El racó de la història. Per Daniel Sancho París, historiador

El castell de Sant Martí Sarroca

Al municipi de Sant Martí Sarroca s'hi aixeca un dels conjunts monumentals més importants del Penedès medieval. Aquest castell forma part del conjunt de defenses situades al llarg de la Marca Hispànica al Penedès. Tot seguit, veurem alguns passatges de la seva història i alguns dels fets més cabdals que hi tingueren lloc.
La primera referència d'aquest lloc és del segle X. L'any 966, el veguer comtal Galí es va instal·lar en aquest espai, segurament una torre de defensa amb un espai arquitectònic al costat, per realitzar el repoblament del territori comprès entre els rius Foix i Gaià: Galí és l'iniciador de la nissaga dels Santmartí. El seu fill, Guillem Galí de Santmartí, va ser la persona que va construir el castell i la primitiva església de Santa Maria. Mir Geribert, nét del comte de Barcelona Borrell II, es va casar en primeres núpcies amb l'hereva del castell, Dispòsia de Santmartí, amb la qual va tenir dos fills, Bernat i Geribert. El castell va passar a les mans dels Geribert. En temps de Ramon Berenguer III, els Comtats Catalans patiren una ràtzia musulmana molt important el 1108 que va suposar la destrucció de diferents castells del Penedès, inclòs el castell de Sant Martí Sarroca. Aquest fet va servir perquè Jordà de Santmartí reedifiqués l'església de Santa Maria.
Uns dels episodis més coneguts del castell de Sant Martí el trobem en temps de Pere IV el Cerimoniós. El rei Pere es va casar en quartes núpcies amb Sibil·la de Fortià (filla del noble empordanès Berenguer de Fortià). Pere el Cerimoniós va fer donació perpètua a Bernat de Fortià, germà de Sibil·la, dels drets de segell de l'escrivania reial, lliurant un alt poder a la família dels Fortià. El 1386, Sibil·la va fugir de Barcelona, mentre el rei agonitzava de mort, atemorida per una possible represàlia per part dels fills del rei arran de la donació dels drets de segell. La reina es va refugiar al castell de Sant Martí durant gairebé un any, sota el setge que l'infant Joan va realitzar, acusant-la de crim per haver-lo abandonat en els seus darrers temps de vida. Finalment, després de tant de temps al castell, Sibil·la es va rendir. Els ajudants de la fugida van ser condemants a mort, excepte la pròpia Sibil·la, el seu germà Bernat i el comte Hug de Pallars, ja que va intercedir a favor d'ells el cardenal Pere Luna (el papa Benet XIII, l'anomenat Papa Luna).
La Pia Almoina va comprar el castell el 1481 i va realitzar diferents obres de remodelació i ampliació. Així, per exemple, es va construir al castell l'ala de ponent i es van fer algunes modificacions a la sala de l'ala nord.
Un altre episodi de la història de Catalunya que va tenir lloc al castell va ser en temps de la Guerra de Successió. El quatre de gener de 1714, els soldats de l'exèrcit borbònic van patir una batuda causant la mort de bona part dels soldats. Els fets van passar de la següent manera: els veïns del poble de Sant Martí, no havien satisfet el pagament dels nous impostos que s'havien decretat arran de la instauració del llinatge dels Borbons a la monarquia hispànica. Com que no havien anat a pagar els impostos a Vilafranca, es van enviar 150 militars per recaptar els diners al poble de Sant Martí. Els veïns del poble es van armar i van preparar una batuda al camí de Vilafranca, morint-hi molts soldats. El comandament militar va demanar més soldats. Tant el castell de Sant Martí com el de Cardona, van ser els darrers llocs de resistència de l'exèrcit a favor de la nissaga dels Àustries al regne d'Espanya. Després de la rendició, el castell va patir l'enderroc de les muralles.
La decadència de l'espai del castell va començar en el segon terç del segle XIX. La construcció de diferents cases al voltant del castell, la primera guerra carlina amb l'incendi del castell, però sobretot, la desamortització van provocar la fi de l'esplendor d'aquest espai tan emblemàtic del Penedès. Així, els veïns aprofitaren per endur-se les pedres per bastir noves cases particulars.
La primera restauració realitzada va ser el 1866 en què l'Ajuntament va reparar dos murs del castell. Va ser a partir de 1963 en què es va crear una comissió local per restaurar el castell dels Santmartí, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

El Velòdrom de Vilafranca

Demà dijous, 24 de juny, farà 75 anys de la inauguració del Velòdrom de Vilafranca, situat al barri del Poble Nou, a l'espai que ocupa actualment un bloc i uns locals comercials entre el carrer Tossa de Mar i Montblanc.
El 27 d'octubre de 1933 es va constituir la Secció Ciclista del Centre Excursionista Vilafranquí, amb una seixantena de socis, per tal de fomentar el ciclisme a Vilafranca amb l'organització de curses i intentar de construir un velòdrom a la vila. De seguida, poc després d'un mes de la seva constitució, es van fer les gestions davant de l'Ajuntament de Vilafranca per construir el velòdrom. El dia 22 d'agost de 1934, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Vilafranca va acordar donar permís a l'entitat per construir el velòdrom, que va finalitzar a principis de juny de 1935, amb les pistes i els peralts de terra, ocupant una extensió de quaranta patis. La pista tenia, en la part inferior, la longitud de 170 metres de corda. Els socis podien utilitzar la pista, a partir d'aquell moment, cada dia de 19h a 20h, per entrenar-se, provocant l'assistència de molts encuriosits. Paral·lel al naixement de la Secció Ciclista del Centre Excursionista, va néixer el 25 d'octubre de 1933, dos dies abans, l'Esport Ciclista Vilafranquí, que prendrà amb posterioritat el nom de Ciclismo Deportivo Vilafranca. De ben segur que la construcció del Velòdrom va ser tasca d’ambdues entitats.
El dia 24 de juny de 1935, a dos quarts de cinc de la tarda, es va inaugurar el Velòdrom amb la celebració d'una cursa internacional entre els equips de Bèlgica i d'Espanya. Per Bèlgica hi participaven els corredors Gustav Deloor, Alfons Deloor i Hutz; i per Espanya, Marià Cañardo, Cebrián Ferrer i Ricard Ferrando. Aquella tarda es van disputar cinc proves: de velocitat, de persecució, sprints, pista partida i eliminació. També es va realitzar una Cursa a l'Americana d'una hora amb sprints per equips de corredors de la comarca. Dues mil persones es van aplegar aquella tarda.
Aquest mateix 1935, el Velòdrom va ser final de la primera cursa, Barcelona-Vilafranca, de la Volta a Catalunya. Per accedir al recinte i veure algunes proves ciclistes s'havia de pagar una entrada. Per exemple, en una de les primeres curses que es van celebrar al Velòdrom, l'any 1935, els preus eren d’1,60 pessetes l'entrada general, i 80 cèntims pels nens, les senyores i els socis amb seient.
Just acabada la guerra, es va pavimentar amb ciment la pista del Velòdrom i es va inaugurar per la Festa Major del mateix 1939, millorant-se moltíssim les condicions de les carreres, donant seguretat als ciclistes. Millores a les pistes, i també a les grades, aquestes patrocinades per Cicles Sans, que va fer estampar el seu nom comercial als maons.
Anys més tard, a finals dels anys 50 i principis dels 60, el Velòdrom va comptar amb el patrocini de l'empresa Tractor, ja que un dels membres de la junta hi treballava. Aquest patrocini va consistir en portar un corredor professional que partia la jornada entre l'empresa i l'entrament esportiu.
Les temporades de ciclisme al Velòdrom començaven quan feia bon temps, que acostumava a ser al maig i durava fins a l'octubre. Malauradament quan hi havia pluja, les proves s'havien de suspendre, amb les corresponents pèrdues econòmiques. Les bicicletes que s'utilitzaven al Velòdrom tenien el pinyó fix, no tenien ni frens ni canvis. Això comportava que els pedals es continuaven movent fins que es parava la roda.
El 1959 va començar els torneigs Inter-Velòdroms on diferents equips de diverses localitats anàven a competir. Per exemple, el Club de Vilafranca competia contra el Club de Mataró, a Mataró i després un altre dia competien a Vilafranca. També hi participaven corredors dels velòdroms del Vendrell, Reus, Tortosa, Lleida... però, quan es va acabar aquest sistema de competició, el Velòdrom vilafranquí va entrar en decadència deixant-s’hi de celebrar competicions.
Al llarg de la vida del Velòdrom, a part d'acollir proves ciclistes, també es van celebrar altres competicions esportives aprofitant l'espai central que va ser pavimentat. Van tenir lloc partits d’hoquei patins, bàsquet, tennis... i balls. L'any 1953, el Velòdrom va acollir el Concurs Regional de Sardanes amb la participació de quaranta-quatre colles sardanistes. També va acollir les proves de ciclisme en pista, hockei patins i voleibol del torneig Polideportivo en les tres edicions, que es van celebrar els anys 1949, 1950 i 1951.
L'any 1964, Caixa Penedès adquireix els terrenys per la construcció de pisos i locals comercials. L'interès de Vilafranca pel ciclisme en pista és palès amb l'interès de l'Ajuntament de comprar altres terrenys per construir un velòdrom però, finalment, no va tenir bon final.

