· Abans de planificar la sortida, tingueu en compte l'estat del temps previst i desistiu de sortir en cas que el pronòstic sigui desfavorable. Recordeu que, a la muntanya, les condicions meteorològiques poden empitjorar de forma sobtada,

 · Adeqüeu el vostre equipament (roba, calçat,') a l'activitat,

 · Heu de conèixer la zona on buscareu els bolets, així com les seves vies d'accés. Preneu punts de referència que us ajudin a orientar-vos en cas de pèrdua. Un bon punt de referència és el lloc on heu estacionat el cotxe, per exemple, ja que aquest camí també serà el camí de retorn,

 · No apureu el temps de l'activitat. Dins del temps total que hi penseu dedicar, comptabilitzeu també el temps que trigareu a fer el camí de tornada. D'aquesta manera evitareu que es faci fosc en el camí de retorn,

 · En cas de necessitat, truqueu als equips d'emergències, a través del telèfon únic, el 112. Un cop comunicada la vostra posició, no us mogueu del lloc fins que no contacteu amb el personal de recerca.

Bolets comestibles més freqüents a Catalunya

Entre les espècies variades de bolets que creixen als boscos catalans, n'hi ha de comestibles i de tòxics. A continuació us oferim un llistat amb els bolets comestibles més freqüents a Catalunya.

 

Llenega negra. Hygrophorus latitabundus

També coneguda com mocosa negra, bavós o Higróforo negro. És un dels bolets més buscat i més valorat a Catalunya, especialment a la comarca del Bages. Es pot collir entre els mesos de setembre a desembre.

El capell, de 6-10 cm de diàmetre i amb el marge força enrollat, és d'un bru olivaci i llefiscós produït per un mucílag transparent, molt abundant, que recobreix tant el barret com el peu. Amb làmines blanques, espaiades i gruixudes també viscoses.

Sobre tot es pot trobar sota els pins, sobretot el pi roig (Pinus sylvestris), amb sòls calcaris de la terra baixa i la muntanya mitjana. Generalment es troba en grups més o menys nombrosos sovint en forma de ferradura, que neixen en el mateix indret cada any.

 

 

Camagroc. Cantharellus lutescens

També coneguda com rossinyolic, rossinyol de pi, misto, picornell de càrritx o rebozuelo anaranjado. Es pot collir entre els mesos d'agost i octubre.

Aquesta espècie difícilment es confon amb una espècie tòxica, de manera que hi ha poques possibilitats d'intoxicar-se quan es busca camagroc al bosc. És un bolet que viu als boscos de pins, principalment el pi roig. Creix formant grans colònies a les molsoses obagues, per la qual cosa són molt fàcils de trobar.

Té el barret bru grisenc, en un principi convex-umbilicat i després imbutiforme, de 3 a 6 cm de diàmetre i marge molt ondulat. La cara inferior és d'un bell color taronja suau, primer llisa i després venada, sense làmines definides, i s'uneix sense solució de continuïtat amb la cama, afuada i del mateix color.

 

 

Rovelló Lactarius sanguifluus

També conegut com vinader, esclata-sang o Níscalo de sangre vinosa. És un dels més apreciats gastronòmicament. Sovint s'anomena rovelló a un altre bolet del mateix gènere, el pinetell. Es pot confondre amb la lletraga, un bolet no comestible que s'assembla al rovelló però és més petit, amb un color més clar i quan es trenca en surt llet blanca.

Es caracteritza perquè quan es talla surt un líquid de color vinós que sembla òxid -rovell- i en poc temps es torna de color verdós. Els bolets més joves tenen el barret convex, però a mesura que creix s'aplana i acaba en forma d'embut. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents pel peu. El peu, rabassut, sol estar tacat.

Es troba a pinedes, especialment a la terra baixa i les obagues. Són depenents de les micorizes. Es pot collir d'agost a desembre.

 

 

Pinetell Lactarius deliciosus

Conegut també com rovelló-pinetell, níscalo, mízcalo. S'assembla al rovelló, Lactarius sanguifluus, però té la llet de color atoronjat que es torna verdosa quan es talla la peça.

Té un barret de 5 a 15 centímetres, amb el marge invult en els exemplars joves. La cutícula llisa presenta cercles concèntrics de color ataronjat i vermellosos. Sovint presenta taques verdes, sobretot a les ferides. Les làmines inferiors són de color ataronjat podent presentar taques verdes. El peu, de color blanc puntejat de taronja viu, medeix entre 3 i 5 centímeters d'alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre.

Creix a les pinedes, sobre tota mena de sòls. A Catalunya és un bolet abundant, que es fa des del litoral fins als Pirineus. Fructifica des de finals de l'estiu, fins l'arribada dels primers freds de l'hivern.

 

 

Fredolic. Tricholoma terreum.

També es coneix com negret, brunet, ratón o negrilla. Es pot collir entre els mesos de setembre i novembre.

Té un barret sovint irregular, amb el centre que sobresurt i la cutícula seca amb diferents tonalitats de color gris, com de vellut. Sol tenir fibres i esquames negroses, en especial a la part central. Les làmines són d'un blanc brut o grises i estan espaiades. El peu és cilíndric i fibrós, i es trenca amb facilitat; la seva carn és molt minsa i fràgil, a penes fa olor.

És un bolet tardà que surt a les pinedes formant grups nombrosos amb els primers freds (d'on li vé el nom popular) de manera que allarga la temporada boletaire. Se'l pot arribar a trobar congelat.

Cal tenir cura i no confondre'l amb el fredolic metzinós (Tricholoma pardinum), més robuts i més gros, amb el barret esquamós, propi de fagedes i avetoses, per damunt dels 1.500 metres d'altitud. El fredolic sol tenir el peu buit, mentre que el del fredolic metzinós és sempre ple.

 

 

Carlet. Amanita pantherina

Conegut també com escarlet o higróforo escarlata, es pot collir entre els mesos d'octubre i desembre.

La cutícula, que és parcialment separable, és llisa i lleugerament llistada, viscosa en temps humit, de color rosat i tacat de vermell vinós, és més fosca al centre. Contrasta amb les làmines i el peu més blancs. Té una carn abundant i compacta, fibrosa al peu, d'olor suau i gust dolç, a vegades una mica amargant.

