Parc d’Olèrdola
Talaia de natura i d'història, i situat als contraforts del Garraf, el seu paisatge és un seguit de conreus, bosquines i màquies, amb el margalló com a arbust més remarcable. Olèrdola és una talaia natural coronada per un conjunt monumental que queda tancat per una muralla, obra successiva d'ibers, romans i medievals. Al cim hi trobem l'església de Sant Miquel, el cos principal de la qual data del segle XII.

Les dures condicions ambientals, com són la gran insolació, la manca d'aigua, l'escassa vegetació i el relleu abrupte, no permeten que hi visqui una fauna rica i exuberant. Tanmateix, aquest mateix factor és el que dóna interès a l'original fauna que hi viu, ja que està formada per espècies adaptades a aquestes peculiars condicions que presenta el Parc.
La confluència d'ambients ecològics -transició entre l'alzinar i la màquia de garric i margalló- es reflecteix també en la fauna herpetològica (molt sensible a aquests canvis) de forma que podem trobar espècies de caràcter termòfil i procedència nord-africana com la serp de ferradura i l'escurçó ibèric, juntament amb d'altres de caràcter centreeuropeu.
Cal destacar la presència de vuit espècies diferents d’amfibis, amb força exemplars de salamandra i gripau. Els rèptils, representats per un total de 15 espècies, són molt més abundants, amb la presència de tortugues mediterrànies a les zones més humides, i serps d’àmplia distribució arreu del Principat, tals com la serp de ferradura, la serp verda, la serp blanca, la serp d’aigua i l’escurçó ibèric.
Les aus són les reines del Parc. Fins un total de 124 espècies diferents en una extensió propera a les 608 ha. Aligots, esparvers, astors, xoriguers, guatlles, faisans, mussols, puputs, rossinyols, merles, tords i estornells són alguns dels exemples de la fauna ornitològica del Parc.
Els mamífers, tot i que en menor nombre que les aus, també tenen representació, i es poden trobar 16 espècies: l’eriçó, la mussaranya, el rat-penat orellut, la guineu, la fagina, la mostela, el toixó i la geneta o gat mesquer. Amb una major presència que aquests darrers, es poden trobar porcs senglar, conills i talpons comuns.
Finalment, el gran desenvolupament del sistema càrstic ha permès la formació d'una interessant vida cavernícola, fins al punt que trobem espècies endèmiques úniques al món.

Parc del Foix
Aigua entre vinyes i castells. L'interès de l'espai se centra tant en la gran varietat d'ambients ecològics que s'han generat a l'entorn del pantà de Foix, una de les poques zones humides del Penedès, com en un ric patrimoni arquitectònic i històric vertebrat al voltant dels castells de Penyafort i de Castellet –recentment restaurat– de gran importància estratègica durant l'edat mitjana.

La presència de l'aigua, tant del riu Foix com de l'embassament, és un factor essencial per al desenvolupament de les comunitats faunístiques, les quals, sens dubte, constitueixen un dels elements singulars del Parc. La diversitat de biòtops que es troben donen refugi a un llistat d'espècies ampli i variat. Tanmateix, les aigües del Foix han sofert un fort impacte causat pels usos agrícoles, industrials i residencials aigües amunt del pantà, fet que en condiciona la qualitat de l'aigua. L'augment de la matèria orgànica a l'aigua de l'embassament ha causat en nombroses ocasions un empobriment de la qualitat de l'aigua. Tot i així, no hi falta una bona diversitat faunística de la qual els ocells en són els principals representants, amb més de 220 espècies observades. La qualitat de l'aigua és fonamental per a la vida de les plantes i els animals que seran l'aliment de moltes espècies d'ocells. Els ànecs collverd, els xarxets, les polles d'aigua i altres aus es poden alimentar d'algues, llavors i plantes aquàtiques. Els bernats pescaires, els martinets i els blauets basen la seva alimentació en la captura de peixos, amfibis i invertebrats aquàtics. A més, hi trobem tot un seguit d'ocells insectívors com ara els corriols, els balquers i els rossinyols, que es dediquen a capturar larves, mosquits, cucs i altres invertebrats.
Probablement, doncs, la fauna aquàtica sigui la més rellevant dins les 2.900h del Parc. Del grup dels peixos -que té 6 espècies al parc-, el més abundant és la carpa, però no hi manca l'anguila o el barb. Les tortugues d'aigua i les serps d'aigua, entre els rèptils i els amfibis, com ara granotes, gripaus i salamandres, també són espècies faunístiques lligades al medi aquàtic.
La comunitat de rèptils del Parc del Foix està formada per 17 espècies (5 tortugues aquàtiques, 6 saures i 6 serps), la majoria típicament mediterrànies. S’han localitzat tres espècies de tortuga aquàtica introduïdes al Parc del Foix, d’entre les quals destaca la tortuga de Florida per presentar una important població reproductora.
Finalment, de les 35 espècies de mamífers que hi ha al parc, de les quals 13 són quiròpters, hom considera com a més destacable la presència d’esquirols, guineus, fagines, gats mesquer, mosteles i visons americans, si bé d’aquestes dues darreres espècies ja fa dos anys que no se n’ha pogut observar cap exemplar.

