El racó de la història. Per Daniel Sancho París, historiador

El castell-convent de Penyafort

Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, a pocs metres del riu Foix, es troba el castell-convent de Penyafort.  Aquest emblemàtic espai, de diferents etapes arquitectòniques, és la porta d'accés al Parc Natural del Foix.
En el Racó de la història d'aquest mes de gener, amb motiu del mes en què se celebra la festivitat de sant Raimon de Penyafort, us explicarem alguns passatges de la història d'aquest bonic lloc.
La història del castell va començar als segles X i XI quan es construí la torre, de forma rodona, que servia per vigilar el territori -ja què estava situat en la frontera entre els regnes cristians i els musulmans- i que estaria vinculada al castell d'Olèrdola.
Unes dècades després, a la torre, es va construir adossada un casa on residiren els senyors de Penyafort. Un dels membres d'aquesta nissaga senyorial, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant Raimon de Penyafort, confessor de reis i de papes. Els Penyafort van residir en aquest espai fins a mitjan del segle XIV i no coneixem qui van ser els propietaris fins a principis del segle XVI, en què fou propietat de Martí Joan d'Espuny.
Martí Joan era devot del beat Ramon de Penyafort i al castell va fer-hi construir una capella d'estil gòtic dedicada a la seva advocació, amb la incorporació d'unes pintures murals en què estan representats sant Domènec de Guzmán, fundador de l'orde dels dominics, el pare Pere Joan Guasch -de qui després parlarem- i l'Assumpció de la Verge Maria. Martí Joan d'Espuny va donar a l'orde dels dominics l'antic castell per bastir-hi un convent, tasca que fou realitzada pel vilafranquí dominic pare Pere Joan Guasch. Així, entre el 1603 al 1730, es va construir l'església i el convent de Sant Domingo -com tothom el coneix.
L'església va ser construïda amb una sola nau, d'uns trenta metres de longitud per nou metres d'ample i té sis capelles laterals a cada paret lateral. Sobre l'accés a l'església hi ha el cor, que encara conserva la fusteria original.
El claustre de l'antic castell-convent no és com els habituals. En cap cas és un claustre porxat, entre d'altres coses perquè és possible que, després de tantes obres realitzades en aquest espai, s'hauria destruït.
És des de principis del segle XVII fins al 1835, quan es produeix la desamortització de Mendizábal, el període en què l'ordre dels dominics fa la seva vida conventual, amb pregàries diàries, treball manual i reflexió espiritual.
Amb la desamortització, el vilafranquí Josep Puig i Llagostera, polític, industrial i enginyer de ferrocarrils, va adquirir l'edifici del convent.
Puig va ampliar les dependències de l'antic convent, va construir nous espais i va fer modificacions als edificis, com la construcció de la galeria de la façana principal. Després de molts propietaris, arran de la venda per part dels descendents dels Puig, va ser propietat, finalment, de l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, des de l'any 2002.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) el castell-convent va ser habilitat com a presó republicana per a soldats de l'exèrcit franquista. Prova d'aquesta etapa és la garita que es conserva al claustre del convent. Durant l'any 1938 van estar-hi presoners molts pilots de l'aviació franquista, de la italiana i de l'alemanya. Entre els pilots més coneguts que van estar-hi presoners es troba Julio Salvador Díaz-Benjumea, que va arribar a ser ministre de l'Aire entre els anys 1969 i 1974.
Cada primer diumenge de juny se celebra l'aplec del castell de Penyafort.

El Funicular de Gelida

El funicular és un tipus especial de ferrocarril que s'utilitza per connectar dos punts situats en un gran pendent d'una muntanya. És un invent del segle XIX i el primer funicular es va inaugurar a Lió, França, el 1862, per unir Rue Terme per la muntanya de Croix Rousse, i va funcionar fins el 1967.
A Catalunya es van construir diferents funiculars. El primer funicular català va ser el del Tibidabo, inaugurat el 1901. Actualment a Catalunya funcionen sis funiculars: el de Montjuïc, el del Tibidabo i el de Vallvidrera a Barcelona; el de la Santa Cova i el de Sant Joan a Montserrat; i el de Gelida. A tota Espanya funcionen tretze funiculars, el darrer construït a Santander l'any 2008.
A Gelida existeix un desnivell de 190 metres entre el poble i l'estació de ferrocarril, on a més hi ha diferents indústries al seu voltant. A l'any 1924 es va construir el funicular per salvar el desnivell existent entre els dos punts per traslladar els usuaris de la linia de tren i els obrers de les indústries situades en aquella zona i alguns usuaris barcelonins que estiuejaven a Gelida.
Primerament, havien pensat en construir un tramvia elèctric però, poc a poc, es va creure que l'opció de construir un funicular era la més adient. La idea de construir un funicular va ser pensada pel rector mossèn Jaume Via Torres. Així, l'alcalde Josep Rosell i el mossèn van impulsar, l'any 1920, l'estudi i la redacció dels projectes constructius i la recerca del capital necessari per a la construcció del funicular. El projecte va ser redactat per l'enginyer industrial Santiago Rubió i Tuduri -qui en aquells temps treballava en la primera línia de metro de Barcelona, entre el Liceu, a la Rambla, i la plaça Lesseps. A més, es va acordar que quan l'empresa tingués beneficis, també serien repartits entre els treballadors. Aquell mateix 1920 es va constituir l'empresa "Funicular de Gelida, SA". El primer consell d'administració va ser format per Josep Rosell, president; Antoni Miracle Mercader, vicepresident; Antoni Llopart Grau, tresorer; Jaume Via Torres, secretari, i Santiago Valls Pallejà, Lluís Guarro Casas i Josep Maria Jové Arnabat, vocals.
Durant cinc mesos l'empresa "Construcciones electromecánicas Joaquín de Miguel y Compañía" es va encarregar de la construcció del funicular i de la instal·lació de la maquinària que procedia majoritàriament del funicular del Tibidabo.
El dia 1 de novembre de 1924, a les quatre de la tarda, es va inaugurar el funicular de Gelida. De l'ajuntament va sortir la comitiva oficial presidida pel comandant Fernando Martí, delegat governatiu, el tinent coronel Oller, comandant dels Mossos d'Esquadra, l'alcalde de Gelida, Joan Colomer Guitard, els regidors del consistori gelidenc i els membres del consell d'administració de l'empresa. També els acompanyaven Pere Torrents, jutge municipal, Joaquín de Miguel, constructor, i l'enginyer Santiago Rubió. En arribar la comitiva a l'estació del funicular es va procedir a la benedicció de l'edifici. Tot seguit, una xaranga va interpretar l'Himne Nacional d'Espanya i la comitiva va accedir al vagó del funicular per traslladar-se a l'estació de baix per procedir a la benedicció. Després, es van traslladar a l'estació de dalt i mentre pujaven, les campanes de l'església parroquial tocaven sens parar. El recorregut total del funicular és de 857 metres de longitut, amb un desnivell de 190 metres i, en alguns punts, el pendent arriba al 22%. L'any 1980 el funicular va passar a ser propietat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Al llarg dels anys, el funicular ha patit algunes reformes de consideració. Així, entre els anys 1980 i 1982 es van invertir prop de vint-i-cinc milions de pessetes en millores, tals com la construcció de dos nous vagons de transport, la instal·lació motriu i la renovació total de la via. La reinauguració del funicular va tenir lloc el 3 d'abril de 1982.
Finalment, a tall d'anècdota, el 8 de setembre de 1995, un camió va sortir-se de l'autopista AP-7 i va caure sobre la via del funicular -que passa sota l'autopista (feia uns escassos vint segons que el vagó del funicular havia passat amb un bon nombre de passatgers).
El funicular de Gelida va transportar el 2010 un total de 104.025 viatgers. Actualment, està tancat arran d'una avaria del telecomandament ocorreguda el 14 de novembre de 2011.

Llegendes i històries del campanar de Santa Maria

El campanar de l'església parroquial de Santa Maria de Vilafranca ha viscut al llarg dels segles moltes històries. En el Racó de la història d'avui us n'explicarem algunes. El campanar de l'església de Santa Maria es va construir una miqueta separat de l'edifici de l'església. La seva planta és octogonal -és a dir, té vuit costats-, i en el seu interior hi ha diferents pisos, repartits entre els 51,31 metres d'alçada: a la planta baixa hi ha els pedals que es feien servir per tocar les campanes, a la primera planta es conserva l'antic àngel penell -actualment el campanar és coronat per una reproducció-, la segona planta conté l'antic rellotge mecànic de l'any 1929, a la tercera planta hi ha les campanes religoses -és a dir, les que toquen els tocs de missa, de difunts, de festa, l'àngelus...-, i a dalt de tot hi són les campanes horàries que ens avisen cada seixanta minuts de l'hora que és.
Les obres del campanar es van finalitzar al segle XIV. era el dia abans del lliurament oficial de les obres per part del constructor quan va succeir el següent fet: ja s'havien desmuntat les bastides i recollit totes les eines i els materials sobrants quan un dels sastres de la vila, de nom Jaumet, va anar a veure al constructor de l'obra, ja que s'havia de pagar el seu elevat cost. Uns dies abans però, el sastre havia fet córrer per la vila el rumor de què el campanar creixia sol. El sastre li va comentar el constructor que no calia pagar-li perquè tota la vila sabia que el campanar creixia sol. Davant d'aquesta afirmació per part del sastre va començar una gran discussió entre tots dos. El sastre va establir un pacte amb el constructor: "penjarem un fil de dalt del campanar fins al terra, si a l'endemà li falta un tros, serà cert el rumor de què el campanar creix sol!". L'endemà de bon matí, la placeta del campanar era plena de gom a gom, no hi cabia ni una agulla, tota la vila hi era allí per veure que havia passat... En arribar el constructor va poder observar amb els seus ulls que al fil li faltava un pam. El constructor, ben beneit, empipat com una mona, va marxar de la vila, sense rebre cap diner per la construcció del campanar de l'església parroquial de Vilafranca. El sastre havia anat de nit a tallar un pam al fil.
El campanar, al ser l'edifici més alt de la vila durant molts segles, ha vist de tot al llarg de la seva història. I també n'ha patit les conseqüències. Així, el 20 de desembre de 1567, a quarts de quatre de la matinada, va caure un llamp que va fer malbé la part superior del campanar del qual van caure moltes rajoles. El llamp va passar al filferro que tocava la campana dels quarts i el va fer malbé també. Tot seguit, va passar a l'espai de sota, anomenat "cambra del Torradons", el va malmetre per complet. A la cambra, el llamp va fer dos forats al mur del campanar, atravessant més d'un metre i mig de paret, sortint a l'exterior i desapareixent.
Uns quants anys més tard, el 1723, un altre llamp va caure al campanar de Santa Maria. En aquesta ocasió es va fer malbé la part superior del campanar, el cimbori, que fa de teulada i subjecta l'àngel penell. Així, els regidors de la vila van ordenar arranjar el desperfecte ocasionat pel llamp. Primer de tot, va ser necessari muntar una gran bastida formada per set grans pals al voltant del cimbori per anar col·locant les rajoles que faltaven a la teulada amb claus de bronze. Els treballadors de l'obra, Josep Ivern, mestre de cases, i Josep Trius o Joan Pausas, manobres, van prendre mides del campanar, trenta canyes i un pam, i de l'àngel penell, nou pams.
En les obres de restauració del campanar realitzades entre 1986 i 1989 va aparèixer un recipient de coure sota l'àngel penell amb dos tubs de zenc amb documents que indicaven algunes reformes importants ja què els llamps havien realitzat desperfectes. En una reforma, el 1775, en què es va baixar del campanar l'àngel, es va arranjar el cimbori; l'altra, a l'estiu de 1860, per reparar el cimbori i l'estructura de fusta. El notari Josep Anton Soler va deixar escrit que l'àngel penell tenia tants forats "de balas y otros" que els ocells hi podien fer nius.

El bisbe Josep Morgades i Gili

Vilafranca ha nodrit a l'església catòlica, al llarg dels segles, d'una gran quantitat de capellans. Alguns d'ells han arribat a l'espiscopat, és a dir, a ser bisbes. Enguany se celebra el 185è aniversari del naixement del bisbe Josep Morgades Gili i el 110è aniversari de la seva defunció. Des d'aquesta pàgina coneixereu, de manera breu, la biografia del bisbe Morgades que ho va ser de Vic, succeint-lo el bisbe Josep Torras i Bages, i de Barcelona.
Josep Morgades i Gili va néixer a Vilafranca del Penedès el 8 d'octubre de 1826. La seva vocació religiosa el va portar a entrar al Seminari de Barcelona. Va ser ordenat capellà el 1852, a l'edat de vint-i-sis anys. Un any més tard, va obtenir el títol de doctor en teologia i dret canònic al Seminari de València.
La seva vida sacerdotal va anar lligada al Seminari de Barcelona en què fou formador, va ocupar diferents càrrecs i va ser nomenat rector del seminari el 1879 en temps del bisbe de Barcelona José Maria Urquinaona. La figura de rector del seminari és important, ja què és un càrrec de confiança del bisbe en dipositar en ell la cerca de vocacions i la seva formació teològica i espiritual. Quan era canonge de la Catedral de Barcelona va rebre el càrrec de penitencier de la Catedral de Barcelona. El 1862, ell podia absoldre els pecats extremadament greus per ordre de la Santa Seu.
El 1882 va ser nomenat bisbe de Vic. En el seu llarg episcopat va seguir l'encíclica de Lleó XIII envers l'acceptació del món modern, la recristianització de la societat, la mobilització del catolicisme i la presència de l'església en els sectors obreristes. A Vic, es va veure inmers en el conflicte entre els integristes, vinculats als carlins, i els mestissos. Els primers eren partidaris del retorn a l'Antic Règim. Morgades optà per la conciliació dels dos sectors i va acceptar l'estat liberal sempre i quan aquest atorgués quotes de poder a l'església.
Va entendre que la millor manera de propagar la fe catòlica era la restauració dels béns patrimonials de l'església i, per a fer-ho, va dur a terme diferents accions. N'hi ha dues de significatives: la fundació el 1889 del Museu Episcopal de Vic i la restauració del Monestir de Ripoll el 1893. Igualment, també va promoure la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, entre d'altres. Durant el seu episcopat a Vic va aconseguir la restitució de la seu del bisbat de Solsona el 1895.
En temps de la seva prelatura episcopal a Vic, Josep Morgades, va ajudar a Mn. Josep Manyanet, fundador de la Congregació dels Fills de la Sagrada Família, perquè establissin a Vilafranca un col·legi i va deixar les 35.000 pessetes per adquirir el Palau del Marquès d'Alfarràs el 1899.
El 1893, Morgades no va acceptar ser l'arquebisbe de Burgos per continuar amb la seva tasca al davant del bisbat de Vic. Sis anys més tard, el 1899, no és negà a ocupar la seu del bisbat de Barcelona. Era el retorn al bisbat que l'havia vist créixer en la fe. A Barcelona, va redactar, el 1900, la pastoral sobre la conveniència de realitzar la catequesis i la predicació de les homilies a les misses en català.
La vila de Ripoll, en agraïment per la restauració del monestir, va nomenar-lo fill adoptiu el 24 d'agost de 1895. Quatre anys més tard, el 14 d'agost de 1899, l'Ajuntament de Ripoll va posar el seu nom a un carrer de nova urbanització.
En arribar la seva mort, el 8 de gener de 1901, a la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament de Ripoll va intentar que el cos del bisbe anés al monestir de Ripoll. Morgades va rebre sepultura a la ciutat comtal. Però, vuit anys després de la seva mort, va ser traslladat fins al Monestir de Ripoll, el 12 de maig de 1909.
Va dedicar molts esforços als camps de la beneficència i la sanitat. En temps del còlera, habilità el seminari com a hospital. Igualment, va fundar diferents institucions assistencials com l'Asil del Bon Consell o les Escoles Dominicals. Va introduir al bisbat de Barcelona la congregació de les Germanetes dels Pobres.
L'estima envers al Sagrat Cor de Jesús va portar a propagar la seva devoció a Catalunya. D'aquesta manera, va arrelar els grups d'Apostolat de l'Oració -a Vilafranca, també- que eren els encarregats de la propagació de la devoció del Sagrat Cor. També va promoure les peregrinacions, la pregària del rosari i les devocions a la Verge i a la Sagrada Família.
A més, el bisbe Morgades va ser senador a Madrid en dues legislatures, la primera per l'Arquebisbat de Tarragona i la segona per la Societat Econòmica de Barcelona. Va rebre la Creu d'Isabel la Catòlica i la Creu del Sant Sepulcre.

El Santuari de la Mare de Déu de Foix

El mes de setembre, concretament el dia 8, se celebra la festivitat religiosa de les Marededéus trobades. Arreu del món -i a l'Alt Penedès també- tenen lloc en aquest dia un bon nombre de festes a molts pobles i ciutats. És per això que, l'article d'aquest mes, va dedicat a la Mare de Déu de Foix, patrona de la nostra comarca. A les següents línies trobareu explicada la història de l'església i de la imatge.
El santuari de la Mare de Déu de Foix està situat dins del terme municipal de Torrelles de Foix. D'aquest emblemàtic paratge, ja us en vàrem explicar un dels episodis del lloc: el crim del rector, a finals del segle XIX, i la posterior execució dels seus assassins a garrot vil, al camp dels Rolls de Vilafranca.
La història del santuari es remunta a principis del segle setè. El primer esment sobre l'església és de l'any 608 en què va ser donada la primera indulgència als fidels del lloc. Uns anys més tard, el 730, va ser reedificada. Passats uns quants segles, Guillem de la Granada va deixar, el 1198, en el seu testament, el castell de Foix a Guillem de Tarragona i també donava uns diners per a edificar-hi una església. L'edifici va patir diferents ampliacions. El 1263 va engrandir-se i es va fer un nou retaule.
Fou als segles XII i XIII quan es va configurar l'església tal com la veiem actualment. D'estil romànic, també hi ha empremtes d'estils posteriors. El temple és de planta rectangular, d'una sola nau, amb sostre de volta de canó apuntat. L'accés al seu interior es realitza pel costat est de l'edifici amb una porta d'arc de mig punt emmarcada per una motllura. A la mateixa paret, hi ha dos arcs tapiats. A la cara sud de l'edifici hi ha una finestra d'ull de bou i un campanar d'espadanya, amb quatre obertures per col·locar-hi les campanes. A la paret oest hi ha dues capelles laterals. L'absis és poligonal i el sostre és cobert amb volta.
Al primer terç del segle XIV, el bisbe Pere de Santa Justa de Sardenya va consagrar l'església amb la dedicació a la Verge Maria, a Sant Miquel i a Sant Macari. Les donacions que anava rebent la parròquia van ser escadusseres a la segona meitat d'aquest segle, ja què el bisbe de Barcelona va emetre un document en què demanava donatius a la comunitat parroquial per al sosteniment de l'església.
Com és costum a la majoria de les esglésies d'una sola nau, i sempre i quant el tipus d'edificació ho permetés, s'hi feien altres capelles adjacents a la nau de l'església. En aquest cas, s'hi van bastir les capelles dedicades a Sant Francesc i a Sant Nicolau i Santa Maria. Al segle XVI es van fer més reformes, construint-se una casa per a pelegrins.
A partir de l'any 1892, quan mossèn Pallerols va ser assassinat, el culte es va traslladar a la nova església parroquial, que es va construir al poble de Torrelles de Foix. Malauradament, a conseqüència d'això, l'església va ser abandonada, patint greus desperfectes. A més, al 1936, la imatge romànica de la Mare de Déu de Foix va ser destruïda en la revolució dels primers dies de la Guerra Civil espanyola.
La imatge anterior era d'estil romànic, del segle XIII. L'actual imatge, còpia de l'anterior, és una talla de fusta de petites dimensions. La Mare de Déu de Foix és morena, semblant a la Verge de Montserrat. L'escultura té un mantell daurat posat per sobre de les cames i el vestit de color blau té ornaments daurats al voltant del coll. Està entronitzada i coronada. La Mare de Déu, amb la mà esquerra, agafa el Nen Jesús, que està assegut sobre el seu genoll esquerre. El Nen també es morè, vestit amb túnica de colors daurat i vermell.
L'any 1982, la Diputació de Barcelona va aprovar el projecte de restauració de l'església de Santa Maria de Foix. Sis anys més tard, el 4 d'abril de 1988, en un acte públic amb les autoritats de la Diputació, de l'Ajuntament i del Bisbat de Barcelona -hi va assistir el cardenal Jubany- van procedir a la col·locació de la imatge de la Mare de Déu al cambril, es va consagrar l'altar i se celebrà l'ofici solemne.
Sota l'ermita hi ha la cova on, segons la tradició, va ser trobada la imatge de la Mare de Déu de Foix.

30 anys d'espectacles a la FM de Vilafranca (1960-1990)

Les festes majors a casa nostra presenten dos components principals que les identifiquen.
D’una banda, els actes religiosos amb els oficis, novenes, processons i els de bestiari festiu i balls populars com els dracs, balls de diables, de trabucaires i de gitanes, per posar alguns exemples; d’una altra, els elements lúdics que complementen a l'anterior, és a dir, les sardanes, els balls amb orquestres, els concerts de música de banda, però també els de música d'actualitat, els tradicionals, tan sols per posar alguns exemples.
Els espectacles musicals de la Festa Major de Vilafranca els podem dividir en diferents períodes al llarg dels 30 anys d'estudi amb motiu d'aquest article.
Un primer període, que per motius obvis del temps històric que comprèn l'article, l'iniciem a l'any 1960, però que ja venia de lluny, fins el 1965.
Un segon període, de l'any 1966 fins a 1973, en què a Vilafranca participen els artistes i grups musicals més coneguts d'Espanya i, també, d'arreu del món.
El tercer espai de temps es va iniciar el 1974 fins a principis dels anys 1980. I, finalment, un quart període que abasta els deu anys en què es combinen concerts d'artistes i grups de diferents públics, és a dir, des d'artistes consagrats a artistes floreixents.
A les pàgines següents podreu conèixer les bandes de música, els grups musicals i els cantants, els espectacles teatrals i els balls d'orquestra que van tenir lloc al llarg de trenta anys de Festa Major, entre 1960 i 1990.