El Crim de Foix de 1892

El diumenge 7 d'agost de 1892 va succeir un dels fets més recordats i explicats a les llars penedesenques de l’època per allò que va passar i per com van acabar els culpables.
Aquell dia d'agost va aparèixer mort el rector de la parròquia de Santa Maria de Foix, mossèn Josep Pallerols. Quan els torrellencs van arribar a la parròquia per escoltar la missa dominical, van trobar les portes de l'església obertes de bat a bat, però sense veure el rector enlloc. Esperant que comencés la missa, i veient que Mn. Pallerols no sortia, els feligresos, preocupats, van començar a buscar-lo. El van trobar mort a l'arxiu, lligat de peus i mans, i amb un llaç al coll. De fet, no era la primera vegada que succeïa un crim en aquest indret, ja que dos anys abans havia estat assassinada i llançada al pou la serventa del rector en un moment en què aquest no era present a la parròquia.
El crim del rector de Foix va ser ràpidament investigat pel jutge instructor del partit judicial de Vilafranca i pel fiscal de l'Audiència de Barcelona, juntament amb els jutges municipals de Torrelles de Foix i Sant Martí Sarroca. El jutge d'instrucció de Vilafranca va pujar aquell mateix diumenge al lloc dels fets acompanyat d'un escrivent, un agutzil i de la Guàrdia Civil per començar la investigació dels fets i procedir a l'aixecament del cadàver. L'endemà dilluns, a més del fiscal de l'Audiència de Barcelona, també va arribar-s'hi mossèn Pere Garriga, degà del Penedès, per fer un inventari dels objectes de la parròquia i per tancar l'església al culte fins a una nova consagració.
El dissabte 6 d'agost, una dona de Torrelles va veure com es dirigien cap a la parròquia de Santa Maria de Foix un grup de tres homes i dues dones amb un ruc, amb la presumpta intenció de fer un vot a la Mare de Déu de Foix. Unes hores després van ser vistos una altra vegada, però en direcció a la Juncosa. Les investigacions realitzades van arribar les següents conclusions.
La Guàrdia Civil de Vilafranca i els Mossos d'Esquadra de la Granada van procedir a cercar algunes persones de Torrelles de Foix, sospitoses d'haver participat al crim. Van detenir el matrimoni Baudili Rosell i Teresa Penas i els seus fills Joan i Josep, de 10 i 8 anys, Antoni Llenas, Joan Soler Soler i Pere Ferrer "Gayol".
Una dona de Torrelles estava casada amb un home del Vendrell que es relacionava amb d'altres veïns vendrellencs de conducta sospitosa. La Guàrdia Civil va localitzar els presumptes autors dels fets, els van detenir i van ser traslladats fins a Torrelles per tal de ser reconeguts per les persones que els havien vist dirigint-se cap al santuari de Foix. El mòbil del crim va ser el robatori.
El rector presentava unes ferides realitzades per una arma agafada amb la mà esquerra. Un dels detinguts, i presumpte assassí, era manc del braç dret, per tant, només podia fer servir la mà esquerra. I, a més, allà on van localitzar els presumptes autors, van trobar un tros de roba igual que el què va aparèixer amb el rector, i també uns pals que segurament podien haver estat utilitzats per a matar-lo. A més, aquestes persones havien tingut un ruc que se'l van vendre uns dies després que hagués succeït el crim; aquell dia no van ser vistos al Vendrell, a més, van trobar la possible arma (un bastó-porra) i un d'ells estava casat amb una dona de la Juncosa. El trenca-closques del crim es va resoldre amb totes les peces al seu lloc.
El judici celebrat va acabar amb sentència de pena de mort. L'acte d'ajusticiament va tenir lloc el dia 21 de gener de 1896, a les 8 del matí. Van ser ajusticiats a garrot vil els autors de l'assassinat de mossèn Josep Pallerols: Teresa Penas Senserich (natural i resident a Torrelles de Foix, de 39 anys, que havia estat serventa del rector fins que es va casar), Josep Puig Olivé (natural i resident del Vendrell, de 37 anys), Josep Esteve Miró (natural i resident del Vendrell, de 41 anys) i Salvador Batlle Vidal (natural de Bellvei del Penedès i resident al Vendrell, de 31 anys).
També, el jutge va processar cinc persones més: Pere Ferrer "Gayol", de 70 anys, que havia tingut relacions amb Teresa Penas, que va morir de mort natural durant el procés i també comdemnat a mort; Baudili Rosell, marit de Teresa Penas, mort durant el judici; Carme Suriol i Josefa Vias Vallès com a còmplices. Josefa Vias Planas, processada en un principi, es va considerar que no havia participat en el crim.
Carme Suriol va ser absolta i Josefa Vias Vallès va ser condemnada a presó 17 anys, 4 mesos i 1 dia.
L'acte va ser realitzat sobre un entarimat, al camp dels Rolls, propietat de Josep Suriol, en l'espai situat entre l'estació de tren i la carretera de Vilanova i la Geltrú. Els quatre condemnats van arribar fins al camp dels Rolls acompanyats per la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors que portava la imatge del Sant Crist. Un cop els condemnats a mort van pujar sobre l'entarimat van ser assistits espiritualment per jesuïtes que van venir expressament des de Barcelona.
Teresa Penas, abans de morir, va cridar les següents paraules: "maleeixo aquesta terra que m'ha vist morir per cent anys!". Curiosament, a partir d'aquell moment, cap més herba va créixer i, fins i tot, en l'intent de construcció de l'edifici que s'aixecà sobre aquest camp, la constructora va fer fallida i les obres van estar molt de temps aturades. Casualitat o no?

Manuel Milà i Fontanals

Va néixer el 4 de maig de 1818, a Vilafranca del Penedès, probablement a la rambla de Nostra Senyora, número 17. Després de passar els seus primers anys de vida a Vilafranca, el 1827 va anar a viure amb la seva família a Barcelona on va realitzar estudis de llatí, retòrica, poètica i filosofia.
El 1833 va començar els seus estudis universitaris a la Universitat de Cervera on va fer estudis de Filosofia i Dret, que va finalitzar a Barcelona en traslladar-se la universitat de la població de Cervera a Barcelona.
El seu currículum és molt extens signe de la seva vàlua professional. El 1844 va assolir la càtedra de Declamació del Liceu Filàrmonic i Dramàtic de Barcelona fins el 1846. Aquest mateix 1844 el Vicerector de la Universitat de Barcelona el va nomenar encarregat de la Càtedra d'Història i Literatura, i al gener de 1845 se’l confirma com a substitut. El 1845 va rebre el títol de Llicenciat i Doctor en Filosofia i Lletres. Aquest mateix any va realitzar la conferència inaugural del curs acadèmic 1845-1846 de la Universitat de Barcelona amb la dissertació titulada "Importància de l'estudi de la literatura". Després d'unes oposicions de professor d'universitat celebrades a Madrid el desembre de 1846, va obtenir la plaça de catedràtic de Literatura general i espanyola a la Universitat de Barcelona, prenent possessió del càrrec el 8 de març de 1847. No ens podem pas oblidar que el 1839 va viatjar a París per estudiar la poesia provençal.
Va ser un membre destacat del romanticisme, primer de caire lliberal, i després tradicionalista. Igualment va ser un dels impulsors del moviment de la Renaixença a partir de 1853.
Entre la seva extensa producció literària i d'estudis, cal destacar la seva primera obra, realitzada el 1838 sota el títol "Algunos estudios literarios" amb algun poema en català i poemes en castellà com "El trobador del Panadés". Una de les seves obres més importants i reconegudes és el "Romancerillo catalán", que és una compilació de cançons tradicionals catalanes com Els Segadors, l'actual himne de Catalunya. Va publicar el 1861 "De los trovadores en España" sobre la literatura trobadoresca i el 1874 "De la poesía heroico-popular castellana" sobre l'epopeia. De les seves poesies cal destacar-ne algunes a nivell local, com la "Font de Na Melior" sobre una acció situada prop de la font de Melió, una font desapareguda possiblement situada en el paratge del camí del mateix nom, on Melior havia de trobar-se amb el seu pretendent; a "La complanta d'En Guillem" on es casen Guillem de Dela, que representa Vilafranca, el lloc de la Torre Dela, amb Blanca d'Espill,simbolitzant la muntanya d'Espitlles, al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos, prop d'Olèrdola, castell i territori senyorial. Guillem, en una ràtzia musulmana surt en defensa i és colpejat per una sageta al pit que li provoca la mort. Aquestes dues poesies són símbol inequívoc del vilafranquinisme present en la seva obra.
Manuel Milà va ser el descobridor de la novel·la de cavalleries "Curial e Güelfa", datada al segle XV, escrita en català, que explica les aventures de Curial, un jove que intenta ser un heroi, amb el suport de Güelfa, la germana del Marquès del Montferrat, qui és protector del jove cavaller. Aquesta novel·la, d'autor anònim, és considerada pels estudiosos com una obra pròpia de Milà i Fontanals. Va ser publicada el 1901 per Antoni Rubió i Lluch, deixeble de Manuel Milà.
La vida de Manuel Milà i Fontanals és plena de reconeixements arran de la seva excel·lent capacitat d'estudi i de difusió dels seus aprenentatges. Va formar part de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, presidint-la entre 1861 i 1878. Va ser el president dels Jocs Florals de Barcelona el 1859, en tornar a instaurar-se aquest certamen que no se celebrava des de 1484. Va ser nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid, membre de la Real Academia Española de la Lengua i condecorat amb la Creu del Cavaller de l'Orde de Carles III i Cavaller Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica.
Va contraure matrimoni el maig de 1845 amb la vilafranquina Josepa Sallent i Feliu. Va morir a Vilafranca el 16 de juliol de 1884, sense descedència.
El seu principal deixeble, Marcelino Menéndez y Pelayo va publicar les Obres completes de Manuel Milà en vuit volums entre els anys 1888 i 1896.