Parc del Garraf
Avencs i margallons. La roca calcària ha creat un paisatge exòtic, ric en formes càrstiques –avencs, dolines i rasclers– i amb una vegetació pròpia, l'espècie més coneguda de la qual és el margalló. Les barraques de vinya i els murs de pedra seca es dissimulen al mig de la pedra blanca i envolten antigues masies i algunes de les petites poblacions que es troben a l'interior soliu del parc.

Les dures condicions ambientals del massís de Garraf (gran insolació, manca d'aigua, escassa vegetació i relleu molt abrupte) no permeten que hi visqui una fauna rica i exuberant. En canvi, aquest mateix factor és el que dóna interès a la original fauna que hi viu, ja que està formada per una sèrie d'espècies adaptades a aquestes peculiars condicions. Com a ocells representatius podem esmentar: la merla roquera, la merla blava, el còlit negre i el còlit ros, l'hortolà, la cogullada fosca i el trobat. A més, la inhospitalitat d'aquestes muntanyes ha permès que encara hi visquin algunes espècies que es troben en perill d'extinció com el falcó i l'àliga perdiguera, a part d'altres rapinyaires. El vessant litoral del massís ofereix també una oportunitat als ocells marins que ha estat aprofitada recentment pel corb marí. La confluència d'ambients ecològics que es produeix al massís -transició entre l'alzinar i la màquia de garric i margalló- es reflecteix també en la fauna herpetològica (molt sensible a aquests canvis), de manera que podem trobar espècies de caràcter termòfil i procedència nordafricana com la serp de ferradura i l'escurçó ibèric, juntament amb altres de caràcter centreeuropeu com la salamandra i la noia.
Finalment, el gran desenvolupament del sistema càrstic ha permès la formació d'una interessant vida cavernícola, fins el punt que hi trobem espècies endèmiques úniques al món. La poca distància que separa el massís de la ciutat de Barcelona és un factor més que fa augmentar l'interès científic existent, ja que en facilita l'estudi. D'altra banda, aquesta mateixa proximitat accentua el perill de degradació i, per tant, exigeix més esforç preservar-lo.

El mosquit tigre
 

El mosquit Aedes albopictus és una espècie originària del sud-est asiàtic, des de 1979 està en procés d’expansió arreu del món, establint colònies als països on arriba mitjançant el transport global de mercaderies: principalment pneumàtics, però també productes de jardineria com el bambú de la sort.

