eqüestre. El 1933 va haver-hi, com a novetat,
una traca infantil el 29 d'agost, a les 18h, consistent en el
llançament d'una gran quantitat de dolços i joguines per als més
petits a càrrec del pirotècnic valencià Lluís Brunchú. L'any següent,
el 1934 la traca va ser llançada pel pirotècnic vilafranquí J.
Colomer i el barceloní Manuel Estalella de l'empresa El Relámpago,
que encara avui existeix reconvertida en botiga de festes i
disfresses.
Entre els diferents actes que es van celebrar durant aquest període
de quatre anys hi trobem l'actuació, el 1932, en el Teatre del Casal
La Principal, de l'actor i empresari teatral Josep Santpere els dies
30 i 31 d'agost amb la representació de Jo vull una casada. Josep
Santpere era el pare de la també actriu Mary Santpere.
També en aquells anys van començar els "Campionats d'Escacs de les
Penyes Locals" i tampoc faltaven mai les audicions de sardanes. Fins
i tot el Foment Sardanista feia programes especials de sardanes amb
el programa complet de totes les audicions.
Les activitats de motor també van ser presents en les Festes Majors
de 1933 i 1934. Encara que no constava en el programa d'actes, el
dia de Sant Fèlix de 1933, hi va haver una exposició de cotxes. El
setmanari Acció (núm. 1281, 9 de setembre de 1933) així ho va
recollir en les seves pàgines: "Sense cap classe de dubtes podem
assegurar que no recordem que hagi passat en cap ocasió per
Vilafranca una manifestació semblant, que feia goig contemplar-la
pel nombre i la qualitat d'unitats que la componien. Els cotxes eren
de les marques Buick, Wauxhall, Chevrolet, Bedfort, Blitz i G.M.C.
(General Motors) i semblava que entre ells es rivalitzessin per
l'harmonia de llurs línies i per la perfecció de detalls mecànics".
El 1934 es va organitzar pel dia 2 de setembre una cursa motorista
per la comarca fent cinc voltes a un circuit entre els pobles de
Vilafranca, Els Monjos, la Múnia i Vilafranca. Aquest circuit ja
s'havia utilitzat a principis dels anys 20 per a la realització de
la famosa prova automobilística de la Penya Rihn que va celebrar les
seves primeres edicions a Vilafranca.
La Festa Major
republicano-religiosa de 1935
Arran
dels fets del 6 d'octubre de 1934 a Catalunya els ajuntaments foren
destituïts i l'Ajuntament de Vilafranca va ser regit per polítics de
la Lliga i de la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA). Aquest fet produeix que, amb un govern de dretes a
l'Ajuntament, la Festa Major torni a ser, oficialment, en honor de
Sant Fèlix. El debat polític i social va començar unes setmanes
abans de la Festa Major. Les crítiques dels partits d'esquerres no
anaven contra l'Església, -veien bé que els catòlics recordessin els
seus sants sempre i quan ho fessin dins de les esglésies-, sinó
contra l'Ajuntament que donava oficialitat als actes religiosos.
Aquests actes religiosos van fer-se a l'església de Sant Francesc ja
que la Basílica de Santa Maria havia estat incendiada en els fets
del 6 d'octubre de 1934 i encara no havia estat restaurada. Després
de quatre anys amb una Festa Major laica, Vilafranca va tornar a
tenir processons pels carrers. El dia 29 d'agost no va haver-hi
processó però sí completes, novena i goigs. El dia 30 d'agost, a les
10 del matí, se celebrà l'Ofici Solemne segons la "Missa Secunda
Pontificalis" de L. Perosi a càrrec de la Capella de Música de Sant
Fèlix. A la tarda, a tres quarts de set, va sortir la processó que
recorregué els carrers de Sant Pere, de la Cort, dels Ferrers, Raval
de la Font, Font, la Parellada, Palma, rambla de Sant Francesc i
carrer de Sant Pere. En arribar la imatge del Sant davant de
l'església de Sant Francesc hi va haver l'Entrada de Sant Fèlix.
L'endemà, 31 d'agost, a les 10 del matí, se celebrà l'ofici dels
difunts i a les 7 de la tarda, la sortida de la processó en direcció
a la casa de l'administrador Antoni Gallemí Casanelles.
Entre els actes cívics de la Festa podríem destacar el típic castell
de focs llançat pel pirotècnic Francesc Igual, una visita oficial al
Museu de Vilafranca que s'estava instal·lant i la inauguració del
passatge Enric Regull, entre el carrer dels Ferrers i de la Fruita.
Aquell any, els esports també van ser importants, per exemple, hi va
haver boxa al camp de futbol del Vilafranca, una cursa americana de
dues hores en el velòdrom, la inauguració del nou camp de futbol del
FC Vilafranca, un concurs de tir al platet, un altre de tir al colom
i una cursa ciclista.