El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs

El monestir se situa al nucli de població de Sant Sebastià dels Gorgs, al terme municipal d'Avinyonet del Penedès. La construcció del monestir es va fer sobre unes terres donades per Àlvar i la seva dona, l'any 976, al monestir de Sant Cugat del Vallès. Uns anys més tard, el 1024 es coneix que en aquest espai hi havia una església dedicada a Sant Sebastià.
La primera referència escrita del monestir la tenim l'any 1030, en el testament d'Ermengarda, filla del comte de Barcelona, Borrell II. En el testament s'estableixen diferents donacions al monestir i la disposició de què hi residissin quatre monjos. Va ser el fill d'Ermengarda, Mir Geribert, un dels personatges de la història penedesenca amb més renom, qui va executar el testament. Geribert va convertir el monestir, l'any 1052, en un priorat vinculat a l'abadia de Sant Víctor de Marsella, de l'orde dels benedictins, que en aquests temps era la màxima influència del cristianisme a la Provença, a França. Set anys després, el 1059, Mir Geribert va establir que el monestir restaria sota la protecció de la seva família, els Santmartí. Arnau Mir, fill de Mir Geribert va cedir la parròquia de Sant Pau d'Ordal al monestir de Sant Sebastià. El papa Benet XIII, el 1409, va lliurar el monestir a l'Abadia de Montserrat, trencant-se la vinculació amb el convent francès. La vida monàstica en aquest espai va finalitzar el 1821, moment en què el monestir va ser subhastat i venut a mans privades. L'any 1867 l'església va esdevenir parròquia pròpia.
El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és d'una bellesa arquitectònica pel que representa en la combinació d'elements de l'art romànic i de l'art gòtic. Actualment, podem veure dos elements sencers de l'antic monestir, l'església i el campanar. El claustre però només es conserva de manera parcial.
L'església del monestir és d'una sola nau amb volta, amb un absis quadrat amb volta de creueria. A l'esquerra de la nau hi ha una capella lateral. La paret de la dreta correspon, de ben segur, a la més antiga de l'església per les restes arquitectòniques que hi queden. Possiblement, seria una entrada de l'església anterior a l'actual, on ara hi ha la imatge del Sant Crist. Aquestes reformes es devien realitzar a partir de 1380, arran del terratrèmol que va tenir lloc el 1373 que va afectar greument les edificacions, comportant obres de reparació a l'absis i al campanar.
A la dreta de l'absis hi ha la sagristia. Aquesta espai, a part dels objectes litúrgics, acull un sepulcre sobre quatre columnes i en la cara visible conté unes inscripcions del segle XVIII en castellà. La sagristia és situada sota el campanar.
La façana de l'església conté alguns elements destacables per la seva singularitat al Penedès. La portalada incorpora als costats escultures simbòliques dels evangelistes i, sobre la porta, el timpà, amb la representació de Déu assegut acompanyat per dos àngels. També, sobre la portalada, hi ha un escut amb el símbol de Montserrat, és a dir, una muntanya amb una serra.
A la dreta de l'església hi és situat el claustre, al voltant del qual girava tota l'activitat dels monjos del monestir i des d'on s'accedia a totes les dependències habituals com la cuina, la biblioteca, el menjador, les cel·les... En el propi claustre són destacables els capitells que encara es conserven en aquest espai amb representacions d'animals, vegetals i antropomòrfiques. El seu valor escultòric és important i comparable amb d'altres capitells que es troben als monestirs de Sant Pere de Rodes i de Sant Cugat del Vallès. En un cantó del claustre se situa el pou d'aigua. A finals del segle XIX es van construir sobre una part del claustre diferents edificis, desapareixent així les arcades i els seus respectius capitells. Quan l'església ja va tenir el títol de parròquia, un dels campaners va aprofitar l'espai del claustre per tenir gallines i d'altres bèsties de ploma.
Un dels elements més característics del monestir de Sant Sebastià és el campanar que recorda els de les esglésies romàniques dels Pirineus, com el de Sant Climent de Taüll. El campanar és de planta quadrangular i l'accés el té elevat i serà accessible a partir de les obres de reforma que es realitzaran a partir d'ara al conjunt arquitectònic.
Les intervencions en la conservació i prevenció del conjunt monumental van començar els anys 1960, amb diferents actuacions com l'enderroc d'alguna edificació no original, es repicaren parets i es consolidaren elements arquitectònics. La Generalitat de Catalunya va declarar el monestir, l'any 2000, com a Bé d'Interès Cultural. A l'any 2003, la parròquia de Sant Sebastià dels Gorgs i l'Ajuntament d'Avinyonet del Penedès van signar un conveni per a la restauració del claustre i l'accés al campanar. En la restauració, que ara s'inicia, es treballarà en la preservació dels edificis i dels elements escultòrics, el cobriment del claustre i la construcció d'un accés al campanar.

Glòria Lasso

El 27 d'octubre de 1922 va néixer a Vilafranca, al carrer Duc de la Victòria número 33, actualment carrer de Cal Bolet, una de les figures internacionals més conegudes de la cançó. Rosa Coscolín Figueras era filla de Vicente Coscolín Giménez, comerciant nascut a Ejea de los Caballeros (Saragossa), i de Teresa Figueras Santacana, nascuda a Sant Cugat Sesgarrigues. D'adolescent va compaginar les tasques laborals d'infermera amb actuacions musicals en sales de festa de Barcelona. En una d'aquestes festes va conèixer el seu primer marit, Guillermo Lasso, amb qui va contraure matrimoni amb 14 anys, i un any després va néixer la seva primera filla.
A principis dels anys 40 va traslladar-se a Madrid on va començar a ser més coneguda i les seves cançons van començar a sentir-se per la ràdio. Els èxits musicals la van portar a residir a París l'any 1954 per substituir una cantant que estava malalta en un espectacle. Durant aquest temps, va desenvolupar la seva carrera musical com a cantant de cançó lleugera i es va convertir en una autèntica estrella de la revista (espectacle on es combina música i ball) com a vedet principal de la Sala Olympia, on va realitzar més de 30 representacions. Durant la seva estada a França va conèixer Luis Mariano amb qui va col·laborar amb diferents cançons com ‘Canastos’ i, pel que sembla, hi va tenir una relació sentimental. Amb el disc ‘Étranger au paradis’, versió francesa de ‘Stranger in paradise’, de Tony Bennett, va aconseguir el seu major èxit, i es va convertir en el primer disc a superar el milió d'exemplars venuts a França. Des d'aquell moment no va parar de triomfar. Va recórrer el món sencer oferint concerts, va gravar prop de 3.000 cançons en diversos idiomes, va col·leccionar els guardons musicals més prestigiosos del món, va oferir concerts privats per a personatges com el general Charles de Gaulle, el president John F. Kennedy, o la reina Isabel II d’Anglaterra, i alguns dels músics més importants a nivell mundial (Gilbert Bécaud, Charles Aznavour, Jaques Brel, Armando Manzanero, José Luís Perales) van compondre cançons per ella.
Després de vuit anys a París, el 1962 decideix traslladar-se a Mèxic per començar la seva carrera per Llatinoamèrica, on va tenir els seus majors èxits com a cantant. Durant la seva estada a Mèxic va enregistrar varis discs i va popularitzar una de les seves cançons més conegudes ‘Luna de miel’ del compositor grec Mikis Theodorakis amb lletra del poeta Rafael de Penagos. Aquests èxits pel continent americà la van portar a actuar al Carnegie Hall de Nova York i durant quatre anys va tenir un xou setmanal en una cadena de televisió a Los Ángeles. El president de Mèxic li va atorgar com a reconeixement a la seva implicació al seu país, la nacionalitat mexicana.
L'any 1985 decideix retornar a França, on va residir durant deu anys, enregistrant noves cançons i fent diversos concerts a la sala Olympia de París.
Va arribar a casar-se fins a sis vegades, encara que els rumors deien que eren deu. El seu segon marit, un empresari, va endur-se tots els seus diners. L'any 1974, quan estava contraent matrimoni amb l'artista Guillermo Sandoval del Castillo, va interrompre la boda una dona que deia que era la seva esposa i el nuvi va ser detingut per bigàmia. La seva darrera boda va tenir lloc a París on va contraure matrimoni, a l'edat de 58 anys, amb un jove argentí, Alexis de San Nicolás. Va tenir en total tres filles, María José, María Isabel i Rosa María.
Glòria Lasso va retornar a Vilafranca a principis de 1958. Va arribar a la vila amb cotxe i, a la Rambla, a l'alçada del monument a Milà i Fontanals va ser rebuda per una multitud de penedesencs encuriosits amb la primera vilafranquina que triomfava internacionalment com a artista. Des de la Rambla va traslladar-se fins a la Basílica de Santa Maria per fer una pregària al peu de l'altar. Aleshores, es va interpretar a l'orgue l'Ave Maria. Tot seguit, va anar fins a l'edifici de l'Ajuntament on va visitar la sala sant Raimon de Penyafort, dita també de Pau Boada, que havia estat recentment decorada.
El diumenge següent, 2 de febrer, al matí, es va programar al Casal un festival benèfic amb l'actuació de diferents artistes que van donar pas a Glòria Lasso. El Casal estava ple i l'expectació per sentir la vilafranquina era enorme. Va començar a cantar, però entre la segona i la tercera cançó, va patir una indisposició i la matinal musical va continuar sense l'extraordinària artista. A la tarda, Lasso va anar al camp de futbol per fer el servei d'honor en el partit entre el Vilafranca i el Reus Deportiu.
La seva darrera actuació musical va ser l'11 de novembre de 2005 al Teatre cine Morelos a Cuernavaca, Mèxic, ciutat on moriria pocs dies després, el 4 de desembre, a conseqüència d'una aturada cardíaca. Les seves cendres van ser dipositades a la catedral d'aquesta ciutat.
 

