La radioafició és una pràctica estesa arreu del món que requereix, bàsicament, temps i uns coneixements mínims imprescindibles en el món de les telecomunicacions. Tots hem vist, en moltes pel·lícules cinematogràfiques, com actuen aquestes persones que tenen com a gran objectiu d’aquest hobby (tot i que és una paraula que prefereixen canviar per la d’amateurs) contactar amb quantes més persones millor tenint en compte, a més, la seva ubicació.
El vilafranquí Jordi Tarrida és d’aquests bojos per la ràdiofició. “Penso que tot i que hi ha altres llicències a Vilafranca, sóc l’únic que opero regularment”. No només això, la seva activitat dins de la Unión de Radioaficionados Españoles l’ha dut a convertir-se cinc vegades campió d’Espanya dins de dues modalitats diferents. “Ho he estat anteriorment en la modalitat de monooperador, en què busques els contactes tu sol, i enguany ho he estat en la de multioperadors”. Ho ha fet des de l’estació EB3JT (eco, bravo, 3, juliet, tango) que té consignada.
Bàsicament, Jordi Tarrida, acompanyat d’altres tres companys radioaficionats, va muntar una estació de ràdio conjunta als voltants del pic del Montagut. L’objectiu és contactar amb els màxims radioaficionats que participen en la competició per suar els quilòmetres de distància que els separen. “Un cop fet el contacte, cadascuna de les dues estacions envia un missatge per deixar-ne constància al centre de control que,en creuar les dades el dóna per bo i suma els punts segons la separació que hi ha”.
Jordi Tarrida i els seus companys, furgoneta amunt, amb provisions per passar el cap de setmana gaudint de la seva afició, van aconseguir el seu objectiu. “En aquestes competicions esdevé important la potència dels equips, les antenes i també la situació des d’on emets; per això vam anar a buscar un punt més alt per al nostre senyal”.
Jordi Tarrida fa de joier, com el seu pare, Martí Tarrida, a la joieria familiar, una de les més prestigioses de Vilafranca. Malgrat les hores que passa a la feina i enganxat a l’ordinador desenvolupant la seva afició, encara troba temps per altres activitats com el submarinisme, una altra de les seves passions, el tir olímpic -la gran afició del seu progenitor- o el gimnàs.
“Però la seva passió és la radioafició. Té targetes d’arreu del món que confirmen que ha contactat amb ells. S’hi passa més hores que a la botiga. Té un ordinador a la rebotiga amb tots els programes i condicionants per funcionar”, diu divertit i orgullós el seu pare, present a l’entrevista.
L’objectiu dels radioaficionats és “treballar” països. “Busco poder contactar amb zones amb les quals no ho hem fet mai. Per això canviem la direcció de les antenes, el lloc de rebot de les ones que emetem i la potència dels amplificadors per trobar alguna estació de països en què encara no tinc contactats per tal d’obtenir la targeta QSL”, explica el Jordi Tarrida. Les muntanyes, els satèl·lits artificials que orbiten la terra, la mateixa lluna, i fins i tot els meteorits (les Persèides son un exemple) poden servir per fer rebotar el senyal i que arribi arreu del planeta.
La UTI (Unió internacional de Telecomunicacions) porta el control internacional i atorga aquestes targetes QSL (tres sigles que volen dir acusament de rebut en el codi Q) quan hi ha constància del contacte en creuar les dades de les dues estacions. El planeta està dividit en 325 països (alguns estats en tenen més d’un). Espanya en té tres: la península; les Balears, Ceuta i Melilla i les illes Canàries. “En tinc de 275 països diferents i continuem sumant”.
L’APRL (National Association for Amateur Ràdio) és qui acredita aquestes dades. Les targes QSL -abans eren obligades-, ara es permet que s’enviïn per internet, ja que el sistema tradicional, la targeta postal, podia trigar anys a arribar.
El que poca gent sap és la gran disputa que hi ha per saber la paternitat de la invenció de la ràdio. Tot i que durant molts anys Giuglielmo Marconi ha estat considerat l’inventor, la realitat és que Heinrich Hertz (en honor de qui es posà nom a la unitat internacional de freqüència), Nikola Tesla als Estats Units i Alexander Popov a la Rússia imperial van fer transmissons sense fils força abans que l’italià, però aquest va ser qui va obtenir el Nobel de física del 1909 per aquest extraordinari invent.
Josep Maria Roca