Les bandes de música
Un dels aspectes essencials de les festes majors és, sens dubte, l'acompanyament musical realitzat per bandes de música a les cercaviles i processons i, també, als concerts de banda, sempre tan concorreguts a la nostra vila. Entre els anys 1960 i 1990, han vingut bandes de música de Barcelona, com la Banda de Música de la Bonanova i de València com la Banda Unió Musical de Llíria, per posar dos exemples de dues bandes que han participat en diferents festes majors; i bandes de música de l'estranger com La Violette Toulousaine (1974) amb majorettes incloses, i la Noordimburgse muziekacademie (1982).
Hem fet un rànquing de les bandes de música que assisteixen a la Festa Major al llarg dels trenta anys d'estudi. La banda de música que ha participat més vegades ha estat la Banda de la Policia Armada de Barcelona amb vuit participacions (1962, 1963, 1968, 1969, 1971, 1972, 1973 i 1975); cinc han estat les ocasions en què la Unió Musical de Llíria ha vingut a la Festa Major (1964, 1965, 1967, 1970 i 1977); la Banda Societat Musical L'Artesana de Catarroja, ha participat en quatre ocasions (del 1984 al 1987); amb tres festes majors les bandes de música de la Bonanova de Barcelona (1960, 1961 i 1966) i la Societat Musical d'Alzira (1978, 1979 i 1989); i amb una única assistència les bandes La Violette Toulousaine (1974), la Banda La Primitiva de Llíria (1976), el Centre Musical de Bétera (1980), la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera (1981), la Noordimburgse muziekacademie (1982), la Societat Musical L'Entusiasta de Benifairó de Valldigna (1983), la Societat Ateneu Musical de Cullera (1988) i la Banda del Centre Instructor d'Art i Cultura de la Vall d'Uxó (1990).
Com a curiositat, el 1971, la Banda de la Policia Armada de Barcelona va cobrar 65.000 pessetes per les actuacions. A més, es van pagar els dinars i les pensions que tenien el següent cost: 23.000 pessetes a la Fonda el Centro, 14.505 pessetes a la Fonda Domingo, 1.080 pessetes a la Pensió Miami i 13.900 pessetes al Turó Park.
La Banda Municipal de Tambors i Cornetes de Vilafranca va actuar a la Festa Major entre els anys 1963 i 1973. Dirigida per Pedro París, la banda, fundada el 1963, es componia de cornetes, trompetes i tambors. Uns anys després, van incorporar gaites gallegues. Els components de la banda vestien amb l'uniforme de gal·la del cos dels Mossos d'Esquadra. La seva participació a la Festa Major era a les cercaviles, processons i matinades.
Com anècdota per finalitzar aquest apartat, els administradors de l'any 1963 van demanar que la Banda de Música de la 16a Força Aèria Americana, a la Base Aèria de Saragossa, assistís a la Festa Major. La resposta va ser negativa ja que estaven fent una gira per Grècia i Turquia. Encara que no tenien banda, van demanar ‘un equipo de baloncesto de esa Base para contender con un conjunto local. Sería de gran interés para nosotros que dicho desplazamiento, o bien coincidiendo con el mismo, llevara consigo la intervención de algún helicóptero, por la espectacularidad que ello representaría’. Tampoc va venir l'equip de bàsquet. La banda però, va venir a Vilafranca el 1969, des de la Base Aèria de Torrejón d'Ardoz.

Els concerts musicals de moda
Si la Festa Major de Vilafranca s'ha distingit per alguna cosa al llarg d'aquestes tres dècades, ha estat per portar els grups, cantants i artistes musicals i teatrals del moment o de moda, ja que eren figures punteres en la venda de discs, perquè sonaven a les emissores de ràdio o feien els espectacles d'escenari més concorreguts als grans escenaris de Barcelona i, també en alguna ocasió, de Madrid.
En les lletres inicials d'aquest article, ja hem comentat que musicalment la Festa Major es divideix en diferents períodes. El primer, de 1960 a 1965 en què les actuacions musicals són escadusseres. El segon període, de 1966 a 1973 en què a la vila assisteixen tot una sèrie de grups i cantants de reconegut prestigi a Espanya, però també internacionalment. El tret de sortida d'aquest període comença el 1966 en què, per iniciativa dels administradors, porten per la Festa Major a primeres files musicals. Els anys següents, no seran tant els administradors que portaran a terme l'organització dels concerts sinó els locals musicals de Vilafranca com el Casino, el Casal, el Nou Jardí i l'Hort Gran.
Per la Festa Major de l'any 1966, els administradors -els germans Martí Soler i mossèn Ferran Bueno- van instal·lar al parc del Tívoli El Entoldado, un envelat a semblança del què es muntaven en d'altres poblacions catalanes ‘para dar un aire nuevo y típico a los espectáculos’.

La programació comprenia diferents actuacions. L'escenari va acollir al cantant Lorenzo Valverde (pare de l'actriu Loreto Valverde); l'italià Ennio Sangiusto, que va popularitzar cançons com ‘Chariot’ i de twist com ‘African Twist’ i ‘El Pirata’, també va participar al Festival de Sanremo el 1963 i al Festival Viña del Mar de Xile els anys 1966 i 1967; José Casas, un esmaltador que va guanyar el Festival de Benidorm el 1966; els grups barcelonins Los 4 de la Torre, Lone Star i Los Sírex; Francisco Heredero qui va casar-se amb l'artista Luisita Tenor el 1967, a Francisco li deien Francisco Rockero Heredero, ja que aquest era el seu estil musical, cantava cançons pròpies i també adaptacions. A primers del 1970 va deixar la música per dedicar-se a l'empresa de confecció de roba de nens que va fundar amb la seva dona i van marxar a viure a Calafell; la cantant sevillana Conchita Bautista; Eliseo del Toro y Su Conjunto; l'artista italiana Nella Colombo participant també al Festival de Sanremo; el conjunt Los Stop que enregistraria el seu primer disc aquell mateix 1966 i que un any després es farien molt populars amb la cançó ‘El turista 1.999.999’; Los Mustangs; i Lita Torelló.

Malauradament, les següents administracions no van continuar amb l'empresa iniciada aquell any. L'espectacle infantil va ser realitzat per Gustavo Re, un presentador i actor italià resident a Espanya a mitjan dels anys 1940, participant en pel·lícules de José Luis Saénz de Heredia, José María Forqué i Orson Welles, i presentador de programes a Televisió Española com Amigos del Martes, Noche de Estrellas y Noche de Sábado; i l'austríaca Herta Frankel, pionera també a TVE dels programes infantils acompanyada de la titella de peluix Marilín.
En aquest anys, la iniciativa privada va portar bons grups i artistes al Casino, al Casal, al Nou Jardí i a l'Hort Gran. Durant aquells anys, del 1966 al 1974, van fer arribar a Vilafranca el millor del panorama musical. No enumerarem tots però sí els més importants.

El grup Los Bravos van venir a la Festa Major els anys 1967 i 1974. Van néixer un any abans de la seva primera actuació a Vilafranca, en què van ser molt populars a Espanya i en d'altres països d'arreu del món per la seva cançó ‘Black is Black’, arribant al número 2 de les llistes de vendes al Regne Unit i al número 4 als Estats Units. D'altres cançons conegudes van ser ‘Los chicos con las chicas’ i ‘La moto’.
El 1968, al Nou Jardí, situat al passeig Rafael Soler, 13, va estrenar-se aquella Festa Major amb el grup Los Canarios, un grup nascut a Las Palmas de Gran Canaria el 1964, encapçalat pel cantant Teddy Bautista, antic president de la SGAE. Aquell 1968 van tenir el major èxit amb la cançó ‘Get on your knees’. També van portar, entre d'altres, Los Mustangs i Los Poptops, un grup musical nascut un any abans en què maridaven la música clàssica barroca amb el soul.

A l'any 1969, a les Piscines de l'Hort Gran, va actuar Henry Stephen y su conjunto. Stephen, nascut a Maracaibo, es va fer molt famós gràcies a la seva cançó ‘Mi limón, mi limonero’ venent més d'un milió de còpies d'aquesta cançó. A més, va participar en festivals de la cançó a Espanya, Veneçuela, Colòmbia i Itàlia.
Al Casino, a l'any 1969, va actuar el grup gallec Los Tamara. Les seves cançons eren de música popular gallega amb tocs de soul i rock. Entre les seves cançons més conegudes hi ha ‘A Santiago voy’, ‘Estoy tiritando’ i ‘Estoy de Rodríguez’.

El 1971, a les Piscines de l'Hort Gran va actuar el cantant valencià Nino Bravo, tant recordat per les generacions que van viure aquella època. La seva veu característica va fer populars les cançons ‘Un beso y una flor’, ‘Libre’, ‘Te quiero, te quiero’, ‘América’ i ‘Noelia’, entre moltes altres. El seu primer disc incloïa lletres de Manuel Alejandro. L'èxit li va venir, però, el 1969 amb la cançó ‘Te quiero, te quiero’ d'Augusto Algueró, convertint-se en la cançó de l'estiu. El 1973, en els seus millors moments de la seva carrera, moria en un accident de cotxe quan viatjava de València a Madrid amb el seu BMW 2800.
El 1972 va actuar Junior, a l'Hort Gran. Nascut a Manila, a les Filipines, va venir a Espanya amb 15 anys. Va formar part del grup Los Brincos amb Juan Pardo. Marxarien tots dos per formar el duet Juan y Junior. Uns pocs anys després, es trencaria el duet, fent la carrera musical cadascú pel seu compte. El 1970 es va casar amb la cantant Rocío Dúrcal.
A les Piscines de l'Hort Gran van actuar el 1973 Luc Barreto, Los Diablos i La Trinca. Barreto, nascut a Cuba, va dedicar-se els seus primers anys de la seva vida professional a la lluita lliure americana. Estant a Espanya es va lesionar i li van proposar dedicar-se a la cançó. En el seu repertori destaca ‘Los Hermanos Pinzones’.

La Trinca, integrada pels artistes Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pasqual i Toni Cruz, va participar a la Festa Major en diferents ocasions, majoritàriament als anys 1970, primer a les Piscines de l'Hort Gran i, després, al Casal. Van enregistrar el seu primer disc el 1969 amb el títol de ‘Quin nas!’ però la popularitat els hi va venir un any després amb el disc ‘Festa Major’, tot un èxit que, encara ara, s'escolten algunes d'aquelles cançons quan en alguns indrets de Catalunya s'apropen les festes majors. Van actuar els anys 1972, 1973 i 1974 a les Piscines de l'Hort Gran, i els anys 1974, 1975 i 1977 al Casal. L'actuació de l'any 1974 va anar acompanyada de la presència de les actrius Rosa Maria Sardà i Elisenda Ribas.
També van venir, el 1967: Los gatos negros, Vicente Serrano y Su conjunto, i Los 5 ases blancos. El 1968: Los Beatniks, Lone Star, Los Cisnes Rojos, George Ban y sus chicas Go-Go i Los Ítalos. El 1969: Los 5 ases blancos, Los Bleps, Los Javaloyas i Los Broches. El 1970: Josep Guardiola i Dyango. El 1971: Mike Kennedy (ex-cantant de Los Bravos), Los Spiders, Josep Guardiola i Ana Kiro. El 1972: Los 5 ases blancos. El 1973: Los Amaya, Los Ecos, Las Hermanas Ros i Los de la Torre. El 1974: Dyango, Lone Star, Mike Kennedy i les Germanes Ros. I el 1975: Los Diablos i Bertice Readins (actriu i cantant de revista dels Estats Units).
A finals dels anys 1960 i principis de 1970, molts dels grups musicals que van actuar per la Festa Major estaven representats per l'empresa Espectacles ERA de Ricard Ardèvol. A la seva cartera hi havia, per exemple, Ana Kiro y Su conjunto, Cristina y los Tops, Dyango, Rudy Ventura, Josep Guardiola, Janio Martí, Eliseo del Toro, Lorenzo Valverde, Los Bravos, Los Mustangs, Los Sírex, Tony Ronald Group, Lone Star, Los Canarios, Pekenines, Formula V, Georgie Dann, Juan Pardo, Karina, Salomé, Raphael, Conchita Bautista, Luis Aguilé, Manolo Escobar, Julio Iglesias, Miguel Ríos, Pajares, Luis Mariano... molts dels quals van participar a la Més Típica de Catalunya tant en actes programats pels Administradors com per les empreses i entitats que oferien espectacles musicals a la vila, com el Casal, el Casino, Nou Jardí i les Piscines de l'Hort Gran.
A partir de l'any 1974, es donava inici a una nova etapa musicalment parlant a la Festa Major fruit de les modes que s'estaven establint en d'altres viles i ciutats de Catalunya. Entre el 1974 i el 1980 arriben a la Festa Major cantants vinculats als Setze Jutges i a la Nova Cançó: eren els temps finals del règim franquista i els primers anys de la democràcia.
El 1974, el grup juvenil CIMS, va organitzar una actuació de Lluís Llach i de Joan Isaac. El primer, nascut a Girona el 1948, però vinculat al municipi de Verges, va formar part del grup Els Setze Jutges i fou un dels impulsors de la Nova Cançó. Va debutar el 1967 a Terrassa i aquell mateix any, ja va actuar amb Raimon a Barcelona. El novembre de 1970, va viatjar a Cuba i va participar en un recital contra el règim franquista i unes setmanes després, va actuar al Teatre Monumental de Madrid, cantant només en català. Després, va emprendre una estada a París, participant en concerts a Suïssa, Alemanya i Mèxic. Al febrer de 1974 tornava a actuar a Barcelona, després de quatre anys sense fer-ho, per presentar el seu nou disc. El 1975, presenta el nou disc ‘Viatge a Ítaca’ amb 150.000 còpies venudes. Després d'un conflicte en una actuació al Palau de la Música fou multat i es van prohibir les seves actuacions durant vuit mesos a Espanya. Arran de la prohibició va marxar a l'estranger per actuar.

Un cop va morir Franco, va tornar a Catalunya per residir i actuar. Entre les seves cançons més conegudes d'aquella època hi ha ‘l'Estaca’, ‘Irene’ i ‘La meva terra’. Joan Isaac, nascut el 1953 a Esplugues del Llobregat, va començar la seva carrera influenciat per la poesia catalana de Salvat-Papasseit, Carner, Martí i Pol, Josep Maria Espinàs i Joan Ollé. El 1974 va enregistrar els seus primers singles a la discogràfica Adim-se i, un any després, el seu primer disc titulat ‘És tard’. Aquest concert va tenir un cost d'honoraris dels cantants de 60.000 pessetes.
Un any després, va ser Guillermina Motta i Pere Tàpias els que van actuar al parc del Tívoli el 29 d'agost del 1975. La barcelonesa Guillermina Motta va ser un exponent de la Nova Cançó i del grup Els Setze Jutges. A finals dels anys 1960 va començar a cantar també en castellà i protagonitzant la pel·lícula ‘Topical Spanish’. A la vegada, va iniciar la seva incursió en el món del cuplé i va participar i presentar programes a Televisió Espanyola. Tàpias és un cantautor nascut a Vilanova i la Geltrú, molt conegut pel seu estil irònic, que no va ser acceptat per formar part dels Setze Jutges. En els anys 1980 es donaria a conèixer arreu per les seves intervencions en programes de Televisió Espanyola, presentant-ne un el 1987 sota el títol Que vol veure?.
Aquest mateix any, l'Ovidi Montllor i Ramon Muntaner van protagonitzar un concert a l'Hort Gran. Montllor, nascut a Alcoy, va dedicar la seva carrera artística a la cançó i a l'actuació en companyies de teatre i en cinema. També va formar part de la Nova Cançó interpretant textos escrits pels poetes Salvador Espriu, Andrés i Estellés i Pere Quart. Políticament va militar al PSUC. Ramon Muntaner, integrant també de la Nova Cançó, va publicar el seu primer disc ‘Cançó de carrer’ en què va interpretar poemes. La seva vida musical va prendre un nou alè en ser el director de l'àrea mediterrània de la SGAE des de l'any 1996.
El 1976 es va programar la Primera Mostra de Cançó Popular al camp de futbol amb Ovidi Montllor, Celdoni Fonoll, Es Grup V.C Miro Casabella i Oskorri. Fonoll, nascut a Calaf, s'ha dedicat professionalment a cantar i a recitar poesia per arreu dels pobles de Catalunya, fent la seva aportació particular al moviment cultural i compromès que en aquells anys sorgia.

Continuant amb l'estol de cantants catalans compromesos que durant aquells anys van venir a la Festa Major, el 1977 va venir Joan Manuel Serrat, un dels altres membres de la Nova Cançó i dels Setze Jutges. Un any després, el valencià Raimon va actuar a la Festa Major, a la plaça de Jaume I, i nou anys després tornaria per actuar a la Festa Major.
A la Festa Major de l'any 1979 hi hagué un gran concert, ‘Gran Festa Popular per l'Estatut’, amb Marina Rosell, Quico Pi de la Serra i la Companyia Elèctrica Dharma.
La Companyia Elèctrica Dharma es va fundar el 1974 de la mà dels tres germans Fortuny, Carles Vidal i Jordi Soley. La seva música és una barreja de tradicional amb rock i jazz. Van tornar a la Festa Major de 1985.
L'any 1980, va actuar Maria del Mar Bonet acompanyada del grup valencià Al Tall. Bonet, mallorquina de naixement, també va formar part del grup Els Setze Jutges i de la Nova Cançó. Dos anys després, el 1982, tots dos conjunts van tornar a repetir. El cost del concert de l'any 82 va ser de 500.000 pessetes i l'import pagat a l'SGAE pel concert va ser de 4.000 pessetes.
Motta va tornar a actuar el 1981 a la Festa Major, aquesta vegada acompanyada pel músic i cantant Pau Riba, a la plaça de Jaume I. Aquest darrer, procedent d'una nissaga familiar important a Catalunya, no va ser acceptat al grup dels Setze Jutges. El seu primer disc el va publicar el 1970 amb el títol ‘Dioptria I’. El 1981 va sortir a la llum el seu sisè disc, ‘Amarga Crisi’. Els honoraris de Guillermina Motta i Pau Riba van ser de 175.000 pessetes i 220.000 pessetes, respectivament.
La cantant Núria Feliu va presentar el 1982 l'espectacle musical ‘Núria follies’ en què interpretava diferents cançons plenes d'èxit al llarg de la seva carrera. Feliu ha conreat diferents camps musicals, com la cançó popular, el jazz, els boleros i els cuplets. Tot sovint, s'ha fet acompanyar dels pianistes Tete Montoliu i Lucky Guri. Si la Núria Feliu va actuar el dia 30 d'agost, l'endemà 31, ho va fer el Tete Montoliu al Teatre Cal Bolet, interpretant peces de jazz donant el seu particular estil. Montoliu va repetir actuació el 1987.
El 1985, els Administradors van organitzar als Claustres de la Trinitat, un concert de guitarra a càrrec del músic murcià Narciso Yepes que interpretà obres d'Alfons X el Savi, Scarlatti, Bach, Sors, Albèniz, Vicente Asencio i Francesc Tàrrega.
Procedent de les Balears també va venir Tomeu Penya qui el 1986 va oferir un recital de música popular mallorquina a la plaça de Jaume I.
L'any 1987, hi va haver dos concerts de relleu: Raimon i Loquillo y Los Trogloditas que oferien un concert al camp de futbol acompanyats per d'altres grups musicals.

El 1988, fou l'any del concert del grup vendrellenc Lax'n'Busto, format dos anys abans. El 1989, va ser l'Orquesta Mondragón, capitanejada pel polifacètic Javier Gurruchaga, els que van oferir el concert estrella de la Festa Major.

El espectacles teatrals
Vilafranca ha acollit al llarg dels anys, diferents espectacles teatrals de companyies de prestigi com els Joglars, els Comediants i el Tricicle, per dir tan sols alguns noms.
El teatre ha estat representant per companyies vilafranquines, catalanes i d'arreu d'Espanya. Durant els primers anys de la Festa Major el poc teatre que s'oferia com espectacle era l'organitzat per l'Elenc Juvenil Artístic Teatral (EJAT) què representava a l'Acció Catòlica algunes obres de teatre. Així, el 1961 es va dur a terme l'obra ‘La Muralla’ escrita per Joaquín Calvo Sotelo. L'Elenc també va ser present a la Festa Major de l'any 1962, aquesta vegada representant l'obra ‘Por el camino de la vida’ de José María Pemán.
Bona part de les obres que es representaven a Vilafranca van tenir lloc als teatres del Casino i del Casal. Tal i com hem comentat, a Vilafranca arribaven companyies d'arreu de l'Estat. Alguns grups teatrals han estat la Compañía de Comedias de Mª Matilde Almendros (1961) amb l'obra ‘Alcoba nupcial’; la Compañía de Comedias Teatro Guimerà (1961) que representa ‘El millor dependent del món’; Teatre Companyia Maragall (1962) amb ‘Joc a taula’; la Companyia A. Ulloa (1963) amb ‘Las mujeres nos asustan’; la Compañía de Comedias Arlequín (1963 i 1964) amb les obres ‘Conoce Ud. a su mujer?’ i ‘Los derechos de la mujer’. Destacarem en aquests anys seixanta les representacions teatrals ‘Divorcio a la francesa’ de la Companyia titular del Teatre Guimerà que comptava amb l'actor de teatre, cinema i televisió Carlos Lucena, que va participar a les pel·lícules ‘Las largas vacaciones del 36’, ‘Companys, procés a Catalunya’, ‘Los bingueros’ i ‘Dragon Rapide’, entre d'altres. Joan Capri va actuar al Casal en dues ocasions, al 1966 amb l'obra ‘Un metge imaginari’ i al 1968 amb ‘El funerari’. El 1969 va actuar al Casino la Compañía de Comedias Carmen de Lirio, amb l'obra d'Alfonso Paso, ‘Educando a una idiota’.
La companyia de Montserrat Carulla va oferir per la Festa Major de 1969 l'obra Pigmalió, de Bernard Shaw. A més de Carulla, hi participaven els actors Jordi Serrat i Alfred Luchetti, entre d'altres.
La companyia teatral Els Comediants, creada el 1971, va actuar en diferents ocasions a la Festa Major de Vilafranca. La seva primera actuació va ser el 1974 amb la representació de l'obra ‘Non Plus Plis’ i el 1988 amb ‘La nit’. A més, va fer els espectacles infantils del 1979 amb l'espectacle ‘Sol, Solet’.
Els Joglars van presentar a Vilafranca el 1975 l'espectacle ‘Alias Serrallonga’ al parc Tívoli. L'obra -una interpretació personal dels Joglars explicant la història del bandoler Joan Sala- va comptar amb els actors Albert Boadella, que també feia les funcions de director, Ferran Rañé, Fermí Reixach i Jaume Sorribas -molt conegut pel seu personatge de l'Encarregat a Filiprim de TV3-, entre d'altres. La companyia va demanar als Administradors d'aquell any, ja que així s'especifica en el full adjunt del contracte, un pulmó de vedella amb la tràquea òssia i 125 mil·lilitres de sang barrejada amb molta sal. El cost de l'espectacle va ser de 75.000 pessetes.
La Companyia Adrià Gual va néixer dels alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic fundada per Gual el 1960, tot cercant una especialització teatral de la companyia. Entre els directors habituals hi havia Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, A Vilafranca van realitzar diferents interpretacions: ‘Primera històrica d'Ester’ i ‘Aigües encantades’, el 1977, i ‘Les Bacants’, el 1980.
A l'any 1974 va néixer la companyia de teatre Dagoll Dagom, encara que no es va professionalitzar fins tres anys després. Van venir per primera vegada el 1979 per representar l'obra ‘Antaviana’. Dos anys després, el 1981, van presentar a la vila el seu espectacle ‘La nit de Sant Joan’, amb l'acompanyament musical de Jaume Sisa. El 1986, va portar als escenaris de Festa Major l'obra ‘El Mikado’.
El 1982, a Cal Bolet, Rosa Maria Sardà i Claudi Garcia, van representar l'obra ‘Duet per a un sol violí’. Sardà no era la primera ocasió que venia a la vila ja què havia participant en alguna actuació de la Trinca. L'actriu i humorista barcelonina Rosa Maria Sardà va formar-se a les companyies teatrals de Carlos Lucena i Alejandro Ulloa -recordem que aquestes companyies van actuar en algunes ocasions als anys 1960-. Ha actuat al voltant d'una quarantena de pel·lícules i una vintena de sèries de televisió. A més, al llarg de la seva carrera ha rebut infinitats de premis dels seus companys i de la crítica. Aquell any 1982 també actuà Pavlosky al Casino.
La companyia El Tricicle va actuar a la Festa Major de l'any 1986 al pati de l'escola Baltà Elias presentant l'espectacle ‘Slastic’. L'any següent, el 1987, es va presentar a la plaça de Jaume I, l'obra de teatre ‘La botiga dels horrors’ representada per la Companyia del Teatre Victòria i coproduïda pel Tricicle, Dagoll-Dagom i Anexa, i dirigida per Joan Lluís Bozzo.
No deixarem de citar que al llarg de molts anys, iniciant-se el 1973, el grup de teatre vilafranquí CAEP III va omplir les places i carrers cèntrics de Vilafranca amb les seves representacions teatrals en dues o tres sessions.
L'empresa Amorós-Silvestrini, dedicada al món del circ, també ho era del teatre itinerant que sota la denominació de Teatro Príncipe i Teatro Rex-Condal oferia representacions a les festes majors. No coneixem els noms de les representacions que s'hi feien, excepte la de l'any 1967 en què l'espectacle era ‘Bellezas de España’.