La Penya Rhin

El 1916 es va fundar a Barcelona al restaurant Penya Rhin un club d'afeccionats a l'automobilisme que va emprendre tots els esforços a organitzar un premi automobilístic per gaudir d'aquest esport força desconegut per la majoria, considerat una competició d'esbarjo per a les elits polítiques i econòmiques de Barcelona. Aquest club va organitzar un premi, prenent el seu nom, que va celebrar-se entre els anys 1921 i 1923 a Vilafranca del Penedès, després d'estudiar altres ubicacions com Vic, el Vallès i Tarragona, decantant-se finalment per realitzar el circuit en la plana penedesenca.
El circuit discorria entre els pobles de Vilafranca, els Monjos i La Múnia, tenint el seu punt de sortida al tram final de la carretera de Sant Jaume dels Domenys en la confluència amb la carretera Nacional 340, on continuava en línia recta per aquesta carretera travessant el nucli dels Monjos i, a l'alçada dels Tres Pins, abans d'entrar al nucli de La Ràpita, girava en direcció a La Múnia. Allà girava a mà dreta cap a Vilafranca per la carretera de Sant Jaume dels Domenys. El circuit tenia com a punts d'interès automobilístic el pont sobre el riu Foix a l'alçada dels Monjos, ja que la carretera s'estretia, i el pont de la Bruixa, on els pilots havien de girar el volant ràpidament cap a un cantó i cap a l'altre, arran dels girs de la carretera en aquell punt.
El circuit tenia un recorregut de 14,79km i s'havien de fer 35 voltes al circuit realitzant un total de 514,65km.
Les carreteres penedesenques es van arranjar per poder realitzar el circuit tot millorant el paviment i els revolts. Aquest fet va suposar unes millores generals per a tots els vehicles que transitessin per les tres vies afectades: per la N-340 entre Vilafranca i La Ràpita, la carretera entre La Ràpita i la Múnia, i la carretera de Sant Jaume dels Domenys, entre la Múnia i Vilafranca.
El primer premi es va celebrar el 16 d'octubre de 1921, a les 10h amb la concurrència dels millors pilots nacionals i estrangers. El primer premi va ser per a Pierre de Vizcaya que conduïa un Bugatti fent el recorregut en 5h 11’19”, emportant-se com a premi la quantitat de 10.000 pessetes i una copa d'or. El segon premi es va celebrar el 5 de novembre de 1922 i el guanyador va ser el britànic K.L. Guiness conduint un Talbot. La tercera edició va tenir lloc el 21 d'octubre de 1923 proclamant-se guanyador l'italià Albert Divo que va realitzar el recorregut en 4h 45’ 54”.
Aquesta carrera era de caire internacional ja que hi havia pilots vinguts d'altres països europeus com França, Itàlia, Regne Unit i Àustria. A més, era el Campionat d'Espanya d'Automobilisme. Quan es va deixar de celebrar el Premi Penya Rihn a Vilafranca el campionat es va traslladar a la ciutat de Sant Sebastià.
Un dels fets més destacats d'aquesta competició va ser l'assistència massiva de persones en la primera edició i en les dues següents. Per exemple, es van organitzar trens especials des de Barcelona cap a Vilafranca d'onze vagons amb capacitat per 600 persones el 1922 i tenim coneixement que l'any 1923 es va ajornar el partit de futbol entre el FC Barcelona i l'Europa. Aquest mateix any 1923, van sortir de Barcelona cinc trens al llarg de la nit i de la matinada i un tren de luxe cap a Vilafranca. A més, es van arribar a comptar el número de 2.000 cotxes vinguts a Vilafranca d'arreu per veure l'increïble espectacle automobilístic.
En l'edició de 1922 hi va assistir l'infant Alfons de Borbón Battenberg, príncep d'Astúries, fill del rei Alfons XIII, acompanyat pel ministre de Foment.
Entre els participants en el Gran Premi Penya Rhin podríem destacar el gran pilot italià Tazio Nuvolari, que si bé a Vilafranca va passar desapercebut, va arribar a ser a finals dels anys 20 fins els anys 40 un dels millors pilots mundials, aconseguint, per exemple, el 1933 les 24 hores de Le Mans.
La carrera va tenir un parèntesi entre els anys 1923 i 1933 en què es reprengué el circuit a Montjuïc entre els anys 1933 i 1936. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, es va tornar a celebrar, en la zona de Pedralbes i va tenir tres edicions més en els anys 1948, 1950 i 1954.

Sant Raimon de Penyafort

Raimon de Penyafort va néixer el 1185 al petit castell de la seva família, els Penyafort, a l'actual terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. En data incerta, possiblement d'adolescent, va anar a viure a Barcelona per realitzar estudis d'arts liberals (gramàtica, retòrica, dialèctica, aritmètica, geometria, astronomia i música), ciències sagrades i dret. Entre 1217 i 1221 va fer una estada a la Universitat de Bolonya com alumne, però ben aviat va començar a impartir classes de dret canònic amb molt d'èxit d'assistència. Va ser en aquell temps quan va escriure la seva primera obra, la Summa Iuris Canonici.
Al seu retorn a Barcelona, va ser nomenat pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, com a conseller seu arran de diferents problemes que havia de solucionar l'Església al bisbat de Barcelona com el catarisme, el judaisme, la lluita contra els sarraïns, l'organització de les noves terres fruit de les conquestes del rei Jaume I d'Aragó... tot plegat, quan al mateix temps va ser nomenant canonge de la Catedral de Barcelona.
Poc temps després, Raimon de Penyafort va ingressar a l'Orde dels Predicadors (també dita dels dominics), fundada per Sant Domènec de Guzmán el 1215, amb qui va coincidir durant la seva estada a Bolonya. Per petició de fra Suero Gómez, provincial de l'Orde, va redactar la Summa de Poenitentia amb l'objectiu de plasmar en un llibre orientacions als directors de consciència i que servís per a l'administració del sagrament del perdó mitjançant la confessió.
Una de les seves obres més importants van ser les Decretals encarregades pel papa Gregori IX consistents en la compilació del dret canònic que van estar vigents des de 1234 fins a principis del segle XX. Va ser el mateix papa qui el va nomenar penitencier i col·laborador. Al seu costat va recórrer els diferents regnes hispànics acompanyant-lo per diferents diòcesis a mode de visita pastoral, assessorant-lo en tots aquells aspectes en què fos reclamat. Així va ser quan sent a Saragossa tots dos, el 1229, van estudiar l'anul·lació matrimonial del rei Jaume I amb Elionor de Castella, ja que incomplien una de les disposicions del Concili de Laterà en què es prohibia el matrimoni fins el quart grau de parentiu, i tots dos eren besnéts del rei Alfons VII de Castella.
Per a l'Església catòlica va fer, entre d'altres coses, la reorganització dels bisbats amb seu a la Corona d'Aragó, fou nomenat General de l'Orde dels Dominics el 1239 i va crear i organitzar la Inquisició tot redactant un manual per als inquisidors. Quan tornà a Barcelona per a descansar, aleshores fou requerit pel rei Jaume I per a rebre consell i assessorament en el seu govern. Fra Raimon de Penyafort va aixecar per ordre del papa l'excomunió, l'any 1237, que patia Jaume I arran de l'impediment que exercí el rei per a que Bernardo de Monteagudo fos nomenat bisbe de Saragossa.
En un dels seus viatges entre Barcelona i Roma va produir-se un miracle que va succeir en la platja de Tossa de Mar el 1236. Retornant a Barcelona, va demanar al patró de la nau que s'aproximés a terra perquè a la platja hi havia un malalt que demanava confessar-se. En arribar a la platja de la Mar Menuda, van trobar un home agonitzant que no podia parlar. Fra Raimon li va preguntar si volia confessar-se i el malalt va dir que sí. El malalt va recuperar la veu, va confessar-se, Raimon el va absoldre i va morir tot seguit, en pau amb Déu.
Un altre miracle de Fra Raimon va succeir quan es trobava a l’illa de Mallorca, acompanyant Jaume I com a confessor. El rei mantenia relacions il·legítimes amb una senyora i fra Raimon l'amonestava per a que deixés estar la relació. Com que el monarca no li feia cas, va decidir tornar a Barcelona. Jaume I va prohibir que el deixessin marxar de l'illa. Raimon de Penyafort va marxar fins al port de Sóller on va embarcar sobre la seva capa arribant fins al port de Barcelona.
Raimon de Penyafort va morir el 6 de gener de 1285 a Barcelona, estant al seu convent de Santa Caterina, avui desaparegut, on s'erigeix el mercat que porta el mateix nom, prop de la Via Laietana i de la Catedral de Barcelona. Al seu enterrament hi van assistir el rei Jaume I, l'infant Jaume d'Aragó, Alfons X el Savi, la seva esposa la reina Violant de Castella i els infants de Castella (que es trobaven en aquells moments de viatge a Barcelona) i els bisbes de Barcelona, Osca i Conca. Les seves despulles van ser enterrades al convent de Santa Caterina però en ser desamortitzat el 1835, es van traslladar a la Catedral de Barcelona.
L'any 1601 va ser canonitzat i tant a Barcelona com a Vilafranca es van fer grans processons en honor seu. La seva festivitat és el 7 de gener i és copatró de Vilafranca.