Biologia

El mosquit tigre (Aedes albopictus) és una espècie que pertany a l'ordre dels dípters, família dels culícids. Tot i això cal dir que recentment s'han realitzat estudis molt detallats de la filogènia del gènere Aedes i d'altres 45 gèneres d'aedins, donant com a resultat la reclassificació d'aquests mosquits. Un dels canvis més importants és que el subgènere Stegomyia va ser elevat a l'estatus de gènere, d'aquesta manera Aedes albopictus esdevé Stegomyia albopicta i es caracteritza pel color del seu abdomen punxegut i potes, amb bandes blanques i negres molt visibles a simple vista. Dos caràcters que també s'han de tenir en compte quan es vol identificar aquesta espècie de mosquit, i no confondre'l amb d'altres que se li assemblen, són: una línia blanca que s'estén des del cap fins a la part distal del tòrax; i el marcat color blanc de la punta dels palps de les femelles, els quals són més curts que els dels mascles. L'adult té unes dimensions compreses entre els 2 i 10 mm. Com a les altres espècies de mosquit, el sexe hematòfag (s'alimenta de sang) és el femení, el qual presenta una trompa fina i allargada (probòscide) que utilitza per picar i extreure sang de mamífers, de la qual aprofita les proteïnes que necessita per a la formació dels ous. Els mascles i femelles de l'espècie, igual que els d'altres mosquits, s'alimenten de líquids vegetals. El cicle vital consisteix en ou, quatre estadis larvaris, pupa i adult, la seva durada depèn en gran mesura de les temperatures, podent-se completar en no més de 10 dies, si les temperatures són prou elevades (estiu). És imprescindible que durant tot el cicle les larves i pupes romanguin en l'aigua: si per algun motiu l'aigua en la qual s'estan desenvolupant s'evapora o s'elimina, totes aquestes fases aquàtiques del cicle moren. Els ous tenen una mida aproximada de mig mil·límetre, són subcilíndrics i de color negre. Les femelles realitzen postes d'uns 40 ous, tot i que aquest nombre pot variar en funció de diversos factors; els dipositen individualment o en ocasions agrupats fora de l'aigua, just per sobre del nivell de flotació, de manera que en pujar el nivell quedin submergits i s'indueixi la seva eclosió. En eclosionar les larves realitzen una obertura circular en un dels extrems. No dipositen mai els ous en aigües en moviment ni en superfícies i/o volums d'aigua grans (més de 200 l). En el seu origen, dipositaven els ous en els forats dels arbres que en ploure s'omplien d'aigua; tot i amb això, aquesta espècie s'ha adaptat perfectament al medi urbà, i en l'actualitat realitza l'ovoposició a l'interior de qualsevol envàs que contingui aigua com per exemple: pneumàtics, gerros, llaunes de beguda, cendrers, joguines, bidons, galledes, pots, platets de sota els testos… En definitiva, en qualsevol lloc de petites dimensions, que contingui aigua durant un mínim de 10 dies. Amb l'augment de les temperatures i del fotoperíode de la primavera eclosionen les primeres larves, les quals són de vida aquàtica però de respiració aèria: per això les trobem a la superfície, amb l'extrem caudal del cos (sifó anal) sortit, en contacte amb l'aire. Un tret que diferencia les larves d'Aedes albopictus de les d'altres mosquits, és la verticalitat amb la qual se situen quan respiren. Per contra les larves d'altres espècies com Culex pipiens mantenen una certa inclinació amb la superfície de l'aigua, per l'angle que forma el sifó respiratori amb l'últim segment abdominal. Finals d'estiu i la tardor són els períodes més favorables per al seu desenvolupament, per contra, en arribar l'hivern i baixar les temperatures, larves i adults van morint, i tan sols resten els ous hivernants dipositats pels darrers adults de la temporada. Aquests ous són resistents a climes freds i secs, i romanen inactius fins la primavera de l'any següent, quan amb les primeres pluges i l'augment de les temperatures, donaran lloc a una nova primera generació. El radi de vol i d'acció del mosquit tigre adult és relativament curt, amb un màxim de 400 metres, però amb mitjanes clarament inferiors, i per tant és molt probable trobar-lo a prop del seu punt de cria. Tot i amb això, el transport passiu pel vent o a l'interior de vehicles, el pot desplaçar a distàncies més grans. A diferència dels mosquits autòctons, de marcada vida nocturna, Aedes albopictus es tracta d'una espècie d'activitat diürna, i les seves picades són molt més nombroses i doloroses que les dels mosquits autòctons, causa molèsties principalment a la gent gran i a la mainada, però també a la resta de la població, produeix una important pèrdua de la qualitat de vida. En països tropicals i subtropicals poden actuar com a vectors de diferents arbovirus (virus transmesos per artròpodes), com el dengue, la febre groga, el West Nile, el Chikungunya o diverses encefalitis. Tot i que és relativament difícil que a Europa es donin aquest tipus d'infeccions, al mes d'agost d'enguany es va detectar un brot de Chikungunya a Itàlia.