Els balls d'orquestra
Aquest tipus de balls són, per antonomàsia, els més populars a les festes majors d'arreu de Catalunya ja que interpreten peces de collita pròpia, però sobretot de versions de cançons que han estat o estan de moda. A Vilafranca podem enumerar un bon grapat d'orquestres, de més o menys reconegut prestigi, però sempre donant un espectacle agradable per a tots els públics. Així, podem citar les orquestres Rosaleda, Mirasol, Melodia, la Matiz, l'Orquestina Galana, per posar alguns exemples. També són molt populars els balls de societat que tenien lloc al Casino i al Casal. Alguns d'aquests balls eren d'orquestres o grups musicals d'aquí, com l'Orquestra Savoy i Janio Marti. Alguns d'aquests balls anaven acompanyats d'una miqueta d'actuació especial com la que va oferir el 1966 al Casal l'Orquestra Triunfal amb la vedet Rosana Dey i la ballarina Fely Suarez.

El pantà de Foix

Al llarg del recorregut que realitza el riu Foix per les terres penedesenques, creua diferents municipis i els seus edificis de patrimoni històric més propers com molins, esglésies i castells, fins arribar a la mar Mediterrània, al municipi de Cubelles. Al seu pas per Castellet i la Gornal, als peus del nucli de Castellet, es va construir el pantà de Foix entre 1910 i 1928.
La idea de construir un pantà en aquest emplaçament va sorgir del vilanoví Pelegrí Ballester el 1901. Per poder tirar endavant el projecte va començar a buscar sinergies amb d'altres persones, com la del diputat provincial Joan Bofill o la de l'alcalde de Vilanova i la Geltrú. El ministeri d'Obres Públiques va autoritzar, a l'octubre d'aquell mateix any, la construcció del pantà de Foix.
La Junta Gestora que es va constituir a Vilanova i la Geltrú per a la construcció del pantà de Foix va encarregar a l'enginyer Hermenegildo Gorria la redacció del primer projecte d'embassament al riu Foix. El febrer de 1907 es va constituir la Comunitat de Regants, per impulsar el projecte que havia de servir per regar les terres agrícoles costaneres de la comarca del Garraf i del Baix Penedès, al llarg de 2.300 hectàrees. La Comunitat de Regants però es constituí primerament com a Sindicat d'Obres per endegar la seva construcció, conservació i explotació. Igualment, el pantà va servir per a l'abastiment d'aigua a Vilanova i la Geltrú i a Sitges en temps de sequera.
L'autorizació definitiva va arribar als impulsors del pantà el 1908 i aquesta s'acompanyava d'un compromís per part de l'Estat del pagament de la meitat del cost dels murs de contenció i dels canals d'aigua.
Del projecte inicial se'n van realitzar d'altres per corregir i ampliar el de 1903. D'aquesta manera, el 1909 se’n va redactar un de nou, per José A. Revilla amb un pressupost de 1.985.791,33 pessetes. Amb posterioritat, es van redactar fins a cinc projectes més. Aquestes però no van ser les úniques modificacions que es van realitzar sobre plànol, sinó que se'n feren d'altres per poder finalitzar les obres del pantà de Foix, amb un increment de poc més de 770.000 pessetes d'aquells temps. Entre finals dels anys 1920 i principis de 1930 es van realitzar diferents obres de millora per garantir la impermeabilitat del pantà ja què perdia grans volums d'aigua. De totes maneres, el 1928 es va finalitzar la construcció del mur de contenció de la pressa, acabant-se la part més faraònicament visible i inaugurant-se aquell mateix any.
Però la construcció del pantà no va finalitzar amb les obres únicament d'embassament d'aigua. Va ser necessari construir dos canals d'aigua per portar-la a Vilanova i la Geltrú, una, i l'altra a Cubelles i Cunit. Aquestes obres es van iniciar el 1924 i van durar dotze anys, fins el 1936.
Com que la Comunitat de Regants no podia fer front a l'elevat deute que va contraure, l'Estat va assumir, el 1935, els deutes i adquirí tots els drets i propietats del pantà de Foix, a més de fer-se càrrec de la construcció i pagament de la finalització de les sèquies que connectaren els dos canals amb els diferents municipis, tasques que s'acabaren el 1943.
El pantà de Foix és ple d'històries. De ben segur tots en coneixem de joioses, de tristes i d'altres plenes de misteri. S'han trobat al seu interior cotxes, motos, bicicletes i objectes de tot tipus. El pantà guarda també al seu interior històries de morts esfereïdores, pròpies d'assassinats i de suïcidis.
El pantà de Foix té una superfície de 290 quilòmetres quadrats i la seva capacitat és de 5,64 hectòmetres cúbics. El pantà és una part important del parc natural del Foix amb una extensió de 2.900 hectàrees -2000 situades en el terme municipal de Castellet i la Gornal i 900 en el de Santa Margarida i els Monjos.
 

Eugeni d'Ors i el centenari de La Ben Plantada

L'escriptor Eugeni d'Ors va publicar ara fa cent anys el llibre La Ben Plantada -una de les obres més importants de la seva carrera. Igualment, enguany s'escau el 130è aniversari del seu naixement. És per aquest motiu que al Racó de la història d'avui us explicarem qui va ser Eugeni d'Ors, de què tracta La Ben Plantada i la seva vinculació amb la nostra vila. Eugeni d'Ors va néixer a Barcelona el 28 de setembre de 1881, fill de Josep d'Ors i Cèlia Rovira, ella d'ascendència vilafranquina. Va estudiar simultàniament Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Madrid. Igualment, també va fer estades a la Universitat de la Sorbona i al Col·legi de França el 1906. D'Ors va començar a escriure aquest mateix any a la revista La Veu de Catalunya la seva columna periòdica anomenada el Glossari. Va ser en aquest moment en què va erigir-se el màxim exponent i ideòleg del noucentisme, un nou corrent literari i artístic a Catalunya.
Una de les seves obres més conegudes de l'etapa catalana és La Ben Plantada, que enguany s'escau el centenari de la seva publicació. La Ben Plantada és un llibre al·legòric protagonitzat per Teresa que representa el model ideal del mediterrani, la catalanitat clàssica i antimodernisme que pregonava l'ideari del Noucentisme. El vilafranquí Rodolf Llorens va publicar el 1937 una rèplica, La Ben Nascuda, a l'editorial Avant.
La seva trajectòria professional és ben palesa en la història contemporània de Catalunya participant activament a la Mancomunitat de Catalunya amb el càrrec de responsable d'Instrucció Pública. Va ser també secretari de l'Institut d'Estudis Catalans i director de l'Escola de Bibliotecàries. El 1920 va canviar la seva residència, traslladant-se a Madrid. Allí, va continuar escrivint el Glossari, però aquesta vegada en castellà i al diari ABC. L'any 1927 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.
L'inici de la guerra civil espanyola el va viure a París però tan aviat com va poder, accedí a Espanya per la zona franquista, establint-se a Pamplona. Aviat va començar a col·laborar amb el règim del general Franco amb el nomenament de Jefe Nacional de Bellas Artes el 1938. Aquell any també va ser nomenat secretari perpetu de l'Instituto de España. D'Ors va continuar escrivint el Glossari, aquesta vegada però al diari Arriba España. Amb el càrrec de Jefe Nacional de Bellas Artes sota el braç va aconseguir el retorn de les obres d'art del Museu del Prado que estaven a la ciutat suïssa de Ginebra. Ell coneixia molt bé el museu ja què el 1923 havia escrit el llibre Tres horas en el Museo del Prado.
El 1941 va començar a estiuejar a Vilanova i la Geltrú on va establir amistat amb alguns vilafranquins. D'aquesta manera, va iniciar una estreta relació amb Vilafranca i els vilafranquins.
A partir de la Festa Major de Vilafranca de 1944, Eugeni d'Ors intentava sempre ser-hi present a la vila, traslladant-se des de Vilanova i la Geltrú, on residia a la seva ermita de sant Cristòfol, fins a l'any de la seva mort, el 1954. El 21 de setembre de 1944 l'Ajuntament de Vilafranca li va atorgar el títol de fill adoptiu de la vila en resposta afirmativa a la seva petició.
El 30 d'agost de 1946, Eugeni d'Ors va protagonitzar unes de les seves anècdotes vilafranquines: es trobava al balcó de l'Ajuntament mirant la diada castellera. Al seu costat hi havia un grupet de noies, una d'elles d'origen sudamericà. Quan els castellers van aixecar el castell i l'hagueren coronat, Eugeni d'Ors va dir a aquesta noia de l'altre cantó de l'Atlàntic una de les frases més polèmiques de l'escriptor: "Estos son nuestros toros".
Eugeni d'Ors va morir el 25 de setembre de 1954 a Vilanova. L'endemà va ser enterrat en un nínxol del cementiri de Vilafranca. El cementiri de la vila havia estat glossat feia uns anys d'aquesta manera: "la tierra a que dan sombra unos cipreses, más bellos aún que los del Generalife de Granada y quizás tan altos como del de Santa María in Organo en la longobarda Verona". Diferents personalitats del món acadèmic i periodístic van ser presents en el seu comiat a Vilafranca. Entre elles, hauríem de destacar -a part de les pròpies vilafranquines i vilanovines- Francesc Buscarons, rector de la Universitat de Barcelona, Miguel Pérez Bosch, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Pedro Manubeu, del Liceu, Antoni Aunós, de l'Escola Social de Barcelona, Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia Española i Josep Janés, editor.
Uns quants mesos després de la seva defunció, al juliol de 1955, l'Ajuntament de Vilafranca va adquirir el panteó de Matilde Odoardo Pérez, germanastra de l'avi matern d'Eugeni d'Ors. El panteó a Matilde tan admirat per Eugeni d'Ors en vida seria l'espai del seu descans perpetu en mort. El trasllat es va realitzar quatre anys després de la seva defunció, el 5 d'octubre de 1958.

La Concòrdia de Vilafranca

El proper mes de juny, concretament el dia 21, es compliran 550 anys de la signatura de la Concòrdia de Vilafranca, que va situar la nostra vila en el mapa polític de les monarquies d'Aragó i de Navarra. Les trifulques d'herències, pactes i interessos van portar les diferents nobleses i monarquies a intentar pactar entre elles.
Però, com s'arriba fins a la Concòrdia? Carles, príncep de Viana, i heureu del regne de Navarra, era fill de la reina Blanca de Navarra i de Joan d'Aragó, germà del rei Alfons V el Magnànim. Nascut el 29 de maig de 1421 -aquest diumenge en farà 590 anys del seu naixement- va accedir al tron del regne de Navarra, a punt de fer els 20 anys, arran de la mort de la seva mare el 1441. Malgrat ser l'hereu de la corona, el seu pare, Joan d'Aragó, volia ser el rei de Navarra, però les pretensions del seu fill Carles sobre la corona feien difícilment possible arribar a un acord. Pare i fill reclamaven el que tots dos consideraven seu, segons els seu parer.
La situació s'agreujà notablement quan Joan d'Aragó es va tornar a casar el 1444 amb Joana Enríquez Fernández de Córdoba, filla de l'Almirant de Castella, Fadrique Enríquez. El conflicte d'interessos entre els diferents llinatges va provocar un conflicte greu entre les famílies dinàstiques aragonesa, castellana i navarresa. A més, uns anys després es complicaria la situació interior a Catalunya amb els conflictes socials, agafant un gran protagonisme el príncep Carles de Viana a casa nostra.
Malgrat tot, Carles de Viana va acceptar sotmetre's a les ordres del seu pare Joan d'Aragó, tanmateix la intervenció en els assumptes interns del regne navarrès va ocasionar l'oferiment del rei Joan II de Castella al príncep Carles de Viana per tal d'expulsar al seu pare de Navarra, originant-se en aquells territoris una guerra civil. Carles va ser empresonat però li arribà la llibertat en prometre que no seria rei de Navarra fins després de la mort del seu pare.
Arran de la mort del rei Alfons V el Magnànim, el 1458, el substituí el seu germà Joan, qui seria coronat com a Joan II d'Aragó. El nou monarca va oferir al seu fill Carles de Viana les corones de Nàpols i Sicilia, però va refusar l'oferiment.
El príncep Carles volia casar-se amb Isabel, la germana del rei Enric IV de Castella. Però al seu pare no li va semblar gens bé, ja que volia pactar el matrimoni entre el seu segon fill, Ferran, amb Isabel (els futurs reis catòlics). Per tal d'evitar el possible enllaç entre Carles i Isabel, Joan II va fer empresonar el seu fill Carles el desembre de 1460, cosa que va ocasionar una gran revolta, que va provocar l'alliberament del príncep als tres mesos del seu presidi. En arribar Carles a Barcelona va ser molt ben rebut per tothom i es deixà de considerar Joan II com a monarca.
Així, es va signar la Concòrdia de Vilafranca el 21 de juny de 1461, en què es prohibia l'entrada a Catalunya del reis Joan II i Joana Enríquez, sense l'autorització de la Diputació del General de Catalunya, reconeixent-los com a reis, i es nomenava Carles de Viana hereu de la Corona d'Aragó i lloctinent perpetu de Catalunya. A l'acte de signatura de la Concòrdia van participar-hi representants de la Diputació del General i la reina Joana Enríquez, qui va signar en nom del seu marit, i Carles de Viana.
Tres mesos després, el 23 de setembre, va morir Carles de Viana al Palau Reial de Barcelona en estranyes circumstàncies... Segons sembla va ser enverinat per Joana Enríquez, qui desitjava veure coronat el seu fill Ferran com a rei de la Corona d'Aragó, el futur Ferran II, qui casaria amb Isabel I de Castella.

El retaule de la Mare de Déu i de Sant Jordi

Fa pocs dies, el dissabte passat, va ser la festivitat de sant Jordi, patró de Catalunya. Per aquest motiu, al Racó de la història d'aquest mes, us escrivim sobre el retaule de la Mare de Déu i de sant Jordi que es troba a l'església de sant Francesc de Vilafranca del Penedès.
A finals del segle XIV, el pintor gironí Lluís Borrassà va rebre l'encàrrec de pintar un retaule per a l'església del convent de sant Francesc per tal de dedicar-hi un altar lateral a l'advocació de la Verge Maria i de sant Jordi.
L'església i el convent de sant Francesc es van començar a construir, a mitjans del segle XIII, als afores de la vila, per l'orde religiós fundat per sant Francesc d'Assís. Els franciscans van residir a la nostra vila fins el 1835 en què la desamortització de Mendizábal va tancar les portes a molts dels convents i monestirs.
El retaule de la Mare de Déu i de sant Jordi té un gran format, ja què fa dos metres i mig d'ample per quatre metres d'alt. El retaule es divideix en franges verticals -dites carrers- emmarcades amb quatre marges -unes petites franges verticals- i una franja horitzontal -anomenada predel·la.
A l'espai central, es representa al bell mig la Mare de Déu, fent l'entrada al temple, i sant Jordi. Dalt d'aquestes dues imatges, hi ha la representació de la Crucifixió de Jesús, on es pot observar a l'esquerra del Crist, la Verge Maria i altres dones que eren seguidores de Jesús, i a la dreta, un grup d'homes a cavall.
A la part esquerra del retaule trobem la representació de tres moments de la història de la Verge Maria: el brodat del vel del temple; les esposalles de Maria; i l'Anunciació i la Nativitat, és a dir, el naixement de Jesús.
A la dreta del retaule, Borrassà va pintar diferents passatges de la vida de sant Jordi: la mort del drac i la salvació de la donzella; el martiri de sant Jordi en la roda i en la creu; i la mort del sant decapitat.
Hem esmentat que entre carrer i carrer hi ha unes petites franges verticals en què es representen a dotze sants i santes com sant Jaume, sant Pere i santa Eulàlia, entre d'altres.
A la predel·la, que és la franja horitzontal que es troba a l'alçada de la vista, s'hi representen cinc imatges santes: santa Maria Egipcíaca, la Verge dels Dolors, Jesucrist amb les marques de la passió, sant Joan Evangelista i sant Francesc d'Assís rebent els estigmes.
La vinculació de sant Jordi amb sant Francesc d'Assís la trobem en la seva infantesa ja què al poble d'Assís hi havia una església dedicada al sant romà mort el 303 després de Crist. En aquesta església, sant Francesc va aprendre a llegir i a escriure, i s'inicià al cristianisme.
La vida de sant Jordi és recollida en diferents tradicions arrelades arreu d'Europa i de la Mediterrània. La llegenda més coneguda té lloc a Líbia. Al país africà, hi havia un llac amb un drac que exigia a la gent el sacrifici d'una donzella i un xai. Un bon dia, la donzella escollida va ser la filla del rei. Sant Jordi va ser cridat pel rei per matar el drac i, a canvi, oferir-li la mà de la seva filla. Sant Jordi va posar com a condició la conversió al cristianisme del rei i del seu poble. Sant Jordi va matar el drac i es va complir l'acordat per les dues parts. La versió catalana té lloc a Montblanc i de la sang que es vessa del drac sorgeix una rosa que lliurà sant Jordi a la princesa.
El retaule ha estat restaurat dues vegades en els darrers vint anys. L'any 1989 va rebre la primera restauració perquè el retaule de Borrassà va formar part de l'exposició sobre el mil·lenari de Catalunya. Nou anys més tard, el 1998, aprofitant unes obres de condicionament del retaule consistents en la instal·lació del quadre sobre una estructura de ferro separada gairebé mig metre de la paret per millorar les condicions climàtiques, es va fer una petita restauració per al manteniment de tan bell retaule. També es va col·locar un vidre de protecció per prevenció.

El castell de Subirats

Un dels castells situats a l'Alt Penedès amb més de renom és el castell de Subirats. La seva construcció ha de situar-se als temps de la Marca Hispànica, quan l'actual Catalunya estava divida en dues zones: la cristiana, del riu Llobregat fins als Pirineus i la musulmana, del riu Gaià, a prop de Tarragona, en avall.
La construcció del castell de Subirats és del tot estratègica. En aquells temps, els cristians volien conquerir territori cap al sud i edificaven els castells en la zona de frontera; així és com sorgeixen la majoria dels castells al Penedès.
La referència documental més antiga del castell data de l'any 917, en una concessió feta pels germans Ermenard i Udalard al monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès. L'any 985, en els primers temps de la història del castell, aquest fou saquejat i destruït per les tropes d'Al-Mansur que arribaven fins a la ciutat de Barcelona, ocasionant, també, greus destruccions. Dues ràtzies musulmanes més es veuran passar per davant del castell de Subirats, una, el 1107 i, l'altra, el 1115.
Un dels propietaris que va tenir el castell de Subirats va ser Mir Geribert, personatge molt important, a qui algún dia dedicarem un article al racó de la història. La propietat del castell la va heretar de la seva mare, Ermengarda, l'any 1030. Quan Mir Geribert va morir, al seu testament especificà que el castell havia de ser propietat de la seva dona Guisla. En morir aquesta, la propietat va passar a mans del seu fill, Arnau de Santmartí. Els descendents de Mir Geribert, la nissaga dels Santmartí, en seran els propietaris al llarg de moltes dècades (per exemple, Guillem de Santmartí i Ferrer de Santmartí). Al testament d'Ermengarda se cita, per primera vegada, el nom de l'església del castell, Sant Pere de Subirats. A l'església es venera la imatge de la Mare de Déu de la Fontsanta.
El fill de Ferrer de Santmartí, Hug, va morir el 1262 i les seves propietats van passar a mans de la seva germana Alamanda, qui estava casada amb Guillem d'Entença. A la seva mort, el patrimoni dels Santmartí va passar al germà de Guillem, Berenguer V d'Entença. Uns anys més tard, es coneix que el castell de Subirats va passar a mans de Berenguer de Vilaregut perquè, segons la documentació oficial, el rei Pere IV, el Cerimoniós, va confiscar totes les propietats a Berenguer per considerar que havia conspirat contra el rei. Així, el 1344 el castell de Subirats va passar a ser propietat reial però fou venuda la jurisdicció, passant per les mans de Ramon de Riusec, de Pere de Montcada i de Berenguer d'Abella. Pere IV el Cerimoniós va vendre el castell als Cervelló, una nissaga nobiliària molt arrelada al Penedès, de la qual ja vam parlar a l'article dedicat a l'hospital d'Olesa de Bonesvalls. Així, Ramon Alemany de Cervelló el va comprar el 1379 i va ser propietat de la família fins el 1474.
El castell de Subirats, que era propietat de Guerau Alemany de Cervelló en aquell moment, va ser confiscat pel monarca arran de la Guerra Civil catalana (1462-1472) en posicionar-se contra el rei Joan II i a favor del príncep Carles de Viana. El rei va donar el castell a Roderic de Perea. El 1493, el rei Ferran II d'Aragó comprà per 30.000 sous els castell i la jurisdicció de Subirats i incorporà el terme com a propietat de la Corona d'Aragó, però pocs anys més tard, vendrà la jurisdicció a Miquel Joan Gralla i als seus descendents.
Durant la guerra dels Segadors, Pedro Fajardo, marquès de los Vélez, va ordenar l'enderroc del castell de Subirats, el 1641.
Actualment, es conserven poques parts del castell de Subirats, a part de l'església parroquial. Una part de la torre de l'homenatge i alguns murs que van ser objecte de restauració fa uns pocs anys que consistiren en la neteja i retirada de les runes del castell i la consolidació de la torre i del baluard i la definició de la muralla oriental.