Creix en alzinars, rouredes i fagedes, en tota mena de sòls, amb preferència pels bàsics i els neutres. Fructifica a la tardor, generalment en grans clapades, que reben el nom d'escarleteres.

No s'acostuma a menjar després de ser collit, sinó que es conserva en sal o salmorra per a una utilització posterior. També es pot conservar al bany maria o en vinagre.

S'ha d'anar en compte de no confondre amb el fals carlet (Entoloma sinuatum) que provoca intoxicacions greus, caracteritzades per trastorns gastrointestinals.

 

 

Trompeta. Craterellus cornucopioides

Conegut com trompeta de la mort, vaqueta negra, rossinyolic negre o orella d'ase, es pot collir entre els mesos d'agost a desembre.

De color gris fosc o bru negrós, en forma de corn o d'embut profund (d'aqui el seu nom) que arriba gairebé fins a la base del peu, de marge estès, carn tenaç i aromàtica, amb la superfície himenial simplement rugosa. La seva carn prima i fibrosa difícilment es podreix.

Es troba en boscos de planifolis en sòls silícics humits. Poden trobar-se formant erols a l'estiu i a la tardor.

És molt semblant, però més fosca, a la trompeta grisa (Cantharellus Cinereus), també comestible. No se'l pot confondre amb cap espècie verinosa.

 

LES FAMÍLIES DE BOLETS de CATALUNYA

A continuació us presentem els grans grups de bolets, alguns d'ells comestibles, segons la classificació popular catalana supervisada per l'assessor científic, Enric Gràcia. Recordeu que els noms populars dels bolets canvien segons les comarques, els pobles i fins i tot, les famílies. Trobareu més informació a "Caçadors de bolets. La guia" (Ed. La Magrana/RBA). I sobretot, tingueu sempre present: CUIDEU EL BOSC. I davant de qualsevol dubte en la identificació d'un bolet, el millor és QUE NO EL COLLIU.

Els Cama-Secs i les pampaioles

Bolets de cama prima

La denominació cama-sec serveix per definir un gran nombre de bolets, de gèneres i famílies poc relacionades. Es tracta de bolets molt freqüents en boscos, especialment al terra i sobre fustes. El cama-sec més conegut, però, és Marasmius oreades, el cama-sec de prat. Es tracta d'un bolet comú, més freqüent en prats visitats per bestiar. El miceli d'aquest bolet es nodreix de restes vegetals, especialment d'arrels. El miceli del cama-sec excreta uns metabòlits anomenats hidrofobines que impedeixen que el terra del prat s'humitegi amb la pluja. Allà on el miceli és actiu, la gespa s'agosta i el miceli es nodreix de les arrels. Els cama-secs fructifiquen a la perifèria de les marques que es fan al terra cremat, anomenades erols.
Cal anar amb molta cura amb els cama-secs que es cullen, perquè n'hi ha de tòxics. El bon boletaire ha de comprovar el cargolat de la cama. Podem cargolar la cama del cama-sec més de mitja volta sense que es trenqui. Als prats no hi ha cap altre cama-sec que superi aquesta prova.
Dels cama-secs que tenen anell, només n'hi ha un que sigui comestible, i s'assembla massa a alguns bolets tòxics. Per tant, recomanem no collir cap cama-sec que tingui anell.
Les pampaioles són bolets amb aspecte de pampes menudes. Són bolets carnosos i menuts amb làmines que els baixen per la cama (a diferència de la majoria de cama-secs). A més de ser conegudes amb el nom de pampaioles, tenen altres denominacions com ara pampanetes, pamparoles, pampes i pinpinelles. Aquesta darrera és una corrupció de pentinelles.

Les sabateres

Bolets amb la consistència del cuir

Quan es diu que un bistec és més dur que una sabata, estem exagerant. Però hi ha bolets que sí que tenen aquesta textura. Llavors, els denominem, genèricament, sabateres. En coure-les, la majoria de sabateres perden la seva textura consistent i "s'estoven", queden carnoses, agradables de menjar. Fins al punt que un d'aquests bolets, la sabatera vera, és considerada com un dels cinc millors bolets des d'un punt de vista gastronòmic.
La carn de les sabateres és flexible, pot doblegar-se lleugerament sense trencar-se, la qual cosa els diferencia dels bolets d'esca o els carnosos (alguns d'aquests, com els cama-secs, només són corretjosos en alguna part). Les sabateres poden ser solitàries o aparèixer en flotes; són bolets o bé terrícoles o bé lignícoles.
Moltes sabateres viuen al terra dels boscos; associades a les arrels dels arbres, són fongs micorízics. Per aquesta raó la majoria de sabateres veres es troben en boscos de faig. La sabatera vera recorda una llengua de bou gran, sense agullons i amb porus, i fosca. A casa nostra, com vareu veure al programa, gairebé només es troba al Montseny.
Altres sabateres viuen sobre fustes mortes, soques o arrels enterrades de determinades espècies d'arbres. Acostumen a ser fidels a l'espècie d'arbre i, per aquesta raó, popularment s'anomenen segons l'arbre del qual es nodreixen: així, tenim la sabatera de castanyer (o gírgola de castanyer) o la sabatera de faig (també gírgola de faig).
Dividirem les sabateres en dos grups: Les que apareixen sobre el terra i les que apareixen sobre fusta, soques o arrels enterrades.