Influència climàtica

Les poblacions de mosquit tigre presenten unes densitats i presències estretament relacionades amb les oscil·lacions tèrmiques. Quan les mitjanes mínimes superen els 12º C (finals d'abril), es detecta ovoposició, així com presència d'adults. Es pot afirmar, per tant, que els ous hivernants mantenen la diapausa fins que les condicions climatològiques els són favorables, i el 2006 i 2007 aquest fet es va produir a finals d'abril i començaments de maig. L'anàlisi dels resultats obtinguts als diferents estudis, permet deduir que a més del fotoperíode, la existència de precipitacions indueix al desenvolupament del cicle vital del mosquit tigre, encara que no és imprescindible que hi hagi pluges per tal que aquest insecte dugui a terme el seu cicle. A mesura que la mitjana de les temperatures mínimes baixa apropant-se als 10º C, les captures disminueixen fins a desaparèixer. És en aquesta època freda de finals de tardor, quan les femelles realitzen la posta dels ous hivernants. Així doncs, es pot dir que la posta d'ous d'eclosió immediata es realitza fins a finals d'octubre, i els ous hivernants es dipositen les dues primeres setmanes de novembre.

Mesures preventives

El més important i efectiu és evitar la posta d'ous i el creixement de les seves larves aquàtiques, eliminant els punts d'aigua on poden créixer. Per això és recomanable seguir algunes mesures preventives, com poden ser: Buidar regularment o retirar qualsevol recipient de l'exterior que pugui acumular aigua: joguines, cendrers, gerros, galledes, plats de sota els testos, safareigs, pneumàtics, ornaments de jardí, etc   Evitar les acumulacions d'aigua en les zones de drenatge o canals de desguàs   Cobrir els petits forats i depressions del terreny que acumulin aigua   Vigilar les basses petites, buidar-les setmanalment i cobrir-les amb una tela mosquitera   Mantenir cobertes les piscines mentre no s'utilitzen. Les piscines de plàstic s'han de buidar periòdicament, i si no es fan servir cal retirar-les. Val a dir que, d'acord amb l'experiència obtinguda, les piscines no tractades de certes dimensions no són un bon hàbitat per a aquest mosquit i sí per a d'altres mosquits propis de casa nostra (en qualsevol cas, també molestos, per reproduir-se milers de larves)   Evitar els forats naturals presents en troncs, omplint-los amb poliestirè expandit   Canviar molt sovint l'aigua de les plantes que viuen en aigua i la dels plats dels animals domèstics. Buidar-los quan no es facin servir   Parar atenció a mantenir les portes dels vehicles el màxim temps possible tancades i a matar qualsevol mosquit que sigui detectat en el vehicle. A Catalunya ja s'han donat casos de transport d'adults per aquest mitjà   Incloure, com a comportament quotidià, en els ciutadans, el buidament o el capgirament de qualsevol petit recipient o receptacle amb aigua o qualsevol objecte que en pugui contenir Mesures a tenir en compte en els centres que manipulen pneumàtics fora d'ús Nombrosos articles constaten que un dels sectors més importants per a la dispersió del mosquit tigre, a escala mundial, és el transport de pneumàtics i els centres d'emmagatzematge dels pneumàtics fora d'ús (PFU d'ara en endavant). Per tal d'evitar la dispersió d'aquesta espècie i evitar les molèsties i els problemes que poden produir a les persones que treballen amb PFU és convenient prendre una sèrie de mesures en les instal·lacions que emmagatzemen i manipulen PFU: Manteniment de la perifèria de les zones d'emmagatzematge de pneumàtics usats, lliures de vegetació i d'objectes que puguin acumular aigua i afavorir la cria del mosquit tigre   Coordinar les feines en el gestor de pneumàtics usats en funció de la seva procedència (garantir una bona rotació prioritzant la ràpida destrucció dels provinents de zones afectades, trituració dels PFU al més aviat possible, etc.)   Apilament dels pneumàtics usats de la manera més eficient possible pel que fa a la pluja (apilats en columnes verticals) i cobriment amb lones (quan sigui possible)   En el cas que es detecti la presència del mosquit tigre en algun centre de reciclatge o d'emmagatzematge de pneumàtics, és aconsellable col·locar paranys per a la detecció d'adults. Aquest sistema ens permetrà conèixer les seves densitats i poder dur a terme les mesures de control més adequades

