Entrevistes

Jaume Roura, candidat a presidir la FCF, presenta el seu projecte als clubs del Garraf

Links

Tal i com ja informàvem en l’edició de la setmana passada d’El Cargol, Jaume Roura, precandidat a president de la Federació Catalana de Futbol i que es presenta a la reelecció d’un càrrec que ha ocupat els darrers quatre anys, va estar a Vilafranca del Penedès per a presentar als clubs de les comarques del Penedès i el Garraf el seu programa electoral. 
La línia continuïsta propugnada per Jaume Roura es basa en la feina feta i en el suport directe d’Ángel Villar, president de la Real Federación Española i de presidents de clubs importants com Gramenet, Blanes i Vilafranca i l’amistat personal i veïnal de Dani Sánchez Llibre, president del RCD Espanyol.
A la capital de l’Alt Penedès, Jaume Roura va explicar perquè es presenta a la reelecció. “Vam engegar un programa fa quatre anys amb l’objectiu d’acabar-lo en vuit. En bona part ja l’hem acabat i ens queda, afegint-hi uns objectius nous que l’experiència ens ha fet considerar que era necessari incorporar en benefici del futbol català”.
Una idea que reitera a l’hora de presentar la seva junta. “Amb el nostre eslògan Perquè guanyi el futbol català, ens presentem amb una tasca ja desenvolupada i una altra que volem acabar”.
Entrant en matèria, l’expresident de la Federació Catalana va explicar perquè considera que la seva candidatura és millor. “Nosaltres parlem de fets reals, perquè hem tingut responsabilitat de govern i direcció de la Federació Catalana de Futbol i tenim la voluntat de seguir quatre anys més. Nosaltres fem promeses realistes, no fem volar coloms ni promeses que poden ser incompletes per persones que potser la seva voluntat o la seves possibilitats de governar, estan una mica més distants de les nostres. Nosaltres fem promeses per complir-les”.
La preocupació pel futbol base i els possibles avantatges que puguin oferir les dues candidatures en qüestions com la Mutualitat i els equips base van centrar també les seves paraules. “Nosaltres ja hem revertit al llarg del treball que hem fet, via partits de la selecció i la feina de la directiva, prop d’un milió d’euros per tot el futbol base, que se n’ha beneficiat, tenint en compte que a la quota de la mutualitat han tingut una bonificació de 6 euros per nen”.
Per millorar en aquest aspecte, va dir que “tenim formalitzats dos contractes d’esponsorització d’empreses importants com Damm i Miapuesta.com. En base al treball que desenvolupem amb la selecció i a la Copa Catalunya, ens permetrà subvencionar el futbol base i fins i tot l’arbitratge. No vull dir a cost zero perquè nosaltres volem complir i no tenim plena garantia, però lluitarem per aconseguir-ho”.
La gespa artificial, aspiració de tots els clubs va protagonitzar una altra de les seves respostes. “La Secretaria General de l’Esport ha entès la importància de la gespa artificial que és la modernització del futbol i per tant s’ha signat un protocol ja de compromís del govern català d’ajudar a la transformació, i a partir de març tornarem a engegar aquest any prop de les 200 sol·licituds que tenim de clubs i ajuntaments”.
Preguntat en referència a la possible politització de la candidatura rival, va ser explícit. “Nosaltres no permetrem que la política entri a la Federació i jo mai he actuat des d’una visió política sinó personal, i crec que en el meu equip no hi ningú que ho faci”. En aquest sentit va denunciar que tenia proves que l’altra candidatura si està polititzada a través de regidors i clubs. “Tots sabem qui hi ha darrera del senyor Roche, que duu una motxilla amb gent significada com els presidents del Badalona i L´Hospitalet que són identificats clarament socialistes i un vice-president infidel, el senyor Campoy, que també ara presumeix de portar el carnet socialista a la butxaca”.
De totes formes, Jaume Roura té clar que “per part nostra les eleccions seran netes i transparents i volem que els clubs de Catalunya vagin a votar i ens donin la confiança”. De fet, ja pensa que la té perquè va confessar que “en aquest moments comptem ja amb 700 avals per convertir-nos en candidats”.
Tenint en compte que el total de clubs que hi ha inscrits a la Federació Catalana és d’uns 1.400, Jaume Roura se sent molt a prop de la reelecció.

J.M.R.

