Entrevistes

A la televisió, al cinema i als ordinadors els ha sortit un dur competidor: el mòbil. Les pel·lícules ja no poden veure’s a casa només a través de les primeres tres; ara també es poden veure a qualsevol lloc del món gràcies al mòbil. Green Porno, per exemple, és el títol d’una sèrie de curtmetratges, produïts per Isabella Rossellini, i concebuts per ser visionats, únicament, a través del telèfon mòbil. Aquests curtmetratges van ser presentats recentment a Barcelona.
Al llarg dels anys, el mòbil s’ha convertit en un element fonamental en les nostres vides, i amb el temps ha anat millorant el seu potencial i qualitat. Ha deixat d’importar que la pantalla sigui molt més petita que la d’un televisor, perquè la resolució ja està a l’alçada de les altres pantalles.
Segons Mark Smith, de l’associació d’operadores de mòbils GSMA, ‘el mòbil suposa una revolució. No només per les possibilitats de comunicació que ofereix, sinó perquè s’ha convertit en un dispositiu ideal per matar el temps’.
Això sí, tot i que la tecnologia està llesta, encara no es pot veure televisió pel mòbil a Espanya, malgrat que des del ministeri d’Indústria espanyol s’assegura que es compliran els terminis previstos: ‘aquest 2008 serà l’any de la regulació i de la concessió de llicències; el 2009 serà quan es despleguin les xarxes i es creïn els serveis, i per últim, al 2010, i coincidint amb l’apagada analògica, es començaran a posar en marxa els primers serveis comercials’.
Des de Hollywood, David Lynch, Robert Redford i Isabella Rossellini han estat dels primers en adonar-se de les possibilitats que té el mòbil, i per aquest motiu han començat a apostar per la nova tecnologia.
L’actriu italiana, nascuda l’any 1952 a Roma, és una ferma defensora del format dels mòbils: ‘qualsevol format és bo per a crear cinema, i el futur audiovisual passa per allò que ja anomenem la quarta pantalla’.
Rossellini, que va venir a presentar a Barcelona una sèrie de curmetratges que ella mateixa ha produït i protagonitzat, defensava, a més,el format curt. ‘Sempre he cregut en els curmetratges al cinema, i seran el millor per als telèfons mòbils’.
Tot i això, també reconeixia els hàndicaps que té, especialment pel que fa a la qualitat. ‘Està clar que la qualitat mai serà la mateixa que pot tenir una pel·lícula al cinema, però el mòbil és el nou mitjà, i ara ja és el moment de crear nous continguts per a aquest format’.
Predicant amb l’exemple, l’actriu italiana, filla de l’actriu Ingrid Bergman i del director de cinema Roberto Rossellini, va presentar en la darrera edició del festival de cinema de Berlin, una sèrie de tres curtmetratges, anomenats Green Porno, que ella mateixa ha dirigit i estan adaptats al format del mòbil. En aquests, l’actriu italiana es caracteritza succesivament de cuca de llum, de mosca i d’aranya, i relata les diferents formes de fer l’amor que tenen.
Els curts, d’un minut de durada cadascun, es van projectar en la secció de Panorama, com a aperitiu de la cinta My Winnipeg de Guy Maddin, com a exemples ‘del que ha de ser l’experimentació cinematogràfica’.
En el paper de cuca de llum romàntica, Rossellini decideix ‘encendre la llumeta per tal de trobar la parella perfecta’, mentre que com aranya, ‘tot i tenir sis ulls i vuit braços, no tenia penis’.
Caracteritzada com a mosca domèstica, Rossellini explica que els membres de la seva espècie ‘veuen les coses a una velocitat molt més lenta que els humans, motiu pel que qual no aconseguiran mai colpejar-nos amb el diari [sic]’.
L’actriu fins i tot s’atreveix a ‘muntar’ una parella de plàstic, assegurant que ‘ho faig moltes vegades al dia, a cada oportunitat que tinc, i amb la primera femella que veig’.

Josep Barella
Fotos: Jordi Rull

Daniel Sancho: "La història té molt mala premsa, però hi ha moltes sortides dins d'aquest camp"