Enric Vallès Soler, ministre plenipotenciari

D'entre les persones més il·lustres que ha donat aquesta terra penedesenca, és destacable la figura d'Enric Vallès Soler -de ben segur, desconegut per molts- en desenvolupar la seva trajectòria lluny del Penedès i de Barcelona, com ho van fer els germans Milà i els bisbes Torras i Bages i Morgades.  Enric Vallès va néixer el 25 de febrer de 1835 a Mas Suau, a prop de Font-rubí, fill de Salvador Vallès i Francesca de Paula Soler d'Aragonès. El matrimoni va tenir quatre fills -dels quals Enric va ser el segon- i també va destacar el fill petit, Camil, qui arribaria a ser general (Vilafranca li va dedicar un carrer al barri del Molí d'en Rovira).
Durant els primers anys de vida fins a l'adolescència, Enric Vallès va estudiar a Vilafranca. Després va continuar els seus estudis a Barcelona, que combinà amb l'aprenentatge de les llengües francesa, anglesa i italiana. A l'edat de 15 anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona fent estudis de literatura espanyola i filosofia, sent alumne de Manuel Milà i Fontanals i de Francesc Xavier Llorens i Barba. També estudià dret romà, dret polític i administratiu espanyol. La seva persuasió per millorar el seu expedient universitari el va dur a continuar els seus estudis a la Universitat de Madrid, amb l'interès de fer la carrera diplomàtica.
Un cop a Madrid, va fer amistat amb gent important de la capital, amb la burgesia, la noblesa i l'església. Arran de la seva voluntat per arribar a diplomàtic, va ser nomenant, el març de 1856, agregat sense sou al Ministeri d'Estat, tasca que va desenvolupar mentre acabava els estudis de dret i administració. El seu servei de seguida va ser recompensat i, al mes d'octubre, va rebre la creu de cavaller de l'ordre de Carles III.
El 1861 va ser nomenat agregat de número a la legació d'Espanya a Istanbul. Des d'allí va poder viatjar a Síria i Palestina tot visitant les ciutats en què, segons el Nou Testament, tenien lloc passatges de la vida de Jesús. Durant la seva estada va rebre la Creu de tercera classe de l'ordre de Medjidié, a mans del sultà de Turquia i va ser nomenat Cavaller del Sant Sepulcre pel Patriarca de Jerusalem.
Després d’estar 5 anys a Istanbul, va ser nomenat segon secretari de legació a Quito, a l'Equador. Però mentre estava de viatge cap allí, i passant uns dies a Madrid, va quedar vacant la mateixa plaça a Washington, a la capital dels Estats Units d'Amèrica. D'aquesta manera, va poder viatjar per arreu del país i conèixer les diferents realitats d'aquell gran estat d'estats. La legació a Washington era molt important arran de les pretensions expansionistes dels Estats Units, cosa que podia provocar una ocupació de la illa de Cuba, que era colònia espanyola.
Durant uns mesos de l'any 1870, va ser nomenat cònsol interí a Nova York, retornant, en acabar la seva tasca, a Washington.
El 1872 va ascendir a primer secretari i va ser destinat a la legació espanyola a Berlín durant dos anys, desenvolupant el càrrec interinament de ministre, el què avui seria considerat un ambaixador. Dos anys després, el 1874, va ser traslladat per desenvolupar la seva tasca diplomàtica a Londres, on coincidí amb el seu antic cap a Istanbul. Però, un any després, va tornar a Berlín.
El 1880 es va signar la pau entre Espanya i Perú després de catorze anys sense tenir cap tipus de relació diplomàtica amb l'antiga colònia. El ministre d'Estat va pensar que la persona qui millor podria desenvolupar el càrrec de ministre d'Espanya era Enric Vallès que viatjava a un país -Perú- en conflicte bèl·lic amb Xile. Des d'allí, va aconseguir restablir les relacions diplomàtiques entre Espanya i Xile, trencades des de feia més de 20 anys, aprofitant el contacte amb diplomàtics xilens arran de la guerra. Així, va aconseguir un tractat de pau entre els dos països, signat a la ciutat peruana de Lima, el 12 de juny de 1883, entre el propi ministre Enric Vallès i el xilè.
Uns mesos després, a principis de 1884, Vallès va ser designat ministre a Santiago de Xile. Quatre anys més tard, va rebre l'ascens i va ser designat Enviat extraordinari i Ministre plenipotenciari.
El 21 de novembre de 1889, a les tres de la tarda, va morir, a Santiago de Xile, després de prop d'un any patint una malaltia d'estomac.
El seu cos va ser embalsamat i va sortir de la ciutat de Valparaíso el 28 d'agost de 1890 cap a Buenos Aires i d'allí, a la ciutat de Barcelona. El cos va arribar al port de la Ciutat Comtal el 29 d'octubre. El 2 de novembre va ser traslladat a Vilafranca i dipositat provisionalment en una capella lateral de l'església de sant Francesc fins que, un cop acabades les obres de reforma d'una altra capella lateral d’aquesta església, acollís el cos i el panteó de la família Vallès. L'acte va tenir lloc el 26 d'agost de 1892.
 

Vilafranca, 1808, entre les dues batalles del Bruc

Des de fa unes setmanes, a les sales de cinema del nostre país, es projecta la pel·lícula Bruc, explicant els fets de les dues batalles que van tenir lloc a la localitat del Bruc, els dies 4 i 14 de juny de 1808, en el marc de la Guerra del Francès -o de la Independència-. En aquesta edició del Racó de la història us explicarem els fets ocorreguts a Vilafranca entre el 7 i el 9 de juny de 1808.
Els dies 7 i 8 de juny, al poble de La Granada, es van reunir els sometents (organització paramilitar d'autoprotecció civil per a la defensa pròpia i de la terra) del Penedès, el Garraf i la Segarra, amb més de 800 homes armats i encapçalats per Joseph Marimon.
El dia 8, el governador de Vilafranca, Joan de Toda Vendrell, va enviar l'agutzil i el vereder a trobar el somatent, amb el missatge que marxessin cap a les seves cases. Però el primer va ser mort i el segon, ferit en una cama. A les sis de la tarda, els sometents van arribar a la vila per buscar el governador però no el van trobar perquè s'havia amagat a la casa Casanovas, després ca l'Àlvarez de Sisternes, a la plaça de la Constitució. En no trobar el governador, van matar la seva dona, Maria Francesca de Toda, i li cremaren la casa.
Tot seguit, el somatent va matar el seu secretari -que van cremar en una foguera que havien fet amb els seus mobles a la rambla-. El governador va ser trobat a Cal Casanovas i mort al mig del carrer davant d'un gran nombre de vilafranquins que s'hi congregaren. El següent a la llista del somatent va ser l'alcalde major de Vilafranca, Josep Guixer, que va aconseguir escapar vestit de frare trinitari, però va ser trobat mort el dia 11 a prop de Monistrol d'Anoia. La nit d'aquell mateix 8 de juny, els sometents van anar fins a Sitges a buscar un parell de canons per fer-se forts a Vilafranca.
L'endemà, 9 de juny, van col·locar els dos canons, un davant de la Creu de Sant Salvador, al final del carrer de sant Pere -en aquells anys era lluny de la vila- i l'altre a l'hort del convent de sant Francesc. Els francesos, dirigits pel general Joseph Chabran, que venien cap a Vilafranca, de camí cap a Barcelona, després de saquejar i incendiar la vila de l'Arboç, posaren una bateria a l'alçada de la Casa dels Capellans, entre els Monjos i Vilafranca, a pocs metres de l'actual accés a l'autopista. A les 10 del matí, des de Vilafranca van començar a llençar algunes canonades, molt poques i sense potència perque mancava la pòlvora, i els francesos replicaren.
El vicari perpetu de Vilafranca, Valentí Muntades, cronista esplèndid d'aquells fets, va anar a cercar el somatent per persudir-lo de continuar l'inútil atac contra els francesos. Mentre es negociava, la majoria dels vilafranquins van marxar de la vila. Només romangueren el vicari perpetu, Valentí Muntades; un sol capellà, Ignasi Corts; els regidors Lluís Freixas i Josep Verdaguer;el proveïdor de l'exèrcit, Cayetano Vidal i la seva esposa Antònia Alió; l'escribà Josep Mullol; i poques persones més. A dos quarts de quatre de la tarda, les tropes franceses van entrar a Vilafranca, saquejant-ne una part.
D'entre els vilafranquins que s'hi quedaren, sortí una representació formada per Valentí Muntades, Lluís Freixas i Josep Mullol aconseguint una escorta entre els francesos per entrevistar-se amb el general Chabran, per preservar a la vila que es continués el saqueig.
Durant aquests fets, van morir al voltant de vint-i-cinc vilafranquins, una dotzena de membres del somatent, tres soldats francesos que van ser enterrats prop de la creu de sant Salvador i un home que, segons diuen les cròniques "se creu foraster pues per la roba no fou conegut per ningú de la Vila, y los gosos ja quasi l'havien devorat, y allá mateix se cubrí de terra...".
Uns dies després, el 14 de juny, va tenir lloc la segona batalla del Bruc, en què les tropes del general Chabran van haver de retirar-se en ser atacades i pensant-se que una gran formació de soldats els esperava per derrotar-los en sentir el so del timbal del timbaler del Bruc.

La nevada de la nit de Nadal de 1962

Era el 24 de desembre de 1962. Va ser una nit de Nadal molt especial per a molta gent. Després de la missa del Gall de la basílica de Santa Maria va començar a nevar. Feia molt de fred i del cel van començar a caure les primeres volves.
Tan sols feia dos anys de la darrera nevada, que va tenir lloc el 10 de gener de 1960. A Vilafranca, que hi neva molt de tant en tant, sempre acostuma a fer-ho els mesos de gener i febrer, encara que algun mes de desembre també n'ha caigut alguna de bona: el darrer desembre amb una bona nevada va ser el de 2001, que va coincidir amb el dissabte de la Fira del Gall i el dia en què es van començar a repartir les primeres monedes d'euro. De des de l'any 1940 fins el 1962, onze vegades havia nevat durant el mes de gener, set al mes de febrer, dues al març i dues també al desembre.
El dia de Nadal de 1962 Vilafranca es va llevar nevada. Els vilafranquins van poder contemplar, molts per primera vegada, una nevada de gran consideració. Els infants miraven amb sorpresa, darrera dels vidres, el seu carrer ple de neu. Als carrers i a les teulades s'acumulaven més de quaranta centímetres de gruix de neu. La gent no podia sortir de casa. D'aquesta manera, es va obligar la gent a agafar una pala, o qualsevol altra eina, per retirar la neu de davant dels portals de casa seva, fent un caminet fins arribar al mig del carrer on l'acumulació de la neu era major. Igualment, el pes de la neu damunt de les teulades feia perillar l'estabilitat d'aquestes. Aquest fet va provocar que molts veïns es veiessin obligats a pujar a terrats i teulades per retirar la neu.
Les primeres petjades sobre la neu d'aquell dia de Nadal, a la plaça de Jaume I, van ser les de mossèn Maideu que s'intentava obrir camí entre l'edifici de Can Trabal, la seva residència, i la basílica de Santa Maria. Aquell dia, malgrat la neu, es van celebrar les misses del dia de Nadal. La corporació municipal, és a dir, l'alcalde i els regidors, van assistir a l'Ofici Solemne a Santa Maria.
La nevada va provocar greus problemes de circulació, no tan sols de vehicles, sinó també de persones. El trànsit per carretera i per ferrocarril es va aturar moltes hores. Tanta era la neu acumulada a l'estació de tren de Vilafranca que ni tan sols es veien les rodes de les locomotores ni dels vagons.
La situació va ser tan caòtica que el propi alcalde de Vilafranca, Lluís Melo i García, es va posar al capdavant de la situació per buscar les solucions necessàries, començant per la neteja dels carrers i per la petició d'ajuda a la Diputació de Barcelona, que va accedir amb el llançament de sal per evitar les relliscades.
El 26 de desembre, dia de Sant Esteve, atrevir-se a passar per la rambla de Sant Francesc encara era tot una aventura per la neu acumulada i per la por de rebre un bon cop amb les boles de neu que els més joves llençaven tot emulant les grans batalles de la història. Allò que els infants veien amb sorpresa el dia de Nadal, per Sant Esteve ja tenien presa la mida i s'atrevien amb la neu.
Aquest mateix dia, el tradicional concert d'orgue de Sant Esteve, que tenia lloc a l'església de Santa Maria, es va anul·lar.
El dia 27 de desembre, a les 8 del matí, a Vilafranca encara s'estava a 8,3 graus sota zero. Unes setmanes més tard, l'Agrupació Fotogràfica del Casal La Principal va organitzar un concurs fotogràfic sobre la nevada. Les fotografies participants van estar exposades al Saló d'Exposicions de l'entitat.
El causant de la gran nevada va ser un anticicló situat sobre de Dinamarca, que enviava cap aquí un fort corrent de vent gèlid procedent de Sibèria. L'any 1962 va ser important a Catalunya meteorològicament parlant, ja què va ser l'any dels Tres aiguats del Vallès, ocorreguts els dies 25 de setembre, 4 i 7 de novembre de 1962. El més important de tots tres va ser el primer, que va provocar la mort de més de mil persones.
Foto: Famíla Lluverol

L’Hospital d’Olesa de Bonesvalls

Un dels vestigis del Penedès medieval més antic és l'Hospital dels Cervelló situat a Olesa de Bonesvalls. Abans però, els hospitals no tenien la mateixa utilitat que tenen en l'actualitat. Els hospitals a l'Edat mitjana eren edificis on la noblesa i l'Església practicaven la caritat i servien per allotjar els peregrins, a l'estil dels albergs de transeünts que actualment existeixen, on es donava un plat de menjar i un llit per dormir.
Aquest tipus de serveis se situaven prop dels camins més importants de comunicació entre ciutats. Aquesta afirmació pot deixar aturat a més d'un, perquè ens sembla que Olesa de Bonesvalls queda actualment allunyada de la xarxa de carreteres que uneix Vilafranca amb Barcelona. A l'Edat mitjana, la xarxa de camins que passaven per l'Alt Penedès era diferent a la de l'actualitat. Per anar cap a Barcelona se seguia el camí de les Gunyoles, passant per Olesa de Bonesvalls, Begues, Sant Boi de Llobregat i fins la Ciutat Comtal. Un exemple de l'ús d'aquest camí el trobem a la crònica de Ramon Muntaner en la narració dels darrers moments de la vida del rei Pere III el Gran. Muntaner va explicar que el rei sortí de Barcelona en direcció a Salou per embarcar-se allí cap a la conquesta de l'illa de Mallorca. A mig camí es van sentir malament i s'aturà a l'Hospital dels Cervelló d'Olesa de Bonesvalls, per continuar en llitera de fusta cap a Vilafranca, on va morir al Palau Reial.
L'Hospital d'Olesa es va construir sota la protecció de la nissaga dels Cervelló. Guillem II de Cervelló va morir el 1262, deixant escrit al seu testament que es construís un hospital al terme d'Olesa de Begues, al lloc anomenat el Pèlag d'Olesa. L'edifici es va anar construint al llarg dels anys sota l'estil d'art gòtic.
En un primer moment, l'edifici principal de l'hospital era de planta rectangular, de dues plantes, la de baix amb sostre pla, i la de dalt amb sostre de fusta a dues vessants, també dita a dues aigües. Als anys 1590, 1616 i 1617 s’hi van fer obres de reforma molt importants. Es va modificar part de l'estructura de l'hospital. D'aquesta manera, la planta baixa va ser destinada a celler, quadra, cuina i menjador. El primer pis es va redistribuir al seu interior, vertebrant l'espai amb un passadís central i, a cada costat, tot un seguit d'habitacions. El sostre s'aixecà per construir-hi unes golfes. Igualment, es va bastir una nova nau, afegint-la a l'edifici ja existent, la torre també es va modificar i s'hi construïren edificis a tocar de les muralles que tancaven el recinte de l'hospital.
Al costat de l'edifici es va erigir una torre quadrada amb planta baixa i tres pisos, destacant l'espai de la primera planta que va acollir la cambra episcopal.
Al recinte de l'hospital s’hi va edificar una capella sota l'advocació de Santa Maria de l'Anunciació. En un primer moment, la capella estava formada per una nau i un campanar de doble espadanya. A principis del segle XVII, la capella es va ampliar construint un presbiteri i una sagristia al seu cantó dret.
En aquesta capella hi havia estat el retaule de Sant Sever, d'estil renaixentista. Es va construir per a l'hospital de Sant Sever de Barcelona a mitjan del segle XVI. Però a final del segle XVII, el retaule es traslladà a la capella de l'hospital olesà. Finalment, el 1929, el retaule tornà a Barcelona, per exposar-se al Museu Diocesà de Barcelona. El retaule, obra dels artistes portuguesos Pedro Nunyes i Enrique Fernandes, explica diferents passatges de la vida de sant Sever: l'elecció i consagració com a bisbe de Barcelona, el seu martiri i el miracle que se li atribueix al rei Martí I l'Humà, qui tenia una afecció a una cama.
L'Hospital d'Olesa de Bonesvalls va ser administrat, en un primer moment, pel prior del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, de l'orde dels benedictins. Uns anys més tard, el 1328, va passar a mans del bisbe de Barcelona. El 1874 es va aplicar sobre l'edifici de l'hospital la llei de desamortització com a bé de l'Església. Sortí a subhasta el 1875 i fou comprat per Manuel Martínez Rodríguez. Tres anys més tard, se n'anul·là oficialment la venda. Durant aquest temps, l'hospital acumulava molts deutes que foren sufragats per Manuel Girona, alcalde de Barcelona en aquells moments, qui també va pagar les obres de la façana de la Catedral de Barcelona.
Actualment, el conjunt monumental de l'antic Hospital d'Olesa de Bonesvalls continua sent propietat de l'Església, concretament del Bisbat. L'ús actual és d'explotació agrària.

El Convent dels Caputxins de Vilafranca

Dilluns vinent és Tots Sants. Molts de nosaltres anirem als cementiris per recordar algú dels nostres que ja no es troba entre nosaltres. L'espai que ocupa actualment el cementiri municipal de Vilafranca va ser fins fa 175 anys un convent de Caputxins. Però la història dels caputxins a Vilafranca no comença en aquest lloc.
El 8 d'agost de 1581 es va posar la primera pedra del convent dels caputxins situat a les faldilles de la muntanya de Sant Jaume, prop de l'ermita de Sant Pau. La construcció va durar només sis mesos i les obres van ser costejades per l'Ajuntament. Les condicions del lloc en què es trobava el convent no eren gens saludables. Les aigües retingudes en el clot que fa la muntanya amb Vilafranca provocaven greus malalties als frares caputxins que necessitaven assistència dels frares de Valls. Les malalties que agafaven va provocar que es demanés el trasllat del convent a un altre espai.
La concessió de canviar de lloc va arribar el 1623. El nou emplaçament va ser als afores de la muralla, prop del camí de La Granada, on ara trobem el cementiri de Vilafranca. La primera pedra es va col·locar el 16 de juny de 1624 i el 13 de setembre de 1626 es va fer efectiu el trasllat amb una processó solemne.
El convent que s'havia construït en aquest nou emplaçament tenia una església presidida per un quadre de la Puríssima Concepció, pagat per la comtessa Alamandra de Carós i de Centelles, i altars amb les imatges de la Divina Pastora, una devoció molt arrelada entre els caputxins, Jesús de Natzaret i una creu. L'edifici conventual tenia un total de 22 cel·les, a més d'una sagristia, una sala capitular, un refectori, la cuina, magatzems, horts i, de ben segur, una quadra per al bestiar.
L'orde dels Frares Menors Caputxins va ser fundada pel frare italià Matteo di Bassi el 1525 i aprovada pel papa Climent VII el 1528 per fer una vida més contemplativa que els franciscans, seguint l'ideari primitiu de Sant Francesc d'Assís. El nom de caputxins ve donat perquè a l'hàbit porten caputxa.
Els frares caputxins a Vilafranca es dedicaven a les tasques que el reglament de l'orde els senyalava: predicar, visitar els malalts i donar caritat als més necessitats. Aquest darrer fet s'exemplaritza a Vilafranca amb la sopa claustral que es donava als pobres i als transeünts. Aquesta acció és repetida, per casualitat, molts anys més tard, ja que al mateix lloc se situa l'Alberg de Càritas.
Arran dels canvis polítics ocorreguts en temps del Trienni Liberal, en què dues tendències s'enfrontaven, per un cantó els reialistes defensors de l'absolutisme i, per l'altra, els constitucionalistes que volien un estat constitucional, liberal i anticlerical, a Vilafranca van succeir-se forts enfrontaments militars entre les dues opcions. Els frares van abandonar el 1822 el convent perquè va ser tancat. L'edifici va quedar buit i va ser aprofitat pels vilafranquins per a saquejar-lo, des de bigues de fusta fins a portes. Però passat un temps, els caputxins van tornar, havent de reconstruir els edificis del convent i de l'església.
Pocs anys després, el 1835, va tenir lloc la desamortització de Mendizábal on l'Estat va expropiar moltes propietats de l'Església catòlica, majoritàriament convents i monestirs. El convent dels frares caputxins de Vilafranca va ser desamortitzat.
Els caputxins van emportar-se del convent bona part dels ornaments litúrgics i obres d'art i les van portar al palau dels Barons de Rocafort, també dit palau dels Espuny, situat a la plaça de la Vall del Castell de Vilafranca. En aquesta casa hi van guardar les seves propietats i van fer-hi una estada temporal. En el moment de l'exclaustració hi havia un total de catorze frares, vuit dels quals eren preveres, un corista i cinc llecs (aquests darrers no tenien cap ordre sagrat i es dedicaven als treballs manuals i al servei de la seva comunitat). Algunes de les imatges de sants van ser portades a l'església de la Santíssima Trinitat quan es va restablir el culte i d'altres es van quedar durant moltes dècades arraconades al palau.
L'edifici del convent dels caputxins va ser incendiat el mateix 1835 per a que els carlins no es fessin forts als afores de la vila evitant així un atac contra els vilafranquins.
El 1837, l'Ajuntament de Vilafranca va comprar l'edifici del convent, el va enderrocar el 1838 i al solar s’hi va construir el cementiri municipal de Vilafranca. El cementiri es va inaugurar el 23 d'abril de 1839, substituint així l'antic cementiri situat als volts de la parròquia de Santa Maria.