Presència i densitat Els estudis efectuats a Catalunya des del 2004, indiquen que tant la presència com les densitats de mosquit tigre experimenten sensibles oscil·lacions. A les gràfiques s'aprecien bé tres pics de densitat i de presència separats entre ells unes setmanes, la qual cosa fa palesa la dinàmica poblacional d'aquesta espècie al llarg de l'any. Es pot deduir que el mosquit tigre primer augmenta la densitat de població per tot seguit colonitzar altres indrets. Això sembla lògic, ja que si hi ha abundància d'individus adults també resulta més fàcil la seva dispersió, a l'interior dels vehicles o per altres mitjans. S'ha de destacar que així com la densitat experimenta un augment relativament sobtat els primers mesos i als darrers el descens és gradual, la presència es comporta a l'inrevés. Les dades obtingudes de presència i densitat no mostren una clara correlació, probablement a causa de factors externs com podrien ser: depredadors, climatologia adversa, competència...   Cementiris   L'experiència assolida en el coneixement del mosquit tigre al nostre país ens indica que els cementiris són un bon indicador de la presència de mosquit tigre en un municipi, ja que s'ha pogut comprovar en molts casos que, quan en un municipi hi ha presència d'aquest tipus de mosquit, tard o d'hora és present al seu cementiri. Així, en l'estudi del 2007, en 18 de 26 cementiris, es va comprovar la presència de mosquit tigre. I si només tenim en compte els municipis amb mosquit tigre (21), un 85,7% dels cementiris tenen poblacions estables d'aquest insecte. El grau d'afectació dels 18 cementiris però, és molt dispar, ja que depèn en gran mesura de les seves dimensions, encara que els estudis han demostrat que la presencia hi és molt elevada en tots.

Zones de cria

L'estudi de l'any 2007 es va iniciar el mes d'abril i es va dilatar 32 setmanes fins al novembre. El propòsit era determinar amb exactitud el moment en el qual eclosionen els ous hivernants, així com l'època en la qual són dipositats. La primera captura d'ous es va detectar al municipi de Vilanova i la Geltrú el 10 de maig, i la darrera a Rubí el 29 d'octubre. Una de les prioritats ha estat localitzar els indrets on diposita els ous i es desenvolupa el cicle aquàtic del mosquit tigre. L'experiència i els treballs efectuats han permès determinar amb prou seguretat els indrets susceptibles de ser emprats per a l'ovoposició de les femelles d'aquesta espècie, i els indrets en els quals el desenvolupament dels seus estadis aquàtics no era viable com és el cas de piscines, fonts públiques en funcionament o zones on s'acumula aigua de pluja però amb una superfície i un volum d'aigua relativament elevats (més de 200 l); en molts d'aquests llocs només s'hi detecta la presència de Culex sp. o altres espècies autòctones. En canvi, constitueixen indrets propicis en els quals és viable el desenvolupament del cicle d'Aedes albopictus: Gerros dels cementiris Bidons abandonats o utilitzats per recollir aigua de pluja en els horts o les cases Pneumàtics Un cas atípic són els embornals: malgrat que en altres països constitueixen un focus de cria de mosquit tigre molt important, al nostre país no hem detectat que aquests punts esdevinguin especialment problemàtics. Tot i amb això, tenim constància que en diversos municipis afectats per aquest mosquit que s'han realitzat inspeccions als seus embornals, pràcticament en un 50% presentaven larves d'Aedes albopictus. Els embornals que estan molt bruts i plens de matèria orgànica, fruit de l'escassetat de pluges, no acostumen a presentar larves de mosquit tigre, però si plou i es netegen esdevenen un medi adequat per al desenvolupament de les larves d'aquesta espècie de mosquit.