Les orellanes

Bolets sense cama

Les orellanes són bolets que s'han adaptat a viure sobre troncs i soques. Per poder sortir al lateral d'un tronc, han modificat el barret i han reduït la cama, la qual cosa els permet formar flotes. Com que no tenen cama, els barrets semblen orelles que surten dels arbres, fet que ha originat que se'ls anomeni orellanes. Moltes orellanes han acabat sent anomenades gírgoles, ja que aquesta darrera denominació ha anat perdent part del seu significat original i s'ha anat generalitzant per anomenar qualsevol bolet que viu sobre fusta o que apareix en flotes o fascicles.
Algunes orellanes es cultiven industrialment: es fan créixer sobre palla o, les més gustoses, sobre troncs. El substrat natural més freqüent és el tronc de pollancre, també anomenat xop i clop. D'aquí ve que les orellanes en algunes localitats s'anomenin clopisses. Sobre el mateix substrat poden aparèixer gírgoles, algunes de les quals són molt apreciades, com la gírgola de poll, gírgola de xop o pollancró. És una raó més per no utilitzar el nom de gírgola per denominar l'orellana de pollancre.
Segons quines condicions de maduració tinguin, algunes orellanes poden modificar el seu aspecte corrent. Així, si els nivells d'humitat són elevats, la temperatura baixa, reben poca influència del vent i, a més, aquestes condicions es mantenen durant l'etapa de fructificació, algunes orellanes poden desenvolupar la cama i prendre l'aspecte de gírgola. A l'àrea mediterrània aquestes condicions no són freqüents però sí a l'Europa central.

Les gírgoles

Bolets de barret girat

Existeix certa unanimitat a l'hora de considerar que l'origen del nom gírgola ve del terme llatí gyratus. Probablement es va aplicar inicialment al Pleurotus eryngii, la gírgola que apareix vora cards o panicals, i es va estendre a altres bolets de barret excèntric (barret "girat").
Gírgoles, orellanes i sabateres són bolets tan propers que les tres denominacions populars s'han anat barrejant al llarg del temps. A mesura que es fan adultes, diferents espècies de bolets passen per estadis en què semblen orellanes, després gírgoles i finalment prenen la textura de sabateres. Per això, s'ha acabat anomenant gírgoles a tots els bolets que viuen sobre fusta o que apareixen en flotes.
Aquesta generalització és poc útil. Ens calen noms populars que ens permetin diferenciar clarament les espècies. Aplicant aquest criteri, qualsevol d'aquests bolets que tingui la textura consistent, de cuir, la trobareu en aquesta guia com a sabatera, encara que tingui el barret excèntric o l'aspecte d'una orellana. Entre els bolets carnosos, aquells que tinguin aspecte d'orella estaran dins el grup de les orellanes. La resta, són gírgoles.
Si volem definir el grup de les gírgoles, direm que són bolets carnosos, amb cama gruixuda, que apareixen en flotes o en solitari, i que quan apareixen solitaris tenen sempre el barret excèntric. La majoria creixen sobre fusta, soques o arrels, una característica que cal tenir ben present, ja que la majoria de bolets tòxics que es confonen amb les gírgoles no viuen sota la fusta.

Els mollerons

Els bolets de barret pla

Quan posem el palmell de la mà sobre el barret d'un bolet i premem els dits, podem avaluar-ne la textura. La majoria dels bolets tenen la textura de la carn consistent, compacta. En canvi, els bolets que tractem en aquest capítol la tenen blana. D'aquí ve que tradicionalment s'anomenin mollerons, és a dir, bolets de carn molla. La poca consistència del molleró és més evident si els bolets estan sobremadurats o si els observem l'endemà de collir-los.
Els mollerons són un grup força compacte de bolets molt similars que no són senzills d'identificar. Els micòlegs encara dissenteixen entre un bon nombre d'espècies: per a uns, hi ha espècies ben diferenciables, però per a altres només són formes provocades per la mena d'arbres sota els quals apareixen. Els nostres avantpassats ja n'havien pres consciència, i per aquesta raó, popularment, es distingeixen els diferents mollerons segons el tipus d'arbres vora els quals es troben. Així parlem d'alzinalls, esteperols, abró d'avellaner, o tremolí, entre altres.
A mesura que els mollerons es van fent adults tendeixen a assemblar-se tots una mica -a excepció del molleró negre, que té grans escates al barret- i se'n fa difícil la determinació. En canvi, si prestem atenció a les formes joves, els detalls són molt més vius i la diferenciació més senzilla. Recordeu aquest fet i quan trobeu un molleró que desconeixeu, busqueu pels voltants una forma ben jove, colliu-la sencera i guardeu-la ben embolicada. També us ajudarà molt a determinar l'espècie el fet de conèixer l'arbre vora el qual s'ha trobat.

Els ceps

Bolets que viuen vora els saps

Molts bolets reben el seu nom popular dels arbres o arbusts sota els quals apareixen. En diferents comarques, un bon nombre de les quals gironines, els ceps es relacionen amb les alzines sureres. Per aquesta raó és més corrent que en aquelles regions aquest bolet s'anomeni sureny i, amb el pas dels anys, ciureny, ciuró o cigró.
Nosaltres creiem que antigament, a l'àrea pirinenca, potser més a tocar de la banda catalana, dels bolets que vivien vora brucs, brugueroles o saps, molta gent en deia senzillament saps. I que amb el temps el nom s'ha transformat en ceps, a aquesta banda, i cèpe, a l'altra. Quina denominació és més adequada? Hi ha brucs i brugueroles entre les alzines sureres de l'Empordà, però mai sureres entre el pi negre de muntanya. Es considera més correcte, per tant, parlar dels surenys en referència als ceps que es fan al costat de les alzines sureres, i de ceps a seques, o de ceps vers, referint-nos als de muntanya.
Més enllà de les denominacions, els ceps són bolets que trobarem arreu del nostre país. Hi ha espècies d'ambients frescals i ceps que ens apareixeran a ple mes de juny. Sempre, però, seran bolets massissos, densos, visibles, que cal arrencar sencers quan encara són consistents, posant el palmell de la mà sobre el barret i girant-los com si els volguéssim cargolar al terra.
De tots els ceps, el més apreciat pel caçador de bolets és el que es troba a prop de casa seva. Pels de muntanya, acostuma a ser Boletus Edulis, pels de la plana Boletus aereus.