Josep Torras i Bages, bisbe de Vic

Al poble de Les Cabanyes va néixer, a mitjan del segle XIX, qui seria un dels bisbes més importants que ha tingut l'Església catòlica en una diòcesi amb seu a Catalunya.
El 12 de setembre de 1846, a Mas Gomà de Les Cabanyes, va veure la llum el cinquè fill de Francesc Torras i Francesca Bages. Amb el nom de Josep, va rebre el sagrament del baptisme l'endemà del seu naixement. Vuit anys després, el 1854, la seva família va traslladar la seva residència a Cal Gomà, a la vilafranquina plaça de l'Oli. En el curs acadèmic de 1857-58 començà els estudis de batxillerat a distància a l'Institut Barcelonès del Foment de la Il·lustració. El segon curs, però, el va fer de manera presencial a Barcelona vivint de resident a la llar de Mn. Antoni Salt. Josep Torras va estudiar, entre els anys 1863 i 1865, Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, tenint de professors a Joaquim Rubió i Ors i als vilafranquins Manuel Milà i Fontanals i Xavier Llorens i Barba. Després, entre els anys 1865 i 1869 va estudiar la carrera de Dret, doctorant-se el 1869 en Dret canònic i civil. Aquell mateix any, va entrar al Seminari de Barcelona però només s'hi va estar un curs ja que, al següent, es va traslladar al Seminari de Vic.
Josep Torras i Bages va ser ordenat de diaca el 23 de setembre de 1871 i, tres mesos més tard, el 23 de desembre, va rebre l'ordenació de prevere a la Catedral de Girona. La seva primera missa a Vilafranca va tenir lloc el 31 de desembre de 1871 a la capella dels Dolors i va portar una casulla de seda confeccionada amb el vestit de núvia de la seva mare. A la missa hi va assistir la seva família i alguns amics com Manuel Milà i Fontanals, Xavier Llorens i Barba, Josep Morgades (futur bisbe de Vic) i Antoni Estalella (futur bisbe de Terol), entre d'altres.
Amb la proclamació de la primera república espanyola a principis de 1873, la família Torras i Bages marxà de Vilafranca per anar a viure a Sitges, per passar poc temps de després a residir a França durant uns pocs mesos, primer a Perpinyà i, després, a Vinçà. Residint una altra vegada a Vilafranca, el seu germà Antoni, hereu de la família, va morir l'agost de 1873 fent que mossèn Josep anés a Vilafranca a viure-hi una temporada. Amb l'aixecament militar del general Pavía al gener de 1874, la família tornà a viure a Sitges durant un mes.
A l'any 1876 rebé el títol de llicenciat en Teologia pel Seminari Central de València. Després de molts anys sent un prevere sense ser adscrit a cap parròquia, el 1889 va ser nomenat capellà a l'església de la Puríssima Concepció de Barcelona. Encara que, a partir de 1872, seria el capellà de les monges escolàpies del carrer del Pi de Barcelona.
La seva popularitat i les seves bones relacions amb els cercles de pensament de Barcelona van fer que el 1891 fos president de l'Acadèmia Catalanista on va coincidir amb Josep Carner, Puig i Cadafalch, Valls i Taberner i Nicolau d'Olwer. Dos anys més tard, serà el capellà consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc, presidit pel pintor Joan Llimona, on va conèixer l'escultor Josep Llimona al qual anys més tard li faria un encàrrec d'importància per Vilafranca. Igualment, participa sense assistir el 1892 a la redacció de les Bases de Manresa, per a la redacció del primer estatut per a Catalunya. Igualment, el 1896 entra de soci a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i és la primera persona que pronuncia a l'entitat una conferència en català. Dos anys més tard, serà soci protector de l'Orfeó Català.
El 1899 va ser nomenat bisbe, sent destinat a la diòcesi de Vic, que va quedar vacant en ser nomenat el seu titular, el vilafranquí Josep Morgades, bisbe de Barcelona. Torras i Bages serà consagrat bisbe de Vic a Montserrat el 8 d'octubre de 1899. El febrer de 1904 és nomenat senador a Madrid. Va ser expert en refusar nomenaments episcopals, ja que el desembre de 1908 no va voler ser bisbe de Barcelona; al març de 1909, de Burgos; i al desembre de 1913, arquebisbe de València.
A Josep Torras i Bages l'acompanyà al llarg de la seva vida el seu caràcter melancòlic i depressiu. En filosofia s'oposà als nous corrents filosòfics germànics, a la Institució de Lliure Ensenyança dels germans Giner de los Ríos i al republicanisme de Pi i Margall. Defensor del tradicionalisme popular i religiós de Catalunya, optà per defensar un catalanisme regionalista amb arrels medievals, ja que aquest període històric havia estat el de més esplendor de Catalunya. Va escriure molts llibres i articles. El seu primer article va ser publicat a La Veu de Montserrat el 1880 amb el títol de L'Àngel de les Escoles. Aquest any també es publicà el seu primer llibre titulat Mes del Sagrat Cor de Jesús. Entre els mesos de maig i agost de 1887 va publicar a La Veu de Montserrat una sèrie d'articles sobre l'Església i el catalanisme, de gran ressò mediàtic, que s'incorporaren al seu llibre La Tradició Catalana, publicat al maig de 1892.
El 7 de febrer de 1916 va morir a la població de Vic sense veure finalitzada l'obra escultòrica de L'enterrament de Crist i de l'altar de Sant Fèlix, que va encarregar a Josep Llimona i dels dos canelobres de ferro forjat realitzats pel vilafranquí Melcior Baltà.

La plaça de la Vila

Un dels espais urbans en el qual tenen lloc diversos actes d'importància de la Festa Major de Vilafranca és la plaça de la Vila. Per aquesta plaça hi passen al llarg dels cinc dies de Festa Major milers de persones i un bon grapat d'actes festius com les diades castelleres de Sant Fèlix i Sant Ramon, els dies 30 i 31 d'agost, o les exhibicions de balls folklòrics del 31 d'agost, la Festa Major dels Petits el primer de setembre, o el pas del Balldefoc aquest mateix dia, sense oblidar-nos dels concerts d'orquestres i grups musicals. La història de la plaça de la Vila, amb la seva creació com la veiem ara i els edificis que l'envolten, és el tema d’aquest especial de Festa Major d’El Cargol

De la placeta a la plaça de la Vila
Els actes de la Festa Major que al llarg dels anys han tingut lloc en aquest emblemàtic i cèntric espai vilafranquí no sempre s'han celebrat tal i com els podem veure ara. L'espai era molt més reduït -tal i com podrem comprovar en les imatges que acompanyen el text-. La placeta de Vila no era més que un carrer un xic més ample de l'habitual entre el carrer de la Cort i la plaça de Sant Joan, ja que un gran edifici, la Casa del Comte Moy, se situava a l'actual espai de la plaça de la Vila.
 

La construcció de la plaça de la Vila
L'any 1934 es va iniciar la redacció del Projecte d'Urbanització i Eixamplament de Vilafranca, més conegut com el Pla Barenys, aprovat entre els anys 1936 i 1937. Amb aquest pla d'urbanisme es marcaven els límits de creixement de Vilafranca i se’n dissenyaven els nous carrers, places i equipaments per a la vila (barris del Poble Nou, les Clotes, Sant Julià, la Girada, o la construcció d'una gran zona esportiva a l'Espirall) i es proposaven reformar espais existents com les rambles o el Tívoli (amb l'enderroc de l'antic teatre per fer-hi un parc), per posar alguns exemples. Aquest pla feia incidència en els espais urbans de Vilafranca ja existents; així, el pla acollia l'enderroc d'alguns edificis significatius de la vila com Cal Vamus (a la rambla de Sant Francesc), Cal Moy (entre el carrer de la Cort i la plaça de Sant Joan) i el convent de les monges de Clausura (entre el carrer de la Font i el carrer de Puigmoltó).
El projecte per l'eixamplament de la placeta de la Vila i de crear-hi una plaça és de febrer de 1937, redactat pel director tècnic d'obres públiques, Frederic Tàrrega, seguint el que marcava el Pla Barenys. La proposta d'enderroc era per embellir Vilafranca tot aconseguint una millor visualització de la façana de l'Ajuntament i tot remarcant la importància que tenia i té l'edifici ja que és la casa de tots els vilafranquins. L'única manera d'aconseguir aquestes finalitats era l'enderroc de la casa del Comte Moy per poder eixamplar la placeta de la Vila i convertir-la en plaça, deixant d'ocupar uns pocs metres quadrats a l'amplada actual.
Segons els informes de Frederic Tàrrega, l'enderroc de Cal Moy s'havia de realitzar ja que l'edifici estava en estat ruïnós, amb esquerdes i amb constants esllavissades de parts de l'edifici i de la seva façana. Amb aquest estat del casalot es va decidir l'enderroc amb caràcter d'urgència.
L'enderroc de l'edifici dels Moy era celebrat en la publicació Avant, òrgan antifeixista de Vilafranca, situat en l'òrbita d'Esquerra Republicana de Catalunya, de la següent manera: "Ha estat acordat el definitiu enderroc de l'edifici del carrer de la Cort, cantonada a la placeta de la Vila, anomenat de Cal Moy. No cal dir com celebrem aquest acord, ja que a la vegada que se suprimeix un edifici ruïnós, de mala estètica, i que no es pot utilitzar per a cap finalitat positiva, es fa una millora urbana de la qual en gaudiran els edificis dels contorns i la vila en general, tenint en compte que quedarà una magnífica plaça".
La plaça de nova creació es va realitzar seguint els límits ja assenyalats per la plaça de Sant Joan, creada a mitjan del segle XIX. Aquests límits, és a dir, l'espai màxim de façana de la nova casa que s'hauria de construir, venien marcats per la façana de les cases de la plaça de Sant Joan, en aquells moments batejada amb el nom de Fermín Galán.
En la urbanització de la plaça de la Vila es van construir les voreres d'un metre i mig d'amplada i deixant una calçada de 5 metres d'ample pels vehicles. A la part central de la plaça, van optar per construir-hi una illa amb forma el·líptica per una millor circulació dels vehicles i també per atorgar una estètica adequada al conjunt de la nova palestra amb la plaça de Sant Joan.
Un dels elements decoratius que es van instal·lar en la urbanització de la nova plaça de la Vila van ser quatre bancs de pedra, maó i rajoles de València, que van ser-hi presents fins la darrera reforma de la plaça de la Vila. Aquests bancs eren de forma octogonal i tenien al mig un espai per plantar-hi un arbre o un arbust; van tenir un cost de 2.945,20 pessetes, és a dir, 736,30 pessetes per banc, i van ser construïts per la Cooperativa de Peons i Paletes de Vilafranca. També es va col·locar a la plaça, en aquest cas al bell mig, un fanal del tipus "Amèrica" de tres braços amb tres globus de vidre, amb un cost de 1.373,70 pessetes, mà d'obra inclosa. L'Ajuntament no va col·locar més mobiliari urbà que els bancs i el fanal per deixar lliure a la vista la façana de la casa consistorial, per no entorpir la visió de la decoració de tan bell edifici, per utilitzar aquest espai per actes festius i per ampliar el mercat de la verdura i dels dissabtes.
Uns anys després d'acabada la guerra civil, l'any 1943, l'Ajuntament de Vilafranca va arribar a un acord amb Carles de Moy per a l'adquisició de la casa que havia enderrocat l'ens municipal set anys abans. La plaça de la Vila va ser reurbanitzada a mitjan dels anys’90 del segle XX.
 

La casa i la nissaga dels Moy
La casa del Comte Moy era de planta quadrangular, de planta baixa i dues plantes. A la planta baixa hi havia diferents locals que acollien algunes botigues com la farmàcia Bosch i la botiga de Cal Gaig, per posar un parell d'exemples. L'interior de la casa ha estat una incògnita, cap fotografia accessible, cap testimoni viu, cap document a l'arxiu que ens digués com era per dins: quantes habitacions, quins mobles hi havia, quines obres d'art... hi hauria armadures, espases, alguna arma de foc?
La presència de la nissaga dels Moy a Vilafranca començaria segurament a principis del segle XIX quan es fa efectiu l'enllaç matrimonial entre Carles de Moy i Colins, nascut a Madrid, Mariscal de Camp de l'Exèrcit, amb la vilafranquina Ramona Janer (emparentada o bé amb la família de Fèlix Janer, metge, professor universitari i diputat a Madrid; o filla de Damià Janer, tinent coronel de l'Exèrcit i de la "Real Orden de Constantiniana de San Jorge"). El fill primogènit, Carles de Moy i Janer, va néixer a Madrid el 1816 i va morir a Barcelona el 1898, es va casar amb Teresa Sauri Masades, nascuda a Barcelona, filla de Ramon Sauri Llopart, d'Hostalrich, i de Maria Masades, de Barcelona. Del matrimoni entre Carles de Moy i Janer i Teresa Sauri en van néixer alguns fills: el gran, Carles Maria de Moy Sauri, nascut a Barcelona, i el seguiren, entre d'altres, el naixement de Lluís, Alfons i Ramona; alguns però moriren al cap de poc temps de néixer. Carles de Moy i Janer va ser "Caballero de la Real y distinguida orden de Carlos Tercero y de los Militares de San Fernando y San Hermenegildo" i tinent coronel d'Infanteria. Carles Maria de Moy Sauri va ser enginyer industrial i diputat al Congrés pel districte de Vilafranca l'any 1899. El títol de Comte de Moy no era d'origen espanyol i, per tant, des del Ministeri de Justícia no el van acceptar per poder-lo utilitzar a Espanya. Segurament el títol de Comte de Moy és de procedència valona, una regió de l'actual Bèlgica, ja que trobem que un Comte de Moy havia estat membre del Reial Regiment de Guàrdies Valons.

Els edificis singulars de la plaça: l'edifici de l'Almi, Cal Macià, Casa de la Vila i Ca l'Amàlia Soler
Amb la reforma de la plaça de la Vila s'havia de construir un nou edifici, popularment conegut com el de "l'Acadèmia Almi" ja que durant molts anys hi va haver una coneguda acadèmia d'estudis per on van passar-hi molts vilafranquins i penedesencs. Amb aquest nou edifici que es construïa es volia aconseguir una harmonia al llarg de tota la nova àgora i la plaça de Sant Joan. Una de les opcions que l'Ajuntament pensà per aquest nou edifici era bastir-lo amb voltes, seguint els edificis de la plaça veïna però van defugir de fer-ho perquè es perdien tres metres de la planta baixa de l'edifici i no es disposava d'aquests metres necessaris. Aquest nou edifici també acollia els solars de les cases enderrocades del carrer de la Cort números 23 i 25 i els números 2 i 4 del carrer dels Consellers o "de les Mosques". Aquest nou edifici es va construir amb tres locals comercials i tres habitatges que constaven de rebedor, menjador, tres dormitoris i bany amb "W.C.", pressupostat tot l'immoble en 60.000 pessetes (de l'any 1937).
La plaça de la Vila és presidida per l'edifici de l'Ajuntament de Vilafranca. Va ser adquirit pel consistori d'aleshores el 1599 i cinc anys després van realitzar diferents obres a l'edifici consistents en la reparació de la façana i la col·locació d'un escut amb les quatre barres catalanes i dues torres sobre el portal d'entrada. El 1912 la façana de l'ajuntament va ser reformada per l'arquitecte Eugeni Campllonch i és la que tenim actualment.
Al costat esquerre de l'edifici de l'Ajuntament hi trobem la Casa Macià. D'origen medieval, és una de les façanes més maques de Vilafranca. Aquesta casa conté encara les característiques de les edificacions medievals d'aquest tipus: façana de pedra amb una portalada amb dovelles, una galeria a la part superior i un pati interior amb l'escala d'accés.
A la cantonada entre els carrers de la Cort i de Santa Maria i de la plaça de la Vila hi ha la casa Amàlia Soler. Projectada per Josep Grau Forts va ser construïda el 1879 i propietat de la família Soler, que sent la seva darrera descendent Amàlia Soler de Tort en morir sense fills, va deixar tot el seu patrimoni per a les dones pobres de Vilafranca constituint la "Junta de Mujeres Pobres", i incloent aquest edifici que porta el seu nom.
Al baixos d'aquesta casa hi havia la botiga de Cal Cerer i des de l'any 1964 just a la cantonada la botiga de Cal Reno, sempre visible en fotografies de les diferents diades castelleres que hi tenen lloc. Just al davant, la casa Cuyàs (o Cal Pallerola) on hi havia una de les sastreries més típiques de Vilafranca, fent cantonada entre el carrer de la Cort i la plaça de la Vila.

La plaça de Sant Joan
La plaça de Sant Joan es va construir a partir de l'enderroc de l'edifici de la Comanda de Sant Joan, de l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. L'Orde dels Hospitalers es va establir a Vilafranca després de traslladar-se des de la comandància que tenien a Les Cabanyes, dita de Sant Valentí, el 1306. Un any després, el rei atorgava dos terrenys per poder edificar la capella, el cementiri i l'hort; el bisbe de Barcelona va autoritzar el 1309 la construcció de la capella.
A principis del segle XIX, els monjos ja havien marxat de Vilafranca. Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, l'Estat confiscava els béns eclesiàstics de convents i monestirs que estaven en desús o havien entrat en decadència, és a dir, que no tenien els suficients religiosos per continuar la vida conventual i monàstica. L'edifici de la comanda on hi havien les cel·les, sales, biblioteca, refectori, cuina, horts... va ser desamortitzat i, per tant, les seves terres posades a la venda, però l'hort, el cementiri i alguns terrenys se'ls va quedar l'Ajuntament de Vilafranca. L'espai de l'antiga comanda de Sant Joan de Jerusalem és ocupat actualment per la plaça de Sant Joan i les cases porxades que l'envolten. L'enderroc es va fer efectiu el 1845 i l'ajuntament va redactar unes normes especificant com s'havien de construir els edificis de nova planta. Primer de tot, es van construir els edificis davant de la paret lateral de la capella de Sant Joan i, uns anys més tard, el 1866, els edificis on trobem situat el cafè del Coro. La façana al llarg de la plaça és composta d'uns baixos i entresòls que donen als porxos i dues plantes de pisos amb finestres i balcons.
La capella de Sant Joan va perillar algunes vegades d'enderroc, ja que l'Ajuntament volia tirar-la a terra, però finalment no va passar. Després d'uns anys tancada al culte, el 23 de juny de 1864 es va tornar a beneir i reobrir al culte catòlic. En trobar-se la capella en mal estat, es van començar a dur a terme una sèrie de reformes estructurals i ornamentals en què va intervenir-hi Pau Milà i Fontanals, germà de Manuel Milà, i el bisbe vilafranquí Josep Morgades. El 1887 es va instal·lar la reixa que tanca l'entrada a la capella de Sant Joan.
Al llarg del segle XIX, la capella de Sant Joan va ser motiu de diferents rehabilitacions. La primera i més important va ser promoguda per l'alcalde de Vilafranca l'any 1926, Joan Álvarez de Sisternes, realitzant-se sota la direcció de l'arquitecte Jeroni Martorell. La darrera intervenció va tenir lloc entre els anys 1999 i 2001, realitzada per la Diputació de Barcelona.
Paral·lelament a la fi de la urbanització de la plaça de Sant Joan i de l'acabament de les cases porxades que l'envolten, es va construir la font de Sant Joan o "del Coro". La font és de l'any 1865 i fou dibuixada per l'arquitecte Modest Fossas Pi.
A l'inici del carrer de Sant Joan, per la plaça d’aquest nom, hi havia el Palau Magarola. Per aquest Palau hi ha passat l'Escola Montessori, el Col·legi Marista, el Centro Comarcal de Enseñanza Media Milà i Fontanals, una biblioteca i una oficina d'una entitat d'estalvis. L'edifici va ser reformat el 1971 i la polèmica va estar servida. L'edifici impedia la visió de l'absis de la capella de Sant Joan, per la qual cosa alguns vilafranquins es van mobilitzar perquè aquest es pogués veure millor, ja que la paret del nou edifici es construïa a tan sols un metre de la capella. Finalment es va solucionar obrint un gran finestral dins de l'edifici a l'entrada de la biblioteca que hi va haver i de la sala d'estudis.

Conclusió
Aquest ha estat un breu repàs de la història d'un espai tan significatiu com són les places de la Vila i de Sant Joan. Unes places que, malgrat que no havien començat a existir fins fa poc més d'un segle i mig (la de Sant Joan, a mitjans del segle XIX, i la de Vila, a l'any 1937) tenen molta història ja que els edificis que ocupaven aquells espais sí que en tenien i, igualment, la majoria de les cases que envolten aquestes places, com Cal Macià, la Casa de la Vila, la Capella de Sant Joan... Uns espais que si no s'haguessin modificat amb el pas dels anys, de ben segur, ara no gaudiriem de la Festa Major més típica de Catalunya com la vivim en l'actualitat.
Molt bona Festa Major a tothom!

El castell de Sant Martí Sarroca

Al municipi de Sant Martí Sarroca s'hi aixeca un dels conjunts monumentals més importants del Penedès medieval. Aquest castell forma part del conjunt de defenses situades al llarg de la Marca Hispànica al Penedès. Tot seguit, veurem alguns passatges de la seva història i alguns dels fets més cabdals que hi tingueren lloc.
La primera referència d'aquest lloc és del segle X. L'any 966, el veguer comtal Galí es va instal·lar en aquest espai, segurament una torre de defensa amb un espai arquitectònic al costat, per realitzar el repoblament del territori comprès entre els rius Foix i Gaià: Galí és l'iniciador de la nissaga dels Santmartí. El seu fill, Guillem Galí de Santmartí, va ser la persona que va construir el castell i la primitiva església de Santa Maria. Mir Geribert, nét del comte de Barcelona Borrell II, es va casar en primeres núpcies amb l'hereva del castell, Dispòsia de Santmartí, amb la qual va tenir dos fills, Bernat i Geribert. El castell va passar a les mans dels Geribert. En temps de Ramon Berenguer III, els Comtats Catalans patiren una ràtzia musulmana molt important el 1108 que va suposar la destrucció de diferents castells del Penedès, inclòs el castell de Sant Martí Sarroca. Aquest fet va servir perquè Jordà de Santmartí reedifiqués l'església de Santa Maria.
Uns dels episodis més coneguts del castell de Sant Martí el trobem en temps de Pere IV el Cerimoniós. El rei Pere es va casar en quartes núpcies amb Sibil·la de Fortià (filla del noble empordanès Berenguer de Fortià). Pere el Cerimoniós va fer donació perpètua a Bernat de Fortià, germà de Sibil·la, dels drets de segell de l'escrivania reial, lliurant un alt poder a la família dels Fortià. El 1386, Sibil·la va fugir de Barcelona, mentre el rei agonitzava de mort, atemorida per una possible represàlia per part dels fills del rei arran de la donació dels drets de segell. La reina es va refugiar al castell de Sant Martí durant gairebé un any, sota el setge que l'infant Joan va realitzar, acusant-la de crim per haver-lo abandonat en els seus darrers temps de vida. Finalment, després de tant de temps al castell, Sibil·la es va rendir. Els ajudants de la fugida van ser condemants a mort, excepte la pròpia Sibil·la, el seu germà Bernat i el comte Hug de Pallars, ja que va intercedir a favor d'ells el cardenal Pere Luna (el papa Benet XIII, l'anomenat Papa Luna).
La Pia Almoina va comprar el castell el 1481 i va realitzar diferents obres de remodelació i ampliació. Així, per exemple, es va construir al castell l'ala de ponent i es van fer algunes modificacions a la sala de l'ala nord.
Un altre episodi de la història de Catalunya que va tenir lloc al castell va ser en temps de la Guerra de Successió. El quatre de gener de 1714, els soldats de l'exèrcit borbònic van patir una batuda causant la mort de bona part dels soldats. Els fets van passar de la següent manera: els veïns del poble de Sant Martí, no havien satisfet el pagament dels nous impostos que s'havien decretat arran de la instauració del llinatge dels Borbons a la monarquia hispànica. Com que no havien anat a pagar els impostos a Vilafranca, es van enviar 150 militars per recaptar els diners al poble de Sant Martí. Els veïns del poble es van armar i van preparar una batuda al camí de Vilafranca, morint-hi molts soldats. El comandament militar va demanar més soldats. Tant el castell de Sant Martí com el de Cardona, van ser els darrers llocs de resistència de l'exèrcit a favor de la nissaga dels Àustries al regne d'Espanya. Després de la rendició, el castell va patir l'enderroc de les muralles.
La decadència de l'espai del castell va començar en el segon terç del segle XIX. La construcció de diferents cases al voltant del castell, la primera guerra carlina amb l'incendi del castell, però sobretot, la desamortització van provocar la fi de l'esplendor d'aquest espai tan emblemàtic del Penedès. Així, els veïns aprofitaren per endur-se les pedres per bastir noves cases particulars.
La primera restauració realitzada va ser el 1866 en què l'Ajuntament va reparar dos murs del castell. Va ser a partir de 1963 en què es va crear una comissió local per restaurar el castell dels Santmartí, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