La Fira del Gall o de Sant Tomàs de Vilafranca

La Fira del Gall de Vilafranca, de naixement incert però nascuda en l'època moderna, té el seu origen en la festivitat de Sant Tomàs apòstol que se celebra el dia 21 de desembre.
La fira, també dita de Sant Tomàs, era el punt de trobada de la venda dels típics galls dindi, o indiots, que es menjaven per Nadal a les llars, un àpat fort per omplir l'estomac tot celebrant el naixement de Jesús de Natzaret en les llars vilafranquines i penedesenques. Els compradors no tan sols eren de la comarca sinó que procedien d'altres contrades més pròximes com Vilanova i la Geltrú i Sitges, o una miqueta més llunyanes com Barcelona i Tarragona. Era costum que algunes famílies més benestants de la ciutat comtal s'arribessin fins a la nostra vila per adquirir el gall dindi criat de pagès.
Després d'un temps sense celebrar-se, l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès va crear el 1956 una Comisión Mixta Pro Fomento de Ferias y Mercados per recuperar la Fira del Gall aquell any. I així va ser. Una fira que, tal i com hem comentat, tenia un objectiu immediat vinculat a les festes nadalenques. Tant és així, que en els anys 1970, quan la venda dels galls dindi i altres animals de ploma havia començat a decaure, la fira acollia altres productes també de caire nadalenc com venedors ambulants de torrons, dolços d'Astorga, avets, figures del pessebre, molsa i altres elements decoratius pel pessebre.
Hi ha qui argumentava, a principis dels anys 80, la decaiguda de la Fira del Gall en dues vessants: la primera, amb el sorgiment a la vila de les polleries que venien bèsties de ploma a punt per posar a l'olla i, la segona, amb la dificultat que portava haver de matar, plomar i netejar l'au per al seu cuinat.
Per tal de pal·liar aquest problema, l'Ajuntament de Vilafranca va oferir, a partir de l'any 1983, un servei de sacrifici d'aviram gratuït a totes aquelles persones que compressin a la Fira del Gall. Aquell any, estant la fira situada en la plaça de la Constitució, el servei d'escorxador es va instal·lar en l'actual edifici de la Casa de la Festa Major que, val a dir-ho, el seu origen era de Mercat de gallines mortes. Allí es podia portar l'animal acabat de comprar per a que els operaris de l'Escorxador Municipal sacrifiquessin les aus amb la supervisió del veterinari municipal.
A partir d'aquest moment va començar el rellançament de la Fira del Gall amb la instal·lació en la plaça de Jaume I d'una gran carpa per passar als pocs anys a realitzar-se la fira a la rambla de Sant Francesc que, al llarg dels anys, a part d'acollir els venedors d'aviram, ha anat creixent exponencialment on es poden degustar plats realitzats amb l'aviram que es pot adquirir a la fira (gall negre, ànec mut i gall dindi) en la Mostra de Cuina d'Aviram. Igualment, es poden degustar els millors vins negres de la DO Penedès i poder-ne fer la compra de qualcuna ampolla.
Una de les tradicions vilafranquines menys conegudes és la que es realitza des de fa unes dècades el primer dia de la Fira del Gall on l'Alcalde acompanyat per les autoritats municipals, per experts en animals de ploma i altres curiosos matiners visita la fira a les 8 del matí per seleccionar les millors bèsties i adquirir-les per ser obsequiades a les entitats benèfiques de la vila.
Aquella fira nascuda fa uns quants segles per a bastir el rebost de Nadal el dia de sant Tomàs ha anat creixent, variant el seu tarannà, adeqüant-se a temps contemporanis, innovant, fent al voltant seu quelcom més que una simple fira d'aviram. Una fira que s'acompanya des de fa uns anys pel bestiari festiu representatiu de l'aviram que s’hi ven i es degusta: el Tomasot i la Ballarica.

La mort del rei Pere III a Vilafranca

Dijous de la setmana passada, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació anunciava la restauració de les tombes reials del monestir de Santes Creus i estudiarà les restes del rei Pere el Gran. Des d’El Cargol ens fem ressò d'aquesta proposta d'estudi arqueològic i, per aquest motiu, avui parlem del rei Pere III i la seva mort a Vilafranca del Penedès, el 1285.
Pere el Gran va néixer a la ciutat de València el 1240, fill de Jaume I, el Conqueridor, i de Violant d'Hongria. Arran de la mort del seu pare, el 16 de novembre de 1276 va ser coronat rei a la Catedral de Sant Salvador (a Saragossa) per l'arquebisbe de Tarragona i, per primera vegada, un rei d'Aragó trencava el vassallatge amb l'Església Catòlica en proclamar en la seva coronació, que no rebia la corona de la mà de l'Arquebisbe en nom de l'Església Romana, ni per ella, ni contra ella. A partir de la seva coronació va ser anomenat com: Pere III rei d'Aragó, Pere I rei de València i Pere II comte de Barcelona.
Un dels fets més importants de la seva vida com a monarca va ser el conflicte al regne de Sicília entre ell, el rei de Sicília i Nàpols (Carles I d'Anjou) i el papa Martí IV. A Sicília van tenir lloc les Vespres Sicilianes que va ser un aixecament popular contra la tutela de l'illa pel rei Carles I. Els sicilians van oferir la corona al rei Pere ja que s'havia casat amb Constança de Sicília, filla de l'anterior rei de l'illa, abans de l'ocupació francesa realitzada sota la protecció del Papa. El 30 d'agost de 1282, Pere el Gran arribà a Palerm i va ser coronat rei, regnant amb el nom de Pere I de Sicília. Arran de la coronació, el papa Martí IV va excomunicar el nou rei sicilià, el 9 de novembre de 1282, i el va deposar com a rei d'Aragó, el 21 de desembre de 1283, oferint la corona al segon fill del rei de França, Carles de Valois, el qual va ser investit el 27 de febrer de 1284. El papa va declarar una croada contra la Corona d'Aragó que realitzà el propi rei francès Felip III amb l'ajuda del rei Jaume II de Mallorca i comte de Rosselló, germà de Pere, facilitant l'entrada dels croats als Comtats Catalans. Els francesos assetjaren la ciutat de Girona, que es rendí el 1285.
El rei Pere, estant a Barcelona, encomanà a Roger de Llúria, almirall de la seva Armada, que desplacés les galeres i els vaixells fins al port de Salou i que, juntament amb 200 cavallers, anés a conquerir l'illa de Mallorca, regnada pel seu germà Jaume, qui havia fet costat al rei de França en el conflicte bèl·lic. Pere III sortí de Barcelona cap a Salou a la conquesta de Mallorca, però, havent transcorregut una bona part del camí, se sentí malament i va anar a l'Hospital de Guerau de Cervelló, a la població d'Olesa de Bonesvalls. D'aquí, el portaren amb una llitera de fusta fins a Vilafranca on tenia el seu palau reial, actualment a la plaça de Jaume I. Arribat a Vilafranca veié que no podia desplaçar-se fins a Mallorca i va demanar al seu fill Alfons que hi anés ell amb la companyia que estava preparada a Salou per marxar cap a Mallorca.
El rei Pere, que es trobava excomunicat pel papa, va voler fer les paus amb Déu i cridà l'Arquebisbe de Tarragona i els bisbes de València i d'Osca. Els va demanar l'aixecament de l'excomunió mostrant amb paraules que volia estar bé amb Déu abans de la seva mort i se'l concedí la seva petició. L'endemà, va cridar a la seva estança del palau el bisbe de València, els abats de Poblet i de Santes Creus i Huguet de Mataplana, el seu capellà personal, per agrair-los els seus consells. Igualment, va manar que deixessin lliures tots els presoners francesos que havien estat empresonats amb motiu de la guerra contra el rei de França. Pere el Gran va demanar confessar-se i ho féu davant de dos confessors, el guardià del convent de Sant Francesc de la vila i Galceran de Tous, monjo de Santes Creus. Un cop finalitzà la confessió, els frares del convent de Sant Francesc van anar a la seva església conventual per pregar per l'ànima del rei. Un cop van finalitzar l'ofici, el frare guardià del convent va anar al palau reial per portar al rei la comunió. El rei es va aixecar, es va vestir i s'agenollà recolzat al llit per pregar i rebre la comunió.
Faltant-li poques hores per morir, va rebre la notícia que els francesos havien marxat de la ciutat de Girona. Va morir el vespre de l'11 de novembre de 1285. El seu cos va ser traslladat al monestir de Santes Creus on els monjos el van embalsamar i enterrar.