Els mataparents

Els bolets que desperten confiança

Hi ha bolets perjudicats per la seva aparença, i els mataparents en són un bon exemple. La majoria tenen algun detall que els fa falsament sospitosos de ser tòxics i, els pocs que no tenen aquests trets però que s'hi assemblen, són tractats amb la mateixa desconfiança. Però, quines són aquestes característiques tan malèfiques? Hi ha un bon nombre de mataparents que tenen els porus de l'esponja de color roig. Altres, de carn groga o groguenca, canvien sobtadament a color blau un cop els tallem. També n'hi ha de profundament amargants. I, amb tot, pel que sembla, molt poques espècies de mataparents poden generar una certa toxicitat.
Els mataparents són un grup molt ampli de bolets difícils de distingir, i això ha fomentat la desconfiança. I és una llàstima! A part que hi ha mataparents estèticament bellíssims, n'hi ha de força bons. Però és cert que es fa difícil definir-ne les característiques comunes. La manera més senzilla i segura de fer-ho és anar descartant-los: són bolets amb esponja que no són com els mollerics, ni com els mollerons, ni com els ceps. A l'hora de diferenciar-los, convé tenir en compte el tipus de bosc en què es recullen i els diferents arbres que hi ha a la vora.
Caceu els mataparents amb molta cura. Amb l'ajut del ganivet, aixequeu el bolet i deixeu-lo reposar sobre el palmell de la mà abans de posar-lo al cistell. Si teniu paper d'alumini, emboliqueu els exemplars per separat. A la cuina, els millors exemplars són els joves. Es recomanen coccions llargues; no els mengeu mai poc cuinats ni, òbviament crus.

Els mollerics

Bolets que es pelen

Com a grup, els mollerics són bolets senzills de reconèixer. Es caracteritzen per tenir l'esponja a sota i perquè la cutícula, la pell que recobreix el barret, es pot pelar completament. D'aquests bolets, nosaltres en diem de cutícula separable. Els mollerics també es defineixen per la humitat de la cutícula. En Pla, l'escriptor, parla en un dels seus escrits d'una noia d'ulls mollericosos.
Els mollerics formen un grup homogeni, de representants que s'assemblen força però de distinció relativament senzilla. Si volem aprendre a diferenciar-los, caldrà recollir alguns exemplars joves i manipular-los poc, especialment cal no agafar-los la cama amb els dits.
El primer tret distintiu que cal cercar, i que ens permetrà dividir els mollerics en dos grups, és la presència o absència d'un anell. Hi ha ben pocs mollerics amb anell, però una de les espècies que en presenta és molt freqüent: el molleric calçat. Es tracta d'un anell que és caduc, que desapareix molt aviat. És ben visible en exemplars joves, i en els madurs acostuma a quedar-ne una petita franja fosca sobre la cama.
A vegades, però, és imperceptible que n'hagi tingut. Si no mirem els exemplars joves ens confondrem sempre d'espècie de bolet.
Pel que fa a l'hàbitat, els mollerics són bolets exclusius de coníferes; fortament lligats als pins, tot i que poden aparèixer en altres coníferes, autòctones o importades. O en alzinars, si hi ha càdecs. En pinedes són bolets abundosos, que s'acostumen a trobar en flotes. Passejant per una pineda de muntanya, és fàcil reconèixer la silueta particular d'aquests bolets.

Els rossinyols, els rossinyolics, les llengües de bou i els pelutxos

Els bolets que no es cuquen

El primer detall que cal ressaltar del rossinyol és la seva universalitat. Es coneix i consumeix a la majoria de països boletaires. És un bolet que viu en tota mena de boscos i, sobretot, és inconfusible. Bé, gairebé inconfusible.
Hi ha altres fets potser menys coneguts d'aquest bolet. El primer detall és que el rossinyol, i la majoria de parents del grup, tenen una carn completament diferent de la resta dels bolets que coneixem, més propera a la dels bolets de soca. De fet, podríem dir que tècnicament és un bolet de soca carnós. Això comporta que els insectes que colonitzen la majoria de bolets, els que generen els cucs dels bolets, no reconeixen el rossinyol com un bolet típic i no hi fan la posta d'ous. Per tant, la majoria de bolets d'aquest grup són bolets que no es cuquen. El segon detall és la peculiar permeabilitat de la carn del rossinyol, que fa que, durant la cocció, absorbeixi amb marcada facilitat els sucs i extractes del seu voltant. S'entén, per tant, que sigui un bolet apreciat a la cuina.
El darrer detall que cal comentar és la notable pervivència dels rossinyols al bosc. Algun boletaire ens ha comentat la sorpresa de trobar rossinyols a l'inici de la primavera. De fet, es tracta de bolets que han durat tot l'hivern, sense descompondre's ni cucar-se.
Dins del grup dels rossinyols i les llengües de bou diferenciem dos subgrups: els bolets carnosos i els de carn aprimada, del gruix d'una cartolina.

Els rovellons o esclata-sangs

Bolets de sang rovellada

Els rovellons han arribat a ser uns bolets molt populars a casa nostra pel fet que són senzills de diferenciar de la resta. Tenen característiques pròpies fàcils d'aprendre. Són bolets que, quan els ferim, deixen anar llet o làtex de color taronja o sang. No hi ha cap altre bolet consistent, carnós, que tingui aquestes característiques. De fet, la denominació d'esclata-sang, que encara es manté a les Balears i en terres valencianes, és l'òptima per anomenar aquests bolets. A banda, no hi ha bolets que puguin induir a confusions preocupants. És veritat que hi ha certs bolets que se'ls assemblen, com ara les lleteroles i els lleterols, però el seu làtex blanc o groguenc els delata. I, com a màxim, es tracta de bolets picants, que no causaran mai intoxicacions. A la cuina, els rovellons no són excel·lents, però sí segurs.
Els bolets poden produir làtex picant per evitar ser menjats pels animals. En el cas dels rovellons, han generat una llet vistosa i de gust amarg o resinós (tasteu-ne unes gotes). Aquesta adaptació, però, s'ha tornat en contra seva: els rovellons perden gran part de l'amargor en ser cuits i s'han convertit en els bolets més buscats en tot l'àmbit català gràcies a la seva vistositat.
Els rovellons són bolets micorízics dels pins i altres coníferes, especialment quan són joves i esclarissats. El barret dels rovellons, i sovint la cama, presenta unes taques arrodonides i lleugerament excavades que s'anomenen escrobicles.