El Velòdrom de Vilafranca

Demà dijous, 24 de juny, farà 75 anys de la inauguració del Velòdrom de Vilafranca, situat al barri del Poble Nou, a l'espai que ocupa actualment un bloc i uns locals comercials entre el carrer Tossa de Mar i Montblanc.
El 27 d'octubre de 1933 es va constituir la Secció Ciclista del Centre Excursionista Vilafranquí, amb una seixantena de socis, per tal de fomentar el ciclisme a Vilafranca amb l'organització de curses i intentar de construir un velòdrom a la vila. De seguida, poc després d'un mes de la seva constitució, es van fer les gestions davant de l'Ajuntament de Vilafranca per construir el velòdrom. El dia 22 d'agost de 1934, la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Vilafranca va acordar donar permís a l'entitat per construir el velòdrom, que va finalitzar a principis de juny de 1935, amb les pistes i els peralts de terra, ocupant una extensió de quaranta patis. La pista tenia, en la part inferior, la longitud de 170 metres de corda. Els socis podien utilitzar la pista, a partir d'aquell moment, cada dia de 19h a 20h, per entrenar-se, provocant l'assistència de molts encuriosits. Paral·lel al naixement de la Secció Ciclista del Centre Excursionista, va néixer el 25 d'octubre de 1933, dos dies abans, l'Esport Ciclista Vilafranquí, que prendrà amb posterioritat el nom de Ciclismo Deportivo Vilafranca. De ben segur que la construcció del Velòdrom va ser tasca d’ambdues entitats.
El dia 24 de juny de 1935, a dos quarts de cinc de la tarda, es va inaugurar el Velòdrom amb la celebració d'una cursa internacional entre els equips de Bèlgica i d'Espanya. Per Bèlgica hi participaven els corredors Gustav Deloor, Alfons Deloor i Hutz; i per Espanya, Marià Cañardo, Cebrián Ferrer i Ricard Ferrando. Aquella tarda es van disputar cinc proves: de velocitat, de persecució, sprints, pista partida i eliminació. També es va realitzar una Cursa a l'Americana d'una hora amb sprints per equips de corredors de la comarca. Dues mil persones es van aplegar aquella tarda.
Aquest mateix 1935, el Velòdrom va ser final de la primera cursa, Barcelona-Vilafranca, de la Volta a Catalunya. Per accedir al recinte i veure algunes proves ciclistes s'havia de pagar una entrada. Per exemple, en una de les primeres curses que es van celebrar al Velòdrom, l'any 1935, els preus eren d’1,60 pessetes l'entrada general, i 80 cèntims pels nens, les senyores i els socis amb seient.
Just acabada la guerra, es va pavimentar amb ciment la pista del Velòdrom i es va inaugurar per la Festa Major del mateix 1939, millorant-se moltíssim les condicions de les carreres, donant seguretat als ciclistes. Millores a les pistes, i també a les grades, aquestes patrocinades per Cicles Sans, que va fer estampar el seu nom comercial als maons.
Anys més tard, a finals dels anys 50 i principis dels 60, el Velòdrom va comptar amb el patrocini de l'empresa Tractor, ja que un dels membres de la junta hi treballava. Aquest patrocini va consistir en portar un corredor professional que partia la jornada entre l'empresa i l'entrament esportiu.
Les temporades de ciclisme al Velòdrom començaven quan feia bon temps, que acostumava a ser al maig i durava fins a l'octubre. Malauradament quan hi havia pluja, les proves s'havien de suspendre, amb les corresponents pèrdues econòmiques. Les bicicletes que s'utilitzaven al Velòdrom tenien el pinyó fix, no tenien ni frens ni canvis. Això comportava que els pedals es continuaven movent fins que es parava la roda.
El 1959 va començar els torneigs Inter-Velòdroms on diferents equips de diverses localitats anàven a competir. Per exemple, el Club de Vilafranca competia contra el Club de Mataró, a Mataró i després un altre dia competien a Vilafranca. També hi participaven corredors dels velòdroms del Vendrell, Reus, Tortosa, Lleida... però, quan es va acabar aquest sistema de competició, el Velòdrom vilafranquí va entrar en decadència deixant-s’hi de celebrar competicions.
Al llarg de la vida del Velòdrom, a part d'acollir proves ciclistes, també es van celebrar altres competicions esportives aprofitant l'espai central que va ser pavimentat. Van tenir lloc partits d’hoquei patins, bàsquet, tennis... i balls. L'any 1953, el Velòdrom va acollir el Concurs Regional de Sardanes amb la participació de quaranta-quatre colles sardanistes. També va acollir les proves de ciclisme en pista, hockei patins i voleibol del torneig Polideportivo en les tres edicions, que es van celebrar els anys 1949, 1950 i 1951.
L'any 1964, Caixa Penedès adquireix els terrenys per la construcció de pisos i locals comercials. L'interès de Vilafranca pel ciclisme en pista és palès amb l'interès de l'Ajuntament de comprar altres terrenys per construir un velòdrom però, finalment, no va tenir bon final.

El Crim de Foix de 1892

El diumenge 7 d'agost de 1892 va succeir un dels fets més recordats i explicats a les llars penedesenques de l’època per allò que va passar i per com van acabar els culpables.
Aquell dia d'agost va aparèixer mort el rector de la parròquia de Santa Maria de Foix, mossèn Josep Pallerols. Quan els torrellencs van arribar a la parròquia per escoltar la missa dominical, van trobar les portes de l'església obertes de bat a bat, però sense veure el rector enlloc. Esperant que comencés la missa, i veient que Mn. Pallerols no sortia, els feligresos, preocupats, van començar a buscar-lo. El van trobar mort a l'arxiu, lligat de peus i mans, i amb un llaç al coll. De fet, no era la primera vegada que succeïa un crim en aquest indret, ja que dos anys abans havia estat assassinada i llançada al pou la serventa del rector en un moment en què aquest no era present a la parròquia.
El crim del rector de Foix va ser ràpidament investigat pel jutge instructor del partit judicial de Vilafranca i pel fiscal de l'Audiència de Barcelona, juntament amb els jutges municipals de Torrelles de Foix i Sant Martí Sarroca. El jutge d'instrucció de Vilafranca va pujar aquell mateix diumenge al lloc dels fets acompanyat d'un escrivent, un agutzil i de la Guàrdia Civil per començar la investigació dels fets i procedir a l'aixecament del cadàver. L'endemà dilluns, a més del fiscal de l'Audiència de Barcelona, també va arribar-s'hi mossèn Pere Garriga, degà del Penedès, per fer un inventari dels objectes de la parròquia i per tancar l'església al culte fins a una nova consagració.
El dissabte 6 d'agost, una dona de Torrelles va veure com es dirigien cap a la parròquia de Santa Maria de Foix un grup de tres homes i dues dones amb un ruc, amb la presumpta intenció de fer un vot a la Mare de Déu de Foix. Unes hores després van ser vistos una altra vegada, però en direcció a la Juncosa. Les investigacions realitzades van arribar les següents conclusions.
La Guàrdia Civil de Vilafranca i els Mossos d'Esquadra de la Granada van procedir a cercar algunes persones de Torrelles de Foix, sospitoses d'haver participat al crim. Van detenir el matrimoni Baudili Rosell i Teresa Penas i els seus fills Joan i Josep, de 10 i 8 anys, Antoni Llenas, Joan Soler Soler i Pere Ferrer "Gayol".
Una dona de Torrelles estava casada amb un home del Vendrell que es relacionava amb d'altres veïns vendrellencs de conducta sospitosa. La Guàrdia Civil va localitzar els presumptes autors dels fets, els van detenir i van ser traslladats fins a Torrelles per tal de ser reconeguts per les persones que els havien vist dirigint-se cap al santuari de Foix. El mòbil del crim va ser el robatori.
El rector presentava unes ferides realitzades per una arma agafada amb la mà esquerra. Un dels detinguts, i presumpte assassí, era manc del braç dret, per tant, només podia fer servir la mà esquerra. I, a més, allà on van localitzar els presumptes autors, van trobar un tros de roba igual que el què va aparèixer amb el rector, i també uns pals que segurament podien haver estat utilitzats per a matar-lo. A més, aquestes persones havien tingut un ruc que se'l van vendre uns dies després que hagués succeït el crim; aquell dia no van ser vistos al Vendrell, a més, van trobar la possible arma (un bastó-porra) i un d'ells estava casat amb una dona de la Juncosa. El trenca-closques del crim es va resoldre amb totes les peces al seu lloc.
El judici celebrat va acabar amb sentència de pena de mort. L'acte d'ajusticiament va tenir lloc el dia 21 de gener de 1896, a les 8 del matí. Van ser ajusticiats a garrot vil els autors de l'assassinat de mossèn Josep Pallerols: Teresa Penas Senserich (natural i resident a Torrelles de Foix, de 39 anys, que havia estat serventa del rector fins que es va casar), Josep Puig Olivé (natural i resident del Vendrell, de 37 anys), Josep Esteve Miró (natural i resident del Vendrell, de 41 anys) i Salvador Batlle Vidal (natural de Bellvei del Penedès i resident al Vendrell, de 31 anys).
També, el jutge va processar cinc persones més: Pere Ferrer "Gayol", de 70 anys, que havia tingut relacions amb Teresa Penas, que va morir de mort natural durant el procés i també comdemnat a mort; Baudili Rosell, marit de Teresa Penas, mort durant el judici; Carme Suriol i Josefa Vias Vallès com a còmplices. Josefa Vias Planas, processada en un principi, es va considerar que no havia participat en el crim.
Carme Suriol va ser absolta i Josefa Vias Vallès va ser condemnada a presó 17 anys, 4 mesos i 1 dia.
L'acte va ser realitzat sobre un entarimat, al camp dels Rolls, propietat de Josep Suriol, en l'espai situat entre l'estació de tren i la carretera de Vilanova i la Geltrú. Els quatre condemnats van arribar fins al camp dels Rolls acompanyats per la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors que portava la imatge del Sant Crist. Un cop els condemnats a mort van pujar sobre l'entarimat van ser assistits espiritualment per jesuïtes que van venir expressament des de Barcelona.
Teresa Penas, abans de morir, va cridar les següents paraules: "maleeixo aquesta terra que m'ha vist morir per cent anys!". Curiosament, a partir d'aquell moment, cap més herba va créixer i, fins i tot, en l'intent de construcció de l'edifici que s'aixecà sobre aquest camp, la constructora va fer fallida i les obres van estar molt de temps aturades. Casualitat o no?

Manuel Milà i Fontanals

Va néixer el 4 de maig de 1818, a Vilafranca del Penedès, probablement a la rambla de Nostra Senyora, número 17. Després de passar els seus primers anys de vida a Vilafranca, el 1827 va anar a viure amb la seva família a Barcelona on va realitzar estudis de llatí, retòrica, poètica i filosofia.
El 1833 va començar els seus estudis universitaris a la Universitat de Cervera on va fer estudis de Filosofia i Dret, que va finalitzar a Barcelona en traslladar-se la universitat de la població de Cervera a Barcelona.
El seu currículum és molt extens signe de la seva vàlua professional. El 1844 va assolir la càtedra de Declamació del Liceu Filàrmonic i Dramàtic de Barcelona fins el 1846. Aquest mateix 1844 el Vicerector de la Universitat de Barcelona el va nomenar encarregat de la Càtedra d'Història i Literatura, i al gener de 1845 se’l confirma com a substitut. El 1845 va rebre el títol de Llicenciat i Doctor en Filosofia i Lletres. Aquest mateix any va realitzar la conferència inaugural del curs acadèmic 1845-1846 de la Universitat de Barcelona amb la dissertació titulada "Importància de l'estudi de la literatura". Després d'unes oposicions de professor d'universitat celebrades a Madrid el desembre de 1846, va obtenir la plaça de catedràtic de Literatura general i espanyola a la Universitat de Barcelona, prenent possessió del càrrec el 8 de març de 1847. No ens podem pas oblidar que el 1839 va viatjar a París per estudiar la poesia provençal.
Va ser un membre destacat del romanticisme, primer de caire lliberal, i després tradicionalista. Igualment va ser un dels impulsors del moviment de la Renaixença a partir de 1853.
Entre la seva extensa producció literària i d'estudis, cal destacar la seva primera obra, realitzada el 1838 sota el títol "Algunos estudios literarios" amb algun poema en català i poemes en castellà com "El trobador del Panadés". Una de les seves obres més importants i reconegudes és el "Romancerillo catalán", que és una compilació de cançons tradicionals catalanes com Els Segadors, l'actual himne de Catalunya. Va publicar el 1861 "De los trovadores en España" sobre la literatura trobadoresca i el 1874 "De la poesía heroico-popular castellana" sobre l'epopeia. De les seves poesies cal destacar-ne algunes a nivell local, com la "Font de Na Melior" sobre una acció situada prop de la font de Melió, una font desapareguda possiblement situada en el paratge del camí del mateix nom, on Melior havia de trobar-se amb el seu pretendent; a "La complanta d'En Guillem" on es casen Guillem de Dela, que representa Vilafranca, el lloc de la Torre Dela, amb Blanca d'Espill,simbolitzant la muntanya d'Espitlles, al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos, prop d'Olèrdola, castell i territori senyorial. Guillem, en una ràtzia musulmana surt en defensa i és colpejat per una sageta al pit que li provoca la mort. Aquestes dues poesies són símbol inequívoc del vilafranquinisme present en la seva obra.
Manuel Milà va ser el descobridor de la novel·la de cavalleries "Curial e Güelfa", datada al segle XV, escrita en català, que explica les aventures de Curial, un jove que intenta ser un heroi, amb el suport de Güelfa, la germana del Marquès del Montferrat, qui és protector del jove cavaller. Aquesta novel·la, d'autor anònim, és considerada pels estudiosos com una obra pròpia de Milà i Fontanals. Va ser publicada el 1901 per Antoni Rubió i Lluch, deixeble de Manuel Milà.
La vida de Manuel Milà i Fontanals és plena de reconeixements arran de la seva excel·lent capacitat d'estudi i de difusió dels seus aprenentatges. Va formar part de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, presidint-la entre 1861 i 1878. Va ser el president dels Jocs Florals de Barcelona el 1859, en tornar a instaurar-se aquest certamen que no se celebrava des de 1484. Va ser nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid, membre de la Real Academia Española de la Lengua i condecorat amb la Creu del Cavaller de l'Orde de Carles III i Cavaller Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica.
Va contraure matrimoni el maig de 1845 amb la vilafranquina Josepa Sallent i Feliu. Va morir a Vilafranca el 16 de juliol de 1884, sense descedència.
El seu principal deixeble, Marcelino Menéndez y Pelayo va publicar les Obres completes de Manuel Milà en vuit volums entre els anys 1888 i 1896.

El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs

El monestir se situa al nucli de població de Sant Sebastià dels Gorgs, al terme municipal d'Avinyonet del Penedès. La construcció del monestir es va fer sobre unes terres donades per Àlvar i la seva dona, l'any 976, al monestir de Sant Cugat del Vallès. Uns anys més tard, el 1024 es coneix que en aquest espai hi havia una església dedicada a Sant Sebastià.
La primera referència escrita del monestir la tenim l'any 1030, en el testament d'Ermengarda, filla del comte de Barcelona, Borrell II. En el testament s'estableixen diferents donacions al monestir i la disposició de què hi residissin quatre monjos. Va ser el fill d'Ermengarda, Mir Geribert, un dels personatges de la història penedesenca amb més renom, qui va executar el testament. Geribert va convertir el monestir, l'any 1052, en un priorat vinculat a l'abadia de Sant Víctor de Marsella, de l'orde dels benedictins, que en aquests temps era la màxima influència del cristianisme a la Provença, a França. Set anys després, el 1059, Mir Geribert va establir que el monestir restaria sota la protecció de la seva família, els Santmartí. Arnau Mir, fill de Mir Geribert va cedir la parròquia de Sant Pau d'Ordal al monestir de Sant Sebastià. El papa Benet XIII, el 1409, va lliurar el monestir a l'Abadia de Montserrat, trencant-se la vinculació amb el convent francès. La vida monàstica en aquest espai va finalitzar el 1821, moment en què el monestir va ser subhastat i venut a mans privades. L'any 1867 l'església va esdevenir parròquia pròpia.
El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs és d'una bellesa arquitectònica pel que representa en la combinació d'elements de l'art romànic i de l'art gòtic. Actualment, podem veure dos elements sencers de l'antic monestir, l'església i el campanar. El claustre però només es conserva de manera parcial.
L'església del monestir és d'una sola nau amb volta, amb un absis quadrat amb volta de creueria. A l'esquerra de la nau hi ha una capella lateral. La paret de la dreta correspon, de ben segur, a la més antiga de l'església per les restes arquitectòniques que hi queden. Possiblement, seria una entrada de l'església anterior a l'actual, on ara hi ha la imatge del Sant Crist. Aquestes reformes es devien realitzar a partir de 1380, arran del terratrèmol que va tenir lloc el 1373 que va afectar greument les edificacions, comportant obres de reparació a l'absis i al campanar.
A la dreta de l'absis hi ha la sagristia. Aquesta espai, a part dels objectes litúrgics, acull un sepulcre sobre quatre columnes i en la cara visible conté unes inscripcions del segle XVIII en castellà. La sagristia és situada sota el campanar.
La façana de l'església conté alguns elements destacables per la seva singularitat al Penedès. La portalada incorpora als costats escultures simbòliques dels evangelistes i, sobre la porta, el timpà, amb la representació de Déu assegut acompanyat per dos àngels. També, sobre la portalada, hi ha un escut amb el símbol de Montserrat, és a dir, una muntanya amb una serra.
A la dreta de l'església hi és situat el claustre, al voltant del qual girava tota l'activitat dels monjos del monestir i des d'on s'accedia a totes les dependències habituals com la cuina, la biblioteca, el menjador, les cel·les... En el propi claustre són destacables els capitells que encara es conserven en aquest espai amb representacions d'animals, vegetals i antropomòrfiques. El seu valor escultòric és important i comparable amb d'altres capitells que es troben als monestirs de Sant Pere de Rodes i de Sant Cugat del Vallès. En un cantó del claustre se situa el pou d'aigua. A finals del segle XIX es van construir sobre una part del claustre diferents edificis, desapareixent així les arcades i els seus respectius capitells. Quan l'església ja va tenir el títol de parròquia, un dels campaners va aprofitar l'espai del claustre per tenir gallines i d'altres bèsties de ploma.
Un dels elements més característics del monestir de Sant Sebastià és el campanar que recorda els de les esglésies romàniques dels Pirineus, com el de Sant Climent de Taüll. El campanar és de planta quadrangular i l'accés el té elevat i serà accessible a partir de les obres de reforma que es realitzaran a partir d'ara al conjunt arquitectònic.
Les intervencions en la conservació i prevenció del conjunt monumental van començar els anys 1960, amb diferents actuacions com l'enderroc d'alguna edificació no original, es repicaren parets i es consolidaren elements arquitectònics. La Generalitat de Catalunya va declarar el monestir, l'any 2000, com a Bé d'Interès Cultural. A l'any 2003, la parròquia de Sant Sebastià dels Gorgs i l'Ajuntament d'Avinyonet del Penedès van signar un conveni per a la restauració del claustre i l'accés al campanar. En la restauració, que ara s'inicia, es treballarà en la preservació dels edificis i dels elements escultòrics, el cobriment del claustre i la construcció d'un accés al campanar.

Glòria Lasso

El 27 d'octubre de 1922 va néixer a Vilafranca, al carrer Duc de la Victòria número 33, actualment carrer de Cal Bolet, una de les figures internacionals més conegudes de la cançó. Rosa Coscolín Figueras era filla de Vicente Coscolín Giménez, comerciant nascut a Ejea de los Caballeros (Saragossa), i de Teresa Figueras Santacana, nascuda a Sant Cugat Sesgarrigues. D'adolescent va compaginar les tasques laborals d'infermera amb actuacions musicals en sales de festa de Barcelona. En una d'aquestes festes va conèixer el seu primer marit, Guillermo Lasso, amb qui va contraure matrimoni amb 14 anys, i un any després va néixer la seva primera filla.
A principis dels anys 40 va traslladar-se a Madrid on va començar a ser més coneguda i les seves cançons van començar a sentir-se per la ràdio. Els èxits musicals la van portar a residir a París l'any 1954 per substituir una cantant que estava malalta en un espectacle. Durant aquest temps, va desenvolupar la seva carrera musical com a cantant de cançó lleugera i es va convertir en una autèntica estrella de la revista (espectacle on es combina música i ball) com a vedet principal de la Sala Olympia, on va realitzar més de 30 representacions. Durant la seva estada a França va conèixer Luis Mariano amb qui va col·laborar amb diferents cançons com ‘Canastos’ i, pel que sembla, hi va tenir una relació sentimental. Amb el disc ‘Étranger au paradis’, versió francesa de ‘Stranger in paradise’, de Tony Bennett, va aconseguir el seu major èxit, i es va convertir en el primer disc a superar el milió d'exemplars venuts a França. Des d'aquell moment no va parar de triomfar. Va recórrer el món sencer oferint concerts, va gravar prop de 3.000 cançons en diversos idiomes, va col·leccionar els guardons musicals més prestigiosos del món, va oferir concerts privats per a personatges com el general Charles de Gaulle, el president John F. Kennedy, o la reina Isabel II d’Anglaterra, i alguns dels músics més importants a nivell mundial (Gilbert Bécaud, Charles Aznavour, Jaques Brel, Armando Manzanero, José Luís Perales) van compondre cançons per ella.
Després de vuit anys a París, el 1962 decideix traslladar-se a Mèxic per començar la seva carrera per Llatinoamèrica, on va tenir els seus majors èxits com a cantant. Durant la seva estada a Mèxic va enregistrar varis discs i va popularitzar una de les seves cançons més conegudes ‘Luna de miel’ del compositor grec Mikis Theodorakis amb lletra del poeta Rafael de Penagos. Aquests èxits pel continent americà la van portar a actuar al Carnegie Hall de Nova York i durant quatre anys va tenir un xou setmanal en una cadena de televisió a Los Ángeles. El president de Mèxic li va atorgar com a reconeixement a la seva implicació al seu país, la nacionalitat mexicana.
L'any 1985 decideix retornar a França, on va residir durant deu anys, enregistrant noves cançons i fent diversos concerts a la sala Olympia de París.
Va arribar a casar-se fins a sis vegades, encara que els rumors deien que eren deu. El seu segon marit, un empresari, va endur-se tots els seus diners. L'any 1974, quan estava contraent matrimoni amb l'artista Guillermo Sandoval del Castillo, va interrompre la boda una dona que deia que era la seva esposa i el nuvi va ser detingut per bigàmia. La seva darrera boda va tenir lloc a París on va contraure matrimoni, a l'edat de 58 anys, amb un jove argentí, Alexis de San Nicolás. Va tenir en total tres filles, María José, María Isabel i Rosa María.
Glòria Lasso va retornar a Vilafranca a principis de 1958. Va arribar a la vila amb cotxe i, a la Rambla, a l'alçada del monument a Milà i Fontanals va ser rebuda per una multitud de penedesencs encuriosits amb la primera vilafranquina que triomfava internacionalment com a artista. Des de la Rambla va traslladar-se fins a la Basílica de Santa Maria per fer una pregària al peu de l'altar. Aleshores, es va interpretar a l'orgue l'Ave Maria. Tot seguit, va anar fins a l'edifici de l'Ajuntament on va visitar la sala sant Raimon de Penyafort, dita també de Pau Boada, que havia estat recentment decorada.
El diumenge següent, 2 de febrer, al matí, es va programar al Casal un festival benèfic amb l'actuació de diferents artistes que van donar pas a Glòria Lasso. El Casal estava ple i l'expectació per sentir la vilafranquina era enorme. Va començar a cantar, però entre la segona i la tercera cançó, va patir una indisposició i la matinal musical va continuar sense l'extraordinària artista. A la tarda, Lasso va anar al camp de futbol per fer el servei d'honor en el partit entre el Vilafranca i el Reus Deportiu.
La seva darrera actuació musical va ser l'11 de novembre de 2005 al Teatre cine Morelos a Cuernavaca, Mèxic, ciutat on moriria pocs dies després, el 4 de desembre, a conseqüència d'una aturada cardíaca. Les seves cendres van ser dipositades a la catedral d'aquesta ciutat.
 