Peixos, neuròtic, agorafòbic, proscrit, apàtrida i desheretat. Així es defineix Ramon-Bernat Mestres, escriptor, pintor, codirector i guionista del grup teatral Bambalina, i amant del cinema. Vilafranquí de naixement, ha portat l’assassinat a la nostra vila, amb el seu llibre “Crim a l’Espirall”, que sortí publicat el passat 2004, i que també ha estat editat en Braille per a invidents. Avuí dijous a les 21h, a la llibreria Odissea, presenta la seva segona publicació “Pi. El Color de la Mort”, una novel·la amb uns ingredients d’allò més intrigants: assassinats, segrestos, sexe, art i un xic de morbositat.
- Realment fas una definició bastant curiosa de tu mateix...
Bé, no deixa de ser positiva. Neuròtic i agorafòbic, ho sóc, per tant no em queda cap altre remei. Proscrit, apàtrida i desheretat, em vé de la meva joventut que va ser una mica polititzada: cops de porres, manifestacions... Potser hi ha gent que no ha passat per totes aquestes experiències i, en canvi, cobra uns sous públics la mar de macos. A mí no m’ha tocat rés d’això, per aquest motiu em considero desheretat i proscrit. Apàtrida, perquè com a artista mai he rebut cap subvenció pública, per tant si no compto pel país, la patria per mí tampoc compta. 
- Els teus llibres giren al voltant de l’art i la pintura. Aquest és un món que coneixes bastant bé.
Sí, perquè vaig començar en el món de la pintura, he fet més de 40 exposicions a Catalunya i Espanya, però l’art té un entorn molt especial. Molts cops pintes al servei de les galeries. No tens un bon recolzament, perquè sempre s’aposta per la gent que ja és consagrada i coneguda. Em vaig sentir desil·lusionat i vaig deixar de pintar.
- I llavors va arribar la literatura?
Sí, en un principi escrivia per a mí, però per coses de la vida vaig conèixer en Joan Benavent que tenia una editorial i m’ha publicat els llibres. De totes maneres, continuo escrivint per mi, no pel públic, faig el que em ve de gust. Però sé que un llibre està a l’abast de tothom i això m’agrada. La pintura a diferència de la literatura, queda limitada tambè al factor econòmic i arriba a un àmbit més burgès.
- Quin és l’argument d’ “El color de la Mort”?.
Aquest llibre comença 4 anys després del final de “Crim a l’Espirall”, i és una altra aventura dels seus dos protagonistes principals. La trama que envolta el misteri és una xarxa internacional de traficants d’obres d’art. Aquesta novel·la és diferent de l’anterior, perquè és més detallista més novel·lesca, tot i que la pintura i l’assassinat continuen sent els ingredients fonamentals. Aquesta combinació de la bellesa i el crim està lligada a conceptes vanguardistes de l’art. No arriba a ser una novel·la negra, és d’intriga o policíaca, el gènere que sempre m’ha atret. 
- I què simbolitza aquest nombre Pi?
Pi és la constant que relaciona el perímetre d’una circunferència amb l’amplitut del seu diàmetre. Des de l’antiguitat s’ha considerat un nombre molt enigmàtic... però no puc avançar rés més.
- Diuen que moltes vegades els personatges de les novel·les són reflexa de l’entorn de l’escriptor, que té de cert això en el teu cas?
Doncs són una barreja de la majoria dels meus amics. I de l’autor, la veritat és que no tenen rés. L’única cosa que té el protagonista que jo mateix i els meus amics voldríem posseir, és la sort de poder viure de l’art, dedicar-te al que realment t’agrada.
- La teva primera novel·la està ambientada entre els barris marginals de Barcelona i el Barri de l’Espirall de Vilafranca, en el segon llibre t’embarques a Menorca, amb quin criteri tries l’escenari de l’obra?
Doncs en “Crim a l’Espirall” em vaig inspirar en llocs que freqüentava quan estudiava art. Per exemple el cafè Marsella, que és el més antic de Barcelona i que abans era el més barat. Són zones que conèixes, com l’Espirall, que era on treballava a les tardes mentre escrivia el llibre. Així que m’era fàcil descriure el que veia quan mirava per la finestra. He ambientat “El Color de la Mort” a Menorca, perquè és un lloc especial. Crec que és un dels últims paradisos que queden a Espanya. Allà la gent ha conviscut amb moltes cultures i ha sabut mantenir l’equilibri amb la natura.
- En els teus llibres fas especial referència, i quasi objecte de culte, al cos i a la bellesa de la dona i, per contra, un dels protagonistes és homosexual. Com barrejes aquests dos conceptes?
Diuen que els cànons de bellesa i perfecció estan en el David de Miquel Àngel, però a mí m’atrau molt més el cos de la dona. La bellesa femenina és un concepte heretat dels meus professors de pintura. Pel que fa a l’homosexualitat, tinc una visió bastant freudiana del tema. Freud té la teoria que tothom és bisexual. I això es reflecteix en la novel·la quan el personatge que és homosexual també acaba tenint dubtes de la seva pròpia sexualitat. Aquesta ambigüitat a l’hora de crear m’agrada, perquè provoques unes situacions en les quals possiblement molta gent s’identifiqui.
- Ara que has editat el segon llibre, en quins projectes estàs treballant?
Tinc dos llibres més escrits. “Tarantel·la”, que està ambientat a Venècia i es una crítica social cínica i punyent. I “L’olor del Coriandre”, que és una història d’amistat i d’amor a un país: la Índia. El coriandre és una espècie que es fa servir molt a aquest país i defineix una mica els seus aromes i la seva essència. 
- Però tampoc has deixat de banda el teatre.
No. Amb la companyia Bambalina estem enllestint l’obra “Morgana Pérez” que vaig escrire pensada per a la televisió, però que estrenarem a principis d’estiu al teatre. És una comèdia cínica que parla sobre la psicoanàlisi i les sempre complicades relacions humanes. Pensem anar de “bolos” per les Festes Majors i portar l’obra, en la mesura del possible, per tot Catalunya.
Ara ja sabem quelcom més d’en Ramon-Bernat Mestres, però si voleu conèixer els misteris de “Pi. El Color de la mort” l’haureu de llegir.

Maria Muñoz Galofrè