El palau dels Marquesos de Llió de Sant Pere de Riudebitlles

Al poble de Sant Pere de Riudebitlles, situat al nord de l'Alt Penedès, amb 2.375 habitants i amb una superfície de 5,39 quilòmetres quadrats, s'ubica el palau casal dels Marquesos de Llió que, des de 1994, és de propietat municipal.
El palau dels Marquesos de Llió va ser construït entre els segles XIV i XV. L'edifici d'estil gòtic català és de planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, el portal d'accés és coronat amb un escut de forma romboïdal. La primera planta presenta al llarg de la façana quatre finestres dividides en tres parts per dues columnetes coronades amb uns bonics capitells. A la segona planta, també al llarg de la façana, hi ha quatre finestres coronelles dividides en dues parts per una columneta, igualment coronada per un capitell. Entre les finestres del primer i el segon pis, hi ha quatre escuts romboïdals. La façana és coronada per un merlet amb funció decorativa. Al cantó dret de la façana hi ha el passatge anomenat "Les voltes del Quirri", que dóna accés al carrer que passa per darrere de la façana del casalot dels Marquesos de Llió.
La façana de l'edifici fa 23 metres de llargària i construïda en pedra de turo, extreta de la roca calcària, típica del municipi de Sant Pere de Riudebitlles. La planta és rectangular, allargada i estreta.
L'edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i Joana Salelles. Un descendent d'aquests va ser Josep Francesc de Móra i Catà. Nascut a Barcelona el 1694, va realitzar els Estudis Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a la seva ciutat de naixement. Els seus coneixements els va incrementar en els seus viatges per les principals capitals d'Europa. A més, va arribar a ser regidor perpetu de la ciutat de Barcelona. El 1749 va ser nomenat per Lluís XV de França primer Marquès de Llió i el 21 de gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de Ferran VI. Josep Francesc de Móra va ser la persona que va convertir el palau de Sant Pere de Riudebitlles en una fàbrica de paper i també va ser fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1751 va obtenir del rei Ferran VI l'aprovació dels estatuts de la Reial Acadèmia i va redactar-ne el seu primer volum de les Memòries. Aquesta institució tenia com a missió l'estudi de la història de Catalunya i la formació de la joventut en la història, la filosofia i la literatura. També va escriure el llibre Observaciones sobre los principios elementales de la Historia, reeditat l'any 2000. Va morir el 4 de març de 1763, i el podríem considerar com un noble il·lustrat.
L'edifici va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana de Gelida. Aquest, va cedir l'edifici i el molí paperer al seu nebot Ròmul Torrents Albet, que va continuar amb la tasca de fabricació de paper, una indústria de llarga tradició en el municipi, especialitzant-se en paper de filtre. A partir d'aquest moment, a l'edifici també se l'anomenà Cal Ròmul.
A Barcelona existeix també un palau dels Marquesos de Llió, al carrer Montcada número 12, seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.

Maria Ràfols, vilafranquina universal

Maria Ràfols Bruna va néixer al Molí d'en Rovira el 5 de novembre de 1781 i va ser batejada dos dies després a la parròquia de Santa Maria de Vilafranca. Era filla del matrimoni Cristòfol i Margarita, tots dos nascuts a Santa Margarida i els Monjos, i era la sisena de deu germans. L'ofici de moliner del pare ja li venia de lluny, ja havia estat moliner de la masia de l'Abadal dels Monjos. Els seus pares portaven en aquells moments el Molí d'en Rovira. Poc temps després es traslladaren al molí de Mascaró, a la Bleda, i més tard, al 1793, a Santa Margarida i els Monjos. Allí, van anar viure a l'Hostal dels Monjos, que era la llar dels Bruna. En 1785, a la Bleda, Maria Ràfols va anar a Vilafranca a rebre el sagrament de la confirmació amb quatre anys d'edat, juntament amb les seves germanes Margarida, de set anys, i Josefa, de dos mesos.
Quan el seu pare mor, la seva mare es torna a casar i estableixen la residència a Vilanova. El matrimoni va tenir lloc el 19 de febrer de 1798 amb el vidu Josep Marcer. Maria Ràfols va passar la seva infantesa i primera joventut en família i interna al Col·legi de l'Ordre de Nostra Senyora a Barcelona. Aquesta escola era portada per monges de clausura que acollien en el seu convent a noies que volien realitzar estudis.
Quan Maria Ràfols comptava amb 23 anys, amb 11 companyes i 12 companys, van a Saragossa acompanyats del pare Joan Bonal des de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona a l'Hospital de Gràcia, de la capital aragonesa. Arriben a Saragossa el 28 de desembre de 1804 i van realitzar una visita a la Mare de Déu del Pilar per a demanar-li protecció per a exercir la seva feina en els ideals de la caritat i de l'amor. Passat els temps, el grup d'homes desapareix i continuen les dones exercint la seva tasca d'hospitalitat amb fermesa i voluntarietat.
El 1808 va començar la guerra del Francès (o de la Independència) i els setges de les tropes franceses sobre la ciutat de Saragossa van ser molt importants. En el primer setge a Saragossa els francesos van bombardejar amb artilleria l'Hospital i es va incendiar, cosa que provocà el trasllat dels malalts a un altre edifici. També, en el segon setge les tropes franceses van actuar de manera molt contundent contra la ciutat i les germanes dedicaren els seus esforços a vetllar als malalts i a demanar almoina. Maria Ràfols fins i tot va anar a veure al general Lannes al campament francès per demanar ajuda pels malalts i ferits hospitalitzats.
Van encarregar a Maria Ràfols, el 1813, la gestió de la borderia. En aquesta nova tasca ella és l'encarregada de dirigir un espai dedicat a vetllar pels nens i nenes orfes o abandonats. Aquesta dedicació la va realitzar durant molts anys.
Un cop acabada la guerra del Francès, l'any 1815, Maria Ràfols va tornar a Vilafranca durant un període de dos mesos per a recuperar forces i passar un temps amb la seva família. La concessió per escrit se li fa el 10 d'abril.
El 1824 la germandat es constituí com a congregació religiosa amb l'aprovació de les Constitucions i quatre germanes van professar els seus vots perpetus. Maria Ràfols, a part de ser fundadora, va ser escollida presidenta de la congregació. El 1865, la institució religiosa va canviar de nom per dir-se "Germanes de la Caritat de Santa Anna". La seva tasca és present pels cinc continents.
El 1834, Maria Ràfols, en el context de les guerres carlines, és empresonada perquè presumptament està involucrada en un afer de conspiració. Unes declaracions realitzades per dues persones a l'autoritat digueren que a l'Hospital hi havia unes planxes en propietat del prevere Nerín per fer bales i cartutxos i que la persona que li havia facilitat la planxa havia estat Maria Ràfols. Dos mesos després de ser detinguda es posada en llibertat, després de pagar una fiança i deu mesos després se la declara innocent, però la justícia determina el desterro de Saragossa i estableix l'exili a Osca durant sis anys. Quan torna a la capital aragonesa, va tornar a fer-se càrrec de la borderia. Aquesta tasca va realitzar-la fins que el 1845 la Junta de Govern de l'Hospital va jubilar-la amb 64 anys.
Una hemiplegia progressiva li va provocar una paràlisis total en els darrers mesos de la seva vida. El 30 d'agost de 1853, a Saragossa, va morir Maria Ràfols Bruna, una vilafranquina universal.
Va ser beatificada pel Papa Joan Pau II el 16 d'octubre de 1994 a Ciutat del Vaticà. La seva festivitat és el 5 de novembre.

Quatre Festes Majors diferents en nou anys (1931-1939)

La Festa Major de Vilafranca s'ha viscut, es viu i es viurà de moltes maneres diferents pels vilafranquins, segons les pròpies tradicions particulars i familiars. Això és indiscutible. Però és possible que la Festa Major en si es realitzés de quatre maneres diferents en només nou anys? Doncs sí.

El 12 d'abril de 1931 se celebren eleccions municipals a tots els ajuntaments d'Espanya, les quals són guanyades majoritàriament pels diferents partits d'esquerres que hi participaven. Aquest fet, juntament amb la pressió popular, va fer que el rei Alfons XIII abdiqués i marxés a l'exili. Així va ser com el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola. Amb l'inici d'aquest nou sistema polític, els nous governants van optar per la separació de l'Estat amb l'Església, definint l'Estat com a laic. A l'article 3 de la Constitució Espanyola de 1931 s'exposava que no hi havia religió oficial. El conflicte religiós va provocar grans enfrontaments a tots els nivells. L'enfrontament a Vilafranca era present al llarg de l'any i s'incrementà encara més per la Festa Major. Aquest fet va provocar que la Festa Major se celebrés entre els anys 1931 a 1934 de dues maneres diferents. El 1935, els esdevenirs de la República van portar a una festa major republicano-religiosa. La Festa Major, en els anys de la guerra civil, també es va viure d'una manera especial. I, finalment, la quarta manera de celebrar la Més Típica fou el 1939 quan ja finalitzada la guerra civil feia quasi vuit mesos, la Festa Major va tornar a ser igual que la de 1930.
 