La Penya Rhin

El 1916 es va fundar a Barcelona al restaurant Penya Rhin un club d'afeccionats a l'automobilisme que va emprendre tots els esforços a organitzar un premi automobilístic per gaudir d'aquest esport força desconegut per la majoria, considerat una competició d'esbarjo per a les elits polítiques i econòmiques de Barcelona. Aquest club va organitzar un premi, prenent el seu nom, que va celebrar-se entre els anys 1921 i 1923 a Vilafranca del Penedès, després d'estudiar altres ubicacions com Vic, el Vallès i Tarragona, decantant-se finalment per realitzar el circuit en la plana penedesenca.
El circuit discorria entre els pobles de Vilafranca, els Monjos i La Múnia, tenint el seu punt de sortida al tram final de la carretera de Sant Jaume dels Domenys en la confluència amb la carretera Nacional 340, on continuava en línia recta per aquesta carretera travessant el nucli dels Monjos i, a l'alçada dels Tres Pins, abans d'entrar al nucli de La Ràpita, girava en direcció a La Múnia. Allà girava a mà dreta cap a Vilafranca per la carretera de Sant Jaume dels Domenys. El circuit tenia com a punts d'interès automobilístic el pont sobre el riu Foix a l'alçada dels Monjos, ja que la carretera s'estretia, i el pont de la Bruixa, on els pilots havien de girar el volant ràpidament cap a un cantó i cap a l'altre, arran dels girs de la carretera en aquell punt.
El circuit tenia un recorregut de 14,79km i s'havien de fer 35 voltes al circuit realitzant un total de 514,65km.
Les carreteres penedesenques es van arranjar per poder realitzar el circuit tot millorant el paviment i els revolts. Aquest fet va suposar unes millores generals per a tots els vehicles que transitessin per les tres vies afectades: per la N-340 entre Vilafranca i La Ràpita, la carretera entre La Ràpita i la Múnia, i la carretera de Sant Jaume dels Domenys, entre la Múnia i Vilafranca.
El primer premi es va celebrar el 16 d'octubre de 1921, a les 10h amb la concurrència dels millors pilots nacionals i estrangers. El primer premi va ser per a Pierre de Vizcaya que conduïa un Bugatti fent el recorregut en 5h 11’19”, emportant-se com a premi la quantitat de 10.000 pessetes i una copa d'or. El segon premi es va celebrar el 5 de novembre de 1922 i el guanyador va ser el britànic K.L. Guiness conduint un Talbot. La tercera edició va tenir lloc el 21 d'octubre de 1923 proclamant-se guanyador l'italià Albert Divo que va realitzar el recorregut en 4h 45’ 54”.
Aquesta carrera era de caire internacional ja que hi havia pilots vinguts d'altres països europeus com França, Itàlia, Regne Unit i Àustria. A més, era el Campionat d'Espanya d'Automobilisme. Quan es va deixar de celebrar el Premi Penya Rihn a Vilafranca el campionat es va traslladar a la ciutat de Sant Sebastià.
Un dels fets més destacats d'aquesta competició va ser l'assistència massiva de persones en la primera edició i en les dues següents. Per exemple, es van organitzar trens especials des de Barcelona cap a Vilafranca d'onze vagons amb capacitat per 600 persones el 1922 i tenim coneixement que l'any 1923 es va ajornar el partit de futbol entre el FC Barcelona i l'Europa. Aquest mateix any 1923, van sortir de Barcelona cinc trens al llarg de la nit i de la matinada i un tren de luxe cap a Vilafranca. A més, es van arribar a comptar el número de 2.000 cotxes vinguts a Vilafranca d'arreu per veure l'increïble espectacle automobilístic.
En l'edició de 1922 hi va assistir l'infant Alfons de Borbón Battenberg, príncep d'Astúries, fill del rei Alfons XIII, acompanyat pel ministre de Foment.
Entre els participants en el Gran Premi Penya Rhin podríem destacar el gran pilot italià Tazio Nuvolari, que si bé a Vilafranca va passar desapercebut, va arribar a ser a finals dels anys 20 fins els anys 40 un dels millors pilots mundials, aconseguint, per exemple, el 1933 les 24 hores de Le Mans.
La carrera va tenir un parèntesi entre els anys 1923 i 1933 en què es reprengué el circuit a Montjuïc entre els anys 1933 i 1936. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1946, es va tornar a celebrar, en la zona de Pedralbes i va tenir tres edicions més en els anys 1948, 1950 i 1954.

Sant Raimon de Penyafort

Raimon de Penyafort va néixer el 1185 al petit castell de la seva família, els Penyafort, a l'actual terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. En data incerta, possiblement d'adolescent, va anar a viure a Barcelona per realitzar estudis d'arts liberals (gramàtica, retòrica, dialèctica, aritmètica, geometria, astronomia i música), ciències sagrades i dret. Entre 1217 i 1221 va fer una estada a la Universitat de Bolonya com alumne, però ben aviat va començar a impartir classes de dret canònic amb molt d'èxit d'assistència. Va ser en aquell temps quan va escriure la seva primera obra, la Summa Iuris Canonici.
Al seu retorn a Barcelona, va ser nomenat pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, com a conseller seu arran de diferents problemes que havia de solucionar l'Església al bisbat de Barcelona com el catarisme, el judaisme, la lluita contra els sarraïns, l'organització de les noves terres fruit de les conquestes del rei Jaume I d'Aragó... tot plegat, quan al mateix temps va ser nomenant canonge de la Catedral de Barcelona.
Poc temps després, Raimon de Penyafort va ingressar a l'Orde dels Predicadors (també dita dels dominics), fundada per Sant Domènec de Guzmán el 1215, amb qui va coincidir durant la seva estada a Bolonya. Per petició de fra Suero Gómez, provincial de l'Orde, va redactar la Summa de Poenitentia amb l'objectiu de plasmar en un llibre orientacions als directors de consciència i que servís per a l'administració del sagrament del perdó mitjançant la confessió.
Una de les seves obres més importants van ser les Decretals encarregades pel papa Gregori IX consistents en la compilació del dret canònic que van estar vigents des de 1234 fins a principis del segle XX. Va ser el mateix papa qui el va nomenar penitencier i col·laborador. Al seu costat va recórrer els diferents regnes hispànics acompanyant-lo per diferents diòcesis a mode de visita pastoral, assessorant-lo en tots aquells aspectes en què fos reclamat. Així va ser quan sent a Saragossa tots dos, el 1229, van estudiar l'anul·lació matrimonial del rei Jaume I amb Elionor de Castella, ja que incomplien una de les disposicions del Concili de Laterà en què es prohibia el matrimoni fins el quart grau de parentiu, i tots dos eren besnéts del rei Alfons VII de Castella.
Per a l'Església catòlica va fer, entre d'altres coses, la reorganització dels bisbats amb seu a la Corona d'Aragó, fou nomenat General de l'Orde dels Dominics el 1239 i va crear i organitzar la Inquisició tot redactant un manual per als inquisidors. Quan tornà a Barcelona per a descansar, aleshores fou requerit pel rei Jaume I per a rebre consell i assessorament en el seu govern. Fra Raimon de Penyafort va aixecar per ordre del papa l'excomunió, l'any 1237, que patia Jaume I arran de l'impediment que exercí el rei per a que Bernardo de Monteagudo fos nomenat bisbe de Saragossa.
En un dels seus viatges entre Barcelona i Roma va produir-se un miracle que va succeir en la platja de Tossa de Mar el 1236. Retornant a Barcelona, va demanar al patró de la nau que s'aproximés a terra perquè a la platja hi havia un malalt que demanava confessar-se. En arribar a la platja de la Mar Menuda, van trobar un home agonitzant que no podia parlar. Fra Raimon li va preguntar si volia confessar-se i el malalt va dir que sí. El malalt va recuperar la veu, va confessar-se, Raimon el va absoldre i va morir tot seguit, en pau amb Déu.
Un altre miracle de Fra Raimon va succeir quan es trobava a l’illa de Mallorca, acompanyant Jaume I com a confessor. El rei mantenia relacions il·legítimes amb una senyora i fra Raimon l'amonestava per a que deixés estar la relació. Com que el monarca no li feia cas, va decidir tornar a Barcelona. Jaume I va prohibir que el deixessin marxar de l'illa. Raimon de Penyafort va marxar fins al port de Sóller on va embarcar sobre la seva capa arribant fins al port de Barcelona.
Raimon de Penyafort va morir el 6 de gener de 1285 a Barcelona, estant al seu convent de Santa Caterina, avui desaparegut, on s'erigeix el mercat que porta el mateix nom, prop de la Via Laietana i de la Catedral de Barcelona. Al seu enterrament hi van assistir el rei Jaume I, l'infant Jaume d'Aragó, Alfons X el Savi, la seva esposa la reina Violant de Castella i els infants de Castella (que es trobaven en aquells moments de viatge a Barcelona) i els bisbes de Barcelona, Osca i Conca. Les seves despulles van ser enterrades al convent de Santa Caterina però en ser desamortitzat el 1835, es van traslladar a la Catedral de Barcelona.
L'any 1601 va ser canonitzat i tant a Barcelona com a Vilafranca es van fer grans processons en honor seu. La seva festivitat és el 7 de gener i és copatró de Vilafranca.

La Fira del Gall o de Sant Tomàs de Vilafranca

La Fira del Gall de Vilafranca, de naixement incert però nascuda en l'època moderna, té el seu origen en la festivitat de Sant Tomàs apòstol que se celebra el dia 21 de desembre.
La fira, també dita de Sant Tomàs, era el punt de trobada de la venda dels típics galls dindi, o indiots, que es menjaven per Nadal a les llars, un àpat fort per omplir l'estomac tot celebrant el naixement de Jesús de Natzaret en les llars vilafranquines i penedesenques. Els compradors no tan sols eren de la comarca sinó que procedien d'altres contrades més pròximes com Vilanova i la Geltrú i Sitges, o una miqueta més llunyanes com Barcelona i Tarragona. Era costum que algunes famílies més benestants de la ciutat comtal s'arribessin fins a la nostra vila per adquirir el gall dindi criat de pagès.
Després d'un temps sense celebrar-se, l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès va crear el 1956 una Comisión Mixta Pro Fomento de Ferias y Mercados per recuperar la Fira del Gall aquell any. I així va ser. Una fira que, tal i com hem comentat, tenia un objectiu immediat vinculat a les festes nadalenques. Tant és així, que en els anys 1970, quan la venda dels galls dindi i altres animals de ploma havia començat a decaure, la fira acollia altres productes també de caire nadalenc com venedors ambulants de torrons, dolços d'Astorga, avets, figures del pessebre, molsa i altres elements decoratius pel pessebre.
Hi ha qui argumentava, a principis dels anys 80, la decaiguda de la Fira del Gall en dues vessants: la primera, amb el sorgiment a la vila de les polleries que venien bèsties de ploma a punt per posar a l'olla i, la segona, amb la dificultat que portava haver de matar, plomar i netejar l'au per al seu cuinat.
Per tal de pal·liar aquest problema, l'Ajuntament de Vilafranca va oferir, a partir de l'any 1983, un servei de sacrifici d'aviram gratuït a totes aquelles persones que compressin a la Fira del Gall. Aquell any, estant la fira situada en la plaça de la Constitució, el servei d'escorxador es va instal·lar en l'actual edifici de la Casa de la Festa Major que, val a dir-ho, el seu origen era de Mercat de gallines mortes. Allí es podia portar l'animal acabat de comprar per a que els operaris de l'Escorxador Municipal sacrifiquessin les aus amb la supervisió del veterinari municipal.
A partir d'aquest moment va començar el rellançament de la Fira del Gall amb la instal·lació en la plaça de Jaume I d'una gran carpa per passar als pocs anys a realitzar-se la fira a la rambla de Sant Francesc que, al llarg dels anys, a part d'acollir els venedors d'aviram, ha anat creixent exponencialment on es poden degustar plats realitzats amb l'aviram que es pot adquirir a la fira (gall negre, ànec mut i gall dindi) en la Mostra de Cuina d'Aviram. Igualment, es poden degustar els millors vins negres de la DO Penedès i poder-ne fer la compra de qualcuna ampolla.
Una de les tradicions vilafranquines menys conegudes és la que es realitza des de fa unes dècades el primer dia de la Fira del Gall on l'Alcalde acompanyat per les autoritats municipals, per experts en animals de ploma i altres curiosos matiners visita la fira a les 8 del matí per seleccionar les millors bèsties i adquirir-les per ser obsequiades a les entitats benèfiques de la vila.
Aquella fira nascuda fa uns quants segles per a bastir el rebost de Nadal el dia de sant Tomàs ha anat creixent, variant el seu tarannà, adeqüant-se a temps contemporanis, innovant, fent al voltant seu quelcom més que una simple fira d'aviram. Una fira que s'acompanya des de fa uns anys pel bestiari festiu representatiu de l'aviram que s’hi ven i es degusta: el Tomasot i la Ballarica.

La mort del rei Pere III a Vilafranca

Dijous de la setmana passada, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació anunciava la restauració de les tombes reials del monestir de Santes Creus i estudiarà les restes del rei Pere el Gran. Des d’El Cargol ens fem ressò d'aquesta proposta d'estudi arqueològic i, per aquest motiu, avui parlem del rei Pere III i la seva mort a Vilafranca del Penedès, el 1285.
Pere el Gran va néixer a la ciutat de València el 1240, fill de Jaume I, el Conqueridor, i de Violant d'Hongria. Arran de la mort del seu pare, el 16 de novembre de 1276 va ser coronat rei a la Catedral de Sant Salvador (a Saragossa) per l'arquebisbe de Tarragona i, per primera vegada, un rei d'Aragó trencava el vassallatge amb l'Església Catòlica en proclamar en la seva coronació, que no rebia la corona de la mà de l'Arquebisbe en nom de l'Església Romana, ni per ella, ni contra ella. A partir de la seva coronació va ser anomenat com: Pere III rei d'Aragó, Pere I rei de València i Pere II comte de Barcelona.
Un dels fets més importants de la seva vida com a monarca va ser el conflicte al regne de Sicília entre ell, el rei de Sicília i Nàpols (Carles I d'Anjou) i el papa Martí IV. A Sicília van tenir lloc les Vespres Sicilianes que va ser un aixecament popular contra la tutela de l'illa pel rei Carles I. Els sicilians van oferir la corona al rei Pere ja que s'havia casat amb Constança de Sicília, filla de l'anterior rei de l'illa, abans de l'ocupació francesa realitzada sota la protecció del Papa. El 30 d'agost de 1282, Pere el Gran arribà a Palerm i va ser coronat rei, regnant amb el nom de Pere I de Sicília. Arran de la coronació, el papa Martí IV va excomunicar el nou rei sicilià, el 9 de novembre de 1282, i el va deposar com a rei d'Aragó, el 21 de desembre de 1283, oferint la corona al segon fill del rei de França, Carles de Valois, el qual va ser investit el 27 de febrer de 1284. El papa va declarar una croada contra la Corona d'Aragó que realitzà el propi rei francès Felip III amb l'ajuda del rei Jaume II de Mallorca i comte de Rosselló, germà de Pere, facilitant l'entrada dels croats als Comtats Catalans. Els francesos assetjaren la ciutat de Girona, que es rendí el 1285.
El rei Pere, estant a Barcelona, encomanà a Roger de Llúria, almirall de la seva Armada, que desplacés les galeres i els vaixells fins al port de Salou i que, juntament amb 200 cavallers, anés a conquerir l'illa de Mallorca, regnada pel seu germà Jaume, qui havia fet costat al rei de França en el conflicte bèl·lic. Pere III sortí de Barcelona cap a Salou a la conquesta de Mallorca, però, havent transcorregut una bona part del camí, se sentí malament i va anar a l'Hospital de Guerau de Cervelló, a la població d'Olesa de Bonesvalls. D'aquí, el portaren amb una llitera de fusta fins a Vilafranca on tenia el seu palau reial, actualment a la plaça de Jaume I. Arribat a Vilafranca veié que no podia desplaçar-se fins a Mallorca i va demanar al seu fill Alfons que hi anés ell amb la companyia que estava preparada a Salou per marxar cap a Mallorca.
El rei Pere, que es trobava excomunicat pel papa, va voler fer les paus amb Déu i cridà l'Arquebisbe de Tarragona i els bisbes de València i d'Osca. Els va demanar l'aixecament de l'excomunió mostrant amb paraules que volia estar bé amb Déu abans de la seva mort i se'l concedí la seva petició. L'endemà, va cridar a la seva estança del palau el bisbe de València, els abats de Poblet i de Santes Creus i Huguet de Mataplana, el seu capellà personal, per agrair-los els seus consells. Igualment, va manar que deixessin lliures tots els presoners francesos que havien estat empresonats amb motiu de la guerra contra el rei de França. Pere el Gran va demanar confessar-se i ho féu davant de dos confessors, el guardià del convent de Sant Francesc de la vila i Galceran de Tous, monjo de Santes Creus. Un cop finalitzà la confessió, els frares del convent de Sant Francesc van anar a la seva església conventual per pregar per l'ànima del rei. Un cop van finalitzar l'ofici, el frare guardià del convent va anar al palau reial per portar al rei la comunió. El rei es va aixecar, es va vestir i s'agenollà recolzat al llit per pregar i rebre la comunió.
Faltant-li poques hores per morir, va rebre la notícia que els francesos havien marxat de la ciutat de Girona. Va morir el vespre de l'11 de novembre de 1285. El seu cos va ser traslladat al monestir de Santes Creus on els monjos el van embalsamar i enterrar.

El palau dels Marquesos de Llió de Sant Pere de Riudebitlles

Al poble de Sant Pere de Riudebitlles, situat al nord de l'Alt Penedès, amb 2.375 habitants i amb una superfície de 5,39 quilòmetres quadrats, s'ubica el palau casal dels Marquesos de Llió que, des de 1994, és de propietat municipal.
El palau dels Marquesos de Llió va ser construït entre els segles XIV i XV. L'edifici d'estil gòtic català és de planta baixa i dos pisos. A la planta baixa, el portal d'accés és coronat amb un escut de forma romboïdal. La primera planta presenta al llarg de la façana quatre finestres dividides en tres parts per dues columnetes coronades amb uns bonics capitells. A la segona planta, també al llarg de la façana, hi ha quatre finestres coronelles dividides en dues parts per una columneta, igualment coronada per un capitell. Entre les finestres del primer i el segon pis, hi ha quatre escuts romboïdals. La façana és coronada per un merlet amb funció decorativa. Al cantó dret de la façana hi ha el passatge anomenat "Les voltes del Quirri", que dóna accés al carrer que passa per darrere de la façana del casalot dels Marquesos de Llió.
La façana de l'edifici fa 23 metres de llargària i construïda en pedra de turo, extreta de la roca calcària, típica del municipi de Sant Pere de Riudebitlles. La planta és rectangular, allargada i estreta.
L'edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i Joana Salelles. Un descendent d'aquests va ser Josep Francesc de Móra i Catà. Nascut a Barcelona el 1694, va realitzar els Estudis Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia a la seva ciutat de naixement. Els seus coneixements els va incrementar en els seus viatges per les principals capitals d'Europa. A més, va arribar a ser regidor perpetu de la ciutat de Barcelona. El 1749 va ser nomenat per Lluís XV de França primer Marquès de Llió i el 21 de gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de Ferran VI. Josep Francesc de Móra va ser la persona que va convertir el palau de Sant Pere de Riudebitlles en una fàbrica de paper i també va ser fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1751 va obtenir del rei Ferran VI l'aprovació dels estatuts de la Reial Acadèmia i va redactar-ne el seu primer volum de les Memòries. Aquesta institució tenia com a missió l'estudi de la història de Catalunya i la formació de la joventut en la història, la filosofia i la literatura. També va escriure el llibre Observaciones sobre los principios elementales de la Historia, reeditat l'any 2000. Va morir el 4 de març de 1763, i el podríem considerar com un noble il·lustrat.
L'edifici va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana de Gelida. Aquest, va cedir l'edifici i el molí paperer al seu nebot Ròmul Torrents Albet, que va continuar amb la tasca de fabricació de paper, una indústria de llarga tradició en el municipi, especialitzant-se en paper de filtre. A partir d'aquest moment, a l'edifici també se l'anomenà Cal Ròmul.
A Barcelona existeix també un palau dels Marquesos de Llió, al carrer Montcada número 12, seu del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.

Maria Ràfols, vilafranquina universal

Maria Ràfols Bruna va néixer al Molí d'en Rovira el 5 de novembre de 1781 i va ser batejada dos dies després a la parròquia de Santa Maria de Vilafranca. Era filla del matrimoni Cristòfol i Margarita, tots dos nascuts a Santa Margarida i els Monjos, i era la sisena de deu germans. L'ofici de moliner del pare ja li venia de lluny, ja havia estat moliner de la masia de l'Abadal dels Monjos. Els seus pares portaven en aquells moments el Molí d'en Rovira. Poc temps després es traslladaren al molí de Mascaró, a la Bleda, i més tard, al 1793, a Santa Margarida i els Monjos. Allí, van anar viure a l'Hostal dels Monjos, que era la llar dels Bruna. En 1785, a la Bleda, Maria Ràfols va anar a Vilafranca a rebre el sagrament de la confirmació amb quatre anys d'edat, juntament amb les seves germanes Margarida, de set anys, i Josefa, de dos mesos.
Quan el seu pare mor, la seva mare es torna a casar i estableixen la residència a Vilanova. El matrimoni va tenir lloc el 19 de febrer de 1798 amb el vidu Josep Marcer. Maria Ràfols va passar la seva infantesa i primera joventut en família i interna al Col·legi de l'Ordre de Nostra Senyora a Barcelona. Aquesta escola era portada per monges de clausura que acollien en el seu convent a noies que volien realitzar estudis.
Quan Maria Ràfols comptava amb 23 anys, amb 11 companyes i 12 companys, van a Saragossa acompanyats del pare Joan Bonal des de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona a l'Hospital de Gràcia, de la capital aragonesa. Arriben a Saragossa el 28 de desembre de 1804 i van realitzar una visita a la Mare de Déu del Pilar per a demanar-li protecció per a exercir la seva feina en els ideals de la caritat i de l'amor. Passat els temps, el grup d'homes desapareix i continuen les dones exercint la seva tasca d'hospitalitat amb fermesa i voluntarietat.
El 1808 va començar la guerra del Francès (o de la Independència) i els setges de les tropes franceses sobre la ciutat de Saragossa van ser molt importants. En el primer setge a Saragossa els francesos van bombardejar amb artilleria l'Hospital i es va incendiar, cosa que provocà el trasllat dels malalts a un altre edifici. També, en el segon setge les tropes franceses van actuar de manera molt contundent contra la ciutat i les germanes dedicaren els seus esforços a vetllar als malalts i a demanar almoina. Maria Ràfols fins i tot va anar a veure al general Lannes al campament francès per demanar ajuda pels malalts i ferits hospitalitzats.
Van encarregar a Maria Ràfols, el 1813, la gestió de la borderia. En aquesta nova tasca ella és l'encarregada de dirigir un espai dedicat a vetllar pels nens i nenes orfes o abandonats. Aquesta dedicació la va realitzar durant molts anys.
Un cop acabada la guerra del Francès, l'any 1815, Maria Ràfols va tornar a Vilafranca durant un període de dos mesos per a recuperar forces i passar un temps amb la seva família. La concessió per escrit se li fa el 10 d'abril.
El 1824 la germandat es constituí com a congregació religiosa amb l'aprovació de les Constitucions i quatre germanes van professar els seus vots perpetus. Maria Ràfols, a part de ser fundadora, va ser escollida presidenta de la congregació. El 1865, la institució religiosa va canviar de nom per dir-se "Germanes de la Caritat de Santa Anna". La seva tasca és present pels cinc continents.
El 1834, Maria Ràfols, en el context de les guerres carlines, és empresonada perquè presumptament està involucrada en un afer de conspiració. Unes declaracions realitzades per dues persones a l'autoritat digueren que a l'Hospital hi havia unes planxes en propietat del prevere Nerín per fer bales i cartutxos i que la persona que li havia facilitat la planxa havia estat Maria Ràfols. Dos mesos després de ser detinguda es posada en llibertat, després de pagar una fiança i deu mesos després se la declara innocent, però la justícia determina el desterro de Saragossa i estableix l'exili a Osca durant sis anys. Quan torna a la capital aragonesa, va tornar a fer-se càrrec de la borderia. Aquesta tasca va realitzar-la fins que el 1845 la Junta de Govern de l'Hospital va jubilar-la amb 64 anys.
Una hemiplegia progressiva li va provocar una paràlisis total en els darrers mesos de la seva vida. El 30 d'agost de 1853, a Saragossa, va morir Maria Ràfols Bruna, una vilafranquina universal.
Va ser beatificada pel Papa Joan Pau II el 16 d'octubre de 1994 a Ciutat del Vaticà. La seva festivitat és el 5 de novembre.