El mosquit tigre ha arribat a 87 municipis catalans

Els primers exemplars es van detectar a Sant Cugat del Vallès l’any 2004 i l’estudi de seguiment del 2008 constata que ara es troba en dotze comarques   El més efectiu per frenar la proliferació és evitar la posta d’ous i el creixement de les larves aquàtiques, cosa que s’aconsegueix amb l’eliminació dels punts d’aigua on poden créixer

El Departament de Medi Ambient i Habitatge, a través de la Direcció General del Medi Natural, ha fet el quart estudi de seguiment anual de la població del mosquit tigre asiàtic (Aedes albopictus) per conèixer la distribució territorial de l’espècie, avaluar la seva evolució i la seva capacitat d’expansió. L’estudi, elaborat el 2008, ha constatat que el mosquit tigre es troba en 87 municipis de 12 comarques: l’Alt Penedès, el Bages, el Baix Llobregat, el Baix Penedès, el Barcelonès, el Garraf, la Selva, el Maresme, el Segrià, el Tarragonès, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.   El nou estudi s’ha realitzat durant tot l’any i ha permès conèixer la dispersió del mosquit i en quin moment de l’any s’ha produït. L’estudi del 2008 incorpora la informació obtinguda pel Servei de Control de Mosquits de CC del Baix LLobregat i pel Servei de Control de Mosquits de la badia de Roses i el Baix Ter.   A on es troba?   Tal i com ja es preveia, el nombre de municipis afectats pel mosquit tigre ha augmentat passant de 55 municipis a 87 en un any. Hi ha presència per primer cop de l’espècie a: Vacarisses, St. Vicenç de Castellet, el Vendrell, Calafell, St. Pere de Ribes, Maials, Torredembarra, Tarragona, Granollers, Cardedeu, Martorelles, Tiana, Vilassar de Dalt, Lliçà d’Amunt, Calella, St. Cebrià de Vallalta, Canyelles, Tordera, Premià de Mar, Premià de Dalt, Teià, Argentona, St. Andreu de Llavaneres, St. Vicenç de Montalt, St. Vicenç dels Horts, Torrelles de Llobregat, St. Esteve Sesrovires, Lloret de Mar, Blanes, Tossa de Mar, Vidreres i Maçanet de la Selva.   L’any 2004, es va detectar la primera colònia del mosquit tigre asiàtic de la península Ibèrica a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).   L’any 2005, s’havia expandit als municipis de Cerdanyola, Sant Quirze, Rubí, Molins de Rei, Ripollet, Terrassa, Barcelona, Barberà del Vallès, Papiol i Altafulla. El mateix any, el Servei de Control de Mosquits del Consell Comarcal del Baix Llobregat també va detectar la presència de poblacions de mosquit tigre a Molins de Rei i el Papiol.   El 2006, es va detectar el desenvolupament complet del cicle del mosquit tigre a Montcada i Reixac, Badia del Vallès, Sta. Perpètua de Mogoda, Castellbisbal, Polinyà, Caldes d’Estrac, Sitges i Vilanova i la Geltrú. També es va comprovar que s’havia estès a Gavà, Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat, Pallejà, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat i Vallirana.   El 2007, es va expandir a Gelida, Arenys de Mar, Sabadell, Ullastrell, Castellar del Vallès, Palau-Solità i Plegamans, Mollet del Vallès, Sant Fost de Campsentelles, St. Adrià de Besòs, Sta. Coloma de Gramenet, Badalona, Cubelles, El Masnou, Canet de Mar, Montgat. I en dotze municipis més: Viladecans, el Prat de Llobregat, Castellví de Rosanes, Sant Joan Despí, Sant Andreu de la Barca, la Palma de Cervelló, Cervelló, Martorell, Sant Boi de Llobregat, Cornellà, Abrera, Sta. Coloma de Cervelló i Esparreguera.   * L’evolució del nombre de municipis amb poblacions estables de mosquit tigre s’observa a la figura del document annex Cada any, el nombre màxim de municipis afectats pel mosquit tigre es dóna cap el mes de setembre, moment en què es produeix l’expansió més important.   