Les Festes Majors republicanes 1931-1934

Al llarg de les setmanes abans de l'inici de la Festa Major s'instaurà un clima d'enfrontament entre l'Església, l'Ajuntament i els partits d'esquerres de la vila. El motiu era clar: la celebració de la Festa Major pels dies de Sant Fèlix, com sempre, però obviant el caràcter religiós de la festa, impedint l'única celebració religiosa al carrer: les processons. L'Església va realitzar una crítica molt dura contra l'Ajuntament per fer la Festa Major per Sant Fèlix. L'Ajuntament, amb la recuperació de les Fires de Maig el 1932 intentà reconvertir, poc a poc, les Fires en la Festa Major, però la guerra civil també truncà aquesta idea.
La novetat entre els anys 1931 i 1934 és la separació dels actes religiosos dels civils. D'aquesta manera, la Festa Major era per Sant Fèlix, però sense els actes religiosos en el programa oficial. Les celebracions religioses es van continuar fent, és a dir, les completes, novenes, goigs i oficis solemnes, però dins de les esglésies sense poder sortir al carrer.
La Festa Major d'aquests anys era bastant semblant a les que es feien habitualment durant aquella època amb la diferència que els actes religiosos s'obviaven. El dia 29 d'agost sortia des de la Rambla, a les 12 del migdia, una cercavila amb els balls de la Festa Major que donava inici amb la Tronada realitzant un recorregut pels carrers de la vila. La gran diferència la trobem en el dia 30 d'agost. Al matí, com que es continuava fent l'Ofici solemne a Sant Fèlix i, evidentment, era un acte molt concorregut, l'Ajuntament va programar durant els diferents anys actes de caire molt popular. Per exemple, a l'any 1931 hi va haver la cursa ciclista "Gran Premi de l'Ajuntament de Vilafranca", el Centre Excursionista de Vilafranca organitzà un "Festival atlètic i gran cursa a peu per Vilafranca", audicions de sardanes i, a més, la banda de música contractada tocava mentre donava tombs pels carrers de la vila. Quatre actes a la vegada per fer competència a l'Església. Això sí, es mantenien a les 12h, a la plaça de la Vila, l'exhibició folklòrica i els castells.
Les processons es van substituir per cercaviles, sense cap imatge de Sant Fèlix, i recorrien els diferents carrers de la vila amb sortida des de l'edifici de l'Hospital (ara, col·legi Sant Josep) o des de l'Ajuntament. La cercavila (del vespre) del dia de Sant Fèlix, feia aquest recorregut: Casa de la Vila, plaça de Sant Joan, carrer de Sant Joan, rambla de Nostra Senyora, el lateral de l'Hospital de la rambla de Sant Francesc, tomb per darrera de la Font dels Alls i rambla de Sant Francesc pel passeig central. En arribar al final de la rambla, es va fer una mena d' "Entrada laica" amb l'esclat de focs artificials i d'una traca valenciana.
Els actes religiosos es van continuar fent a la Basílica de Santa Maria donant inici cada 22 d'agost amb la pregària de la novena. El dia 29 d'agost, a les 12h, hi havia un repic general de campanes acompanyat pel toc de l'Ave Maria. A un quart de vuit del vespre començaven les solemnes completes, la novena i el cant dels goigs. El 30 d'agost, festivitat de Sant Fèlix, tenia lloc, a les 10h del matí, l'Ofici Solemne. A tres quarts de vuit del vespre hi havia la pregària del rosari, el cant de les completes, la pregària de la novena i el cant dels goigs. L'endemà, 31 d'agost, se celebrava la missa en record dels difunts de la vila.
Durant aquests anys, trobem com a actes ben curiosos, però gens estranys en aquell moment, un Festival d'Aviació, cursa de Braus, activitats infantils, etcètera.
La realització durant la Festa Major de Festivals d'Aviació era una realitat des de feia molts anys que tenia lloc de manera intermitent. Ja s'havien celebrat amb anterioritat els anys 1913 i 1920. L'any 1933 es va tornar a fer aquest acte tan curiós el dia 1 de setembre, a dos quarts de tres de la tarda. El Festival va anar a càrrec de l'Escola d'Aviació de Barcelona "Aeròdrom Canudas" en la partida de la Girada, avui barri. Entre la carretera de Vilanova i el camí de Moja es va fer una pista per a l'aterratge i enlairament dels avions. El festival va consistir en la vinguda a Vilafranca de dos avions procedents de l'Escola que van realitzar vols d'exhibició i un concurs a canvi de 800 pessetes sortides de la caixa municipal. El concurs consistia en la destrucció de globus, proves d'aterratge, acrobàcies... Igualment, qualsevol persona podia pujar pel preu de 25 pessetes en els anomenats "vols de turisme", tot donant un tomb pel cel de la vila.
La celebració de la cursa de Braus a Vilafranca tampoc no era cap novetat el 1934, ja que s'havia celebrat en els anys 1921 i 1930. La plaça de toros era portàtil, tota de fusta, propietat del barceloní Domingo Vila Santiu, mestre paleta. La plaça tenia una capacitat per a 3.300 espectadors i estava situada al final del carrer de Sant Pere. La plaça de toros va ser inaugurada el 30 d'agost, a dos quarts de cinc de la tarda, amb la seva corresponent cursa de braus. També el dia 1 de setembre hi va haver una "Charlotada taurina" i l'actuació de "Les senyoretes toreres". Que és una "charlotada"? Es diu que Charles Chaplin va anar a Barcelona amb el compromís de torejar un vedell. El dia abans, Chaplin va deixar-ho córrer amb la qual cosa l'empresari Eduard Pagès, sogre del torero Curro Romero, va contractar el torejador Carmel Tusquellas, que es va disfressar de Charlot i va torejar fent les mateixes gràcies que el personatge original. Va tenir un gran èxit a tota Barcelona i la representació es va tornar a celebrar una setmana després. La darrera cursa de braus, celebrada el dia 2 de setembre, va ser a benefici de l'Hospital de Vilafranca.
El setmanari catòlic Acció va fer una crítica ben graciosa a la instal·lació de la plaça de braus: "Als cartells de Festa Major sembla que no es varen anunciar les curses de braus, perquè hi va haver algú que va considerar que, encara que a tots els agradés, no estava prou bé que un Ajuntament tan catalanista, fes propaganda de la "fiesta nacional". Tot venint de Tarragona, ens ha sorprès, però un lletreret, tot nou, que a l'antic camp de futbol de la penya anuncia "Plaza de toros". Decididament la catalanització dels rètols és un fet. I a nosaltres ens queda el dubte de si som al costat d'aquí de l'Ebre o ens trobem de cop i volta a l'altra banda".
A l'any 1930 es va començar una activitat que tindria continuïtat al llarg d'aquells anys de Festa Major el dia 1 de setembre. A primera hora de la tarda, tenia lloc a la plaça de la Constitució una "Gran Cursa de patinets i autos" amb premis finals pels guanyadors consistents en joguines ofertes per diferents empreses de Vilafranca. També es van anar incorporant novetats pels més petits, com una sessió de titelles el 1932 consistent en la representació de les obres: L'Hostal d'En Faló, Els Pretendents i Passatemps, i Dimoni i Urbà a càrrec de la Sala Empordanesa del carrer del Pi de Barcelona. El 1934 també hi va haver sessions de circ de la mà del Circo Puerto Rico que, a més de pallassos, gimnastes i acròbates, també disposava d'actuacions de circ eqüestre. El 1933 va haver-hi, com a novetat, una traca infantil el 29 d'agost, a les 18h, consistent en el llançament d'una gran quantitat de dolços i joguines per als més petits a càrrec del pirotècnic valencià Lluís Brunchú. L'any següent, el 1934 la traca va ser llançada pel pirotècnic vilafranquí J. Colomer i el barceloní Manuel Estalella de l'empresa El Relámpago, que encara avui existeix reconvertida en botiga de festes i disfresses.
Entre els diferents actes que es van celebrar durant aquest període de quatre anys hi trobem l'actuació, el 1932, en el Teatre del Casal La Principal, de l'actor i empresari teatral Josep Santpere els dies 30 i 31 d'agost amb la representació de Jo vull una casada. Josep Santpere era el pare de la també actriu Mary Santpere.
També en aquells anys van començar els "Campionats d'Escacs de les Penyes Locals" i tampoc faltaven mai les audicions de sardanes. Fins i tot el Foment Sardanista feia programes especials de sardanes amb el programa complet de totes les audicions.
Les activitats de motor també van ser presents en les Festes Majors de 1933 i 1934. Encara que no constava en el programa d'actes, el dia de Sant Fèlix de 1933, hi va haver una exposició de cotxes. El setmanari Acció (núm. 1281, 9 de setembre de 1933) així ho va recollir en les seves pàgines: "Sense cap classe de dubtes podem assegurar que no recordem que hagi passat en cap ocasió per Vilafranca una manifestació semblant, que feia goig contemplar-la pel nombre i la qualitat d'unitats que la componien. Els cotxes eren de les marques Buick, Wauxhall, Chevrolet, Bedfort, Blitz i G.M.C. (General Motors) i semblava que entre ells es rivalitzessin per l'harmonia de llurs línies i per la perfecció de detalls mecànics".
El 1934 es va organitzar pel dia 2 de setembre una cursa motorista per la comarca fent cinc voltes a un circuit entre els pobles de Vilafranca, Els Monjos, la Múnia i Vilafranca. Aquest circuit ja s'havia utilitzat a principis dels anys 20 per a la realització de la famosa prova automobilística de la Penya Rihn que va celebrar les seves primeres edicions a Vilafranca.

La Festa Major republicano-religiosa de 1935
 

Arran dels fets del 6 d'octubre de 1934 a Catalunya els ajuntaments foren destituïts i l'Ajuntament de Vilafranca va ser regit per polítics de la Lliga i de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). Aquest fet produeix que, amb un govern de dretes a l'Ajuntament, la Festa Major torni a ser, oficialment, en honor de Sant Fèlix. El debat polític i social va començar unes setmanes abans de la Festa Major. Les crítiques dels partits d'esquerres no anaven contra l'Església, -veien bé que els catòlics recordessin els seus sants sempre i quan ho fessin dins de les esglésies-, sinó contra l'Ajuntament que donava oficialitat als actes religiosos. Aquests actes religiosos van fer-se a l'església de Sant Francesc ja que la Basílica de Santa Maria havia estat incendiada en els fets del 6 d'octubre de 1934 i encara no havia estat restaurada. Després de quatre anys amb una Festa Major laica, Vilafranca va tornar a tenir processons pels carrers. El dia 29 d'agost no va haver-hi processó però sí completes, novena i goigs. El dia 30 d'agost, a les 10 del matí, se celebrà l'Ofici Solemne segons la "Missa Secunda Pontificalis" de L. Perosi a càrrec de la Capella de Música de Sant Fèlix. A la tarda, a tres quarts de set, va sortir la processó que recorregué els carrers de Sant Pere, de la Cort, dels Ferrers, Raval de la Font, Font, la Parellada, Palma, rambla de Sant Francesc i carrer de Sant Pere. En arribar la imatge del Sant davant de l'església de Sant Francesc hi va haver l'Entrada de Sant Fèlix. L'endemà, 31 d'agost, a les 10 del matí, se celebrà l'ofici dels difunts i a les 7 de la tarda, la sortida de la processó en direcció a la casa de l'administrador Antoni Gallemí Casanelles.
Entre els actes cívics de la Festa podríem destacar el típic castell de focs llançat pel pirotècnic Francesc Igual, una visita oficial al Museu de Vilafranca que s'estava instal·lant i la inauguració del passatge Enric Regull, entre el carrer dels Ferrers i de la Fruita. Aquell any, els esports també van ser importants, per exemple, hi va haver boxa al camp de futbol del Vilafranca, una cursa americana de dues hores en el velòdrom, la inauguració del nou camp de futbol del FC Vilafranca, un concurs de tir al platet, un altre de tir al colom i una cursa ciclista.