Quatre Festes Majors diferents en nou anys (1931-1939)

La Festa Major de Vilafranca s'ha viscut, es viu i es viurà de moltes maneres diferents pels vilafranquins, segons les pròpies tradicions particulars i familiars. Això és indiscutible. Però és possible que la Festa Major en si es realitzés de quatre maneres diferents en només nou anys? Doncs sí.

El 12 d'abril de 1931 se celebren eleccions municipals a tots els ajuntaments d'Espanya, les quals són guanyades majoritàriament pels diferents partits d'esquerres que hi participaven. Aquest fet, juntament amb la pressió popular, va fer que el rei Alfons XIII abdiqués i marxés a l'exili. Així va ser com el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola. Amb l'inici d'aquest nou sistema polític, els nous governants van optar per la separació de l'Estat amb l'Església, definint l'Estat com a laic. A l'article 3 de la Constitució Espanyola de 1931 s'exposava que no hi havia religió oficial. El conflicte religiós va provocar grans enfrontaments a tots els nivells. L'enfrontament a Vilafranca era present al llarg de l'any i s'incrementà encara més per la Festa Major. Aquest fet va provocar que la Festa Major se celebrés entre els anys 1931 a 1934 de dues maneres diferents. El 1935, els esdevenirs de la República van portar a una festa major republicano-religiosa. La Festa Major, en els anys de la guerra civil, també es va viure d'una manera especial. I, finalment, la quarta manera de celebrar la Més Típica fou el 1939 quan ja finalitzada la guerra civil feia quasi vuit mesos, la Festa Major va tornar a ser igual que la de 1930.
 

Les Festes Majors republicanes 1931-1934

Al llarg de les setmanes abans de l'inici de la Festa Major s'instaurà un clima d'enfrontament entre l'Església, l'Ajuntament i els partits d'esquerres de la vila. El motiu era clar: la celebració de la Festa Major pels dies de Sant Fèlix, com sempre, però obviant el caràcter religiós de la festa, impedint l'única celebració religiosa al carrer: les processons. L'Església va realitzar una crítica molt dura contra l'Ajuntament per fer la Festa Major per Sant Fèlix. L'Ajuntament, amb la recuperació de les Fires de Maig el 1932 intentà reconvertir, poc a poc, les Fires en la Festa Major, però la guerra civil també truncà aquesta idea.
La novetat entre els anys 1931 i 1934 és la separació dels actes religiosos dels civils. D'aquesta manera, la Festa Major era per Sant Fèlix, però sense els actes religiosos en el programa oficial. Les celebracions religioses es van continuar fent, és a dir, les completes, novenes, goigs i oficis solemnes, però dins de les esglésies sense poder sortir al carrer.
La Festa Major d'aquests anys era bastant semblant a les que es feien habitualment durant aquella època amb la diferència que els actes religiosos s'obviaven. El dia 29 d'agost sortia des de la Rambla, a les 12 del migdia, una cercavila amb els balls de la Festa Major que donava inici amb la Tronada realitzant un recorregut pels carrers de la vila. La gran diferència la trobem en el dia 30 d'agost. Al matí, com que es continuava fent l'Ofici solemne a Sant Fèlix i, evidentment, era un acte molt concorregut, l'Ajuntament va programar durant els diferents anys actes de caire molt popular. Per exemple, a l'any 1931 hi va haver la cursa ciclista "Gran Premi de l'Ajuntament de Vilafranca", el Centre Excursionista de Vilafranca organitzà un "Festival atlètic i gran cursa a peu per Vilafranca", audicions de sardanes i, a més, la banda de música contractada tocava mentre donava tombs pels carrers de la vila. Quatre actes a la vegada per fer competència a l'Església. Això sí, es mantenien a les 12h, a la plaça de la Vila, l'exhibició folklòrica i els castells.
Les processons es van substituir per cercaviles, sense cap imatge de Sant Fèlix, i recorrien els diferents carrers de la vila amb sortida des de l'edifici de l'Hospital (ara, col·legi Sant Josep) o des de l'Ajuntament. La cercavila (del vespre) del dia de Sant Fèlix, feia aquest recorregut: Casa de la Vila, plaça de Sant Joan, carrer de Sant Joan, rambla de Nostra Senyora, el lateral de l'Hospital de la rambla de Sant Francesc, tomb per darrera de la Font dels Alls i rambla de Sant Francesc pel passeig central. En arribar al final de la rambla, es va fer una mena d' "Entrada laica" amb l'esclat de focs artificials i d'una traca valenciana.
Els actes religiosos es van continuar fent a la Basílica de Santa Maria donant inici cada 22 d'agost amb la pregària de la novena. El dia 29 d'agost, a les 12h, hi havia un repic general de campanes acompanyat pel toc de l'Ave Maria. A un quart de vuit del vespre començaven les solemnes completes, la novena i el cant dels goigs. El 30 d'agost, festivitat de Sant Fèlix, tenia lloc, a les 10h del matí, l'Ofici Solemne. A tres quarts de vuit del vespre hi havia la pregària del rosari, el cant de les completes, la pregària de la novena i el cant dels goigs. L'endemà, 31 d'agost, se celebrava la missa en record dels difunts de la vila.
Durant aquests anys, trobem com a actes ben curiosos, però gens estranys en aquell moment, un Festival d'Aviació, cursa de Braus, activitats infantils, etcètera.
La realització durant la Festa Major de Festivals d'Aviació era una realitat des de feia molts anys que tenia lloc de manera intermitent. Ja s'havien celebrat amb anterioritat els anys 1913 i 1920. L'any 1933 es va tornar a fer aquest acte tan curiós el dia 1 de setembre, a dos quarts de tres de la tarda. El Festival va anar a càrrec de l'Escola d'Aviació de Barcelona "Aeròdrom Canudas" en la partida de la Girada, avui barri. Entre la carretera de Vilanova i el camí de Moja es va fer una pista per a l'aterratge i enlairament dels avions. El festival va consistir en la vinguda a Vilafranca de dos avions procedents de l'Escola que van realitzar vols d'exhibició i un concurs a canvi de 800 pessetes sortides de la caixa municipal. El concurs consistia en la destrucció de globus, proves d'aterratge, acrobàcies... Igualment, qualsevol persona podia pujar pel preu de 25 pessetes en els anomenats "vols de turisme", tot donant un tomb pel cel de la vila.
La celebració de la cursa de Braus a Vilafranca tampoc no era cap novetat el 1934, ja que s'havia celebrat en els anys 1921 i 1930. La plaça de toros era portàtil, tota de fusta, propietat del barceloní Domingo Vila Santiu, mestre paleta. La plaça tenia una capacitat per a 3.300 espectadors i estava situada al final del carrer de Sant Pere. La plaça de toros va ser inaugurada el 30 d'agost, a dos quarts de cinc de la tarda, amb la seva corresponent cursa de braus. També el dia 1 de setembre hi va haver una "Charlotada taurina" i l'actuació de "Les senyoretes toreres". Que és una "charlotada"? Es diu que Charles Chaplin va anar a Barcelona amb el compromís de torejar un vedell. El dia abans, Chaplin va deixar-ho córrer amb la qual cosa l'empresari Eduard Pagès, sogre del torero Curro Romero, va contractar el torejador Carmel Tusquellas, que es va disfressar de Charlot i va torejar fent les mateixes gràcies que el personatge original. Va tenir un gran èxit a tota Barcelona i la representació es va tornar a celebrar una setmana després. La darrera cursa de braus, celebrada el dia 2 de setembre, va ser a benefici de l'Hospital de Vilafranca.
El setmanari catòlic Acció va fer una crítica ben graciosa a la instal·lació de la plaça de braus: "Als cartells de Festa Major sembla que no es varen anunciar les curses de braus, perquè hi va haver algú que va considerar que, encara que a tots els agradés, no estava prou bé que un Ajuntament tan catalanista, fes propaganda de la "fiesta nacional". Tot venint de Tarragona, ens ha sorprès, però un lletreret, tot nou, que a l'antic camp de futbol de la penya anuncia "Plaza de toros". Decididament la catalanització dels rètols és un fet. I a nosaltres ens queda el dubte de si som al costat d'aquí de l'Ebre o ens trobem de cop i volta a l'altra banda".
A l'any 1930 es va començar una activitat que tindria continuïtat al llarg d'aquells anys de Festa Major el dia 1 de setembre. A primera hora de la tarda, tenia lloc a la plaça de la Constitució una "Gran Cursa de patinets i autos" amb premis finals pels guanyadors consistents en joguines ofertes per diferents empreses de Vilafranca. També es van anar incorporant novetats pels més petits, com una sessió de titelles el 1932 consistent en la representació de les obres: L'Hostal d'En Faló, Els Pretendents i Passatemps, i Dimoni i Urbà a càrrec de la Sala Empordanesa del carrer del Pi de Barcelona. El 1934 també hi va haver sessions de circ de la mà del Circo Puerto Rico que, a més de pallassos, gimnastes i acròbates, també disposava d'actuacions de circ eqüestre. El 1933 va haver-hi, com a novetat, una traca infantil el 29 d'agost, a les 18h, consistent en el llançament d'una gran quantitat de dolços i joguines per als més petits a càrrec del pirotècnic valencià Lluís Brunchú. L'any següent, el 1934 la traca va ser llançada pel pirotècnic vilafranquí J. Colomer i el barceloní Manuel Estalella de l'empresa El Relámpago, que encara avui existeix reconvertida en botiga de festes i disfresses.
Entre els diferents actes que es van celebrar durant aquest període de quatre anys hi trobem l'actuació, el 1932, en el Teatre del Casal La Principal, de l'actor i empresari teatral Josep Santpere els dies 30 i 31 d'agost amb la representació de Jo vull una casada. Josep Santpere era el pare de la també actriu Mary Santpere.
També en aquells anys van començar els "Campionats d'Escacs de les Penyes Locals" i tampoc faltaven mai les audicions de sardanes. Fins i tot el Foment Sardanista feia programes especials de sardanes amb el programa complet de totes les audicions.
Les activitats de motor també van ser presents en les Festes Majors de 1933 i 1934. Encara que no constava en el programa d'actes, el dia de Sant Fèlix de 1933, hi va haver una exposició de cotxes. El setmanari Acció (núm. 1281, 9 de setembre de 1933) així ho va recollir en les seves pàgines: "Sense cap classe de dubtes podem assegurar que no recordem que hagi passat en cap ocasió per Vilafranca una manifestació semblant, que feia goig contemplar-la pel nombre i la qualitat d'unitats que la componien. Els cotxes eren de les marques Buick, Wauxhall, Chevrolet, Bedfort, Blitz i G.M.C. (General Motors) i semblava que entre ells es rivalitzessin per l'harmonia de llurs línies i per la perfecció de detalls mecànics".
El 1934 es va organitzar pel dia 2 de setembre una cursa motorista per la comarca fent cinc voltes a un circuit entre els pobles de Vilafranca, Els Monjos, la Múnia i Vilafranca. Aquest circuit ja s'havia utilitzat a principis dels anys 20 per a la realització de la famosa prova automobilística de la Penya Rihn que va celebrar les seves primeres edicions a Vilafranca.

La Festa Major republicano-religiosa de 1935
 

Arran dels fets del 6 d'octubre de 1934 a Catalunya els ajuntaments foren destituïts i l'Ajuntament de Vilafranca va ser regit per polítics de la Lliga i de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). Aquest fet produeix que, amb un govern de dretes a l'Ajuntament, la Festa Major torni a ser, oficialment, en honor de Sant Fèlix. El debat polític i social va començar unes setmanes abans de la Festa Major. Les crítiques dels partits d'esquerres no anaven contra l'Església, -veien bé que els catòlics recordessin els seus sants sempre i quan ho fessin dins de les esglésies-, sinó contra l'Ajuntament que donava oficialitat als actes religiosos. Aquests actes religiosos van fer-se a l'església de Sant Francesc ja que la Basílica de Santa Maria havia estat incendiada en els fets del 6 d'octubre de 1934 i encara no havia estat restaurada. Després de quatre anys amb una Festa Major laica, Vilafranca va tornar a tenir processons pels carrers. El dia 29 d'agost no va haver-hi processó però sí completes, novena i goigs. El dia 30 d'agost, a les 10 del matí, se celebrà l'Ofici Solemne segons la "Missa Secunda Pontificalis" de L. Perosi a càrrec de la Capella de Música de Sant Fèlix. A la tarda, a tres quarts de set, va sortir la processó que recorregué els carrers de Sant Pere, de la Cort, dels Ferrers, Raval de la Font, Font, la Parellada, Palma, rambla de Sant Francesc i carrer de Sant Pere. En arribar la imatge del Sant davant de l'església de Sant Francesc hi va haver l'Entrada de Sant Fèlix. L'endemà, 31 d'agost, a les 10 del matí, se celebrà l'ofici dels difunts i a les 7 de la tarda, la sortida de la processó en direcció a la casa de l'administrador Antoni Gallemí Casanelles.
Entre els actes cívics de la Festa podríem destacar el típic castell de focs llançat pel pirotècnic Francesc Igual, una visita oficial al Museu de Vilafranca que s'estava instal·lant i la inauguració del passatge Enric Regull, entre el carrer dels Ferrers i de la Fruita. Aquell any, els esports també van ser importants, per exemple, hi va haver boxa al camp de futbol del Vilafranca, una cursa americana de dues hores en el velòdrom, la inauguració del nou camp de futbol del FC Vilafranca, un concurs de tir al platet, un altre de tir al colom i una cursa ciclista.

La Festa Major en guerra: 1936-1938
 

El 18 de juliol de 1936 comença la guerra civil espanyola a partir de l'aixecament de diversos militars arreu de l'Estat sent-ne el més conegut el realitzat pel general Francisco Franco. A Catalunya, l'aixecament militar no va triomfar i, per tant, va restar en zona republicana gairebé en tot el seu territori al llarg de 1936 i 1937. Aquí a Vilafranca, els primers mesos de la guerra es viuen en un clima de revolució, per la qual cosa la Festa Major d'aquell agost de 1936 no es va celebrar. Encara que sí va "celebrar-se" per part dels revolucionaris el 30 d'agost. Aquella jornada, els revolucionaris de la vila van anar a buscar a la casa de l'administrador de 1935, Pere Marimón Ferrer, la imatge de Sant Fèlix. Quan hi van arribar, es van trobar que la imatge estava desmuntada (amb l'antiga imatge això es podia fer) i els van dir que se la volien emportar i que en mitja hora tornarien a buscar-la, muntada i vestida. Quan van tornar, la imatge encara no estava del tot vestida i els revolucionaris la van acabar de vestir. En sortir al carrer, la van posar sobre un carro i la van portar en processó fins a la Basílica de Santa Maria. Davant de l'església van fer una gran pira d'imatges de sants i, a dalt de tot, coronant la foguera, la imatge de Sant Fèlix.
Durant els anys de la guerra no es va celebrar la Festa Major de cap manera, ni religiosa ni laica. Si és segur que algunes famílies, per Sant Fèlix, van fer algun dinar una miqueta més especial en aquells temps de penúries. No sabem si algun 30 d'agost va celebrar-se missa en alguna casa particular de la vila, com acostumaven a fer d'amagat durant la guerra en certes cases de Vilafranca, de tant en tant, per celebrar l'Eucaristia i batejar. Aquesta manera clandestina de viure la fe, recordava els temps en què Fèlix, el nostre patró i ciutadà romà, practicava la religió cristiana.
Durant la guerra, les relíquies de Sant Fèlix van ser amagades, pel que sembla, al cementiri. Quin millor lloc per guardar uns ossos i no aixecar cap sospita! Pel que sembla, va ser Josep Picanyol, el sepulturer del cementiri, qui va amagar les relíquies allí, segurament en un nínxol. No sabem si l'urna i la petaca que guardaven l'Autèntica del Sant també van anar a parar al nínxol. L'Autèntica és el document, expedit a Roma, que certifica l'autenticitat de les relíquies i que actualment està desaparegut des de fa uns vint anys.
Una dada curiosa d'aquest temps és la reedició de la novena de Sant Fèlix de l'any 1775 que féu la Impremta Esteva el 1938 amb dues edicions, una del 19 d'agost i una altra del 22 d'octubre. Però es va celebrar la novena en alguna llar de la vila aquell any 1938?

La Més Típica de Catalunya: 1939
 

Finalitzada la Guerra Civil a Vilafranca el 21 de gener de 1939, començava una nova etapa política i social en què es restabliren algunes de les normalitats de la vida laboral, social, cultural i esportiva, entre d'altres, com també la celebració de la Festa Major. El programa oficial d'aquell any així ho manifestava: "Con emoción y alegría os invitamos hoy para todos a celebrar, como antes se celebraba, nuestra típica Fiesta Mayor, desecha y profanada desde 1931. Todos juntos volveremos, este año, a gustar de las dulces emociones de aquellas antiguas jornadas religiosas y profanas, que fueron siempre inspiradas en el más ferviente patriotismo villafranqués".
Per poder celebrar la Festa Major com cal, era necessari recuperar les relíquies d'allà on havien estat amagades. També s'havia de construir una nova imatge de Sant Fèlix perquè l'anterior havia estat cremada tres anys abans.
Així, retornen els actes religiosos a aparèixer en el programa d'actes i aquests es realitzen a la Basílica de Santa Maria, encara no restaurada del tot, perquè la restauració definitiva es durà a terme el 1945.
La Més Típica va començar com sempre, a les 12h del 29 d'agost, amb el toc de l'Ave Maria i, després, un repic general de campanes acompanyat de la típica Tronada. Tot seguit, s'inauguraren les obres de reforma de la rambla de Sant Francesc, malmesa per la construcció del refugi antiaeri. A continuació, començà la cercavila fins a la plaça de la Vila on actuaren els balls i les colles dels Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell. Aquell mateix dia, a les 5 de la tarda, es van beneir les obres de reconstrucció de la Basílica de Santa Maria per restablir el culte.
La primera processó, del dia 29, a les 18:30h, va sortir de la casa de l'administrador de l'any 1935, Antoni Gallemí, que era la darrera casa en què s'havia fet l'entrada del Sant. La imatge va sortir en processó fins a l'església de Sant Francesc, on van ser recollides les relíquies del Sant i també portades en processó fins a la Basílica de Santa Maria. A l'arribar, van tenir lloc les solemnes completes, la novena i els goigs per part de la Comunitat de Preveres i l’Schola Cantorum. La processó del dia de Sant Fèlix va iniciar-se a les 18:30h amb la imatge del Sant i les relíquies, acompanyades per les autoritats eclesiàstiques, civils i militars "con la religiosidad de costumbre", i en passar per la rambla de Sant Francesc es va llençar una traca. Tot seguit, la processó anà cap a Santa Maria i, en arribar, tal com diu el programa de la Festa Major d'aquell any, tingué lloc l'entrada de Sant Fèlix: "Al entrar la imagen y reliquias del Santo en la Basílica, con las cascadas de fuego y luz, la audacia altiva de los pilares, la canción múltiple de la diversidad de instrumentos, todas las danzas y comparsas, el crepitar de las hachas, el grave son de las campanas y las notas solemnes del Himno Nacional, fusionadas con vítores y aplausos del pueblo recobrado, reproducirán la eterna, imperecedera, tradicional y maravillosa ENTRADA que ha sido, es y será la nota más típica y elocuente de nuestra Fiesta Mayor".
La processó de l'endemà, del dia 31 d'agost, va sortir de la Basílica de Santa Maria en direcció de l'Ajuntament de Vilafranca, com a símbol de l'entrada del Sant en les llars de tots els vilafranquins.
Aquell any a la cercavila i a les processons hi van sortir: el drac, els diables del Vendrell, els gegants, l'àliga, els capgrossos, els cercolets, els panderos i els balls de bastons de Sant Quintí de Mediona, de Sitges i del Vendrell.
La Festa Major de 1939 no tan sols tingué actes religiosos. Els actes lúdics i esportius també es van celebrar. Per exemple, va haver-hi concerts de la Banda de Música de la Bonanova, audicions de sardanes amb la Cobla de Sant Celoni, partits de futbol, cinema, teatre, ciclisme en el velòdrom amb carrera americana, balls de societat al Centre Agrícola, al Casino i al Casal La Principal. Entre els actes, i a la mateixa hora de l'Ofici del dia 30 d'agost, l'Ajuntament va programar una gran cursa ciclista que recorria les carreteres que unien, amb un total de 75 quilòmetres, les poblacions de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Vilafranca, el coll de Baldús i tornada a Vilafranca. El dia 31 d'agost, a la mateixa hora que l'Ofici de difunts, a la rambla de Sant Francesc es va fer una audició de sardanes. Fins i tot, aquell any, el dia 3 de setembre va entrar a formar part de la Festa Major com a acte propi del nou règim, un festival artístic de la "Organización Juvenil de Falange" amb balls regionals, rítmica, rítmica plàstica i cançons infantils; i la inauguració de la Casa Sindical de Vilafranca i una conferència al Casal La Principal sobre la Sindical amb els parlaments dels alts dignataris de la Casa Sindical Provincial. Finalment, i com a dada curiosa sabem quants diners va costar aquell any 1939 la Festa Major. Fem números. El Drac portat per 5 homes: 265 pessetes; els Diables del Vendrell: 500 Ptes.; els Gegants: 360 Ptes.; l'Àliga: 200 Ptes.; els Bastoners de Sant Quintí: 600 Ptes., els de Sitges: 800 Ptes. i els del Vendrell: 700 Ptes.; el ball dels Cercolets: 270 Ptes.; el ball de Panderos: 240 Ptes.; els nans: 165 Ptes.; dos flaviols: 180 Ptes.; els grallers: 730 Ptes.; la cobla de Sant Celoni: 1.000 Ptes.; el castell de Focs de l'empresa El Relámpago: 2.500 Ptes.; i els Xiquets de Valls: 2.500 Ptes. i els Nens del Vendrell: 3.000 Ptes. Evidentment, falten conèixer més dades, però d'aquesta manera, ens podem fer una idea d'alguns dels costos de la Festa Major.
La història de la Festa Major de Vilafranca i tot el que l'envolta és plena de descobertes cada any que passa. Nous papers, noves fotos, nous testimonis silenciats... que, poc a poc, ens donen a conèixer aquest element clau de la vida quotidiana de Vilafranca des que fa uns segles nasqué la devoció a un màrtir romà: Sant Fèlix.

Agraïments: Josep Marimon Vives, Parròquies de Vilafranca del Penedès, Pere Albornà Guzmán, Álex Domínguez Monès