Tornar amunt

Maig del 68

Arribat el mes de maig d'aquest 2008, tots els mitjans de comunicació han començat a parlar -i probablement no pararan de fer-ho fins el dia 31- d'allò que en l'imaginari històric ha quedat anomenat com "maig del 68".
Les revoltes estudiantils, amb vagues a nombroses universitats i instituts de París, que van incloure enfrontaments amb la policia, van créixer de to en intentar el govern del general Charles de Gaulle ofegar les protestes amb més càrrega policial. Aquests enfrontaments van donar lloc a batalles campals al Barri Llatí i que els estudiants rebessin el suport dels treballadors. La vaga general d'estudiants, i d’altres protagonitzades pels obrers (uns 10 milions, dos terços del total, es van mobilitzar donant suport als estudiants), a tot l'estat francès, van obligar el president francès a dissoldre l'Assemblea Nacional i a convocar eleccions anticipades el 23 de juny.
Ara, pel que es pot llegir, sembla que tothom hi era; que cap personatge important de la cultura (amb edat suficient, és clar) es va perdre aquesta apoteosi de la lluita contra el poder establert, que cridava o pintava els cèlebres "prohibit prohibir" o "la imaginació al poder", entre d'altres consignes que han passat a la història.
I avui, molts intel·lectuals que estan propers als 60 anys i continuen mirant amb nostàlgia aquell maig de 1968, critiquen la joventut d'ara per la manca de compromís. Com n'estan d'equivocats. Mai, com ara, els joves s'havien mobilitzat tant amb temes humanitaris, de voluntariat i associacions de tot tipus.
Aquells que al 68 criticaven el poder, ara estan instal·lats al poder criticant el poble per la seva poca mobilització. I nosaltres, els que durant el maig del 68 estàvem treballant per tirar endavant el país, avui ho continuem fent. Tot canvia per continuar tot igual.