Campanyes de control   El Departament de Medi Ambient i Habitatge en col·laboració amb altres institucions ha fet diverses campanyes de sensibilització i control del mosquit tigre des que se’n va detectar la presència a Catalunya. Les campanyes han consistit a divulgar, sensibilitzar, formar i donar a conèixer una sèrie d’actuacions per disminuir la població d’aquest insecte i la seva velocitat d’expansió. Les recomanacions s’han començat a efectuar en els municipis de les comarques on s’ha detectat la presència del mosquit tigre i també en els que ho han demanat.   De les investigacions dutes a terme fins ara, s’ha constatat que el més important i efectiu de cara a frenar la ràpida proliferació d’aquest insecte és evitar la posta d’ous i el creixement de les larves aquàtiques. Això s’aconsegueix eliminant els punts d’aigua on poden créixer. Amb aquest objectiu, es fan les recomanacions següents: Buidar regularment o retirar qualsevol recipient de l’exterior que pugui acumular aigua: joguines, cendrers, gerros, galledes, plats de sota els testos, safareigs, pneumàtics, ornaments de jardí, etc.   Evitar les acumulacions d’aigua en les zones de drenatge o canals de desguàs.   Cobrir els petits forats i depressions del terreny que acumulin aigua.   Vigilar les basses petites, buidar-les setmanalment i cobrir-les amb una tela mosquitera.   Mantenir cobertes les piscines mentre no s’utilitzen. Les piscines de plàstic s’han de buidar periòdicament, i si no es fan servir cal retirar-les. Val a dir que, d’acord amb l’experiència obtinguda, les piscines no tractades de certes dimensions no són un bon hàbitat per a aquest mosquit i sí per a d’altres mosquits propis de casa nostra (en qualsevol cas també molestos per reproduir-se milers de larves).   Evitar els forats naturals presents en troncs, omplint-los amb poliestirè expandit.   Canviar molt sovint l’aigua de les plantes que viuen en aigua i la dels plats dels animals domèstics. Cal buidar-los quan no es facin servir.   Parar atenció a mantenir les portes dels vehicles el màxim de temps possible tancades i matar qualsevol mosquit que sigui detectat en el vehicle. A Catalunya, ja s’han donat casos de transport d’adults per aquest mitjà.   Incloure, com a comportament quotidià de la ciutadania, buidar o capgirar qualsevol petit recipient o receptacle amb aigua o els que en puguin contenir. Resultats del mostreig d’adults            Els paranys amb atraient per a adults d’aquesta espècie es van col·locar als cementiris (indrets on es produeixen les màximes concentracions d’aquests mosquits, a causa de l’abundància de gerros amb aigua per a flors) dels municipis següents: Sant Cugat, Rubí, St. Quirze del Vallès, Cerdanyola, Terrassa, Castellbisbal, Sabadell, Montcada i Reixach, Sta. Perpètua de Mogoda, Barberà del Vallès, Mollet, Sta. Coloma de Gramenet, Badalona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Canet de Mar, Arenys de Mar, Vilassar de Dalt, Horta i Collserola. La totalitat d’aquests paranys en un moment o altre de l’any van capturar adults de mosquit tigre.   Un cas a part és el de Maials, al Segrià. En aquest municipi, hi ha un centre de gestió de pneumàtics i, atenent a la problemàtica que aquests suposen com a mitjà de disseminació del mosquit tigre, en els últims dos anys , es va decidir ubicar un parany amb atraient per a adults, amb la finalitat de detectar el més ràpidament possible la presència d’aquest mosquit al centre. L’any 2007, tots els resultats van resultar negatius, però el mes de setembre de 2008 es van capturar diversos adults d’Aedes albopictus al recinte. En principi, es creu que el focus es va controlar, doncs els pneumàtics sospitosos de contenir ous o larves de mosquit tigre i gran part dels que tenien en estoc van ser immediatament triturats pocs dies després de la seva entrada al centre. També es va procedir a apilar els pneumàtics en columnes perquè, si plovia, aquests acumulessin la mínima quantitat d’aigua possible. A més, s’ha de tenir en compte que la climatologia d’aquest municipi no és la més adient per al desenvolupament de poblacions estables de mosquit tigre. De totes maneres, el Departament de Medi Ambient i Habitatge seguirà controlant la zona a fi d’assegurar-se que la seva eradicació ha estat total.   