Els pebrassos i els carboners

Uns bolets poderosos

Els pebrassos i els carboners són bolets de mida notable, massissos, que acostumen a rebentar el terra. La seva carn és endurida i esmicoladissa, és a dir, que, a diferència de la carn fibrosa, aquesta la podem fer engrunes amb els dits. Els pebrassos són bolets generalment blancs, a vegades tenyits d'un to crema amb l'edat. Els carboners recorden la forma dels pebrassos, però acostumen a ser de colors més foscos, amb tonalitats que van del cafè amb llet al negre. La carn dels carboners pot virar a color rosa o negre un cop tallada.
Tots els pebrassos i els carboners tenen perfils similars, de manera que es poden distingir des d'una distància notable. Si tallem un bolet amb aquest perfil i la carn canvia a colors vermellosos o negres, el bolet serà un carboner; si no canvia a aquests colors, serà un pebràs. Si un pebràs fa llet (tècnicament làtex) quan en ferim la carn, serà un pebràs lleter o terrandòs, i si no en fa, un pebràs ver o pebràs veritable. Sembla senzill, oi?
Més complex resulta saber si la carn d'un pebràs picarà o serà dolça. Aquí, ja hi entren molts factors. El primer, la llet. Un pebràs lleter sempre picarà més que qualsevol pebràs ver. Intentar anar més enllà, s'escapa dels objectius del llibre, ja que només donem els detalls bàsics per reconèixer dues varietats.
Avui dia sabem que certes coloracions blau-verdoses, que apareixen en les làmines o la cama dels pebrassos, no tenen cap importància per reconèixer de quina espècie es tracta. Recordeu-ho si compareu aquest llibre amb altres de més antics que tingueu.

Les lleteroles i els lleterols

Bolets que fan llet

Les lleteroles i els lleterols es caracteritzen per produir llet, també anomenada làtex, quan es trenca o talla el bolet. Es diferencien dels rovellons perquè el color del làtex mai és vermell o carbassa, sinó del color de la llet (per això, alguns lleterols també s'anomenen cabres o rovellons de cabra). Les lleteroles són bolets propers als pebrassos lleters, ja que també tenen la carn granelluda o esmicoladissa i el làtex majoritàriament blanc. Se'n diferencien per ser bolets menys massissos, menys compactes. Finalment, tenen la mateixa carn que les llores i els carboners, però cap d'aquestes té llet. És a dir, les lleteroles i els lleterols són bolets amb l'aspecte o la mida d'un rovelló o una llora però amb la llet d'un pebràs lleter.
No hi ha cap lleterola tòxica i és difícil confondre-les amb bolets perillosos. Per això van tan buscades. Això sí, moltes lleteroles i lleterols tenen el làtex picant, tant o més que el pebre, de manera que n'hi ha que són immenjables.
Per identificar aquests bolets cal observar, entre altres coses, els canvis de coloració de la llet un cop s'ha tallat la carn. Cal detectar aquests canvis després que hagin transcorregut entre 3 i 5 minuts de l'aparició de la llet. Si no noteu gaire clarament un canvi, cal esperar fins a mitja hora.

Les cualbres

El repte dels bons boletaires

Aprendre a identificar una cualbra requereix uns quants minuts. Aprendre a distingir les diferents espècies de cualbres pot suposar decennis. I no és cap exageració. Les cualbres són bolets d'aspecte extern força similar i de coloració molt variable segons l'edat, la pluja o el sòl, entre altres factors. A més, hi ha espècies de cualbres que tenen un determinat color de barret si viuen a prop de planifolis i un altre quan es troben vora coníferes. Es coneixen unes 180 espècies de cualbres de Catalunya i, per tant només comentarem aquelles que, alhora, són freqüents i relativament senzilles d'identificar.
La decoloració en les cualbres té una progressió, que acostuma a anar del centre cap a la perifèria. Per conèixer una determinada espècie de cualbra cal que recollim bolets de diferents edats, de ben joves a adults, però sempre d'un mateix erol. I per saber si una cualbra és comestible, només cal tastar-ne un bocí. Si la carn no és amarga ni picant és un bolet comestible. Per assegurar la identificació d'una cualbra és molt útil recórrer a l'ús de reactius químics.
Desconeixem exactament l'origen de la denominació cualbra, i no tenim clar quin és el nom correcte que cal utilitzar, si cualbra, cualgra, cuagra, criamba, cualba o puagra. De fet, calen més estudis pel que fa al cas. La denominació llora s'aplica a les cualbres que tenen coloracions vistoses, al voltant del verd, el violeta i el blau. Pera totes les cualbres picants es pot fer servir el terme escaldabecs.

Les llenegues i les cames de perdiu

Bolets aromàtics de làmines separades

La llenega, la llenega per excel·lència, pertany a l'espècie Hygrophorus latitabundus, també anomenada llenega vera o llenega negra per diferenciar-la de la resta de llenegues. Una gran part del nostre territori és terra de llenegues, però el centre llenegaire per excel·lència és la comarca de Solsona.
La característica principal del bolet és que la major part de la seva superfície és coberta per una mucositat sorprenent. La funció biològica de la mucositat és la de protegir el bolet dels atacs dels insectes, ja que evita que les mosquetes femelles hi dipositin els ous. Per aquesta raó, en els dies secs o de vent pertinaç, que asseca la mucosa, podem trobar les llenegues corcades.
La resta de llenegues acostumen a tenir colors més blanquinosos, per la qual cosa la majoria s'anomenen llenegues blanques. Algunes tenen força aroma i són buscades amb dedicació. En temps sec, quan la mucositat és poc patent, és quan cal anar amb més cura en la recol·lecció de llenegues blanques, ja que es poden confondre amb bolets tòxics.
A l'hora d'estudiar la llenega, el bon boletaire es fixa en aquesta característica: les làmines contenen uns components que els donen tacte de laminetes de cera. Si agafem una làmina entre els dits i la premem, veurem que es trenca en petites escames que queden entre els dits, com si fossin de cera.