La Festa Major en
guerra: 1936-1938
El 18
de juliol de 1936 comença la guerra civil espanyola a partir de
l'aixecament de diversos militars arreu de l'Estat sent-ne el més
conegut el realitzat pel general Francisco Franco. A Catalunya,
l'aixecament militar no va triomfar i, per tant, va restar en zona
republicana gairebé en tot el seu territori al llarg de 1936 i 1937.
Aquí a Vilafranca, els primers mesos de la guerra es viuen en un
clima de revolució, per la qual cosa la Festa Major d'aquell agost
de 1936 no es va celebrar. Encara que sí va "celebrar-se" per part
dels revolucionaris el 30 d'agost. Aquella jornada, els
revolucionaris de la vila van anar a buscar a la casa de
l'administrador de 1935, Pere Marimón Ferrer, la imatge de Sant
Fèlix. Quan hi van arribar, es van trobar que la imatge estava
desmuntada (amb l'antiga imatge això es podia fer) i els van dir que
se la volien emportar i que en mitja hora tornarien a buscar-la,
muntada i vestida. Quan van tornar, la imatge encara no estava del
tot vestida i els revolucionaris la van acabar de vestir. En sortir
al carrer, la van posar sobre un carro i la van portar en processó
fins a la Basílica de Santa Maria. Davant de l'església van fer una
gran pira d'imatges de sants i, a dalt de tot, coronant la foguera,
la imatge de Sant Fèlix.
Durant els anys de la guerra no es va celebrar la Festa Major de cap
manera, ni religiosa ni laica. Si és segur que algunes famílies, per
Sant Fèlix, van fer algun dinar una miqueta més especial en aquells
temps de penúries. No sabem si algun 30 d'agost va celebrar-se missa
en alguna casa particular de la vila, com acostumaven a fer d'amagat
durant la guerra en certes cases de Vilafranca, de tant en tant, per
celebrar l'Eucaristia i batejar. Aquesta manera clandestina de viure
la fe, recordava els temps en què Fèlix, el nostre patró i ciutadà
romà, practicava la religió cristiana.
Durant la guerra, les relíquies de Sant Fèlix van ser amagades, pel
que sembla, al cementiri. Quin millor lloc per guardar uns ossos i
no aixecar cap sospita! Pel que sembla, va ser Josep Picanyol, el
sepulturer del cementiri, qui va amagar les relíquies allí,
segurament en un nínxol. No sabem si l'urna i la petaca que
guardaven l'Autèntica del Sant també van anar a parar al nínxol.
L'Autèntica és el document, expedit a Roma, que certifica
l'autenticitat de les relíquies i que actualment està desaparegut
des de fa uns vint anys.
Una dada curiosa d'aquest temps és la reedició de la novena de Sant
Fèlix de l'any 1775 que féu la Impremta Esteva el 1938 amb dues
edicions, una del 19 d'agost i una altra del 22 d'octubre. Però es
va celebrar la novena en alguna llar de la vila aquell any 1938?
La Més Típica de
Catalunya: 1939
Finalitzada la Guerra Civil a Vilafranca el 21 de gener de 1939,
començava una nova etapa política i social en què es restabliren
algunes de les normalitats de la vida laboral, social, cultural i
esportiva, entre d'altres, com també la celebració de la Festa Major.
El programa oficial d'aquell any així ho manifestava: "Con emoción y
alegría os invitamos hoy para todos a celebrar, como antes se
celebraba, nuestra típica Fiesta Mayor, desecha y profanada desde
1931. Todos juntos volveremos, este año, a gustar de las dulces
emociones de aquellas antiguas jornadas religiosas y profanas, que
fueron siempre inspiradas en el más ferviente patriotismo
villafranqués".
Per poder celebrar la Festa Major com cal, era necessari recuperar
les relíquies d'allà on havien estat amagades. També s'havia de
construir una nova imatge de Sant Fèlix perquè l'anterior havia
estat cremada tres anys abans.
Així, retornen els actes religiosos a aparèixer en el programa
d'actes i aquests es realitzen a la Basílica de Santa Maria, encara
no restaurada del tot, perquè la restauració definitiva es durà a
terme el 1945.
La Més Típica va començar com sempre, a les 12h del 29 d'agost, amb
el toc de l'Ave Maria i, després, un repic general de campanes
acompanyat de la típica Tronada. Tot seguit, s'inauguraren les obres
de reforma de la rambla de Sant Francesc, malmesa per la construcció
del refugi antiaeri. A continuació, començà la cercavila fins a la
plaça de la Vila on actuaren els balls i les colles dels Xiquets de
Valls i els Nens del Vendrell. Aquell mateix dia, a les 5 de la
tarda, es van beneir les obres de reconstrucció de la Basílica de
Santa Maria per restablir el culte.