La Festa Major en guerra: 1936-1938
 

El 18 de juliol de 1936 comença la guerra civil espanyola a partir de l'aixecament de diversos militars arreu de l'Estat sent-ne el més conegut el realitzat pel general Francisco Franco. A Catalunya, l'aixecament militar no va triomfar i, per tant, va restar en zona republicana gairebé en tot el seu territori al llarg de 1936 i 1937. Aquí a Vilafranca, els primers mesos de la guerra es viuen en un clima de revolució, per la qual cosa la Festa Major d'aquell agost de 1936 no es va celebrar. Encara que sí va "celebrar-se" per part dels revolucionaris el 30 d'agost. Aquella jornada, els revolucionaris de la vila van anar a buscar a la casa de l'administrador de 1935, Pere Marimón Ferrer, la imatge de Sant Fèlix. Quan hi van arribar, es van trobar que la imatge estava desmuntada (amb l'antiga imatge això es podia fer) i els van dir que se la volien emportar i que en mitja hora tornarien a buscar-la, muntada i vestida. Quan van tornar, la imatge encara no estava del tot vestida i els revolucionaris la van acabar de vestir. En sortir al carrer, la van posar sobre un carro i la van portar en processó fins a la Basílica de Santa Maria. Davant de l'església van fer una gran pira d'imatges de sants i, a dalt de tot, coronant la foguera, la imatge de Sant Fèlix.
Durant els anys de la guerra no es va celebrar la Festa Major de cap manera, ni religiosa ni laica. Si és segur que algunes famílies, per Sant Fèlix, van fer algun dinar una miqueta més especial en aquells temps de penúries. No sabem si algun 30 d'agost va celebrar-se missa en alguna casa particular de la vila, com acostumaven a fer d'amagat durant la guerra en certes cases de Vilafranca, de tant en tant, per celebrar l'Eucaristia i batejar. Aquesta manera clandestina de viure la fe, recordava els temps en què Fèlix, el nostre patró i ciutadà romà, practicava la religió cristiana.
Durant la guerra, les relíquies de Sant Fèlix van ser amagades, pel que sembla, al cementiri. Quin millor lloc per guardar uns ossos i no aixecar cap sospita! Pel que sembla, va ser Josep Picanyol, el sepulturer del cementiri, qui va amagar les relíquies allí, segurament en un nínxol. No sabem si l'urna i la petaca que guardaven l'Autèntica del Sant també van anar a parar al nínxol. L'Autèntica és el document, expedit a Roma, que certifica l'autenticitat de les relíquies i que actualment està desaparegut des de fa uns vint anys.
Una dada curiosa d'aquest temps és la reedició de la novena de Sant Fèlix de l'any 1775 que féu la Impremta Esteva el 1938 amb dues edicions, una del 19 d'agost i una altra del 22 d'octubre. Però es va celebrar la novena en alguna llar de la vila aquell any 1938?

La Més Típica de Catalunya: 1939
 

Finalitzada la Guerra Civil a Vilafranca el 21 de gener de 1939, començava una nova etapa política i social en què es restabliren algunes de les normalitats de la vida laboral, social, cultural i esportiva, entre d'altres, com també la celebració de la Festa Major. El programa oficial d'aquell any així ho manifestava: "Con emoción y alegría os invitamos hoy para todos a celebrar, como antes se celebraba, nuestra típica Fiesta Mayor, desecha y profanada desde 1931. Todos juntos volveremos, este año, a gustar de las dulces emociones de aquellas antiguas jornadas religiosas y profanas, que fueron siempre inspiradas en el más ferviente patriotismo villafranqués".
Per poder celebrar la Festa Major com cal, era necessari recuperar les relíquies d'allà on havien estat amagades. També s'havia de construir una nova imatge de Sant Fèlix perquè l'anterior havia estat cremada tres anys abans.
Així, retornen els actes religiosos a aparèixer en el programa d'actes i aquests es realitzen a la Basílica de Santa Maria, encara no restaurada del tot, perquè la restauració definitiva es durà a terme el 1945.
La Més Típica va començar com sempre, a les 12h del 29 d'agost, amb el toc de l'Ave Maria i, després, un repic general de campanes acompanyat de la típica Tronada. Tot seguit, s'inauguraren les obres de reforma de la rambla de Sant Francesc, malmesa per la construcció del refugi antiaeri. A continuació, començà la cercavila fins a la plaça de la Vila on actuaren els balls i les colles dels Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell. Aquell mateix dia, a les 5 de la tarda, es van beneir les obres de reconstrucció de la Basílica de Santa Maria per restablir el culte.
La primera processó, del dia 29, a les 18:30h, va sortir de la casa de l'administrador de l'any 1935, Antoni Gallemí, que era la darrera casa en què s'havia fet l'entrada del Sant. La imatge va sortir en processó fins a l'església de Sant Francesc, on van ser recollides les relíquies del Sant i també portades en processó fins a la Basílica de Santa Maria. A l'arribar, van tenir lloc les solemnes completes, la novena i els goigs per part de la Comunitat de Preveres i l’Schola Cantorum. La processó del dia de Sant Fèlix va iniciar-se a les 18:30h amb la imatge del Sant i les relíquies, acompanyades per les autoritats eclesiàstiques, civils i militars "con la religiosidad de costumbre", i en passar per la rambla de Sant Francesc es va llençar una traca. Tot seguit, la processó anà cap a Santa Maria i, en arribar, tal com diu el programa de la Festa Major d'aquell any, tingué lloc l'entrada de Sant Fèlix: "Al entrar la imagen y reliquias del Santo en la Basílica, con las cascadas de fuego y luz, la audacia altiva de los pilares, la canción múltiple de la diversidad de instrumentos, todas las danzas y comparsas, el crepitar de las hachas, el grave son de las campanas y las notas solemnes del Himno Nacional, fusionadas con vítores y aplausos del pueblo recobrado, reproducirán la eterna, imperecedera, tradicional y maravillosa ENTRADA que ha sido, es y será la nota más típica y elocuente de nuestra Fiesta Mayor".
La processó de l'endemà, del dia 31 d'agost, va sortir de la Basílica de Santa Maria en direcció de l'Ajuntament de Vilafranca, com a símbol de l'entrada del Sant en les llars de tots els vilafranquins.
Aquell any a la cercavila i a les processons hi van sortir: el drac, els diables del Vendrell, els gegants, l'àliga, els capgrossos, els cercolets, els panderos i els balls de bastons de Sant Quintí de Mediona, de Sitges i del Vendrell.
La Festa Major de 1939 no tan sols tingué actes religiosos. Els actes lúdics i esportius també es van celebrar. Per exemple, va haver-hi concerts de la Banda de Música de la Bonanova, audicions de sardanes amb la Cobla de Sant Celoni, partits de futbol, cinema, teatre, ciclisme en el velòdrom amb carrera americana, balls de societat al Centre Agrícola, al Casino i al Casal La Principal. Entre els actes, i a la mateixa hora de l'Ofici del dia 30 d'agost, l'Ajuntament va programar una gran cursa ciclista que recorria les carreteres que unien, amb un total de 75 quilòmetres, les poblacions de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Vilafranca, el coll de Baldús i tornada a Vilafranca. El dia 31 d'agost, a la mateixa hora que l'Ofici de difunts, a la rambla de Sant Francesc es va fer una audició de sardanes. Fins i tot, aquell any, el dia 3 de setembre va entrar a formar part de la Festa Major com a acte propi del nou règim, un festival artístic de la "Organización Juvenil de Falange" amb balls regionals, rítmica, rítmica plàstica i cançons infantils; i la inauguració de la Casa Sindical de Vilafranca i una conferència al Casal La Principal sobre la Sindical amb els parlaments dels alts dignataris de la Casa Sindical Provincial. Finalment, i com a dada curiosa sabem quants diners va costar aquell any 1939 la Festa Major. Fem números. El Drac portat per 5 homes: 265 pessetes; els Diables del Vendrell: 500 Ptes.; els Gegants: 360 Ptes.; l'Àliga: 200 Ptes.; els Bastoners de Sant Quintí: 600 Ptes., els de Sitges: 800 Ptes. i els del Vendrell: 700 Ptes.; el ball dels Cercolets: 270 Ptes.; el ball de Panderos: 240 Ptes.; els nans: 165 Ptes.; dos flaviols: 180 Ptes.; els grallers: 730 Ptes.; la cobla de Sant Celoni: 1.000 Ptes.; el castell de Focs de l'empresa El Relámpago: 2.500 Ptes.; i els Xiquets de Valls: 2.500 Ptes. i els Nens del Vendrell: 3.000 Ptes. Evidentment, falten conèixer més dades, però d'aquesta manera, ens podem fer una idea d'alguns dels costos de la Festa Major.
La història de la Festa Major de Vilafranca i tot el que l'envolta és plena de descobertes cada any que passa. Nous papers, noves fotos, nous testimonis silenciats... que, poc a poc, ens donen a conèixer aquest element clau de la vida quotidiana de Vilafranca des que fa uns segles nasqué la devoció a un màrtir romà: Sant Fèlix.

Agraïments: Josep Marimon Vives, Parròquies de Vilafranca del Penedès, Pere Albornà Guzmán, Álex Domínguez Monès