Els escarlets o carlets i els verderols

Bolets molsuts

Els escarlets és el grup de bolets més divers. És format per bolets de famílies sovint allunyades entre si, de bolets que han evolucionat per acabar tenint un aspecte molt similar. La silueta característica, la que fa néixer la denominació, és la de Hygrophorus russula, el escarlet o carlet.
Els escarlets són, per tant, bolets carnosos, molsuts, consistents, sense volva ni veritable anell i, excepte algun cas, relativament poc olorosos. Molts escarlets han pres el nom de variacions a partir del carlet ver, així parlarem de l'escarlet groc, escarlet pudent, escarlet blanc o escarlet d'ovella, els que més agraden a les ovelles.
Desconeixem l'origen del nom. Joan Coromines el relaciona amb els cards, però assenyala que és una conclusió basada només en indicis. En una estampa de Ramon Martí, amb data de 1757, es comenten entre altres bolets, l'escarlet. És la denominació més antiga que coneixem, no prevista per Coromines.
En l'espera de trobar més referències i poder esclarir l'origen del nom, creiem que el mes oportú és mantenir la doble denominació, la d'escarlets i la de carlets, i pensar que probablement la més correcta és escarlet.
 

Les pampes

Bolets candelers

Les pampes també s'anomenen candeles. És una denominació que prové de la similitud del bolet amb un candeler o espalmatòria, un suport d'espelmes. Per això són força senzilles de reconèixer. Els representants típics són bolets grans, carnosos i amb làmines que baixen clarament per la cama. El barret no és mai viscós i la cama no és aprimada. Algunes pampes poden tenir olor forta, però mai és farinosa.
Els dubtes poden venir quan no es veu de manera clara que les làmines baixen per la cama. A vegades serveix d'ajut tallar el bolet de dalt a baix. Però fins i tot així, en algunes pampes, com en el cas de la pampa grisa, no s'aprecia bé el recorregut de les làmines. Només la pràctica ens ajudarà. Per sort, aquest bolet és corrent i té una olor forta, no del tot agradable.
Com comentem a l'apartat de cuina, les pampes són molt apreciades en determinades zones geogràfiques. Cuinats per una persona entesa, són bolets extraordinaris. Malauradament és un bolet que necessita vegetació poc remenada, de bosc poc trepitjat, per la qual cosa l'espècie és en regressió. Es tracta d'un bolet tardà, que s'utilitza com a senyal: quan surt la pampa vera és senyal que la temporada de rovellons s'acaba.

Les cogomes

Bolets amb didal o volva membranosa

El nom popular de cogoma és un dels més antics que es conserven en català. S'aplica a aquells bolets que al peu tenen una cucuma, nom llatí que anomena una mena d'olla o tupí. Si traslladem això a un llenguatge més actual, diríem que amb el nom de cogomes agrupem aquells bolets que tenen a la base del peu una volva o didal, com és el cas del reig i la pentinella.
Dins de les cogomes, hi trobarem representats primordialment els gèneres Amanita i Volvariella. Fins aquí tot clar. El punt crític del grup és que no hi estan representades totes les espècies del gènere Amanita, perquè en determinades espècies d'aquest gènere la volva es degrada durant el creixement i en alguns casos pot arribar fins i tot a desaparèixer. Estrictament, només les espècies amb volva visible del gènere Amanita estan incloses en el grup de les cogomes. Les que no la tenen visible queden incloses en el grup de les cogomelles.
La gran majoria de cogomes són bolets tòxics, alguns mortals com Amanita phalloides, la cogoma borda. La coloració del barret és molt variable i depèn tant de factors propis (hi ha varietats de diferents colors) com exteriors (efectes de la pluja, del sol o del tipus de terreny, entre altres). La peça clau, la que ens ha d'alertar, és la presència de volva o didal al peu.
Finalment, la recol·lecció massiva de reig en estadi d'ou redueix notablement les possibilitats de dispersió d'espores.

Els rubiols i els bolets de tinta

Els bolets que es "rovellen"

Aquests bolets es nodreixen de restes vegetals o d'excrements d'animals. Per això els trobarem creixent en prats o jardins adobats, clarianes pasturades o en boscos rics en virosta i humífers. Són, per tant, bolets cultivables.
Els bolets d'aquest grup són molt similars: la majoria són totalment blancs o brunencs, de superfície llisa o amb escates adherides. Tenen un bon nombre de detalls morfològics que permet identificar-los a ull nu, tot i que l'ajut d'un microscopi és completament necessari si volem diferenciar certes espècies amb seguretat.
Els rubiols tenen les espores fosques, gairebé negres. Quan inicien la maduració les làmines són blanques i, a mesura que augmenta el nombre d'espores madures, el color de les làmines passa de blanc a rosa, a xocolata i a negre. Són bolets de làmines que es "rovellen", i a causa d'això ve que s'anomenessin rovellols i d'aquí rubiols, amb totes les variants que vulgueu: rovirols, rovelloles o rubioles. Un detall bàsic que cal tenir en compte per identificar un rubiol són les variacions de color de la superfície del bolet i de la carn.
Els rubiols són bolets amb anell. El més corrent és el que coneixem de la majoria de bolets, un anell alt, que penja. Però algunes espècies de rubiol poden tenir un anell baix, ascendent, que puja des del peu i que, en arribar a mitja cama, s'obre ("bada la boca"). Actua com una mena de volva adherida a la cama fins a mitja alçada. En alguns casos hi ha rubiols que barregen les dues menes d'anells.