La primera processó, del dia 29, a les 18:30h, va sortir de la casa
de l'administrador de l'any 1935, Antoni Gallemí, que era la darrera
casa en què s'havia fet l'entrada del Sant. La imatge va sortir en
processó fins a l'església de Sant Francesc, on van ser recollides
les relíquies del Sant i també portades en processó fins a la
Basílica de Santa Maria. A l'arribar, van tenir lloc les solemnes
completes, la novena i els goigs per part de la Comunitat de
Preveres i l’Schola Cantorum. La processó del dia de Sant Fèlix va
iniciar-se a les 18:30h amb la imatge del Sant i les relíquies,
acompanyades per les autoritats eclesiàstiques, civils i militars
"con la religiosidad de costumbre", i en passar per la rambla de
Sant Francesc es va llençar una traca. Tot seguit, la processó anà
cap a Santa Maria i, en arribar, tal com diu el programa de la Festa
Major d'aquell any, tingué lloc l'entrada de Sant Fèlix: "Al entrar
la imagen y reliquias del Santo en la Basílica, con las cascadas de
fuego y luz, la audacia altiva de los pilares, la canción múltiple
de la diversidad de instrumentos, todas las danzas y comparsas, el
crepitar de las hachas, el grave son de las campanas y las notas
solemnes del Himno Nacional, fusionadas con vítores y aplausos del
pueblo recobrado, reproducirán la eterna, imperecedera, tradicional
y maravillosa ENTRADA que ha sido, es y será la nota más típica y
elocuente de nuestra Fiesta Mayor".
La processó de l'endemà, del dia 31 d'agost, va sortir de la
Basílica de Santa Maria en direcció de l'Ajuntament de Vilafranca,
com a símbol de l'entrada del Sant en les llars de tots els
vilafranquins.
Aquell any a la cercavila i a les processons hi van sortir: el drac,
els diables del Vendrell, els gegants, l'àliga, els capgrossos, els
cercolets, els panderos i els balls de bastons de Sant Quintí de
Mediona, de Sitges i del Vendrell.
La Festa Major de 1939 no tan sols tingué actes religiosos. Els
actes lúdics i esportius també es van celebrar. Per exemple, va
haver-hi concerts de la Banda de Música de la Bonanova, audicions de
sardanes amb la Cobla de Sant Celoni, partits de futbol, cinema,
teatre, ciclisme en el velòdrom amb carrera americana, balls de
societat al Centre Agrícola, al Casino i al Casal La Principal.
Entre els actes, i a la mateixa hora de l'Ofici del dia 30 d'agost,
l'Ajuntament va programar una gran cursa ciclista que recorria les
carreteres que unien, amb un total de 75 quilòmetres, les poblacions
de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Vilafranca, el
coll de Baldús i tornada a Vilafranca. El dia 31 d'agost, a la
mateixa hora que l'Ofici de difunts, a la rambla de Sant Francesc es
va fer una audició de sardanes. Fins i tot, aquell any, el dia 3 de
setembre va entrar a formar part de la Festa Major com a acte propi
del nou règim, un festival artístic de la "Organización Juvenil de
Falange" amb balls regionals, rítmica, rítmica plàstica i cançons
infantils; i la inauguració de la Casa Sindical de Vilafranca i una
conferència al Casal La Principal sobre la Sindical amb els
parlaments dels alts dignataris de la Casa Sindical Provincial.
Finalment, i com a dada curiosa sabem quants diners va costar aquell
any 1939 la Festa Major. Fem números. El Drac portat per 5 homes:
265 pessetes; els Diables del Vendrell: 500 Ptes.; els Gegants: 360
Ptes.; l'Àliga: 200 Ptes.; els Bastoners de Sant Quintí: 600 Ptes.,
els de Sitges: 800 Ptes. i els del Vendrell: 700 Ptes.; el ball dels
Cercolets: 270 Ptes.; el ball de Panderos: 240 Ptes.; els nans: 165
Ptes.; dos flaviols: 180 Ptes.; els grallers: 730 Ptes.; la cobla de
Sant Celoni: 1.000 Ptes.; el castell de Focs de l'empresa El
Relámpago: 2.500 Ptes.; i els Xiquets de Valls: 2.500 Ptes. i els
Nens del Vendrell: 3.000 Ptes. Evidentment, falten conèixer més
dades, però d'aquesta manera, ens podem fer una idea d'alguns dels
costos de la Festa Major.
La història de la Festa Major de Vilafranca i tot el que l'envolta
és plena de descobertes cada any que passa. Nous papers, noves
fotos, nous testimonis silenciats... que, poc a poc, ens donen a
conèixer aquest element clau de la vida quotidiana de Vilafranca des
que fa uns segles nasqué la devoció a un màrtir romà: Sant Fèlix.
Agraïments: Josep Marimon Vives, Parròquies de Vilafranca del
Penedès, Pere Albornà Guzmán, Álex Domínguez Monès
Tornar dalt
Optimitzat
per Internet Explorer a 1280x1024 píxels