Biologia del mosquit tigre   El mosquit tigre pertany a la família Culicidae i es caracteritza pel color del seu abdomen, punxegut, i de les potes de bandes blanques i negres molt visibles a simple vista. Dues característiques que s’han de tenir en compte a l’hora d’identificar aquesta espècie de mosquit i no confondre’l amb d’altres que se li assemblen. Els trets característics són una línia blanca que recorre la part posterior del tòrax i el marcat color blanc de la punta dels palps (que són qualsevol dels apèndixs segmentats que porten al voltant de la boca certs artròpodes i que tenen una funció tàctil o gustativa).   L’adult té unes dimensions d’entre 2 i 10 mm. Com en altres espècies de mosquit, el sexe hematòfag (que s’alimenta de sang) és el femení, el qual presenta una trompa allargada (probòscide) que utilitza per picar i extreure sang dels mamífers, de la qual aprofita les proteïnes que necessita per al desenvolupament dels ous. Els mascles de l’espècie, així com els d’altres mosquits, s’alimenten de líquids vegetals.   El cicle vital consisteix en l’ou, quatre estadis larvals, pupa i adult i es pot completar en només 10 dies. És imprescindible que durant tot el cicle les larves i pupes estiguin a l’aigua. Si per algun motiu l’aigua en la qual s’estan desenvolupant s’evapora o s’elimina, moren totes aquestes fases aquàtiques del cicle.   Realitzen l’ovoposició a l’interior d’envasos o petits recipients que contenen aigua, tant si són artificials com naturals, és a dir, poden pondre els ous en pneumàtics, gerros, llaunes de beguda, cendrers, joguines, galledes, pots, platets de sota els testos, forats d’arbres i roques. En definitiva, en qualsevol lloc de petites dimensions que contingui aigua durant un mínim de 7 dies. Per contra, els rius, aiguamolls, llacs, piscines o similars no constitueixen el seu hàbitat.   El període d’activitat se situa entre maig i novembre   El període d’activitat del mosquit tigre asiàtic a Catalunya comprèn des del mes de maig fins al mes de novembre, però sobretot, les molèsties principals es donen des del mes de juliol fins al setembre. Els dos factors que condicionen el cicle del mosquit tigre asiàtic són: el clima i el fotoperíode (la longitud del dia). La pluja no és imprescindible per al seu desenvolupament, però l’indueix.   A partir de la primavera, comencen a eclosionar les larves, que són de vida aquàtica, però de respiració aèria, i l’estiu és l’estació més favorable per al seu desenvolupament. En canvi, quan baixen les temperatures, les larves i els adults es moren. Els ous postos pels últims adults de la temporada són resistents a climes freds i secs i estan inactius fins a la primavera següent.   L’Aedes albopictus és una espècie d’activitat diürna i les seves picades són més nombroses i doloroses que les dels mosquits autòctons. És una espècie originària del sud-est asiàtic. Des de 1979, està en procés de disseminació arreu del món. S’escampa mitjançant el transport global de mercaderies, principalment pneumàtics, però també productes de jardineria (per exemple, el bambú de la sort). El seu radi de vol és relativament curt, amb un màxim de 400 metres (normalment 150 metres). Per això, és molt probable trobar-lo prop del seu punt de cria. Tot i això, es pot desplaçar més lluny a través del transport passiu per l’acció del vent o a l’interior de vehicles.