Les cogomelles

Bolets atractius i perillosos

El nom popular de cogomella o cogomell ens parla de tots aquells bolets que tenen l'aspecte de cogomes, sense ser-ho. I no ho són perquè no tenen cucuma, una volva o didal visible a la base del peu. Hi ha moltes espècies diferents de cogomelles. La cogomella vera, la més freqüent, és la Macrolepiota procera, també anomenada apagallums, coloma i paloma. És un bolet comestible, molt visible i atractiu.
Ara bé, tots els representants del gènere Amanita tenen volva i, en canvi, moltes espècies són cogomelles. Això es deu al fet que a la maduresa la volva de molts bolets d'aquest gènere es fragmenta i es fa molt poc visible. Dins del grup de les cogomelles trobarem, per tant, diverses espècies tòxiques del gènere Amanita, per la qual cosa caldrà extremar la prudència. La cogomella borda per excel·lència és el reig bord, Amanita muscaria. Més endavant trobareu en quins detalls ens hem de fixar per no confondre-la amb el reig veritable. També comentem l'existència de diverses espècies tòxiques del gènere Lepiota que es confonen freqüentment amb cogomelles comestibles. Fixeu-vos en el detall del nom científic: la majoria de les espècies del gènere Macrolepiota són comestibles, mentre totes les del gènere Lepiota cal considerar-les tòxiques. Les espècies d'aquest darrer gènere són més menudes que les anteriors, i són les que cal evitar. La primera norma és no consumir mai cogomelles de barret menor a 8 cm de diàmetre, ja que poden pertànyer al gènere Lepiota

Els fredolics

Bolets que venen del fred

Els fredolics, un dels grups de bolets més antics que coneixem en català, reben aquest nom pel fet de ser bolets tardans, que inicien la fructificació quan la majoria de bolets ja l'acaba. Tots els fredolics pertanyen al mateix gènere, Tricholoma, i són bolets micorízics, és a dir, que el seu miceli viu associat a les arrels dels arbres, arbusts o mates. Una de les característiques comunes a tots els representants d'aquest gènere és la forma de les seves làmines: són escotades. Una làmina escotada no està adherida directament a la cama. Si mireu amb atenció les làmines d'un fredolic veureu que quan s'acosten a la cama s'enfonsen, tornen a pujar i, fent una petita dent, s'adhereixen a la cama. Aquesta mena de separació que deixen al voltant de la cama s'anomena escot, i, per tant, són làmines escotades.
Totes les espècies de fredolics tenen un aspecte similar, i són bolets molt variables. Per acabar-ho de complicar, dues o més espècies poden aparèixer barrejades al voltant del mateix arbre. Però cal fer l'esforç de diferenciar-los, perquè també n'hi ha de tòxics. La intoxicació per fredolics és greu, necessita hospitalització i pot ser mortal. Sense menystenir els altres fredolics tòxics, llegiu amb atenció les diferències amb Tricholoma pardindinum. Cada any ingressen en algun hospital uns quants catalans que no l'han reconegut.

Els moixernons

Els bolets d'olor a farina

El que defineix els moixernons és principalment la seva olor forta i potent a farina, que es pot arribar a sentir a distància. Hi ha diferents bolets que tenen aquesta mena d'olor i gairebé tots són moixernons. El dels moixernons és un grup heterogeni, de bolets que tenen poc a veure els uns amb els altres, però que tanmateix tenen uns determinats trets específics: són bolets de barret, làmines i cama blancs o blanquinosos, massissos, carnosos i de carn compacta, no granulosa, de làmines que baixen més o menys per la cama, i sempre d'olor forta, farinosa i agradable. A la cuina, combina amb gairebé tots els plats (un consell: si trobeu excessiu l'aroma de farina, salteu-los fets a bocins).
El moixernó per excel·lència, el moixernó ver, és un bolet primaveral. Prefereix els espais oberts, els prats, primordialment els de muntanya. Als Pirineus, els moixernons més primerencs poden sortir en zones baixes, vora freixes, entre herba alta. A mesura que avança la temporada aniran pujant prat amunt.
L'activitat del miceli del moixernó marca l'herba del seu voltant. El miceli excreta uns metabòlits peculiars, les hidrofobines. Aquestes substàncies impregnen el terra i impedeixen que absorbeixi aigua. Allà on hi ha miceli actiu, les herbes s'agosten i moren, fet que aprofita el miceli per degradar les arrels i els residus vegetals. A mesura que passa el temps el miceli avança i, lentament, l'herba es recupera. Des de la distància, les moixerroneres, els llocs on es fan moixernons, es veuen com a circumferències o arcs d'herba seca, vorejats per herba més tendra.

Les tòfones i els tifaldons

Els bolets que soterren l'aroma

El nom tòfona té arrels llatines, i ens ha arribat acompanyat de diferents variants, entre les quals tòfina, tofa i tòfera són potser les més corrents. En Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig, publicat l'any 1557, ja trobem un comentari sobre les tòferes de les muntanyes properes a Tortosa.
Les tòfones són bolets hipogeus, és a dir, que maduren dins del terra. Un dels seus trets més notables és l'intensa aroma que desprenen diverses tòfones. Aquest perfum atreu els rosegadors i, especialment, els senglars, que les busquen amb golafreria. Un cop menjades, les espores dels bolets tornen al terra, encara vives, amb els excrements. En resum, un sistema efectiu de dispersar espores. Ara bé, és evident que l'evolució no ha tingut present que un bolet que apassionés els porcs senglars també apassionaria les persones. El problema principal ve quan les persones es transformen en grans consumidores de tòfones i, la majoria de nosaltres, no tornem al bosc allò que ens enduem. Deixeu-nos-ho dir així.
Els bolets hipogeus més freqüents que es troben a casa nostra són els tifaldons. Es tracta de bolets amb aroma i gust gairebé nuls, poc refinats. La denominació tifaldó, o trifaldó, s'ha mantingut a les comarques tarragonines per designar, entre altres, els bolets del gènere Rhizopogon. Quan gratem o freguem certes espècies de tifaldons, poden canviar de color i vermellejar. És aleshores quan és indicat anomenar-los tifaldons fetgers o fetjons.