Daniel Sancho París és un historiador vilafranquí de 27 anys. Aquest Sant Jordi va publicar el llibre "35 anys d'Òmnium Cultural", el tercer de la seva carrera, després dels volums "El Sindicat Agrícola Cooperatiu" i "A l'ombra del vesper".
Actualment està treballant com a investigador i administrador de l'estació territorial de recerca del Penedès, que estudia el paper de l'aviació durant la Guerra Civil a Catalunya. Concretament, posa una lupa sobre el mapa de Calunya per trobar els camps d'aviació que hi havia a la nostra comarca.
El blog d'aquest historiador és danielsanchoparis. blogspot.com
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?
L'any 2007 Òmnium va celebrar 35 anys al Penedès. Al 2006 em van proposar fer un recull de la història de la seva fundació des de l'any 1972 per tal de commemorar aquest aniversari.
Aquesta entitat es va implantar aquí amb un objectiu molt clar: defensar la cultura catalana als darrers temps del franquisme.
A finals de la dictadura i al començar la democràcia Òmnium Cultural va treballar de forma important per dur a terme diverses accions: la normalització dels noms dels carrers, l'impuls de la cultura del nostre país o cursos de català, etc.
També va treballar molt perquè les escoles i els instituts impartissin docència en català.
Es té la sensació que l'Omnium va treballar molt durant aquests primers anys, però que un cop portada a terme aquesta feina, s’ha perdut força… Quina és la tasca d'Omnium avui en dia?
Des que es va crear la Generalitat de Catalunya, amb les competències corresponents, va anar suplint la tasca que va anar fent l'Òmnium fins llavors. Va ser en aquell moment quan es va haver de fer un replantejament del seu treball.
En el cas de l'Alt Penedès va començar a organitzar diferents activitats com ara cursos d'història o conferències, entre molts d'altres, que encara avui duu a terme.
Una altra cosa important que fa és el nivell D de català, per als qui el volen perfeccionar.
Quina és l’organització que té l’Omnium com a entitat a la comarca?
Hi ha una junta directiva que fins ara estava presidida per Maria Teresa Gil. A la darrera junta de socis que hi va haver es va canviar i ara el president és Ricard Serra, una persona que porta tota la vida a l'entitat i un dels fundadors de la delegació d'ensenyament català a l'Alt Penedès.
Van ser alguns membres d'aquesta Junta els que em van proposar fer el llibre.
La majoria de gent pensa que la carrera d'Història no té sortides. Quan vas decidir estudiar història, malgrat la "fama" que té?
És una matèria que sempre m'ha agradat molt, des de l'EGB.
És cert que té bastanta mala premsa, però de sortides dins d'aquest camp n'hi ha moltes! Es pot fer recerca, divulgació a través de llibres, exposicions, audiovisuals, etc.
A banda, també hi ha feines, com treballar en un arxiu, que potser no tenen tanta repercussió com presentar un producte acabat, però que aporten molt professionalment.
Jo he tingut la sort d'anar tocant tots els temes.
En una feina com aquesta, és essencial tenir una bona agenda de contactes. Com vas començar tu a fer-la?
Les primeres persones que vaig conèixer van ser Ramon Arnabat i Antoni Saumell, arrel d'un treball que vaig fer quan estava a l'últim curs de la carrera. El treball es titulava "Els primers anys del franquisme a Vilafranca", i el vaig aprofitar per presentar-lo al Llavor de lletres, i vaig guanyar el 2n premi l'any 2003.
A partir d'aquí va ser anar fent; primer vaig entrar a la secció d'història de l'Institut d'Estudis Penedesenc i vaig començar a treballar colze a colze amb historiadors com el Joan Solé Bordes o el Ramon Arnabat. Amb ells, i amb altres, he pogut anar creixent com a professional.
Ara tothom et coneix i sap com treballes. T'ha estat difícil fer-te un nom?
Poc a poc m'he anat donant a conèixer. Ara si algú necessita una feina de cultura històrica i de recerca em ve a buscar directament. És una sort poder dir això!
Després de la carrera has continuat estudiant i formant-te.
Ara he acabat un màster de difusió cultural titulat "Cultura històrica i comunicació", amb la qual cosa ja se m'obren més portes. Fer-lo també m'ha permès conèixer nous professionals i noves formes de cultura.
A més, em va enriquir el contacte amb companys d'altres països i d'altres carreres, ja que hi havia arquitectes, dissenyadors i periodistes que també l'estaven cursant. El treball en equip sempre és gratificant.
Quins són els teus plans de futur?
Crec que m'agradaria molt fer el salt cap al doctorat, ja que el camp s'obriria i podria fer recerca a nivell català o espanyol. Fins ara tan sols he estat pel Penedès, i m'agradaria anar més enllà. També m'agradaria estudiar arxivística.
Per tant, els meus plans a mig termini són ampliar l'estudi amb altres camps que em puguin servir com a professional.
La docència no me la plantejo, ja que tinc la sort de poder treballar amb altres camps de la història. No descarto ser professor d'universitat o fer monogràfics d'història, però el que crec que no faré serà de professor a escoles i instituts. És una sortida professional que mai m’ha cridat massa l’atenció.

Eva Hidalgo