Els pets de llop

Els bolets que alliberen núvols d'espores

Grup extraordinàriament divers, de bolets d'aspecte i estratègies totalment diferents. Hem utilitzat la denominació genèrica de pet de llop per facilitar la lectura ja que, de fet, caldria haver utilitzat: pets de llop, estrelletes, ou del diable, ou de barcanya, i així fins a una llista ben llarga.
Els pets de llop típics són bolets que formen un recipient farcit d'espores que, a la maduresa, alliberen mitjançant diferents estratègies. Una de les més corrents és utilitzar les gotes de pluja que piquen sobre el bolet per fer sortir núvols d'espores. Cada gota prem la paret i el bolet manxa les espores. D'aquesta manera es dispersen en el millor moment, amb humitat i sense els raigs ultraviolats del sol. Cal recordar-ho quan veieu gent donant puntades de peu a un pet de llop: totes les espores que s'alliberen moriran per efecte del sol.
Hi ha pets de llop gegantins, que mesuren fins a 80 cm de diàmetre i que pesen més de 25 kg. En el seu interior hi ha més de 10 bilions d'espores. La majoria d'aquests bolets gegantins creix en una nit o en dos dies.
Molts pets de llop madurs s'han utilitzat com a remei per a ferides. Escampant les espores sobre una ferida, ajuden a cicatritzar-la. Alguns són bons colorants i s'han utilitzat per tenyir roba. El Pisolithus arhizus, la Pota de cavall bruna tenyeix la roba de color groc canari. Alguns pets de llop són comestibles. Colliu-los ben joves, quan encara tenen la carn perfectament blanca i consistent.

Les cassoletes, els bocabadats, les orelles i altres bolets gelatinosos

Bolets de colors vius

Les cassoletes acostumen a ser bolets de colors molt vistosos i que assoleixen una mida respectable. Solen ser terrícoles, però també n'hi ha que viuen sobre branquetes, en fems i al damunt de fusta cremada. El seu interès culinari és escàs, i s'acostumen a utilitzar més com a notes de color o textura en amanides i sopes.
Sarcosphaera eximia és una cassoleta molt vistosa, que actualment és en regressió. Aquest bolet, freqüent fa uns quants anys, s'ha anat enrarint a tot Europa i de manera ben perceptible a casa nostra. És tòxic en cru i cal bullir-lo prèviament i llençar l'aigua de cocció. Tot i que encara és corrent, creiem que cal evitar consumir-la per afavorir-ne la dispersió.
Tant aquesta cassoleta com Peziza phyllogena es coneixen popularment com a cassoletes murgoleres o murgoleres. Reben aquest nom pel fet de fructificar just abans de les múrgules; no perquè indiquin llocs o terrenys propicis a la seva aparició, simplement obren la temporada de múrgules.
Els bocabadats semblen cassoletes però de boca més tancada. No n'hi ha cap de comestible. Les orelles són bolets de textura gelatinosa que apareixen sobre fusta. Són molt apreciats a la cuina oriental per la seva textura i es cultiven industrialment. Quan s'assequen queden molt reduïts però tornen a la seva forma habitual en mullar-se. La majoria dels bolets gelatinosos tenen aquest comportament, que els permet produir espores poques hores després d'una pluja.

Les múrgoles, les orelles de gat, les moragues i els bolets de greix

Bolets de carn prima

Les múrgules i alguns bolets de greix són bolets de primavera. Les primeres són bolets peculiars, que apareixen de manera irregular, en boscos aclarits, remoguts o cremats. Avui dia sabem que, a diferència de la majoria de bolets, les múrgules no neixen de miceli adult. Apareixen a partir d'estructures de resistència, els esclerocis, que el miceli va deixant en el sòl al llarg de la seva vida. Amb els anys, els esclerocis van madurant a la primavera. La llum, la calor d'un incendi o altres agressions, poden excitar la germinació massiva dels esclerocis d'un bosc o d'un marge.
Les múrgules són bolets complexos d'identificar, ja que totes s'assemblen molt. La tranquil·litat és que no se la pot confondre amb altres espècies tòxiques.
Com diem en algun altre grup, per conèixer les múrgules cal anar sense presses i recollir bones mostres de cada espècie, com ara quatre o cinc bolets collits junts, amb exemplars joves i vells. Fixeu-vos com tenen el barret, si la cama continua directament cap al barret o si, primer, s'enfonsa dins el barret i torna a sortir, fent una petita depressió anomenada val·lècula. Observeu que el barret és dividit en diferents costelles que voregen cavitats, anomenades alvèols. A vegades els alvèols tenen costelletes més endinsades que les divideixen en cavitats menors. Per diferenciar-les s'anomenen costelles primàries i, les petites, secundàries. Quan una múrgula envelleix, les secundàries poden créixer fins al nivell de primàries, per la qual cosa ja no es diferencien gaire bé: observeu-ho en exemplars joves.

Els peus de rata i les bosses

Els bolets que semblen coralls

La majoria de peus de rata tenen l'aspecte de petits arbustos o de corall. Sovint molt ramificats i massissos, acaben en petites puntes, que recorden el peu d'una rata.
Saber distingir les diferents espècies de peus de rata és feina d'especialistes; fer-ho sense l'ajut d'un microscopi és impossible. En aquesta guia ens limitarem a diferenciar les espècies més comunes i a saber distingir les realment tòxiques. Ara bé, cal tenir present que tots els peus de rata causen problemes gastrointestinals, excepte en el cas d'algunes espècies, que en causen pocs. I aquestes espècies són les que acostumem a considerar comestibles.
L'aspecte exterior dels diferents peus de rata és força similar; així doncs per diferenciar-los cal mirar-los amb molta calma. A més, tampoc no ens podem fiar gaire dels colors. A mesura que els bolets es fan grans, els colors van perden intensitat i acaben per assemblar-se tots.
Un detall d'importància per reconèixer les diferents espècies es troba en els extrems de les branques. Sovint aquestes puntes són de coloracions diferents de la resta de la branca i, com sempre, aquest caràcter cal observar-lo en bolets joves. Si els extrems són del mateix color que les branques, parlem de puntes concolors. Altres detalls que cal tenir presents són el color de la carn, que pot canviar quan s'esqueixa, el gust i l'olor.
Pel que fa a les bosses, es tracta de bolets amb aspecte de porra i que poden arribar a un pam d'alçària. També cal menjar-les amb molta prudència a causa dels seus efectes purgants.

PER A MÉS INFORMACIÓ:

 Podeu consultar totes les famílies dels bolets que es troben a Catalunya, a:

 http://www.tv3.cat/pprogrames/cdb/cdbSeccio.jsp?seccio=fitxes_familia